lunes, 15 de noviembre de 2010

Bibibiri- Brasil és tot una favela-

15 de Novembre 2010
MEIO BRASIL È UNA FAVELA
Uep, altre dia en la nostra bitàcora de viatge. Després d’una bona dormida en el nostre apartamentet amb altell on s’ha instal·lat en Danilo berenam ben bé al menjador obert a la Poussada dos Cristais, on no manca mai “o pâo de queijo”. Insistim fa fredor, això no és el prototípic Brasil de platges tropicals, samba, tangas i brasileres i brasilers espectaculars.
L’objectiu avui és el llogaret (després ens assabentam que colònia tèxtil) de Biribiri. Efectivament, cal anar a uns 14 km de Diamantina. En Danielie diu de prendre taxi després de negociar el preu i tornar a peu. En Gioseppi no podrà fer tanta caminada –no perquè no li plagui- sinó perquè té una llageta a l’entrecruix producte de la calor i molt caminar de Brasília. L’habitual ‘rosse’ de l’elàstic estret dels calçons curts.... Per tant, tornarà en cotxe després de la visita.
El taxista que ens acompanya –de color no blanc, descendent d’eslaus- ens informa que a Biribiri s’instal·là una fàbrica tèxtil i que produïen la seva pròpia electricitat amb els salts d’aigua. La primera elèctrica de Brasil ens informa. Wau, idò mira com Lloret a Mallorca, nâo é? Les cases al voltant de la fàbrica eren les dels treballadors. També hi ha l’església que veis a les fotos. Avui dia es lloguen aquestes cases per passar-hi caps de setmana. Avui hi ha força gent. També una taberna. Feim una volta per allà, prenem les fotos corresponents, llegim els panells informatius. Inaugurada en 1871, tancà la usine –com es diu aquí la fàbrica à la française – el  1971. El lloc és bastant pintoresc, com es pot apreciar, palmeres i verd esponerós en un estret al costat del riu.
Abans emperò hem fet dues aturades a les cachoeiras –cataretes, recordau?- de la zona. La primera és prop del camí i hi feim fotos. Contemplam la vista, les muntanyes al voltant. El verd rabiós per tot. A continuació ve la més espectacular, la Cachoeira dos Cristais – com la nostra poussada-. S’hi arriba des d’uns quants kms des de la carretera –tot de terra, naturalment- i hi feim un bon banyet. (observau en Danilo banyant-s´hi). Està freda? Síiiii, encara que en D digui que no. Però és refrescant i agradable. Bastant neta l’aigua malgrat el color ferrós i vermellós que presenta. Aviat arriba un grup d’adolescents amb els seus monitors. Encara tenim temps de nadar fins el darrera de la cascada d’aigua que cau. Fer-ho frontalment és impossible per la força de la corrent. Guai estar darrera l’aiguada que cau. En Daniele venga crida d’entusiasme. No cridis tant, per l’amor de Deú! És molt polit però no cal fer tant d’escàndol ....
Bé, en D torna a peu com ha promès. En J còmodament al cotxe. Oh, ha deixat la suadora blanca a la cachoeira quan es canviava per nadar. Quin despistat! En fi, hi torna a veure si la recupera. NOooooo, ja l’ha agafada qualcú. Ha passat molta gent. Bé, era de rebaixes de París, de febrer. Costà poc, en fi, una altra penyora que deixam per eixes terres!!!. Pèrdua de facultats, brrrrr, quina ràbia. Sempre hem de mirar si deixam res unes quantes vegades! I no basta!
Mentre en Josep s’està a la piscina de la poussada –no fa gaire sol ni calor, molt tapadot, però bé un banyet va molt bé per al cosset-, en Danilo camina que caminaràs torna. Arriba a les 1430 una mica espantadet per les faveles que ha vist en el camí de tornada prop de la ciutat. Ha preferit fer autostop –un miner l’ha recollit, un miner de diamants- i traspassar en cotxe dins la favela que passar-hi a peu. Si li foten la càmera de vídeo i la digital de fotos estam arreglats!. El seu comentari estelar: tota Brasil és una favela!. No es pensava trobar-ne en aquest polit poble colonial à la portugaise! I és que aquí hi ha uns 50000 habitants, -on són? En el centre històric tan pintoresc no els veuen-.  “Ha pouco emprego” (poca feina) ens ha dit el taxista anteriorment, malgrat que fa uns 10 anys que hi van venint turistes.
Dinam en una llibreria, síiiiii, què diver i apassionant. Rodejats de llibres, aquest espai cafeteria-restaurant, ens serveix un risotto de bacalhau, uns sandviche italià i un de francès –millor l’italià-. A més dels habituals sucs naturals: aquest de fruites té manga (yep, aquí es diu manga, no mango), laranja, limâo, guaiaba, banana .... Bom! Tambem un caldo verde portuguès. Mas Danilo non gosta. E tampoco non come do sandviche francês ... Esse menino è tào especial ....
Tornam a cases. Bona migdiada! 2 hores mínim. Plou fort!. Oh, quin plaer descansada amb aquest  xàfec a fora.  Ja a la llibreria restaurant hem vist els carrers, les pujades i baixades del poble, fetes un riu!. Aquestes costes, què vols. Baixa l’aigua a tota!. Idò sí, dues fortes pluges intenses i més aviat curtes. Chove forte. I s’ha de llegir aquesta darrera paraula com si fos en català FORTXE! Com a coTXe. La T es pronúncia en portuguès del Brasil TX i la de D, com si fos a juTGe. Bom DGIA!
Bé, toca volta i soparet. Voltam carrers, amunt i avall. Uep, ens trobam en Johan, l’alemany que gira pel país i que en tot el dia no hem vist. Què has fet de bo avui, Johan? Ell conta la seva, noltros la nostra. Ell fa cervesa, noltros sucs. El duim a la llibreria. Ell sopa, noltros bevem. Soparem més tard al Àrab altre pic.
En Danilo en demanar a la cambrera quina és la música que sona es troba amb una argentí, en Gonzalo Monterosso, acompanyat d’una brasilera. S’enceta la conversa. Catalans de Mallorca. Oh, los catalanes, siempre que voy a Barcelona, se empeñan en hablarme en catalán. Bueno, es nuestra lengua, etc. Eixe argentí viu a Diamantina i escriu guies de viatge (el trobareu per exemple a la publicació de Buenos Aires de l’editorial Aguilar). OI,  interessant això. Deriva la conversa de com Brasil s’està apoderant dels mercats argentins. En Daniele treu la veta castellano-lleonesa de sa sang i incita els països hispanoamericans a fer front comú PARA EL ESPAÑOL DE AMÉRICA. L’argentí comenta que li han dit d’un pla per fer efectivament una causa comuna de Amèrica sense el español de España, ya que el Cervantes sólo enseña el castellano de la península. Pot ser ver això?. Es treu el tema de l’estandard castellà ... –molta varietat com per tot ... imaginau de Mèxic a la Patagònia ...- I  Argentina, aquest país tan potencialment ric del qual els mateixos argentins reneguen (per la mala organització, corrupció, manca d’empresa i serietat ...). Ens intercanviam mails i es conviden mútuament a visitar-se. Danilo s’enamora de na Melissa, la brasilera. Demà l’enviarà un e-mail!  Torna ser obertament hétero.
Sopar a l’àrab. Oh, el propietari va néixer a Sâo Paulo de pares libanesos. Parlam del menjar mediterrani, noltros de l’altre costat de la mar que ens agermana. L’oli, les herbetes, el pa. Hmmm, avui torna ser molt bo! Una espècie de cocarroi calentet de pasta finíssima, unes verduretes dins amb espècies ... boníssim! .... En Daniel troba feixuc la constat conversa del propietari durant la menjua de les delicatessens. No és perquè no li agradi parlar i relacionar-se amb el libanès però en aquell moment era hora d’assaborir el falafel i les cremes pertinents, sense cap tipus d’interrupció o constant mirada de ningú.
El dia acaba en l’escriptura. Oh, mira, aquí hi ha un tros d’ahir que no es publicà... bé, l’afegim per al dia de la publicació més extensa del blog. Cal fer-ho. Encara es poden dir moltíssssssssssimes coses més. Mai ho deim tot, bien sûr.


2 comentarios:

  1. Què be vius pardalio!!!!Pots publicar un llibre...disfrutau,una bona enveja en feis.Ptons

    ResponderEliminar
  2. I jo que'm pensava que al interior de Brasil era més gent per el carrer y festa continua, està un poquet desert.. Disfrutau companys de batalletes...

    ResponderEliminar