lunes, 29 de noviembre de 2010

Sâo Paulo, dia 28 de novembre de 2010
Avui són les eleccions catalanes! L’horitzó polític català resta en mans del poble català en un procés pacífic i democràtic... i nosaltres ens hem aixecat a Paraty en un dia esplendorós. De fet, ja no recordàvam un dia tan clar, sense cap nigul emprenyador, amb una lluminària encegadora. Ara ens ve a la memòria que Brasil és un país tropical!
A les 9.40 hores agafam el darrer ônibus del nostre viatge de la rodoviaria de Paraty cap a la ciutat de Sâo Paulo – cal dir que hem fet un fart de busos durant aquest viatge- però aquesta vegada un sentiment de consolació se’ns apodera en pensar que és el darrer!
El trajecte dura 6 hores, però ja no ens terroritza gaire la durada perquè estam avesats a entretenir-nos durant les grans distàncies (lectures, anècdotes, xerradisses i becades). A més ja sabem quin son els seients més còmodes... els darrers de tots perquè el pots inclinar sense causar incomodos a ningú i no hi ha un tràfic de gent entremig que entra i surt. A més ja sabem quines son les postures més adients... cames obertes una recolzada sobre el cendrer (o posatassons) encaixat sobre la finestra i l’altra cama endinsada entre seient i seient del veïnat del front. A mes, maletes de ma les amaguen davall dels peus per evitar robatoris mentre dormim... i és que en el Brasil, tot s’hi val!. (que ens robassin al bus ja seria EL COLMO!)
Frau Ellen, la nostra amiga alemanya, es seu al costat nostre i no sabem si és perquè és massa poma o poruga o nosaltres ens hem tornats uns insensibles, però es tapa el nas amb un mocador (durant les 6 hores) a causa dels olors provinents del banheiro... coco de cachorro!
En arribar a Sâo Paolo trobam una ciutat tranquil·la per ser diumenge, sembla que neta i ordenada.. molt neta i odenada (ja confonen si realment és així o perquè hem vist tanta marginació que això ens sembla un lloc coquet i enamoradís! Metro de la rodôviaria fins a l’estació més propera al nostre hotel (una altra vegada el Mercure Moema) i dinar tranquil·lets al Restaurant Armazem –aquests bolinhos de carn, canyella, castanha de -?- i menta... boníssim-  (el del primer vespre... us enrecordau... a l’avinguda Lavandisca)... mentre melancòliques hores flueixen de manera pausada.
Després de dinar i a una temperatura de 32 graus se senten nadales de les botigues obertes el diumenge capvespre (Sâo Paulo no dorm mai!)... i pataplafff... arribam  a l’avinguda Paulista, la gran avinguda del Brasil! Aquí es conjuga la força brasilera, el centre econòmic de la quinta potència mundial i realment es nota. En Daniel bocabadat desmenteix un dit anterior i ara diu – Brasil nâo é tudo uma favela”. A Paulista – com se li denomina a l’Avinguda- esta farcits de  botigues seductores i cares – val dir, entre gratacels envidrats i moderns-. Això ja no és la decadència de Rio o el la ciutat sense esperit i fada de Brasilia... Ahhh! i estau tranquils amb seguretat! Realment aquí ni sentim ni percebem cap problema en aquest sentit, és més, la parafernàlia en joies en la vestimenta de la gent Paulista, denota la seva classe social alta!
A les 21.00 hores aprox. hem quedat a la porta de l’aturada de metro de Consolaçâo- Paulista per sopar amb en Junior Domingos (l’al·lot  ballarí que varem trobar al bus direcció a Sâo Joâo de Rei), que es presenta amb el seu amic Andrés Haber. K – jueu askenazí i fill de cònsol israelià a Paraguay-. Tot d’una encetam una conversa intensa i grata: història, política, i projectes de futurs, són entre d’altres els temes tocats. – A més en Daniel està bastant interessat en la gastronomia jueva i demana informació sobre el menjar Kosher! N’Andrés aporta valuosa informació sobre el tema i reconeix la dificultat de la seva elaboració. Mentre en Junior Domingos, amb molta sensibilitat i afectivitat ens convida a un espectable de dansa per la terça feira, dia que partim i no podrà ser!
Ara bé... les hores passen volant i no encara que no ens en temem que ja s’ha fet tard. Uff.. ens fa pena acomiadar-nos d’ells i una forta abraçada ens separa (per ventura per sempre), recordant que l’amistat no s’ha de perdre! Sempre ens queden les tecnologies per estar en contacte. Qui sap si tornarem a aqueixa megalòpolis –és probable- o anirem a Paraguay amb N’Andrés –no tampoc improbable-, atès que s’ha ofert per mostrar-nos el seu país natal. Tornam a l’hotel de Moema en taxi per uns 22 reals (10 euros)... i dormim en un dia marcadament autobuser.
Avinguda Lavandisca

Fidel, Junior, Andrés i Jep a Sâo Paulo

Paraty i les seves meravelles

Paraty, dia 27 de novembre de 2010
Aquest dia tocaria fer una mica de sol, ja que no hem tingut gaire bon temps en tot el viatge. Bé, és època de pluges, ja ho sabem i per tant cal esperar aquest temps ennuvolat i bruscós –brusca interminent que sol eclosionar amb xàfec cap al tard-. Però avui, ens aixecam i eehehehhh, avui fa solellet. No esplendorós però suficient per a l’eixida de barca que hem acordat el dia anterior.
Au idò, cap al moll ens en esperen. Allà tenim l’amiga alemanya Ellen i uep! Dos altres, que resulten ser austríacs: Na Teresa i Hubert. El patró de la barca multicolor, en Keun, també els ha contractat per venir amb el nostre grup d’argentins, en Jep i Fidel i N’Ellen.
Diu el patró tipus tarzan que tenim que serà una bona eixida. Apa, anem pujant  a la barca divertida i enfilam cap a les platges diverses de la costa que anirem vorejant. Així ho feim. Tututututp, la barca avança. Pagarem 300 reals entre tots i dinarem a qualque platja. Moltres altres persones, turistes –no com noltros!, nosaltres som viatgers- han pensat el mateix i tot un estol de barques de tot tamany, velers, grups grans i petits, posen rumb cap a la mateixa direcció. Hi ha unes 65 illes en aquest badia i no sé quantes platges, cents. Què bé, a la fi un dia potser com el que es veu a les guies de viatge. Imatge amb la qual s’associa el Brasil.
Però aquesta costa de roques granítiques, grans pedrotes, cocoters i plataners farcits, palmeres fins a la platja d’arena fina, exuberant vegetació .... segur que ens trobam a Brasil? Això no són els mars de Sud, l´Índic, les Seychelles o Maurici, fins i tot aquesta gran badia no és com una d’aquelles de Vietnam? Noop, bé al Brasil entre Rio i Sâo Paolo ens trobam i aquest paisatge i aigües és encisador. I ara ja ens aturam a la primera platja aperitiu de la sèrie. Uhhmmm, està ben bona aquesta aigüeta, ni massa freda ni massa calenta. La barca s’acosta a la vorera, quasi a l’arena de la platja i tots cap dins l’aigua. Bon primer banyet. També tenim unes caretes per anar fer els primers intents de mirar el fons. Bé, ara mateix no tan espectacular. Potser més tard.
Caminam per la platja de punta a punta. Casetes ben integrades també a la platja- més ben dit, una només aquí. I res, després d’un abundant remull seguim vorejant. Veim un bon grapat de cases d’ensomni, unes més antigues i tradicionals, altres més modernes i sumptuoses, amb el seu mollet i porxo, totes immerses dins natura... weieie, qui en podria agafar una temporada per a relax, descans de lectura i música i banyet diari. Anam passant de platja en platja, aquell raconet més tranquil fora de les altres barques de grups i iots que van quasi plens...  En aquesta platgeta hem trobat unes gran roques grises granítiques que estan calentes per l’acció intermitent del sol. Wuauau, molt bo per a l’esquena i el cos sortit tot banyat de l’aigua. Ara el patró es deslliga la melena i es tira a l’aigua per anar a cercar mangas d’un arbre proper. En duu una bossa per degustar. Bons, en posam dins la gelera de gel per gaudir-los més fresquets. També hem portat altra fruites amb nosaltres: bananes i lychees.
I arriba  l’hora de dinar. Cap aquella praia vermelha ens diu el capità que coneix la gent allà. Durant la navegació en Keun ha anat trobant parents diversos que treballen en altres barques: conco, cosí ... En fi, negocis familiars. Ara veurem el restaurantet tipus xiringo aquí a la platja. Peix a la planxa ... gustós, tres bones tallades i lulas (com el president!) grehladas. El peix està millor (tipo no sabem, espet? Bona tallada, bo, en podria menjar més amb una bona amanida ... les lulas ok, però un poc fortes com ahir al restaurant. En fi, bona teulada.
Al costat de nosaltres arriba un institut pre-universitari amb una gran tropa de brasilers i brasileres. Es veu que són de ciutat i de bona família. Ben alimentats i cuidats, banyadors de disseny, la professora els acompanya. En Josep fa amistat i xerra una mica. Força simpàtics, una micona gamberretes, les típiques bromes i tot això... en fi, ens feim unes fotos ens fan a tot el nostre grupet a la platja. Per a una altra ocasió conèixer-los millor.
Anam tornat cap a les 5 a Paraty. Prenent al sol a bord, xerrant amb el capità que ens conta que també pescar per menjar els productes frescos, per Carnestoltes hi ve molta gent per aquí, i mira, bon passar l’estona. També petit incident, en Jep és patinat i caigut dins la barca amb corresponent cops forts a les cames, pegant-se en caure contra les fustes dels seients. En Fidel també ha estat a punt de caure unes quantes vegades! Atantsant-nos al port de sortida ,les darrers fotos i bona vista d’arribada al poblet colonial –ara forta atracció turística- de Paraty amb les esglesiones i el perfil d’altre temps entre vegetació subtropical. Això era refugi de pirates i bucaners? En desembarcar, en veim un ben vestit de pirata i maquillat que posa al costat del canons per cobrar si vols fer-te una foto al seu costat. Divertit aquest tipo, després passeja pel poble.
Comiat d’en Keun. Obrigado, capitâo. Un dia memorable, bones nadades i refrescant aigua, divertit grup i simpàtic, paisatge ben polit. Un dia dels dies més polits del viatge sinó el més potent. Més nostrat, per all de l’aigua i barca. Feim suquets i cafès per llevar son i deixondir-nos a la plaça principal.
Descanset, dutxa a l’hostal i a les 9 tenim l’espectacle de bonecos –teresetes- al teatre de Paraty. EI, bones crítiques veim en els retalls de premsa. Hem comprat les entrades el dia anterior. Maco el teatret, íntim, quasi ple. Comença l’espectacle. 7 històries diferents entre dramàtiques i tendres. Teresetes accionades directament a braç per les persones en negre al darrere. N’hi ha de ben aconseguides, com la de la parella de simpàtics vellets que es desxondeixen de la rutina i a cau d’orella es diuen amatents picantones frases –es suposa-. Tot l’espectacle és amb música i sense llenguatge explícit, res en portuguès. Gestos, acompanyament sonor i en tot cas grunys i sons no lingüístics. En Jep però dins la foscor es dorm. Massa batec de sol de la barca ...
Acaba aquest jorn mariner amb unes amanides igualment marineres de pop i gambes a la Casa del Poeta, romàntic restaurant amb taules al carrer – encara que el menjar no és gaire bó-. Un cantant amb guitarra amenitza la nit ... torna ser fort el cefalòped. El popet no està al seu punt. En fi, cal anar a l’hostal per mirar internet, correu, facebook i repassar escriptura. Ja ens anam acomiadant del nostre itinerari i ens hem d’acostar a la primera casella del viatge: Sâo Paulo i els apartaments Mercure del barri de Maoma.
Dani fent de patró!

Seychelles o Brasil?

La nostra barca

Foto de la nostra expedició ... i amics d'en Josep

En Jep amb ulleres i Fidel relaxat

sábado, 27 de noviembre de 2010

Sortim de Rio "in extremis"... entram a Paraty (A Costa Verde)

26 de novembre de 2010
Una vegada passada el jorn de la tempesta toca el dia de la reflexió profunda i acurada. Hem adoptat mesures de seguretat extres comprant dues carteretes (una perhom), les quals s’amagaran en indrets sensibles del cos. Els cacos ja no podran amb nosaltres. La pèrdua d’una batalla no vol dir el final de la guerra!!!
Rio, vila olímpica l’any 2014??? Suposam que els membres del COI no estaven en els seus cabals quan la denominaran. Pensam que el caràcter carismàtic del president Lula da Silva va influir en una decisió final d’uns membres motivats més per l’exotisme de Rio que per la seva capacitat d’albergar amb seguretat tal esdeveniment mundial. En tot cas i amb la decisió presa, ara toca a les autoritats locals i federals governar amb contundència posant ordre i progrés – com proclama solemnement el lema patriòtic en la peculiar i vistosa bandera brasilera.
Amb uns panets multicereals amb tomàtiga inclosa i diversos sucs multivitamínics de fruites gostoses hem arribat a la estació de busos “rodoviâria” (zona centre- nord) per voltes de les 11,30 del matí des de l’Hotel Mercure de Botafogo per uns 9 euros (18 reals). Avui toca ônibus cap al poble costaner de Paraty (durada 5 hores). Sabem que és zona de platges però realment no tenim clara idea de què esperar.
Amb tensió passam la zona fortament armada de Rio (prop de la mundialment coneguda favela alemâo on s’amaguen tots els criminosos) –pensant en bales perdudes, punxades de rodes o simplement en barricades que ens faran la guitza- però res de tot això succeeix ... no obstant constatam cert dispositiu policial i militar en les sortides principals. Jeeps amb policia amb metralletes de gran calibre hem vist.
Passada l’etapa perillosa agafam la carretera costera (anomenada Costa Verde) fins arribar a Paraty. El paisatge verd intens que ens ha acompanyat tot el trajecte del viatge s’ha conjugat aquesta vegada amb una mar descolorida per la manca de radiació solar -el cel com sempre ennigulat-. Cada certs quilòmetres trobam pobles costaners amb faveles als seus voltants que recorden la marginalitat de part de la societat brasilera.
Entre les aturades escaients per descans del conductor en Daniel es fa amb usuaris del mateix trajecte d’origen argentins i alemanys ... ara és hora de fer-se amics i sobretot animar-los per fer una excursió en barca per les platges i illes de Paraty compartint despeses, això sí. Cal tenir esperit de grup i solidari.
Paraty resulta ser una altra ciutat colonial preservada però molt turística com seria la ciutat d’Ouro Petro (Minas Gerais). Amb dificultat trobam allotjament a causa que avui és la sexta feira (divendres) i molts de cariocas i paulistes han decidit sortir de les seves ciutats per relaxar-se en aquest racó de la costa. Al final ens albergam en un hotel familiar “Centro Historico Hostel” un poc desfet però bastant cèntric (23 euros per cambra). Hi ha bastants de motxillers internacionals: anglosaxons i alemanys principalment.
Els argentins o millor dit l’argentí i la seva parella (que és bretona) però amb un accent argentí que dificulta esbrinar el seu origen, han recorregut als serveis d’en Daniel per trobar també lloc per romandre. – Com no tenen ni idea de portuguès els resulta més difícil – Així mateix, l’alemanya també requereix serveis d’en Daniel amb l’organització de la ruta amb vaixell. Res... amics en un tres i no res... demà tots plegats en una barca particular. L’experiència del viatge l’ha convertit en un infalible cercador d’alternatives en moments complicats.
Acabam la jornada amb un passeig vespertí i romàntic pels carrers empedrats de Paraty amb la típica pluja molesta del capvespre tropical, desitjam millor temps per l’endemà. Així mateix,  entre cantó i cantó de carrer ens topam venedors de deliciosos pastissos al tall –coco, queijo e coco, mousse de maracuià ... - per un preu de 1,5 euros, que ens fan la delícia i dolçor del dia, així com ens recorda els excessos comesos durant tantes jornades de viatge. En tornar a Mallorca haurem de purificar el nostre estómac amb un dies de dejuni necessari. Sobres hipocalòrics i proteònics per a en Giuseppi –que encara li’n queden- després de les sobrecàrregues calòriques i de sacarosa d’eixos llocs tropicals?.
Carrer de Paraty amb en Josep creuant

Vista de Paraty

La nostra perdició gastronòmica!

viernes, 26 de noviembre de 2010

Horror i psicosi a Rio

25 de novembre de 2010
RIO ENS HA VENÇUT... LA FAVELA È UN PROBLEMA SOCIAL I ROBATORI (II).
Lo jorn de lo judici és arribat. Bé, com a mínim lo jorn de l’auto-acomplerta profecia i efectivament en eixe dia Rio ens ha retut i els crimonosos d’aquesta fascinant ciutat s’han emportat la seva part. Anem a pams.
Segon dia complet a Rio ...anem per començar a treure pasteta per a aqueix jorn fatídic i després anem a la favela de Botafogo aquí al costat del nostre carrer. Ei, visita a la favela pacificada i amb guia turística de la comunitat. Què vol dir pacificada? Alliberada de narcotraficants i delinqüents. Ja abans d’anar-hi i de camí de la bereneta de sucs (avui també un vertader pa amb oli que ens hem fet fer amb bon pa integral! A la fi hem trobat un bon lloc!) hem anat mirant la premsa als quioscos. Tanta altra gent badant. Rio sub ataque. La Marina a punt d’intervernir. Sem Ordem nim Progresso (negant el lema de la bandera del país). Morts i incendis de cotxes i ônibus, tirotejos ... en fi, altra volta perfecta preparació psicològica per anar a la favela de visita turística, per molt pacificada que sigui. La favela triada és Santa Marta al barri de Botafogo.
El cas és que hi anam i resulta la visita prou interessant i il·lustradora en el sentit sociològic, tot i el poc temps que hi passam, unes 2 hores. Trobam N’Andreia, la guia de 30 anys d’edat, prima i de color, que ens fa el tour (el seu e-mail és : andreia.toursantamarta gmail.com). Fa 2 anys la favela es va pacificar, estirpats els malafactors. Ens promet que no ens passarà res, podem portar video-càmara, i la de fotos. Ok, pujam amb el bonde -el cremallera- anomenat plano inclinado els lloms de la muntanya on es troba la favela que s’enfila per amunt, per amunt. Bones vistes, les cases de teulada d’uralita una damunt l’altra. Pugen els habitants de la favela. Buf, quina calorada i densitat humana en aquest petit cremallera. Dalt arribats, wuau, vista potent tots i els eterns niguls tropicals de calor i da epoca de chuvas que impedeixen la vista total de la badia.
Ens conta n’Andrea que hi ha 7000 persones a la favela. Els projectes socials del govern han millorat les condicions i ara s’esbucaran barraques, les més enfilades en perill d’enfonsament per pluges i terreny feble. Es començarà reforestació per mantenir el terreny. Caminam cap un mirante –mirador- per veure el Pâo de Açucar des d’un punt d’on de fet passejam pel bosc. A un punt alt de la favela va baixar l’helicòpter de Michael Jackson quan es va rodar un clip d’ell en aquesta favela. Ara és un una pista de tenis coberta de xarxa. Quan començam a descendre l’escala central de la favela –que no és altre que el carrer central- entre barraquetes i teulades, infants que ploren i música forta i estrident, trobam la plaça Michael Jackson amb estàtua i mural-mosaic en el seu honor. Agut contrast amb les mansions que tenia la més gran estrella del pop ...
El camí de baixada de la favela no és apte per a persones delicades i estufades. Males olors d’aquí i d’allà i aigua que baixa de per tot fent pudor –deuen ser aigües brutes 100% sense depurar en absolut?-. N’Andrea ens conta que té 13 germans ... no seria necessari també una bona planificació familiar per apaivagar aquesta misèria?. Una senyora que feia de cuinera per a turistes a ca seva i que va prosperar té la millor casa de la favela: teulada de teules, parets fortes i fonaments sòlids. En comparació en les cases(?) del voltant apuntalades i de fonaments caic/no caic és sens dubte un xaletet. Passam pel centre social on s’ofereixen cursos per a infants i punt de reunió. Petits comerços mig obert mig tancats en la ruta. No queda clara quina és l’economia de la favela. Carrerons foscos, passadissos i entradetes de cases recòndits. També a la plaça final de trajecte es troba una mica de color i alegria, amb botigues i cases pintades de faixes de colors diversos: promoció d’un negoci de pintures i de projecte del govern. A dalt al centre de la CPP –Centre de la Policia Pacificadora- hem vist que el govern federal alemany havia proporcionat inversió també en el projecte. Comiat de N’Andrea i li demanam que llegeixi el blog i faci comentaris.
Ara toca l’altre gran emblema de la ciutat: El Crist Redemptor. Es veu o no es veu allà dalt al cim? Niguls, boires ... bé, anem primer al barri de Santa Caterina amb el tramvia que hi va a aquest barri romàntic. Metro i cap allà. Passam per davant el Banco do Brasil, molta gent a fora. Vaga o altre trull? Avís de bomba, tothom a fora, edifici  -enorme gratacels- desallotjat i revisió. Uhmmm, com està la ciutat en psicosi  .... Cap al tramvia, coa al guixet – finestreta-. Ei, mira uns rossets que deuen ser de per ca nostra comenta en Josep- de la Unió Europea, vull dir-. Anunci de suspensió del tramvia. No n’hi ha. Ha descarrilat!. Remilpuces sagrades! Una dona de 50 anys, mulata i grassoneta amb veu atemoridora ens comenta la perillositat de Rio... ens diu que no facem visibles les càmeres ni les carteres!... uff.. quins nirvis tenen els carioques... Ca!!! psicosis aguda.
Ara ja toca anar al Crist. Fa més sol. Costa apanhar taxi. Tots ocupats. Com en pegarem (=agafam) un? Ara se n’atura un!. Volem que ens dugui a l’estació del trenet que hi porta. El taxista, una espècie de camorrista italià, ens convenç que és més barat que hi anem amb ell, pujar i baixar per 100 reals... au, d’acord, amb el trullot que hi ha QUE ELL PRECISAMENT            ESTA VEIENT dins el taxi amb un pantalleta –dues pantalletes! Davant i darrere- via satèl·lit. Au, assistim a tota la transmissió –bastant sensacionalista per part d’un molt cridador presentador exaltat que sembla un predicador protestant!- de les incursions de la policia militar dins de les faveles. Veim barricades incendiades de camions i neumàtics barrant el pas a la policia amb fum negre perquè els bandits, els criminosos, els reis del narcotràfic i del crim es pugin escapar. Ara ja entra la policia militar amb tancs, cotxes blindats i metralleta ve i va. NO SÓN BROMES! Escenes d’hospital. Ferits. Una menina de 15 anys ha mort per bala de rebot en un tiroteig. Pare destrossat ... El camorrista de taxista demana la pena mort per a tots aquests traficants i criminals.
Arribam dalt del puig de Corcovado per anar fins el Crist Redemptor, on hem de pagar l’entrada. EL BANCO CENTRAL DO BRASIL, és a dir, EN JEP, o Daniel Sànchez, té el bote –com sempre- i es disposa a pagar l’entrada. ALARMA!, butxaca buida. No es troba la cartereta amb els 300 reals posats avui per a despeses. Recerca desesperada dins el taxi, seient, a sota, etc. Ha caigut? Res, ha volat. ON ENS L’HAN ROBADA LA CARTERETA? Qui ho sap? Al carrer, o el taxista mateix amb un ràpid moviment de mans?. Total. EL MALEFICI S’HA ACOMPLERT. Robatori II. I enhorabona. Es veu que hem vengut a fer d’hermanites de la caritat i anam amollant pasta per als necessitats aquí i allà. Recordau el robatori de sobre amb 150 euros de la cambra de Pirenòpolis? Total, sobrecost ara mateix del viatge per taxes CRIMINOSES: 300 EUROS. Helei, visca la vida i olé!.
En fi, malgrat tots el malgrats i que totes les mesures són poques a Rio, hem d’afrontar l’evidència. El MALIGNE DE LA CIUTAT ens ha vençut i ens han tornat fotre els dobblerets. Bé, l’adversitat no ens llevarà l’esperit de la ciutat. Li hem de retrobar l’Àngel de La Guarda que ens protegeixi. Ara, sentit del ridícul, impotència i ràbia també. No hem estat atents. No duiem els calçons adients, no ho portàvem prou protegit. I ha volat. Com deia la tieta d’en Josep, al cel sia, SE LATS SABEN TODAS!!!. Mkako amb el kakos!
Què hi farem? Pagam amb la reserva i pujam cap a aquesta immensa estàtua modernista. La més gran del món. Impressionat, imponent, clar. Pujar la vista i veure’l allà redimint. (No podria eixe Crist redimir CONVERTIR! Tots aquest dolentots que ens amarguen la vida als turistes .. Bé, hauríem de parlar de tantes coses per saber com han arribat en aquest punt aquestes persones de mala vida ....). La vista només és parcial. Mitja vista de les Badies. Una part de la visió bloquejada pels niguls i boirotes de calor. Quina calorada aquí dalt! Ei, allà l’estadi mític de Maracanà. Bé, meravellós el mirador, però no hem gaudit com calia per l’impacte de la pèrdua altre pic de MOLT NECESSARIA I IRREMPLAÇABLE pasteta ... Això del banc que hem tret avui tot a l’infern!. Brrrr, haurem de tornar en sol per veure bé les badies, el color  i sense trasbalsos en una altra vida o un altre any d’aquests.
En fi, cap a vall, taxi i uns quants ensurts per les curves de baixada. Aquest camorrista fa uns virgueries perilloses. Quasi ens hem pegat amb altres vehicles un bon grapat de vegades. I ara posa el seu aparell de música a tope, collons i mig, quina potència. Quan arribam a l’hotel per dinar i descansar el ens mostra al darrere del cotxe. Ben orgullós. D’acord, parabéns. Diu que se n’anirà prest a casa, devers les 5, perquè viu embora i a barri perigoso. A tancar-se a casa. Ja ens ha dit que la ciutat molta gent ho està fent. Partir més prest a casa i tancar-se. Realment, avui està essent un dia de tensió, sirenes, helicòpters per tot.
Dinam a la livraria-bistrot de la rua Voluntarios da Patria (Botafogo) que descobrirem ahir i feim dinaret d’arròs amb pèsols i gambetes. La salada normaleta. – En Dani considera que el preu no es correspon a la qualitat per tant no el recomana-.  El vi que ens han donat picat. No, obrigado. No està bom! Uma cerveja, faz favor. Recollim roba que ens quedava per netejar a la bugaderia i cap a l’apartament a fer migdiada. Massa trullot i angoixa. I ens han tornat a fotre! Aiaiai, no ho puc consentir. Però hem d’admetre derrota en aquest sentit.
Tarda per Ipanami. A la platja volta però ja és fosc. La zona és turística amb grans edificis tipo Arenal, Magalluf. Bé, més luxe aquí. Sentim argentins passejant. Fins i tot uns espanyolets  -castellans??-. Sopam aquí o al nostre barri. Tornem cap allà amb metro. Voràgine de sucs per calmar set –hem estat a la sauna abans-. El de laranja amb maçâ i hortelà fresquet hmmm, està boníssim. No sé quants en feim. Pizzeta de atum a més. Ens hem deixat tots els realets que ens quedaven.
A la tele la nit apunt d’escriure aquest crònica veim les darres imatges de l’embranzida de la Policia Militar en varis barris de favelas. També hi ha anàlisi de professors i experts sobre el tema i la problemàtica social al darrere. El tema de l’educació i de la inversió en educació surt en el debat. Per què inverteix tan poc encara el govern en educació? Segons un comentarista l’estat brasiler només inverteix 2500 reals anuals en l’ensenyament mitjà a Brasil, quan els seus competidor més propers n’inverteixen 3000  (Argentina, Chile, Mèxic també es esmentat). I per què es deixen fascinar tants de joves pel tràfic i consum de drogues que els fan entrar en un cercle viciós de criminalitat? Diu a més que els 72% dels pares estan satisfets en l’educació que reben de l’escolar per als fills. Reclama l’analista més i millors professors. (Us sona l’argument?). Amb aquest alt índex d’acceptació per part de la població el govern no inverteix prou. Però calen mesures. Bé, aquesta neteja iniciada per la sovint corrupta policia en vistes als jocs olímpics i mundial de futbol potser farà reconsiderar les coses i allunyarà els criminosos (encantadora paraula). Ara que veim aquestes imatges d’aquests criminals amb fusells fugint camí i muntanya amunt ... per què no hi havia la policia allà dalt esperant-los? O un helicòpter? Només hi ha l’helicòpter que filma de la tele. Un poc estrany (seguirà eternament corrupta la policia?). Demà l’exèrcit aportarà 800 homes, 10 tancs blindats i 2 helicòpters més per ocupar les faveles que eren/són el santuari d’aquesta pesta. CRIST REDEMPTOR ALLIBERA’NS DE TOT ALTRE MAL I ALLIBERA JA AQUESTA BONA GENT DE BRASIL DE LA MISERIA I DE LA MALA VIDA! AMEN.
Acabam diem que Rio no és una ciutat amb una arquitectura destacable (sense planificació i uniformitat), de transit ordenat o carrers curiosos i nets (alguns semblen camps de batalla). El glamour de Rio esdevé per la seva extensió encaixonada entre els morros d’una badia agraciada. A més els barris d’Ipanema i Copacabana son centres turístics de primer ordre on el caràcter carioca no és percep...(com S’Arenal de Palma o Magalluf de Calvià) en canvi té més ànima carioca el barri de Botafogo on viu la classe mitjana, aquí trobareu les meravelloses botigues de sucs.... ummmmmmmmmm!!!!!
Portada de diari nacional o local

Orgia de sucs al barri de Botafogo

Favela de Santa Marta (Botafogo)

La nostra guia "Andreia" amb l'estàtua de Mikael Jackson (favela de Sta. Marta)

Crist Redentor

Carioca llegint el diari a Botafogo

miércoles, 24 de noviembre de 2010

Rio de Janeiro: segura???

24 de novembre de 2010... (40 euros gastats en sucs .... i histèria social)
Zona Nord: suburbis, faveles, perillositat.
Zona Centre: Transició
Zona Sur: Tranquil·la i pacificada.

Ja de bona hora sortim a passejar i la primera impressió és d’atordiment en veure les notícies sobre els disturbis de Rio. La gent neguitosa s’afanya en comprar els diaris, en veure les notícies, en escoltar la ràdio i com no... en parlar del tema omnipresent!
Nosaltres ho vivim amb molta normalitat al manco al principi (això és cosa dels suburbis – pensam-), així que auh idò cap al Pâo de Açucar caminant des de Botafogo (45 minuts). Per arribar en aquesta muntanya emblemàtica de Rio o de Brasil en general hem hagut de pagar uns 44 euros en telefèrics, primera embranzida a la nostra butxaca!!!!!!!!!!, però val la pena sentir el  Brasil sonhador e namoradiso. No hem tengut sort amb les vistres, doncs una brusquina aferradissa ens ha acompanyat al puig do Paô de Açucar i ens ha impedit tenir una imatge clara de la ciutat. Malgrat això, la Badia de Rio és sens dubte una de les més belles, sinó la més bella del món ... (ho degué semblar als primers navegants que hi arribaren  i ho trobaren sense sap edifici ni gratacels)
Acabada la visita ens dirigim en metro cap al centre ciutat per dinar a la mítica confiteria centenària de Colombo, tot un símbol carioca. La nostra sorpresa en sortir de la boca subterrània va ser trobar unes grans avingudes amb gratacels envellits... -ens fa pensar en imatges d’una decadent Nova Iork-.
La sensació del centre és més tensa que la discernida Botafogo (Zona Sur). Aquí ja no és veuen caminar madames elegantment vestides i perfumades, enjoiades i somrients. Sembla que la classe obrera es concentra en la zona central.... i poc després ho constatam al trobar el mega mercat carioca ubicat en carrers de cases antigues paral·lels a les avingudes .
El barri de cases colonials del centre s’ha preservat – encara que estigui en decadència - en gran part gràcies al comerç existent, i sobretot pel poc interès que havien demostrant les autoritats carioques en transformar un barri deprimit (diguem com la zona històrica de Palma en els anys 70 i 80).
Les successives quadres de finals invisibles s’ha reconvertides en el gran Bazar, això sí... això no és un mercat musulmà acolorit d’espècies o perfumats amb azahar ni altres aromes... Aquí predomina l’electrònica i el tèxtil, i entre una botiga i botiga, qualque lanchonete o esglesiona que fan de descans visuals. Costa creure que per la nit aquesta zona quedi deserta i només estigui regentada per bandes de delinqüents...  per què a les 15.00 hores hi ha una gentada de por!
Durant tot el dia hem fet aturades per prendre deliciosos sucs de fruites – morango, larança, maçá, abacaixi, banana, etc, etc... i és que Rio és la ciutat del suc i no hem de deixar de perdre aquesta oportunitat. Ens n’hem fet un fart!. Deliciosos, gustosos, el gust de la natura al nostre paladar. Què bo aquest de laranja e morango (maduixa) degustat fresquet per sopar.
Cal dir que durant l’horabaixa ens ha entrat una espècie d’histèria en veure   policies amb guardapits antibales i fortament armats, carrers tallats amb tanques metàl·liques i com no! les darreres noves en la televisió sobre les zones problemàtiques de Rio... nosaltres estam situats en un perímetre de seguretat però envoltats de revoltes, o sigui, aïllats! Ja son més de la vintena de morts, però el que més ens ha impactat son els òmnibus cremats amb direcció a la rodoviâria. Us recordant que d’aquí dos dies n’hem d’agafar un cap a Paraty!
Rio és una de les ciutat més perilloses del món? Per ventura és una afirmació confirmada però en dia d’avui encara som vius i sense incidents, i això que hem passejats carteres i càmera fotogràfica. Per acabar el dia de certa psicosi veim les notícies locals per observar que aquesta nit han continuat els atacs dels criminosos i bandes incendiant cotxes, bussos i disparant pels carrers contra rivals i la policia militar. Veurem demà el balanç de la violència. El govern federal i fins i tot la marina estan estudiant ajudar la ciutat a tenir els brots anomenats ‘terroristes’ sota control ...
Rio sota l'atac de les bandes!

Pâo de Açucar: Zona Sur

Vistes de Rio des del Pâo: Zona Sur

Decadent Nova Iork: Zona Central

Mercat "Bazar" de Rio: Zona Central


Confiteria Colombo: Zona Central

Sortida de Tiradentes entrada a Rio de Janeiro

23 de novembre de 2010.. PRIMER CONTACTE AMB RIO: FRACÀS  GASTRONÒMIC. (A MÉS ENCARA NO ENS HAN ROBAT NI SEGRESTAT .... NI VIOLAT)
Una altra matinadeta en eixe dia ens acomiada de l’agradable Poussada Bia i del coqueto poblet de Tiradentes. Ara veim que estàvem a la part més simpàtica del poble. No hem vist ni molt manco tots els racons del poble. Hi haurà d’haver una segona oportunitat en un segon viatge ... Hmmm, serà possible en un món tan gran?
A les 8:15 ve l’autocar per anar cap a Rio: la mítica. Bona preparació psicològica per a les nostres angoixes ahir a la tele quan abans d’anar dormir veim reportatges sobre els darrers atemptats a la ciutat: bandes que lluiten per controlar barris i suburbis de la megalòpolis han incendiat uns cotxes, matat un membre d’una banda rival, han disparat contra uns cotxes que passaven prop del nou palau del govern de Rio i han atacat amb bombes de mà! i metralleta un 4x4 de la policia militar. En fi, perfectes notícies per a la nostra entrada... quina pena deixar aquesta tranquil·litat de Tiradentes per ficar-se a la boca del llop!
El matí s’esdevé tranquilet dins l’autocar. L’habitual paisatge verd intens i tupit tropical es combina amb les nostres lectures i dormidetes. Ahir compràrem un còmic sobre l’encara president Ignacio Lula da Silva. Força informatiu el còmic sobre la vida, penúries i tragèdies personals del President, un dels polítics amb més popularitat del planeta. A més, en Josepi segueix llegint aquest Evangeli en portuguès que vàrem adquirir per 3 reals a Diamantina, a l’agradable livraria-cafeteria. Va bé per llegir i aprendre portuguès, atès que coneixem bé la història. I per uns minuts ens demanam si aquest viatge ha tingut un vessant religiós, tan en contacte com hem estat amb el barroc i l’art de l’època en aquesta part del món. (El cas és que en Jep insisteix en recollir estampetes del Bon Jesús, la Verrge Maria i altres sants per aquesta església i per aquella ... Deus meu). I A MÉS, CAL DIR QUE AQUESTA VEGADA EN EL BUS NO HEM PARLAT AMB NINGU NI HEM MAREJAT O CONTAT BATALLETES AMB CAP ALTRE VIATJANT. A que és un miracle de la Santíssima Trinitat?
A mesura que ens acostam, anam veient poblets i cases humils enfilades pels turons i muntanyes. Més i més densitat humana després de kilòmetres de fazendas, vaques pasturant i boscos diversos coronat de palmeres i immensos arbres tropicals que li donen aquesta personalitat única al paisatge.
Devers les 2 arribam a l’estació d’autocars. Bé, agafam ja el bitllet per anar a Paraty d’aquí a 3 dies. No hem vist un lloc tan suposadament únic i espectacular com Rio  i ja arreplegam el passatge per al següent. Ja us ho podeu imaginar. En Jep s’angoixa si no ho fa així. I es posa de mal-humor, la qual cosa no és pla, evidentment.
Taxi cap a l’apartament Mercure al barri de Botafogo (preu 33 reals/ 16 euros). Cal dir que la rodoviaria es troba a la zona Nord de Rio, o sigui, la zona de transició, amb índex de perillositat alt!. En pujar al taxi tancam el cotxe amb seguretat en observar meninos de rua i no tant meninos en tendència de kale borroka! Al taxista li demanam les ortodoxes preguntes: É a cidade perigosa? O barrio é tranquilo? Qual é la populaçâo da cidade?. Ja us podeu imaginar la nostra actitud d’occidentals una mica estufats i pudents respecte a la seguretat. Fins i tot obsessió.  Els taxistes diversos del dia diran que en els suburbis sí que és perillós entrar-hi i que en el nostre barri Botafogo és tranquil. Bé, a la nit no cal passejar tot sol. É deserto. Melhor pegar un taxi. Apahnar= agafar.
Després de prendre possessió de l’espaiós apartament tenim el primer fracàs gastronòmic del dia. Després de cercar 20 minuts el restaurant portuguès que en Jep ha escollit mirant la guia Lonely Planet hem descobert que “ fechou unos anos atràs”. Per tant, la Lonely està obsoleta en alguns punts. Sempre cal actualitzar a l’internet. (el restaurant era la Adega do Valentin)
Finalment feim uns suquets de banana amb avêa (avena) i de manga en un cantó, en un local on serveixen també menjar oriental. Au, avui un platet de fideus al wok amb verduretes, gambes i la salsa de soja corresponent. Sortim del pas. Ja ens està bé.
Descans al Mercure i piscina/sauna .... Nedam a exterior entre alts edifcis. Darrere els negres niguls i boires veim la primera intuïció del Crist redemptor de Rio ... impressionant visió. A les 830 preparats per a sortir a la recerca d’un restaurant àrab per tornar als sabors mediterranis. Apanha taxi altre pic cap a la llacuna interior de la ciutat. Taxista no gairé efectiu ens porta a la llacuna però no prop de l’adreça. 20 minuts encara a peu al costat del llac aquest per arribar-hi. Molta gent fa bicicleta i jogging per aquesta vorera.
Finalment trobam el restaurant. La primera impressió és moderada. Les menges servides demostren que no hem fet bona tria. La Salada Àrabe és un mena d’escalivada mal garbada/preparada. El menú vegetarià subseqüent també ens decep. Mal fet i combinat tot. No gustós ni exquisit ni res de res. Fast food àrab. Ens hem equivocat. Aiii, com hem enyorat Al-Árabe de Diamantina on tot era fet amb gust i exquisidesa, bones verdures, pasta fina, original tabulé ... No hi aneu a eixe de Rio. Decepció total. El lloc és agradable al costat de la llacuna i també tenim una visió lateral del Crist il·luminat però això és tot.
Tornem cap a l’hotel. Res de riscos anant a peu –tota precaució és poca-. Arribats, trucam a la nostra amiga DIVA BRASIL, na Nadir Prates, que coneguérem en el creuer Skorpios per la Patagònia Xilena. Hi és! L’hem trobada a casa. Salutacions. Arranjam per al dia 28 i 29. En Justo Ordóñez, el capellà asturià –professor universitari de la universitat pontifícia- que coneguérem segut a la fresca de Goiàs no l’hem trobat. Surt el contestador. En fi, demà ho tornam intentar per veure’l aquí a Rio –si hi és ara, clar-.
Primer  dia Rio i no ha passat res greu. La nostra psicosi/angoixa particular per ara no s’ha acomplert. Demà estarem a l’aguait per possible malfactors que vulguin amargar-nos aquesta darrera etapa del viatge. I hem de veure moltes cosetes d’aquesta gran i fascinant metròpoli.
Aturada de bus de Tirandentes

Barri de Botafogo (Rio)

Imatge omnipresent del Crist Redentor

martes, 23 de noviembre de 2010

Fotos de Sâo Joâo de Rei i Tirandentes

El bloguer de les meravelles i company brasiler més servidors

Venda d'aigua de coco pels carrers de Sâo Joâo

Restaurant Virada's do Largo de Tirandentes

                                                           Mitjà de transport a Sâo Joâo de Rei
                                                                       "Chafariz" de Tiradentes

Tirandentes- Sâo Joâo de Rei- Tirandentes

22 de novembre de 2010... el blog de les meravelles!

La pousada de Bia, on hem romàs per 30 euros per cap, disposa d’apartaments en mig d’un jardí cobert amb una capa de gespa verda fosca, a més de plantes i flors ornamentals espargides que fan la delícia a qualsevol viatger cansat desprès d’uns jorns amb tràfec intens. Au idò! semblam n’Adam –En Dani- i n’Eva – En Josep- en el paradís bíblic i amb pomeres podrides al costat (que són els nombrosos restaurants de qualitat que fan créixer les nostres ànsies gastronòmiques amb greus conseqüències negatives per la nostra ja paupèrrima economia, per no dir encara... l’abandonament de la dieta que tant hem promès complir o incomplir).
Avui hem decidit visitar (o sigui, dinar al restaurant àrab Yussef que segons fonts diverses és uns dels millors de Sâo Joâo per no dir del Brasil en la seva especialitat) i fer compres diverses a la ciutat de Sâo Joâo de Rei (que es troba a 25 minuts de bus de Tirandentes). A més, aquesta decisió es va reafirmar quan trobam l’aturada just al cap de cantó del carrer on dormim - a 10 metres de la porta de la pousada-.
Sâo J. de Rei resulta ser una ciutat provinciana – típica brasilera- amb un centre històric bastant preservat però amb un tràfic ensordidor i una pol·lució – provinent dels vehicles- que enagreix vestigis arquitectònics i desllueixen el circuit turístic.
Fetes les compres (un quilo de tomàtigues per acompanyar el pâo de queijo del berenar i un gel amb aroma de melicotó) i visitada l’església barroca principal – val dir, que un guia que es trobava a la porta d’entrada ens va explicar amb un portuguès accelerat i marejador les seves particularitats per un preu de 7 euros-  fem aturada a un restaurant a quilo (just al costat de l’església) frustrats per tenir notícies que l’horari de funcionament del Rest. Yussef és només de capvespres i cap de setmanes- ca! si que té beneficis per només voler obrir un horari tant limitat!!!-.No tot són flors i violes diuen!
En el restaurant trobam menjant amb plats bastant farcits el francès i brasiler d’ahir capvespre (en Bernard i en Leandre) i aquestes trobades es varen repetir durant tota la resta del dia (bus de tornada, copa de capvespre i ja perquè no... sopam plegats al restaurant Virada’s do Largo per rematar la jornada).
Resulta que en Bernard que és auxiliar de vol de la companyia Air France està escrivint un blog gastronòmic de receptes recollides per diversos països d’arreu  del món (www.lesrecettesdebernard.blogspot.com). Segons ens comentat ha obtingut el  guardó al millor blog.  Però abans de saber amb quina eminència ens relacionam – destacam que som grans gourmets, i perquè no, grans cuiners de la nostra varietat mediterrània. També feim saber que relatam la nostra història del viatge en el blog-.
 Tals comentaris desperta l interès den Bernard i ens demana:
-         Quantes visites teniu en el blog?-
-         Unes 120 visites aprox. – Nosaltres contestam.
-         Heu guanyat qualque premi de cuina? Demana el Bernard.
-         Sí! Un del meu poble de Valldemossa per fer un pancuit- Respon en Daniel
Una vegada arribats a la cambra, connectat el portàtil, constatam qui era realment eixe homo misteriós de premis i guardons i restam avergonyits per la nostra fanfarroneria quan descobrim el seu treball. Mare meva... 100.000 visites del seu blog i quins plats i quins premis!!!!!!!!!! Res... hem de ser més humils la pròxima vegada.! El blog la veritat una vegada vist és una virgueria! Molt i  molt ben presentat! Chapeau, mon cher Bernard!
PD: El restaurnat Virada’s do Largo tenen uns plats bastant aconseguits però amb uns preus un poc desorbitats.. per una amanida de fruites i un poc de bacallà esmicolat amb puré de patata, la factura es va enfilar a més de 50 euros. Res de postres o begudes alcohòliques! Ahhh!... un altre detall... a couve brasilera no és la col nostra sinó la berza gallega! Aquí es menja tallada a tires primetes passades per la pella amb oli i alls! Ho sabem perquè feim la visita a l’hort del restaurant. També entram a la cuina a veure els fogons i a fer els corresponents honors –malgrat tot- amb els cuiners (vestits amb davantals força divertits) i les cuineres, és a dir, els feim posar per a unes fotetes.
PD II: Des de l'estació de Sâo Joâo es pot comprar bitllets de bus cap a Rio de Janeiro i et passen a recollir a la plaça de Estaçâo de Tirandentes si ho comuniques pertinentment... per tant, hi ha via directa de Tirandentes- Rio!!!!!!!!!!!!

lunes, 22 de noviembre de 2010

Mariana- Tirandentes

21 de novembre de 2010
PLUJA TROPICAL I FESTIVITAT DE SANTA CECÍLIA A TIRADENTES.
Aquest jorn el podem considerar tranquilot i sense grans trasbalsos. Ha estat un dia de transició cap a la gran URBS, l’altra gran Megalòpoli de Brasil: Rio de Janeiro. Mentre baixam cap la meravellosa i temuda ciutat ens entretenim en la darrera de les petites ciutats colonials que ens quedava: Tiradentes. El nom correspon al nom d’un dels primers ajusticiats d’entre els que gosaren rebel·lar-se contra la corona portuguesa. Era dentista i no de família poderosa, d’aquí que se’l pogués considerar víctima propícia.
El dia emperò ha començat amb un matinada, 6:45 alto!. 730 autocar cap a Tiradentes, arribada a les 1130. En el camí lectura, endormiscament i intent de xerrar amb qualque altre viatger. Devers les 9 ha pujat una persona que era apta per a la conversa que desitjàvem: en Junior Domingos ens ha informat del que acabava de dir el xòfer. Que calia canviar d’autocar per una avaria. Bé, demanant-li que ens ho aclarís ens hem posat a xerrar una micona amb ell. 25 anys, ballarí de companyia de dansa moderna a Sâo Paulo. D’acord, se li veia en el cos que tenia quelcom d’especial. Ben agradable aquest xicot. Hem parlat de nostres voltes i visites pel Brasil i del trajecte futur. Ell ens ha contat de sa vida de pràctica diària, entrenament, i restriccions calorífiques. No beu res apart d’aigua i estar sempre a l’aguait. Ja li ha dit en Giouspi, que li encanta anar a veure dansa clàssica o contemporània però que és una mica depressiu en contemplar aquells cossos tan esculturals. Ara eixos hòmens i dones tampoc s’han donat els mateixos plaers del paladar ... En fi, intercanviam correus electrònics i l’exhortam a que pegui una ullada al bloc i a la fota d’ell que sortirà.
Arribada a Sâo Joâo, que és la ciutat abans de Tirandentes i on hem d’agafar un ónnibus per anar a nostra destinació. Hi pujam amb una parella d’un francès i brasiler que després trobarem altre pic pel poble. En el trajecte d’uns 25 minuts uns brasilers d’origen gallec s’enxufen a en Danilo. Ja coneixeu la gran característica d’aquest viatger perquè se li aferrin personatges diversos. Entre els crits que fan aquest grup de tertúlia parlant d’orígens i gastronomia, el tracateig del bus (els paviments diversos no són plans ni fàcils de recórrer ni de bon tros), i altres persones que parlen fort per contrarestar el trum trum del vehicle ... hom queda sord. Maletes, calor i sordesa s’acumulen en aquest petit trajecte.
Tiradentes! Ja hi som. Oh, quin poblet més cuco i polidoi. La Poussada també ben simpàtica i una al·lota que ens atén igualment estimable. Mentre ens preparen les cambres voltam pel poble. Ei, aquí hi ha botigues de qualité per a butxaques plenes: art barroc o neo-barroc (salats preus dels artesans i artistes!), figures diverses de namoradas –els bustos de mulates a les janelas-, roba, records diversos.... Abans de compres emperò cal dinar. Ei, per què en Jep no ha menjat res en tot el matí? És un misteri misteriós. Ara finalment ens seim a l’Emporio de Massa (Botiga de la Pasta) i ens fotrem dues lasanyes:una de peix i una de gambes per variar de la gastronomia més aviat pesada de Minas Gerais. Prou bé i no menys els sucs naturals de fruita altre pic.
Voltant pel poble, hi tenim dalt del turó la típica església barroca colonial però aquí més ben conservada. Els carrers ordenats, pintorescs, casetes de façanes de diversos colors i teulades ben arreglades. Uep, en aquella capella de Nossa Senhora do Rosario dos Pretos, -altra vegada- veim que anuncia celebració i processó de Santa Cecília avui a les 8. Eiiii, Patrona dels músics. La Música, l´únic amor que no em fa sofrir –Maria del Mar Bonet dixit-. Doncs, si no tenim res millor que fer ens hi acostarem meam que com es gasten les processons per aquí ...
Abans emperò descansar bé i bona becadeta a la Poussada. Oh, comença tempesta tropical, weieie, què bé dins el llitet escoltant-la les insistents gotes d’aigua .... en aixecar-nos banyet a la piscina amb pluja bastant forta! Què divertit! Una bona estona d’aigua dalt i baix. ... Ara ja tenc fred. Dutxa calenta i preparar-se per sortir pel poble altre pic.
Voltam pel poble, altra volta cercant qualque cosa que comprar per a demà i igualment a la recerca del refrescant suquet de fruites ... oh, mira, aquí hi ha namoradas en oferta i en aquella loja camisetes amb el lema de Brasil: libertas quae tamen sera. Ei, demà en compram una. Llibertat encara que sigui tardana!. No ho podríem aplicar també als Països Catalans i altres nacions sense estat que cerquen el seu lloc i reconeixement en el món?
Les 7. Anem a veure això de Santa Cecília, meam que és i que fan els locals en aquestes situacions. En Jep però desapareix uns 45 minuts sense saber on ha partit. Bé, en Fidel espera a la capella. Ara entra la processó des de fora de l’església i comença l’orquestrina a tocar. Uep, escolta, allà dalt el cor, mira, no ho fan tan malament. Interessant escoltar i contemplar això. Seguim la celebració amb full. Ja sabem que  nosaltres som de cultura catòlica -agnòstic en Josep-, però d’aquest fet cultural i sociològic ja està bé ser-ne testimoni.  Retorna en Jep que ha estat perdut per la part alta del Tirandentes a la recerca de medallons i jas, du un tros de pastís que ha comprat i enfloca a en Fidel ...
Plou fort. Els frescos sobre fusta del sòtil estan prou deteriorats. El vell capellà que parla al sermó de batalletes passades seves i sobre la pàtria brasilera, i les horroroses dictadures del país – se’l sent bastant malament, li manca un micròfon-. A la fi diu que es suspèn la processó pel poble. Llàstima. Hauria estat bo de veure la gent com es comportava durant la processó. Seguim voltant pel poble. Collons, quanta gent a les assemblees evangelistes. Molts més homes que a la catòlica. Dones sobretot, en gran majoria a la catòlica. En fi, Amèrica és el supermercat de la religió. Havent-hi tants de habitants en el Brasil hi ha d’haver gent per a tot!.
Això ho veim després a l’habitació de la poussada. Avui tenim nombrosos canals. Un bon grapat per als evangelistes. També un de catòlic on mostren una missa del Papa Benet. Déu meu. També un programa sobre la presència dels negres a les pantalles i canals brasilers. Entre els anuncis un que encoratja a denunciar el tràfic de persones. Es veu que és un problema greu aquí. Xarxes de prostitució o de tràfic d’òrgans per a altres parts del món ...
No cal destacar especialment la nota gastronòmica aquest dia. Bé, aquell sandvitx calent de bistec amb cebeta, uhmmmm, era ben bo. I aquest batut de fruites vitamínic amb mil coses també. Al bar amenitzava un cantautor que sota un tendal per evitar la pluja –abundant ara, forta, insistent- cantava temes brasileiros. En aquest bar local una bona série de bombons de tot tipus ... aquí es reuneix la gent local per fer la seva cerveseta.
Ja a la poussada agradable escriure sota el porxo amb la pluja fora. Verd i fresc l’ambient. Ei, també una peli espanyola amb subtítols en portuguès a la tele. Va bé per aprendre més portuguès. Qui ho dubta.
Josep i Junior Domingos en bus d'Ouro Preto a Sâo Joâo de Rei

                                                    Venedor de gelats a Tirandentes

                                                               Namoradizas (Tirandentes)
                                                            Tirandentes: Heroi de la revolució
                                                                Localitat de Tirandentes

domingo, 21 de noviembre de 2010

Maria Fumaça (II part)

Mariana : la cara positiva

                                                        Mariana: La cara negativa

Maria Fumaça


Mariana-Ouro Petro, 20 de novembre de 2010
L’estafa de Maria Fumaça!!!!! Al cor de Minas Gerais.
Mentre berenàvem plàcidament en el menjador de l’hostatgeria, a una monja de la comunitat li va picar la curiositat de saber qui érem?... i de sobte ens diu “dgiondgisâo?” és a dir - de onde sâo?- d’on sou? – contestam els nostres orígens, i auhh... ja té l’excusa perfecta per encetar un monòleg incomprensible on ens intenta explicar breument la història del convent/col·legi/hostatgeria fins que se’n tem que ja és hora de partir i ens deixa acabar de gaudir el desdejuni.
Abans de partir “mudamos de quarto” per cambres més grosses i d’interior (J. nº14 i D nº18)... això sí, amb el mateix preu (30 euros per cap). Volem evitar renous del carrer especialment.
Avui hem d’agafar el tren “Maria Fumaça”- segons imatges vistes en fotografies com la guia de viatges “Lonely Planet” i altres diversos textos llegits- es tracta d’un tren antic estirat amb locomotora de vapor que fa un trajecte per la antiga ruta comercial fins a la població d’Ouro Petro-  Uahhhh... emocionats anam a l’estació de Mariana i compram ràpidament els dos bitllets (20 euros els dos) per a les 14.00 hores (única sortida) abans que quedin exhaurits i ens deixin a fora. L’encarregada de l’estació ens indica que si volem veure arribar el trasto que sortíssim el més aviat possible a les vies perquè Maria Fumaça està a punt de fer entrada. Perfecte pensam... bona foto ens farem.  Amb expectació aguardam l’esdeveniment del dia quan... apareix l’animaló al fons rodant lentament... i Plazzzzzzzzz! Tota la nostra il·lusió se’n va a norris quan apreciam que es tracta d’uns vagons ordinaris – dels que encara es veuen a l’Europa de l’Est- vells i rovellats i sense cap tipus de caràcter estirada per una locomotora que ni molt manco funciona a vapor. Ahhhhh! Això no és la foto del ferrocarril de Maria Fumaça... això és una ESTAFA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
A la espera d’agafar la “Maria Estafa” tornam passejant al nostre hotel per fer la darrere piscina i descans oportú. Voltam cap a l’estació per volta les 14.00 hores i encetem el nostre viatge amb un tren quasi buit –no ens estranya- que s’enfila per les faldes de les muntanyes a una velocitat de tortuga per arribar a Ouro Preto (12 km de distància) amb una durada d’una hora. (Les vistes agradables, però no difereixen de les que hem vistes fins al moment). – Val dir, que a en Josep li rebé una melancòlica tristor durant el trajecte. As saudades de la terra o amors diversos perduts ...
Ouro Preto, és una meravella arquitectònica encara que hi ha un però.... resulta ser una ciutat plastificada, on la vida de vila plàcida i assossegada queda lluny de les nostres expectatives. Sembla un parc temàtic sense ànima... no, no! No és això el que ens agrada. Cercam el caràcter brasiler i aquí no és troba! Diguem que és un Arenal de Mallorca però a l’estil barroc “al manco el centre” perquè la perifèria no deixa de ser putifèria .
Les mancances d’Ouro Petro no eviten uns dels capvespres més interessants del viatge, això sí, prèvia recerca d’un restaurant per dinar! Estam afamagats – son les 15.30 hores i sense menjar res-. Rodam per observa el cardápio d’una quinzena de Restaurants i constatam una similitud extraordinària (cartofem i carnofen amb feijoades). Sembla una conjunció orquestrada de tots els propietaris de l’oferta complementària per servir els mateixos plats el que demostra poca originalitat gastronòmica - pensa en Daniel- . Acabam menjant uns bolinhos de bacalhau com a tapa -francament dolents!- en un lanchonete brutot situat en la mateixa plaça de Tirandentes –la principal-. En sortir del femater ens en temem que just al costat hi ha una xocolateria agradable i coqueta, amb ambient relaxat i amb una cardápio més ajustada als nostres gustos... llàstima que tenim la panxa plena amb la pastota tragada.
Al museu d’oratoris – el qual motiva en Daniel de crear una cambra santa en el seu proper agroturisme- escoltam un concert de música clàssica tocat amb “Clavicèmbal i flauta”.. poques persones de públic això sí. Bé... en Daniel es dorm en mig del concert durant la primera part. A través d’uns finestrons situats al darrere dels músics veim el llampegueig d’una tempesta exterior que amenitza encara més el concert. Gran vista de part d’Ouro Preto enmig de la tempesta des de la finestra del museu.
Acabada l’actuació clàssica i pres un cafè ràpid – en Josep-  entram 20 mintus més tard al Teatre d’Ouro Petro que resulta ser el més antic amb funcionament de les Amèriques (any 1770). Quedam perplexes en trobar un autèntic “Corral de Comèdies”, al manco això és el que sembla en estructura i dimensions. – En Dani rememora la població manxega d’Almagro-. Aquell vespre hi ha una convidada d’honor, una cantautora que es fa anomenar “Ceumar”. Va vestida amb senzillesa, només amb una túnica vermella—fogosa alada i sense sabates, sembla la bruixa “Avería” (sortia en un programa infantil de TVE ja fa més de 25 anys). Toca una guitarra mentre recita unes cançons amb dolçor i sense daltabaixos amb un públic complaent i certes ocasions fent de comparsa. Auh idò... seria com la nostra Maria del Mar Bonet cantant la Balanguera o la Jota Marinera.
Mams balletes i tornam de vespre cap a Mariana,  i durant el camí trobam algunes Assemblees de Déus fortament il·luminades amb les portes amb pinta en ample amb el seus pastors o guies espirituals evangelistes ben mudats pregant i fent alabances a Déu en veu alta davant una congregació entusiasta i nombrosa-, ufff.... quin mal rotllo! Sembla de pel·lícula americana, totalment sectari.
Agranadores de Mariana

Tren: Maria Fumaça

Imatge no turística d'Ouro Preto

                                                          Imatge turística d'Ouro Preto


Corral de Comèdies d'Ouro Preto

Acabam el nostre jorn en un restaurant àrab – rememoram els gustos mediterranis- situat just enfront de l’estació de trens on surt l’Estafa Fumaça, que resulta ser de qualitat mediocre però ens evita el menjar mineiro, bastant feixuc al vespre.