jueves, 18 de noviembre de 2010

Estrada Real: de Diamantia a Serro

Serro, 17 de novembre de 2010
JEP I FIDEL MENGEN QUÀDRUPLE A LA ESTRADA REAL.
A punt de posar-nos en ruta després dels 3 dies experiència de Diamantina. Foto de rigor a la poussada amb els dos bombons de recepcionistes (ella i ell) – a criteri d’en Giusepi- i les cambreres. Ens espera a fora la camioneta 4 x 4 per fer part de la Estrada Real. Hem d’arribar a Serro, a uns 63 km per les muntanyes, valls, poblets, pouvados (poblats/llogarets). Aquest era el trajecte de 1200 km des de Diamantina fins a la ciutat costanera de Paraty. En aquest punt de la costa s’embarcaven or, diamants i arribaven esclaus d’Àfrica per realitzar totes les tasques feixugues que el senyors portuguesos i europeus no desitjaven fer. Negres cap a Amèrica, allà treballaven/extreien les matèries primes que s’exportaven a la metròpoli europea, on es manufacturaven productes per vendre altre pic i exportar cap a les colònies.... un cicle pervers i viciós d’explotació.
Ens espera en Douglas, d’origen alemany (el besavi ho era, ens conta ell, 26 anys), que ens ha enviat l’agència Minas Gerais. Biòleg i ara estudiant d’humanística resulta ser un molt agradable i correcte xòfer i guia que ens portarà a bon destí no sense els incidents que ocorren en el camí i que passarem a relatar a continuació.
L’actual carretera de terra de l’Estrada Real passa per damunt o prop de l’antiga ruta que “tâo sofrimento costou” (=el sofriment i pena que va costar a tanta gent, especialment els esclaus!). El paisatge és verd i exuberant com sempre, passant per muntanyes, valls, rius, ponts, llogarets com Vau, on en Douglas ens explica les característiques del Diamant com a mineral:. La que pot tallar tots els altres i cap a ell, el mineral més resistent, i el tamany que es sol trobar a profunditat del riu. Aquesta riquesa  ve amb la corrent fluvial. La grandària  habitual no és més gran que una pedreta...  queden pocs miners però encara se’n treuen, ens relata.
 A un cert punt feim enrere amb el carro per veure un tros que s’ha conservat de l’antiga calçada i xssssss! Sentim un xiulo ... hem foradat la roda de darrere esquerra! Ala! Ostres, remil llamps .... En Douglas comença a treure’s les mànegues i manipular els estris per treure la roda de recanvi. Ens convida a observar la part de la calçada que resta mentre ell sua la seva part per fer el canvi de roda. Pobret, ha de bregar fort amb tota la parafernàlia del canvi. La darrere vegada que vàrem punxar va ser per Romania i afortunadament teníem el company Marc que ens va salvar el contratemps.
Bé, mentrestant els senyorots turistes feim la visita i observació de la calçada. Ei, quina passada! Aquesta calçada sembla talment una calçada romana (aquest devia ser el model) en el frondós i ombrívol bosc pre-amazònic... una visió espectacular que ens remetia a imatges de esclaus sofrint les fuetejades dels senyors i soldats portuguesos per tal de seguir carregant feixugues capses d’or i diamants. També els ases i animals que amunt i avall pantejaven per tal d’arribar a destí de 1200 km entre la calor, els insectes o les tempestes tropicals de xàfecs sobtats o vent humit ofegant. O fins i tot els mateixos reis portuguesos que a un cert punt a principis del s XIX s’instal·laren en Brasil per tal d’escapar l’amenaça de la invasió Napoleònica. Bé, tot això també ho contam amb la gravació de video i feim proves, repeticions, millores de la imatge i el text per tal que vosaltres lectors i espectadors ho pugueu gaudir també .....
Una vegada fet el canvi, en Douglas ve a recollir-nos, buf! Ha fet una gran suada! Arribam a Sâo Gonzalo, un poblet encantador de 1500 habitants enmig d’aquesta verdor incessant i dels cims grisos i granitosos. Allà feim aturada i dinar. Un bon dinar en una cuina gran on ens servim de les olles mateixes que resten sobre el foc de llenya. El sòlit menjar de feijoà –mongetes sempre, d’aquí el peterram continuu den Josep!-,  d’arròs, carn, amanida i també una pasta de milho –blat de moro-.
I clar essent tan fàcil tornar a repetir... en tornam menjar una altra ronda!. Doble ració! La pasta de blat d’indi ens remet a que en el camí hem vist un molí de batre el milho accionat per la corrent d’aigua del riu ... molt interessant haver vist i veure com funcionava aquesta antiga tecnologia. Mentre acabam de dinar ( i beure; en Fidel – Josep- ha begut una gelada botella de cervesa de 600ml! Val a dir que molt adient ja que el menjar tendeix a ser una mica saladet per eixes contrades....quin guster, la cerveseta fresquíssima) en Douglas va a una Borracharia (ei, no és un lloc on s’engaten!) a fer adobar el neumàtic punxat. En aquests locals d’aqueix nom els arreglen!. Un simpàtic al·lot ens mostra una olibeta petitona i simpatiquíssima, monísssssima que s’arrecera de la intermitent pluja que va caient sobre nosaltres tot el dia.... Es posa la petita òliba en el dintell de la porta per tal de no banyar-se i acluca els ullots, petitiua.
Després del copiós dinar tocar deixar el tranquil i polidíssim San Gonzalo per anar a les cachoeiras de la regió. Primer la del muinho perquè hi ha altra volta un molí que aprofita la força de l’aigua i que fa una sèrie de esgraons i baixades diverses. El color de les pedrotes i de les escales per on baixa l’aigua és ocre, potent, ferrós, vermellós com els rius que anam veient. En Douglas emperò ens diu de no nadar-hi encara per fer-ho a la següent. Efectivament en aquesta segona cascadeta ens feim una nadada ben refrescant de la que veureu imatges i fotos. Hem passat abans per Milho Verde, un altre llogaret  i després travessam Tres Barras, un altre indret sosegado e lindo.
Finalment arribam a Serro després d’un preciós i tranquil trajecte –excepte per la foradada, naturalment-. Des de les afores contemplam la vista del poble també històric i colonial en el centre. Hi ha una pujada amb escales a una Igreja del centre – semblant a el calvari de Pollença o d’Artà- de que es ben colpidora, tant de capvespre com de nit. En Douglas ens porta a una poussada al costat de la Rodoviària que no ens convenç  i proseguim a una altra de més adient per 20 euros cambra que està força bé!. En Douglas s’acomiada. Ha estat un bon xòfer, guia i company. Cal dir que eixe home s’ha fet a peu els 1200 km de la Estrada en 35 dies!. Wau, qui pot superar això? Li deim de fer el Camí de Sant Jaume. Sí, n’ha sentit parlar. Qualque vegada. Ara ha de tornar a sa dona i filleta de 3 mesos. I bon retard que dur. En teoria havia d’acabar a les 13h el viatge i són les 6 de la tarda!
A la nova Poussada, dutxa calenta i instal·lació a les cambres. L’internet va lentíssssim. Ja veurem com va la conexió més tard...  voltam per Serro, fotos, etc. Camí de fer un suquet natural de laranja i maça, Jas! Trobam na Rafela Gelabert. Realisme màgic total. La dependenta de la Padaria resulta ser la versió femenina de l’incomparable Rafel. La mateixa expressió, esguard, despiste .... Li demanam hora de sortida de l’omnibus cap a Belo Horizonte i ens respon un horari totalment inversemblant  i fals. Li demanan un suc de taronja i poma..i ens respon amb una pregunta.. – Tenc pomes?- Responen nosaltres que sí i moltes al costat de les taronges. O és que ella no les veu? Deixam na Rafela per impossible!
Per sopar cercam algun lloc simpàtic i bo, com d’habitud. Feim un prospecció prop de la Poussada, trobam el Barzinho Dodoria & Júnior. Comidas Caseiras. En Danilo xerra amb la que sembla la propietària. Tem cardàpio?- demana.  Nâo, aqui se faz jantar.- contesta la dependenta. Ah, d’acord. No ens ha quedat gaire clar, però en fi. Hi tornam després de fer voltes, tardet. Hi ha una gentada que beu i xerra fort, riu. Seim, ve el cambrer (oh, sembla un alumne dels nostres de batxiller). Entre el renouer de la gent que crida, riu a riallota desbocada i la televisió (més el portuguès de Brasil, que –siguem clars- anam aprenent però no en som experts) no entenem gaire del que ens diu eixe noi. Bé, acordam una salada, una milanesa –bistec- i una truita de formatge. Ens ho porten. Oh, bo, gust casolà. Ens ve la senyora del capvespre, la propietària. Sembla una de les nostres tietes de qualque poble nostrat; Porto Preto o per allà. Encara porta aquelles sandàlies de monja agustina o de buròcrata de l’Alemanya comunista .... Sembla que diu que: venga a sopar!. Li diem que ja hem demanat. -Miri la truita i la bisteca- Li deim aturdits . Sembla sorda i cega. Crida i ens increpa. Nosaltres persistim que ja hem demanat. Torna a cridar amb insistència. Incomprensió i perplexitat. Finalment comprenem que hem de passar endins del restaurant perquè hem d’anar allà a recollir la resta del menjar. Ah, això volia dir que érem allà a jantar-sopar-.   
Ostres, ara percebem el que passava. Els havíem dit de sopar per tant hem d’anar cap a dins de la casa i allà a les cuines. Primer en passam per una on bullen dues paroles damunt el foc, a continuació una altra amb les amanides i finalment una tercera on 7 o 8 olles bullen a les totes i estan plenes de menjars diversos ... Oh no, això és un bufet casolà on et serveixes el que vols des de les olles amb les cuineres per tot esperant-te per omplir el plat, una i altra vegada! El menjar molt bé, casolà vertader. La carn estofada de bou i la sopa de madioca ... exquisides, La carn fluixa, fluixa, de qualité. Pasta, arròs, coses estranyes... en fi, avui que havíem de reduir la ingesta calorífica ens veim acosats pels hidrats de carboni i hem pràcticament menjat quàdruple! Això és una catàstrofe...I tan sols ens ha costat 7 eures per persona! Aqueixa vegada no ens podem queixar!
Feim les fotos amb les cuineres i els mostram el blog en un ordinador que tenen al menjador. NO hi ha remei per ara, (ni despesa ni menjua han estat rebaixades). Ens disposam a descansar a la Pousada Mariana (cambra 1 J. i 4 D.) per encarar un nou dia d’ònnibus (6 hores mínim....)
Per aquells que vulguin fer la Estrada Real o al manco el bocí que varem recorrer en 4x4 a peu, us proposam quatre pinzellades:
-         Primer dia (Diamantina- Sâo Gonzalo: distància 34 km). Diguem que els primers quilòmetres no disposa d’interès ja que s’enfila pels suburbis de Diamantina, en concret per la favela de Palha. Us recomenam que agafeu un taxi i us endinseu un parell de quilòmetres pel camí (10 per exemple seria una bona opció). Passareu per Vau – llogaret ben conservat- que val aturada per descansar, per arribar posteriorment a Sâo Gonzalo – que us enamorarà. Entrant a Sâo Gonzalo – pel camí principal en front de la Església- hi ha una simpàtica casa colonial reconvertida en la Pousada dos 5 amigos amb les finestres blaves  i el bar- restaurant en front – molt autèntic que també és una loja – botiga- de productes locals. Sâo Gonzalo és destaca per la seva vida lenta i assossegada on sembla que no transcorre el temps. El seu encant resideix en el seu aïllament.
-         Segon dia (Sâo Gonzalo- Serro: distància 30 Km). Passa per la població de Milho Verde que també és força agradable. Allà podreu recuperar forces – hi ha botigues i pousades- per continuar fins a Serro, amb dues cachoeiras que conviden al bany.
Val dir però que hi ha un projecte estatal per asfaltar tot el camí i per desgràcia ja s’han iniciat les obres – van poc a poc-. Per tant, el romanticisme del camí quedarà certament degenerat quan es conclogui l’asfaltat. Aquest bocí de camí és molt recomanable i encara hi sou a temps de fer-ho.... bona caminata



No hay comentarios:

Publicar un comentario