miércoles, 10 de noviembre de 2010

Goiás Velho o Cidade de Goiás

Dia 9 de novembre de 2010

Diguem dia 9, però en realitat és una prolongació de la nit anterior, ja que si bé l’autocar era confortable varem arribar a la nostra primera aturada (Barra do Garça) a les tres de la matinada i la nostra connexió fins a Cidade de Goias no surt fins a les 8, ohhh... tantes hores d’espera ens desespera.

Atenció que els horaris d’autocars no és regeixen d’acord amb la franja horària de l’Estat federal on es situa l’estació, sinó d’acord amb la franja horària de l’Estat de Brasília, o sigui perquè ens entenem que la ciutat de Cuiabá (Estat Federal de Mato Grosso) hi ha una diferència horària d’una hora manco d’acord amb la capital del país, i això suposa que els autobusos surten una hora abans de l’hora estipulada (per tant, molta atenció si programau un viatge en bus pel Brasil).... això és complica si la destinació final tampoc correspon a la franja horària de Brasília. Com a novells no feim més que embullar-nos encara més.

Tantes hores d’espera et fan voltar per la mateixa estació fins arribar a conèixer-la de pam a pam... i a la vista detectam cabines telefòniques, les quals no funciones sense targeta. No passem pena,  venen cartâos” a l’estanc de l’estació, el qual es troba obert segons el horari de Brasília (us recordam que ens trobam al Mato Grosso).  Però la situació es complica extremadament al comprovar que no son viables les trucades internacionals amb les targetes, hehehe!

Arribam per fi a la nostra destinació...., la Cidade de Goiás, capital per tres dies anual de l’Estat Federal de Goiás, catalogat patrimoni cultural a preservar per la UNESCO a causa d’una arquitectura perfectament conservada d’estil colonialista del segle XVII i XVIII, amb els carrers sense asfaltar sinó conservant la pedra pavimentada d’aquella època, això sí, sembla que la seva restauració no està en la mira dels polítics actuals, dons molta llosa (amb pes considerable) està lleugerament aixecada, el que dificulta el trànsit de vianants (llenega) i de vehicles rodats (els quals no importava que hi fossin).

Trobam cambres a la Pousada de Ipê que recomanam especialment al nostre lectors per la seva tranquil·litat, instal·lacions adaptades a la modernitat i integració en el conjunt del poble colonial. Les cambres de noms exòtiques (en Josep disposa de “Brinco de Princesa” i en Daniel de “Onze horas” ) donen a un jardí interior amb un arbre de mangos immens... però atenció, amb una petita bufada de vent, ja que aquesta deliciosa fruita cau en terra provocant gran enrenou. (evitau esser-hi davall)... Piscina també inclosa.

 Cal dir que la societat brasilera és molt religiosa cristiana (encara que el catolicisme estigui a la baixa per les conversions massives al protestantisme). Hi ha centres del culte a balquena i la religió forma part de la vida quotidiana de la gent que la viu i respecta. Val dir que en comprar el bitllet de bus, ens proporcionaren una estampeta adjunt al tiquet de Sant Judes Tadeu, apòstol oblidat per la Iglesia Catòlica d’allà segons el protestantisme vendria la seva mala fama. No calia demanar la nostra confessió o si érem creients o no (aquí està més que pressuposat). Ala! allà va... Judes és convertit en  “sant”.... deriva del protestantisme (coma una mateixa bogeria malaltissa de la Santa Iglesia Catòlica en convertir en Sant... al Sr. José Maria Escribá de Balaguer, protector dels rics). A vegades en Dani pensa que el foc els purificaria!



Aquest comentari s'ha fet amb el major respecte per la gent religiosa i sobretot amb la Iglésia de base, la qual sempre ha vetllat per un equilibri universal i protecció per els desemparats. La teoria de l’alliberació està arrelada a Sudamèrica i Brasil és un especial emissor. Amb tot això, nosaltres que passejaven al cap al tard pels carrers de Cidade de Goiás ens varem trobar un seglar espanyol anomenat Justo amb el superior de la congregació dels dominicans (el qual tenia aparença del Che Gevara), ambdós fervents defensors de la corrent esquerrana eclesiàstica. Juntament amb ells es trobava la marquesa de la Serra Dourada de Cidade de Goiás, la qual ens mostrava l’anell identificador del seu títol amb orgull. Xerrada interessant amb ells (i fins i tot ens convidaren a visitar la morada de la marquesa), ens regalen uns pans de formatge i en acomiadar-nos continuem la nostra ruta camí d’un bon restaurant per sopar el nom del qual és Dalí, això sí.... bastant bo però caret!

En Brasil els restaurants casolans son anomenats “Lanchonetes”. El preu del menú és bastant econòmic però els productes que serveixen son bastant simples. Si estau interessants només espipellar alguna cosa podeu menjar una “empandâo”, és a dir, una empanada farcida de carn i formatge. La majoria de bars en serveixen però a un cap de cantó de la plaça d’abast trobareu un lanchonete agradable a preus de rialles!

No hay comentarios:

Publicar un comentario