domingo, 14 de noviembre de 2010

El crak "econòmic" de Diamantina

Dia 14 de novembre de 2010                     


Rim, Rim!!! Sona el despertador a les 4.50 hores...  recollim“as malas” en 5 minuts i baixam a tot pastilla cap a la recepció (sembla que ens sincronitzam perquè ens trobam tot dos a l’ascensor). Un taxista somnolent es recull a la porta de l’hotel i en 15 minuts ja hem fet la carrera cap a l’aeroport (cost 36 reals= 17 euros).
Comença a ploure amb intensitat i sembla no té intenció d’aturar (en Dani comenta atordit que sempre que agafa un vol la tònica és de mal temps). Sortim a l’hora prevista amb la companyia Jetweb i en una hora escassa aterram a l’aeroport internacional de Confins (Belo Horizonte).
Belo Horizonte .... una bella denominació per una “bella ciutat”? Des de l’oficina turística ja ens informem que “nâo e bonita” i aquesta afirmació es confirma durant el trajecte de bus entre l’aeroport a la estació rodoviària.  Encara hi ha esperances de trobar un centre pintoresc, però no podrà ser aquesta ocasió perquè l’òmnibus que ens ha de portar a la encisadora població de Diamantina està a punt de partir (en tres minuts)... Frissam en sortir del bus aeroport per ficar-nos a l’autocar que es troba a l’altre costat de l’estació i que trobam gràcies a l’ajuda d’un treballador de la companyia d’autocars “Pássaro Verde”.... la que ens pertoca.
Així i tot en Giueseppi lamenta no haver-hi quedat a Belo, ja que mirant el llibret turístic lliurat a la info de l’aeroport sembla que hi ha un bon grapat de museus interessants per visitar. El de les Joguines, el d’Història Natural, el del Cós i Morfologia Humana ... a més de bons exemples d’Arquitectura postmoderna, precursora de la de Brasília. No són bells en el sentit clàssic, cert, però tenen el seu interès històric i funcional. Potser encara hi tornarem? El temps ho dirà.
A les 9.15 parteix el bús amb una durada de trajecte de 6 hores... (o sigui devers les 15.00 hores serem al nostre destí). En Josep desanimat s’enfada per les distàncies de Brasil i mentre el revisor ens cobra uns 62 reals= 30 euros per cap!!! Gastorum patatorum!
Una vegada traspassat les rodalies de Belo Horizonte farcits d’edificis encimentats de l’any 60 rovellats o amb una pintura descolorida  i amb carrers desendreçats i aleatòriament asfaltats, apareixen enrocades dels lloms dels tudons les anomenades favelas.  No n’hi ha una, sinó moltes i aquestes van apareixent una darrera d’altra, en tant l’autocar va travessant els diferents pujols. Tardam gairebé uns 40 minuts en trobar terra incògnita i fem un pensament que evoca tristor i impotència Quanta gent deu viure aquí?, Que podríem fer per solventar aquesta marginació?
La gent humil conviu apinyada en situacions insalubres, sense clavegueram, sense aigua corrent i creiem sense energia elèctrica (és una imatge calcada als suburbis de la Índia, segons pensa en Daniel).
A les 12.00 aturada a Curvero (esmorzam empadâo de frango –pollastre- i pâo de queijo amb uns sucs de taronges). Pensam que són un pocs secs aquests salgados –salats- que venen a estacions i bars. Hi ha poca cosa dolça, ni a l’aeroport ni quasi enlloc. Només hem trobat uns pastissets de fulls de poma bons a la rodoviària –estació de busos- de Brasília.
A la vista, en Josep localitza un turista estranger, sembla del nord d’Europa, alemany o cosa així. Trobar un turista estranger pel Brasil no és cosa fàcil, de fet, es poden comptar amb els dits de les mans els que tenim vists fins al moment. Brasil o és massa gran i no es veuen o ens movem per indrets apartats.
A les hores del bus ens endormiscam per recuperar-nos de la matinada o llegim- en J, per exemple, llig bona part de la propaganda/explicaçâo institucional arreplegada ahir en la visita al congrés federal –força interessant cal dir- i en Daniel procura enganxar-se amb música brasilera comprada al centre comercial de Brasília, però els tombs del bus per la mala qualitat de la carretera –buracos! Foradets (encara que sembli que digui burots!)-, els viratges brusquers, el renou del motor i la xerradissa socials son impediments a les nostres comeses.
A la fi divisar Diamantina... les primeres cases antigues amb colors pasteis ja fan palès que ens trobam en una ciutat històrica. Ara toca cercar una pousada i trasllats de maletes. Decidim que sigui Pousada dos Cristais (cambra 3 per tot dos) i el trajecte el fem amb taxi compartit amb el turista alemany (confirmat) per un preu de 8 reals (uns 3,5 euros).
Diamantina resulta ser una ciutat nascuda de l’explotació de les mines de diamants i or de les rodalies. Es comerciava i es traslladava pel “Caminho dos Escravos” fins al port de Parati (Sud de Rio) on s’embarcava direcció Portugal, engreixant les arques de la corona. Actualment la seva perfecta conservació li ha valgut el màxim guardó atorgat per la UNESCO. Carrers estrets i empedrats alats per cases colonials, places asimètriques, mercats antics, aigua que brolla de bustos/abeuradors, etc..  tot el seu conjunt emmarca la forma de vida de l’època de l’esclavatge. Recorre Diamantina és un retrocés als temps.
Passejam per Diamantina, trobam el turista alemany fent voltes en solitari i decidim fer un piscolabis plegats al bar del costat,... xerrameca, això sí, l’idioma de cohesió social entre els tres és el portuguès, el que propicia una situació inusual al no emprar en cap moment l’anglès o el castellà. Unes bolinhas de bacalhau amenitzen el paladar durant la tertúlia. Posteriorment continuam el nostre descobriment per la ciutat antiga, afectats aquesta vegada pel pensament de la quantia econòmica gastada fins al moment. Podríem apaivagar la crisi borsàtil demanant injeccions de pasta a les nostres famílies, no menjar més durant tot el viatge, exercir de prostituts (aquesta darrera opció amb poca garantia d’èxit, encara que mai se sap...) acabam marejats a l’hotel amb tanta pujada i davallada de borsa.
Després d’una mica de descans, feim l’eixida per al sopar que es duu a terme en el restaurant Al-Árabe (síiiiiiiiii, altre pic un restaurant àrab o més concretament libanès). Està ben estibadet el petit local i hem d’esperar a fora. Fa fred! Sí, o fredor, frescor. Qui associar Brasil a frescor com de tardor quasi hivern? Aquesta temperatura i l’arquitectura colonial dels temps portuguesos (que al seu torn tenen les cases certa influència pel que fa a la tipologia de les finestres, tipus com les de Menorca, mediterrània) no ens fan creure que ara mateix siguem en eixe país tropical.
Finalment conseguim i canviam de taula a causa de la corrent i uns bons entrants de pasta d’albergínia i falalef calentets amb cualhada amb herbetes, pasta fina, uhmm..... boníssim. A continuació pla de xotet –carn tendra!- amb arròs de salseta ben bona –amb cava, prunes i ametles- ..... pastís de figues seques i anous. Soparet ben mediterrani, puix que encara no sabem quines són els especialitats brasileires. Bé, podem imaginar que cada estat federat té les seves.  Mentre sopam, pensam que les despeses han estat altes i que caldrà baixar el ritme de GASTORUM OMNIPOTENS. Per a viatjar no basta pasta ni rasca.
Per finir el jorn que ha començat prestíssim a Brasília les tasques d’aquesta escriptura i publicació de blog. A més de feisbukar una mica per veure què i qui hi ha pel món de la xarxa....

1 comentario: