domingo, 16 de julio de 2017

Il pizzaiuolo de Nàpols


Nàpols II

Carrers estrets, edificis decadents, palaus ruïnosos, sorolls ensordidors, trànsit dens, motoristes suïcides i fens per tot arreu, són els trets característics de la ciutat de Nàpols, on la gent amb expressivitat agressiva viu amuntegada en espais minúsculs i condicions higièniques lamentables. Els aprensius trobaran una ciutat angoixosa, els desaprensius l’adoraran i l’alçaran com una de les ciutats més belles d’Europa.

No hem de caure en la ignomínia concepció de Nàpols com una ciutat només monumental, de grans museus (com l’Arqueològic que recull mosaics de Pomeia), jardins (Com el jardí botànic borbònic), palaus reials, edificis emblemàtics, estàtues estilitzades i fonts renaixentistes que decoren la metròpoli, sinó que Nàpols va més enllà de la seva arquitectura, perquè Nàpols és  la seva gent, majoritàriament tosca, senzilla i humil que abraça el turisme amb naturalitat, sense que alteri el seu modus operandi, ni transformi el seu ecosistema urbà. Floristes, verdulers, mercaders, peixaters i altres botiguers s’entremesclen amb harmonia en l’eixam de turistes que diàriament la visiten, sense que pertorbi els seus afers quotidians ni els seus modals rudes i tons de veus alts.

Però aquest relat vol fer honor a una feina o activitat que simbolitza la ciutat, ens referim a l’art del “Pizzaiuoli” o Pizzer. Convertir-se en pizzaiuolo és un mèrit valorat i reconsiderat per la gent local, fins al punt que hi ha una recollida de signatura perquè l’art de fer les pizzes sigui reconeguda per la UNESCO, com a patrimoni mundial immaterial de la humanitat.

Itàlia és símbol de la pasta i Nàpols és el bressol de la pizza margarita, que amb els seus toc vermells del “pomodoro”, blancs de la mozzarela i verds de l’alfabaguera o basilico representen la bandera nacional italiana.

La pizza margarita és tota una institució estimada i venerada pels napolitans, i les pizzeries són els restaurants més extesos o gaiabé onmipresnets a la ciutat. La pizza se menja com menú en les tabernes populars, a les trattories, als bistrots i fins i tot, als petits negocis regentats per gent humil que l’elabora de manera tradicional i la cou amb foc de llenya, per vendrer-la als veïnats i resta de transeünts, com si d’una joia culinària es tractés.

Una visita a Nàpols quedaria incompleta sense regentar un o varis de les pizzeries que se senyalaran a continuació, i que tenen la distinció de “Botteghe storique” atorgada pel Govern Local:

-          Antica pizzeria de Michele: Les úniques pizzes que elaboren són la Margarita i la Marinada. Un exercit de pizzers elaboren la pizza en una cuina visible al públic, en un espai que manté una atmosfera de l’any 40, però sense arribar a ser presumptuós.

Pizzeria de Michele



-          Pizzeria Sorbillo: Gran varietat de pizzes de gran qualitat amb la Margarita com a reina de la col·lecció.  Un menjador reformat que recrea un ambient antic amb decoració no massa carregada que amenitza l’àpat. Com a nota negativa és la gran clientela que la regenta, causant renous ensordidors i la reducció de l’espai! Pot arribar a ser estressant.



-          Antica pizzeria di Matteo: Excel·lents pizzes fetes en foc de llenya en un ambient tosc i vulgar. Preu econòmic. Regentat principalment per la gent local.




-          Pizzeria Don Antonio: Negoci històric que elaboren pizzes artesanes amb la cuina vista, recreant un ambient antic però senzill. Sense aglomeracions de gent. Preu econòmic, exemple 3,5 euros la pizza Margarita.



Bon profit!


Voltants de Nàpols


Als voltants de Nàpols: Pompeia i Caserta

Si la ciutat de Nàpols enamora, els seus voltants guarda memorables indrets que mereixen estar inclosos en la llista de llocs a descobrir en un viatge pel Sud d’Itàlia, com la ciutat romana de Pompeia o el palau borbònic de Caserta, ambdós monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Pompeia: Ubicada a la vessant sud del Vesuvi, un volcà que domina la regió de Campania, va entrar en erupció al voltant de l’any 79 dc, i va expulsar gran quantitat de material piroclàstic, roca pomes i finalment una ràfega d’aire ardent que va  soterrar la ciutat i finalment aniquilar la població que no va tenir temps de fugir de l’hecatombe. 

Els historiadors han donat per correcte les explicacions de Plini el Jove que relata en una carta com la prospera ciutat va desaparèixer del mapa de l’imperi romà, si bé han afegit minses correccions, com la data exacta del cataclisme.

Els relats descoratjadors de Plini semblen que no inquieten els habitants de Nàpols (que s’ubica a la vessant nord del Vesuvi) els quals viuen ignorant el risc del totpoderós volcà, l’activitat de la qual no ha cessat durant aquests darrers mil·lennis.

És d’ampli consens entre la comunitat científica que el dia del judici final està a les portes de la seva arribada, i els vulcanòlegs fan una crida a afrontar políticament l’arribada de l’hecatombe.

La pregunta no és si Nàpols està o no en perill d’una possible erupció volcànica,  sinó quan ocorrerà la destrucció de Nàpols amb la massacre de la seva població? Afegint un símil, Nàpols seria o representaria el personatge de Santiago Nasar en el llibre de “Crònica d’una mort anunciada” de l’escriptor Gabriel García Márquez.

La manera més efectiva, econòmica i ràpida d’arribar a Pompeia és agafant el tren Circumversuvià que surt de la estació central de trens de Nàpols i que en 40 minuts arriba a les portes de les runes. No us espereu un tren modern, amb climatització i ràpid, sinó tot el contrari.... els trens Circumversuvians són obsolets, sense ventilació, amb lamentables condicions higièniques i saturats de gent. Quan arribes a les runes, el camí s’ha fet tan estressat que no permet apreciar Pompeia amb un estat tranquil·litat prèvia.... però sí que et fan reflexionar sobre si va ser encertada la inclusió d’Itàlia en la Unió Europa.





El Vesuvi: vista des de Pompeia



Caserta: El palau Caserta, va ser construït per la dinastia borbònica espanyola durant els anys d’ocupació del Regne de les dues Sicílies. Amb el palau, còpia del seu homòleg francès de Versalles, es pretenia modernitzar l’administració del Regne, aportant els coneixement de l’organització administrativa implantada en França i Espanya.

A diferència de la ignomínia política practicada contra al Regne Catalano-Aragonés, amb la implantació dels Decrets de Nova Planta, eliminant qualsevol institució pròpia, prohibint la llengua catalana, i ridiculitzant els sentiments nacionals d’una població que s’alçava contra el domini espanyol, els infames Borbons varen dictar una política de respecte cultural, institucional i lingüístic, així com un desenvolupament econòmic que va generar riquesa i va convertir el Regne de les Dues Silícies amb la zona més desenvolupada de la península itàlica.

Actualment la bandera napolitana la conformen un fons blanc amb l’escut borbònic, exhibit i ondejat amb delit i per uns habitants que no estan gaire contents amb la inclusió de Nàpols i la regió del Sud com a part de la Nació Italiana.

Els napolitans tenen un sentiment de nostàlgia generalitzada amb la caiguda d’una dinastia que la estimaven com a pròpia, i no descartarien tornar a èpoques passades que van situar la ciutat de Nàpols en el centre de poder econòmic del mediterrani. Els Borbons varen deixar una llavor en el cor dels napolitans que podria provocar la desintegració d’un Estat, que tant va lluitar per la seva unificació el militar i polític Giuseppe Garibaldi.


Bandera borbònica


Palau de Caserta

miércoles, 12 de julio de 2017

Basilicata i Calàbria

Basilicata i Calàbria
Basilicata: El paisatge de Basilicata té un aspecte lunar, farcit de turons baixos amb extensions de prats pedregosos, que combina una orgia de colors groguencs atorgats pels camps de cereals segats en el més de juliol de blats, ordis, sègols o civades amb taques blanques de terrenys argilosos i calcaris on la roca viva sobresurt per manca de natura que la cobreixi, així com ressaltats ocasionalment per punts verds on s’arrelen mates i matolls que fan imaginar una corrent d’aigua subterrània que sustenta la vida superficial. Basilicata és l’antesala del desert que s’estén més enllà de les seves fronteres terrestres.
Els pobles de Basilicata s’abriguen entre penyals intentant protegir-se de la canícula impàvida o sota els puigs més elevats amb la finalitat de convertir-se en vertaders nius d’àguiles on controlar la comarca que ha estada tan castigada per invasions estrangeres.
Basílica es tan embriagadora que ha estat motiu d’escenari de grans filmacions cinematogràfiques, com L’Evangeli de Sant Mateu, o La Passió de Crist i fins i tot, “L’arbre de Gernika”.
Matera és el centre neuràlgic del turisme de Basilicata, una ciutat troglodita que es va classificar en la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO per la seva preservació, i sobre tot, pel l’ingeni dels seus pobladors de la recollida, selecció i tractament d’aigües en terres semi àrides.
Però la reconversió de Matera en ciutat turística ha generat un canvis socioeconòmics de primer ordre, amb l’abandonament de la forma de vida tradicional i l’adaptació dels nous espais en centres d’interpretació turística, museus o simplement oferta complementària per donar necessitat a la multitud de turistes que diàriament la visiten.
El nucli urbà de Matera s’ha convertit en un parc temàtic i la seva població s’ha vist forçada a deixar les seves cases per establir-se en edificis de nova construcció que no preserven l’arquitectura tradicional ni fan honor a l’encant natural de la comarca.

Matera


Castelmezzano


Pietrapertosa


Paisatge de Basilicata


Calàbria: Amb abrupta geografia de grans serralades muntanyoses que assoleixen fins als dos mil metres, amb unes valls amples amb una natura ufanosa, amb uns sementers de fruiters i uns camps amples d’hortalissa sembrada, vet aquí, la comarca pobre ubicada a l’extrem de la bota italiana.
Calabria és pobre, tal vegada per la dificultat de la comunicació, per l’aïllament geogràfic o bé pel control territorial de la màfia calabresa anomenada “Ndrangheta”, paraula grega que fa referència irònica a “home honorós” i que espanta qualsevol intent d’inversió.
La Ndrangheta està organitzada en clans familiars  i jerarquitzada piramidalment, així doncs, els “capos” dels clans es reuneixen entre ells per prendre decisions conjuntes, i fins i tot, hi ha un Tribunal de resolució de conflictes per evitar banys de sang entre els clans. 
La Ndrangheta tal vegada no sigui tan coneguda com la Cosa Nostra Siciliana o la Camorra Napolitana, però el fort vincle familiar, una organització estructurada i el gran arrelament territorial, la fan més difícil de combatre ja que les desercions són escasses. Hi ha poble sencers, els habitants dels quals viuen gairebé del 100 per cent del crim organitzat.
Els pobles de Calabria s’aferren a les faldes de les muntanyes, normalment al costat de les valls, per aprofitar terrenys amb fàcil accés al cultiu i la pastura del bestiar, i l’habiten persones amb un caràcter més rude però amb amabilitat i hospitalitat inusitada. Com que l’impacte turístic té poca repercussió, la forma de vida calabresa resta returada en el temps, i contrasta enormement amb la seva veïna i turística Basilicata.
Calàbria són valls verdes, vegetació abundant, rica fauna, i gent humil que resideixen en cases vetustes i mantenen la forma tradicional de vida de l’avior. Calàbria té un caràcter autèntic, sense perversió turística, aferrat als costums i tradicions.
Com a poble de primer ordre destacaria Morano Calabria que a diferència de Matera (Basilicata), no han embellit els seus carrers, no disposa de la aclaparadora parafernàlia turística i manté una serenor inaudita en un dels pobles més suggestius i reveladors d’Europa.
Calabria enamora i el recorregut per carreteres estretes que s’enfilen per muntanyes agrestes i arriben a pobres evocadors generen una sensació de viatge en el temps.

Com a anècdota reveladora: Com que la regió de Nàpols i Sicília varen formar part de la Corona catalana, la veneració de la Nostra Senyora de Montserrat disposa d’un fort arrelament entre part de la població local. A títol d’exemple, era la patrona de la gent del poble abandonat l’any 1950 per una “frana” o moviment de terra de Craco (Basilicata).


Morano Calabria



Carrers de Morano Calabria


Morano Calabria


Pizzaria en Morano Calabria

lunes, 10 de julio de 2017

Nàpols I

El grup musical "Hombres G" va popularitzar a finals del segle passat la cançó "Venècia"... la lírica de la qual fou una crítica bufona de la famosa màfia italiana. Però la màfia no és una organització única, sinó que està dividida i enfrontades en territoris, essent la més famosa l'anomenada "Cosa Nostra" siciliana o la sanguinària "Camorra napolitana".  El rànquing de persones assassinades per la Camorra napolitana assoleix a dia d'avui una esgarrifosa xifra de més de 30.000 persones.
Roberto Saivano, escriptor napolità de 37 anys, que actualment viu desterrat del seu país natal i amb escorta les 24 hores, va fer una denúncia pública del crim organitzat controlat pel clan dels Casalesi, publicant el llibre "Gomorra" i portada en els cinemes posteriorment, on relata fill per randa el "sistema" de la societat napolitana, on l’extorsió, la resignació i el silenci imperen en qualsevol estament econòmic.
No cal dir, que la Camorra frena les inversions nacionals i internacionals, l'arribada de turistes estrangers, o qualsevol altre sector econòmic que desenvolupa una societat, per això, Nàpols, una de les capitals de la mediterrània  amb gran patrimoni històric i monumental, ple de palaus vuitcentistes, cases senyorials, esglésies ornamentades i museus destacables, ciutat que amb la reunificació italiana s'havia de convertir en la capital del nou Estat, resti actualment abandonada, llardosa, ennegrida, i amb edificis històrics apuntalats i a punt d'esfondrar-se. Nàpols està a punt d'escriure el darrer i final capítol de la seva existència.
La vida a Nàpols transcorre entre ruïnosos edificis aferrats entre sí, creant una teranyina  de carrers llargs però estrets, ombrívols i asfixiants, on s’ha afegit la brutor generada pels seus habitants.
Els napolitans s'apinyen a les balconades durant les hores nocturnes per prendre la fresca, quan l'alta temperatura estival fa una treva. Seguts en cadiretes, dediquen hores a contemplar els esdeveniments socials, així com informar-se o xafardejar dels afers interns dels altres.
Molts d'ells romanen a casa durant dies o setmanes per no dir, mesos o anys, i es proveeixen dels aliments exteriors, així com de llençar el fens acumulats, mitjançant l'ús d'una cistella llançada amb una politja des de la balconada. Un jove "fachino" que les fa els menesters ordenats, espera al carrer l'arribada de la cistella voladora, per carregar o descarregar mercaderies o els rifuiti generats.
Tal és la fòbia que alguns napolitans tenen de sortir de casa, que per redimir el pecats del cos i ànima han fet construir una xarxa de capelletes aferrades als laterals, plantes baixes o pisos superiors dels edificis on s’allotgen, com fervents catòlics practicants que es defineixen.
Els carrers dels Nàpols són petits univers que narren l'esdevenir històric d'aquesta ciutat acorada en el temps. Uns carrers que vibren amb gran vitalitat amb un petit comerç abundant, amb pizzeries, peixateries, verduleries, carnisseries, merceries, drogueries, mercats, etc. I on les motocicletes s’han apropiat de la via amb una circulació veloç i sense preservar cap senyal de transit la qual fa de funció merament decorativa, i proporciona un aire il·lús de ciutat “europea”.
Caminar pels carrers de Nàpols significa submergir-se en un viatge en el temps, on la gent es comunica amb confiança familiar, on els infants juguen al carrer oblidant els videojocs, consoles i altres aparells electrònics, on el veïnat guarda amb cura i gelosia un bocí de carrer per aparcar el seu mini cotxe o per plantar la cadira vespertina, i on les esqueles mortuòries anuncies el darrer mort. Caminar per Nàpols és un xoc cultural de grans dimensions per aquells absorbits per la cultura de la globalització.

Nàpols és una ciutat que s'ha de visitar amb els 5 sentits, i segur que no deixarà de sorprendre a tothom, l'adori o la detesti.

Carrers de Nàpols


Càrrers de Nàpols


Edifici històric


Vida en les balconades


Capelletes


Pizzeries més famoses en Via dei Tribunali

martes, 16 de agosto de 2016

Kazanawa i Alps japonesos (La Vall de Hida)


Kanazawa i Alps Japonesos

La darrera etapa del periple japonès passa per fer base a Kanazaya, llogar un cotxe i visitar durant un parell de jornades les agrestes, abruptes i indòmites muntanyes de la serralada central, o també anomenades, els Alps Japonesos!

Però abans de Kanazawa faig aturada al monestir budista zen de Eihei-ji on una cinquantena de monjos budistes viuen en un estat de constant pregària i vida espartana en uns des racons més remots del país. El japonisme o atracció japonesa queda palès quan atònic descobreix que no tots els monjos són asiàtics sinó que hi ha també d’occidentals.


Quanta gent ha quedat atret pels còmics manga, o per sèries televisives de ninges o joves lluitadors que imparteixen justícia social en format de dibuixos animats com “Bola de Drac”, o la percepció del cosmos mitjançant la religió budista i sintoista integrada en una sola, o per la gastronomia sushi?. El magnestisme japonès és evident dins la societat occidental.

Kanazawa és una ciutat de mida mitjana amb un barri de gueishes ben cuidat i amb un castell evocador, però el verdader caràcter de la ciutat com a la resta del Japó es troba en els petits comerços i cases de menjars espargides per tots els carrerons de la ciutat i que durant la nit s’anuncien mitjançant l’encesa d’una llum de neó exterior. Els restaurant són tan petits que gairebé hi caben 7 o 8 comensals en total, això sí l’espai està totalment aprofitat.


Llogar un cotxe no és gaire fàcil, perquè totes les indicacions d’ús del vehicle estan en japonès, els cotxes són automàtics, els navegadors intel·ligibles, la circulació per l’esquerra, la xarxa viària complicada... etc.. etc.. Però si hom arriba a superar tots els entrebancs inicials, la llibertat del cotxe pot recompensar enormement i derivar en una nova experiència engrescadora.



La nostra destinació és un agradable hotel Onsen de la població de Hida Furukawa situat a la vessant d’una vall de les muntanyes centrals i segons les fotos que apareixen per internet, l’hotel estaria integrat enmig de la calma i placidesa d’una natura gairebé no habitada.

Com que des de la sortida de Kanazawa veig muntanyes elevades i boscos ufanosos, no pos en dubte que el trajecte discorrerà per paisatges encisadors i pobles de muntanyes tranquils i integrats, però aquesta percepció inicial queda totalment enfonsada quan el navegador o GPS m’arrossega per una autopista que s’enfila cap a uns túnels que sumen uns 40 quilòmetres de llargària i que en sortir ja anuncia l’arribada de l’idíl·lic poble muntanyenc de la vall de Hida-On son els ports de muntanya? Els prats plens de bestiar on cabres, ovelles o vaques pasturen a lloure? O els pobles típics i granges que esquitxen els terres més allunyades?-

Com a venjança de la manipulació tecnològica decideix obviar les indicacions del GPS i fer el darrer trajecte per una carretera secundària i ja de pas fer aturada al poble de “Shirakawa-Go” que ha estat declarat patrimoni de la Humanitat per el conjunt de cases amb teulada de palla a dues aigües pronunciades per evitar l’acumulació de neu durant els mesos d’hivern, anomenades “Gassho- Zukuri”.




Per travessar el darrer port de muntanya agaf una carretera estreta, mal asfaltada i solitària que transcórrer per les vessants de les muntanyes de manera empinada i s’enfila per un bosc ombrívol, llar del os tibetà japonès!!!! -Bé, salvatge ho és, i tant, que ho hi veig símbol de cultura rural per cap banda-

L’Hotel Onse Kirori està situat enmig de plantacions d’arròs, pomeres i melicotoners i des de la cambra tenc unes vistes de la vall verda i esponerosa de Hida. A més, des d’aquí et permet fer unes rutes de senderisme adaptat a tots els públics, però amb la calor que fa, desisteix de caminar per empinades costes, així que dedic el temps a fer unes jornades de termalisme que me deixen la tensió per enterra, lectura i mini passejos pels sementer de fruiters, així com gaudint de l’atmosfera i gastronomia singular, això sí vestit amb el kimono típic i amb els dos típics palets que fan la funció de forqueta i ganivet.




Enfront de l’hotel hi ha una empaquetadora de melicotons japonesos, i com regalen la fruita que no poden comercialitzar, aprofit l’avinentesa i faig un fart de melicotó que me deixa l’estómac inflat per un parell de dies. No sé si vos he explicat abans, però la fruita al Japó té un valor astronòmic... així doncs, un melicotó pot costar uns 5 o 6 euros!!!!!!



Els modals refinats dels japonesos dins una societat complementant urbanitzada no generen una serenitat mental suficient per sobreviure dins uns espais reduïts, urbà i deshumanitzat per les comunals dimensions de les seves ciutats. Aquí una vaca, una ovella o simplement un ca o un moix, són animals admirats pels nipons, això sí, en zoològics!!!! Ara entec perquè més de 50000 persones desapareixen cada any del Japó o l’índex de suïcidi sigui un dels més elevats a nivell mundial!

Amb melangia abandono aquest país havent complint l’objectiu del viatge, intentar esbrinar els misteri nipó! Sempre tendré l’imatge de les vitrines dels restaurants farcits de plats suculents.

domingo, 14 de agosto de 2016

Narita- Kosayan- Kyoto


Nara- Koyasan-Kyoto (Temples)

Amb el tren bala o Shinkansen sortim de la llegendària Hiroshima cap a les ciutats imperials de Nara i Kyoto. Controlar el sistema de transport públic japonès i concretament la seva gran xarxa ferroviària requereix de gran destresa personal, calma absoluta i molta paciència, ja que es configura com una teranyina de dimensions descomunals que s’estén cap a totes direccions.



Japó té una població de prop de 130 milions de persones que viuen a les zones planes de la costa especialment, això implica que des de l’arribada a Narita (aeroport de Tòquio) fins a Hiroshima (300 Quilòmetres al sud) gairebé sigui una mateixa conglomeració urbanística, per no dir-ho amb certesa. L’illa s’ha quedat petita per la quantitat de japonesos existents!

A Nara visitam el gran temple budista de Tôda-Ji, el qual és el major edifici de fusta construït i com no podia ser d’una altra manera, s’alça com una atracció de primer ordre i de visita obligada per a qualsevol turista occidental. L’interior del temple se troba el Daibutsu-den o la sala del gran buda de bronze que deixen bocabadat a qualsevol mortal.




Amplada de la casa restaurant a Nara


El pas per la ciutat de Nara queda amenitzada amb el festival de la llum que tenim ocasió d’assistir i que suposa l’encesa de milers de llanternes  il·luminades amb espelmes als voltants dels principals temples i parcs de la ciutat.


Abans de partir cap a Kyoto, fent una aturada a la muntanya sagrada de Kosayan, seu de la branca del budisme esotèric de Shingon venerat per milions de persones arreu del món, on s’alberga uns dels conjunts monàstics més importants del Japó.

El llarg i dificultós trajecte en tren cap a Koyasan serpenteja per valls profundes i s’enfila per vessants escarpades, travessant també nombrosos túnels i ponts estrets. El tren circula a una velocitat de tortuga i amb un trontoll incessant, però les primeres vistes d’un Japó no urbanitzat amenitzen el viatge i permeten un descans visual francament agraït.



A Kosyasan es respira un ambient de misticisme únic, on els pelegrins es transformen en fervents creients sobtadament, com si l’esoterisme creés una histèria col·lectiva sonora. Ni tants sols les hordes de turistes diaris que visiten l’indret arriben a espenyar completament l’encant espiritual de Koyasan, i especialment el seu cementiri situat enmig d’un bosc d’arbres mil·lenaris que s’alcen esponerosos cap a el cel creant un bosc ufanós i ombrívol i que durant els mesos d’hivern reneix una boira baixa que el fan encara més característic i misteriós. Com que el líder espiritual d’aquesta branca del budista, un tal Kobo Daishi, considerats per molts com un bodhisattva, està enterrat a Koyasan els súbdits seguidors de l’escola Shangón es barallen per trobar un lloc de repòs etern al costat de les seves cendres.



D’amics n’he fet durant tot el viatge però a Koyasan s’han afegit dues madones mallorquines, germanes d’Inca, que desentonen en aquell sant indret amb la seva veu cridanera i incessant xarrera.


La darrera aturada d’aquest periple de temples finalitza a Kyoto... la ciutat imperial nipona per més de mil anys farcida de temples (tots d’ells declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco) i on viu una societat conservadora en quant a tradició i costum, exemple del qual és l’ús extens del kimono de la població local com una forma folklòrica o de reivindicació d’identitat nacional.  Bé, no puc dir que els temples no siguin una meravella però la massificació turística del barri de Ponto Chó i voltants, el poc encant i la nul·la harmonia urbanística, un trànsit més caòtic, la calor de l’estiu, els preus desorbitats i la gran quantitat d’occidentals, coreans i d’altres nacionalitats que han fet Kyoto la seva llar i que han importat els seus models de conducte poc refinats, han fet de la visita a la ciutat imperial la gran decepció del viatge, només els barris perifèrics mantenen l’esperit i cultura nipona com és Funaoka, regentat per intrèpids turistes en la recerca del sento (bany públic) més emblemàtic del Japó.

barri perifèric


zona turística

temples


Duia incorporat una idea bucòlica i romàntica d’una ciutat o almanco d’un gran districte de temples i cases tradicionals il·luminats amb llanternes de llum de neó i transitat per bicicletes, cavalls i altres formes de tracció no mecànica, on tímides gueishes es deixaven veure pels carrers més estrets i foscos.


De gueishes en varen veure dues al barri de Ponto Chó.... assistint a un espectacle de baixa qualitat, ambientació nul·la i confort inexistent, això sí, el preu de l’entrada es va enfilar a 20 euros per persona. Posteriorment, i fent una volta nocturna per Kyoto varen trobar uns carrerons emblemàtics de cases de fustes convertides en club privats regentats per persones amb alt poder adquisitiu o màfia japonesa i on aquí sí, les gueishes distreuen els seus clients amb danses exòtiques i altres serveis carnals. (Al final una gueisha es converteix en un classe de prostitució ben vista i valorada socialment).


Una de les visites obligades de Kyoto ha estat la Seu monàstica de la branca del budisme Zen, o perquè m’enteneu, el sincretisme budista i sintoista fusionat en el moviment Zen (on les deïtats de la natura amb en Buda cohesionen harmònicament), és aquí on es pot passejar per un dels boscos més diferents que un mallorquí hagi pogut gaudir, com és el bosc de bambú.




domingo, 7 de agosto de 2016

Hiroshima


Hiroshima

Arribar a Hiroshima és com un viatge a la història contemporània nomenades tantes vegades en els llibres de text o a les notícies internacionals. Hiroshima ha estat un laboratori d’experiment científica i els seus habitants unes conillets d’indis involuntaris sobre el desenvolupament de les armes de fissió nuclear.

El meu objectiu per la ciutat és participar en els esdeveniments i celebracions del fatídic 71 aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la població civil, així com saber quin ha estat el desenvolupament posterior.

Sense un centre històric per deambular o temples mil·lenaris que assaborir, Hiroshima s’ha convertida en una avorrida, insulsa, i anodina metròpoli de grans avingudes, carrers amples, zones comercials il·luminades amb els típics i cridaners rètols asiàtics.... únicament el parc commemoratiu de la Pau Mundial on s’erigeix el darrer vestigi de la destrucció (el Dom o edifici de la cúpula cremada) i el museu de la catàstrofe nuclear que relata la dramàtica història, són els aspectes assenyalats d’una ciutat de nova planta.

Centre

El dom o cúpula cremada per l'explosió atòmica



Les celebracions commemoratives del 71 aniversari del llançament de la bomba nuclear resten animades per d’associacions dels “cumbaias” que mitjançant ritus estrafolaris preguen per la pau mundial, o qualque religiós budista que en un atac de misticisme sobrevingut recita mantres i repica tamborets en el seu intent de carregar d’energia espiritual una ciutat maleïda per la història.



Únicament els ravals exteriors mantenen intactes una fisonomia de l’antiga Hiroshima, i és aquí on es pot descobrir la seva autèntica personalitat. Carrers estrets farcits de botiguetes diverses i Izakayes “tavernetes” on degustar el típic Okonomiyaki (escrivint la paraula Pau damunt d’ell amb maionesa) i poblat per tranquils habitants que circulen amb bicicleta fan que les zones suburbials siguin les més aptes per conèixer l’encant de la ciutat.


Okonomiyakis


Però Hiroshima m’ha deparat sorpreses molt grates, com el conèixer en primera mà la tràgica experiència dels hibakusha “supervivents de la bomba nuclear”, molts d’ells encara afligits per la tràgica experiència. -Diguem que va ser el punt àlgic del meu viatge-

Hibakusha


També destacaria el monestir sintoista de Miyajima, emblema del Japó per la seva torii (o porta) d’entrada situada a certes hores del dia enmig de la mar. Miyajima té una semblança al mont de Saint Michael a França... perquè a baixa mar, tant el monestir com la porta d’entrada queden descoberta i envoltada per terres fangoses i quan puja la mar, tot queda cobert de vell nou, com si d’un monestir enmig de la mar es convertís!!!

Miyajima


Com a cloenda de Hiroshima, faig una amistat única i esper que duradora com és la Mezzo Sorpano “Poli Laurito” convertida en la meva diva filipina al Japó i que acaba mig engatada prenent dues botelles de vi manxego a la casa d’airbnb que tenc llogada. Poli m’introdueix un poc més en la coneixença de la vida japonesa i també m’explica un poc les seves arts artístiques parlant un castellà xavacano que la fa més atractiva i adorable.


Poli, Dani i Marc