viernes, 12 de noviembre de 2010

Goiás Vellho i Pirenópolis

Dia 10 de novembre de 2010

El dia comença amb en Daniele espantat per la irrupció possiblement al·lèrgica a bona part del seu cos. Qualque cosa que menjà segurament li ha produït aquesta reacció vermellosa de granets. Cap al metge som dites i agafam taxi cap a l’hospital municipal a les 730 del matí. A les 9 teníem la visita cultural de la ciutat així que no sabem si la podrem fer. Urgències de l’hospital: 10 persones esperant. Ens agafen el nom amb paper. No hi ha ordinadors. La neteja de la sala no s’ha fet. A les 830 comencen a agranar i fregar. Fora de la sala en Giuseppe parla amb un brasileiro que em parla en anglès en veure el seu llibre de ‘Portuguese Language & Culture’. És un pintor que ha treballat uns anys als Estats Units i Irlanda. Bé, comenta que en el Brasil tot funciona d’aquella manera.

Finalment a les 9 ens criden per entrar a la visita. El metge prou jove, uns 45 i força simpàtic. Confirmat. És una reacció al·lèrgica. Injecció al culet i sèrum, més uns comprimits cada 12 hores, 3 dies. La sala de visites del metge és en una sala on passa molta gent: infermeres, altres pacients ... a la fi ens fan passar a una sala. En Giuseppi pot partir diu en Daniel cap a l’agència per avisar de la tardança en la visita. Bene. Cap allà va. Aviat apareix en Daniel també a l’agència, ja ha pogut sortir i la guia, n’Octavia, que ve en moto i que ha anat de l’hospederia –on havíem quedat  i on l’han avisada- a l’hospital i ara a l’agència! Bon tour. En fi, com que no hem berenat cal anar primer altre pic a la posada a fer el bon esmorzar al costat de la piscina i mangueira (l’esponerós arbre de mangos, que n’esta estibat i segueixen caient com a bombetes en qualsevol moment!).

Apa, finalment podem començar el tour històric. Ja es veu que en Daniele, sedat i somnolent no el podrà acabar... A les cases de las Bandeiras, antiga presó de la ciutat on es tancaven els presoners polítics, esclaus indòmits i els malalts mentals veim etapes de la història de la ciutat... la febre de l’or, els instruments per a sotmetre els presos i esclaus, parts de les primeres esglésies, el mobiliari de les famílies poderoses i dirigents .... Continuam cap al “Palácio del Governador”, una molt maca casa ben conservada on residiren els diferents governadors de Cidade de Goiáis mentre aquest fou capital de l’estat. Aquí emperò en Daniel ha d’abandonar el tour mort de son i afectat per la medicació. Cap a la posada a descansar toca per a ell.

En la casa dels governadors es comenta el tema del Coronelismo, és a dir, tots els governadors eren coronels de l’exèrcit de les famílies dirigents! Bé, era d ‘esperar. D’aquí la confirmació per a en Josepi que l’ambient colonial d’aquest ciutat històrica pugui remetre a l’ambient colonial de la veïna Colòmbia. Aquest poble deu tenir uns personatges i ambient semblant a la mitopoètica del Macondo de Gabriel García Márquez. Segur que personatges semblants pul·lulen pels seus carrers.  L’ambient del realisme màgic hi es present.

Acaba el tour històric amb la casa museu de l’escriptor Cora Coralina, una senyora que comença a publicar als 70 anys! La casa és ben interessant i els poemes de l’escriptora decoren parets i estances. És molt famosa en tot Brasil i la casa objecte de pelegrinatge. També es dedicà a fer fruita en conserva. Molt simpàtica degué ser la senyora. Morí als 96 anys el 1995.

Cal dir que no és necessari pagar l’extra de la guia per a fer el tour històric. Està bé escoltar tot el que diu de la història i tal però no és imprescindible si t’esforces en llegir els panells explicatius dels diferents museus.

A les 230 desperta en Daniele del seu matí de recuperació. Ja millor ell ens ve un taxi a recollir per anar al Poço de Santaurí a uns 8 km. Feim un bon bany en lloc idíl·lic i totalment tot sols! Hi ha uns salts d’aigües que proporcionen uns bons massatges per a les cervicals! L’aigua fa un llaquet agradable encara que la pluja dels dies anteriors ha fet baixa terra i detritus. L’aigua no és tan cristal·lina com esperàvem però molt agradable.

Les roques més elevades del riu ens serveixen com a plataforma per prendre el sol i sobretot treure tots els paràsits aferrats entre les cuixes, natges, esquenes, i altres bandes més sensibles (cucs, paparres, etc..) Semblam dos simis en la recerca del poll escampat pels nostres cossos. Esperem que no hi hagi ningú enregistrant aquesta imatge escandalosa.

La nit un bon soparet de lasagna verde, enorme amanida inacabable i un postres boníssssims en el restaurant Dalí! Surrealista i excèntrica referència catalana en aquests indrets del Brasil central. Descans toca la nit per a continuar a Pirenòpolis el dia següent.


Dia 11 de novembre de 2010

Abans de partir cap a Pirenòpolis fem una petita visita frustrada al nostre nou amic Justo, en tant ja havia partir cap a Rio de Janeiro, bé... la marquesa de la Serra Dourada ens va donar el seu telèfon particular. Decidim visitar-lo a ser possible en arribar a la ciutat del perill (pels nombrosos avisos rebuts fins al moment).

Per arribar de Goias Velho cap a Pirenòpolis hem de fer escala a la ciutat de Goiana el que suposa aprox. 5 hores d’autobús, més les pertinents esperes a cada una de les estacions, o sigui, parlant en plata “tot lo dia”. Com estam sobrats de pasta i mancats de temps, vàrem negociar preu d’un taxi, i va ser la agència turística Ourotours el qui ens va proporcionar el millor preu (200 reals= 90 euros aprox.) per fer un trajecte de 200 km. Endavant idò!

Pirenòpolis diguem que és la capital dels cotxes “fuscas”, és a dir, els nostres  escarabats, com a equivalència. La corrent hippy brasilera es concentra principalment en aquesta localitat gairebé aferrada a Brasília (140 km... deim això perquè aquí aquesta distància no és problema). És una localitat agradable però que heu de planejar la vostra estància si ho voleu fer els caps de setmanes perquè s’omple de gom a gom amb gent de les capitals, la federal, Brasília i la de l’estat en concret, Goiana.

Com hem arribat la quinta feira (dijous) no hem tingut problemes en trobar una pousada ràpida. De fet triam la més cèntrica, la que es troba en un cap de cantó de la Plaça de Matriz. El seu nom és Hotel Rex, una antiga casa construïda amb la suor dels esclaus segons compte orgullosament una simpàtica propietària d’una seixantena d’anys i cabells tenyits d’un ros horrorós. Prenem possessió de les nostres cambres (la número 1 per en Daniel i la número 9 per en Josep), prèvia negociació del preu que al final ens surt a 60 reals/ 25 euros les dues. Una autèntica ganga!

Nosaltres decidim visitar les “cachoeiras de Bonsocesso” que es troben a escassos 5 km de Pirenòpolis, sortint pel barri proletari del Carmo. Taxi fins allà son 20 reals = 8,5 euros. Ens refrescam en les espectaculars caigudes d’aigua i tornam caminant amb una tempesta de fons que ens acompanya però no ens arriba a aglapir. Així i to sentim trons i veim llamps que sembla que ens persegueixen.

Decidim canviar de gustos gastronòmics i optam per el “Restaurant Le Bistrot”, que ofereix en teoria cuina francesa d’autor però que resulta ser una mescla de tradicions culinàries. Surt caret però ha valgut la pena... a  més en Josep estava interessat en conèixer els nostres “garçons” i aprofundir sobre els seus gustos enològics que un d’ells, en Samuel, demostra.  La Chef surt a saludar-nos i feim una foto de tutti quanti per a la posteritat i el feisbuk!

L’al·lèrgia d’en Dani s’ha estesa per tot el cos, encara que sembla que millora perquè si més no, es troba més vermell que una tomàtiga madura, ja sembla que minven considerablement les erupcions cutànies... Ara el proper dia ens espera la capital postmoderna per antonomàsia: Brasília, la ciutat creada fa 50 anys enmig del no res per Juscelino Kubitschek i farcida de gratacels i nous barris de l’enginyeria arquitectònica...





No hay comentarios:

Publicar un comentario