martes, 9 de noviembre de 2010

vol cap el Pantanal (Mato Grosso)

Dia 6 de novembre de 2010

Un bon desdejuni a l’hotel (amb cremosos pans de formatge calents i fruites i sucs tropicals) i amb forces mitja recuperades “pegamos um taxi” prèvia aturada a una botiga d’electricitat per comprar connectors que encaixen amb el nostre ordinador, camí de l’aeroport nacional de Congolhas, el qual es troba ben enmig de la ciutat, la nostra destinació es Cuiabá, una ciutat situada al Mato Grosso (prop de la frontera boliviana).

Durant el trajecte el taxista amb certa ironia ens comenta on es va estavellar un avió arrasant la quadra de cases al voltant fa aprox. uns tres anys, recordant-nos als efectes d’evitar moments neguitosos que això passa amb poca freqüència, per tant, “ficamos sosegados” una altra volta. I tant! ”queremos voltar sanos e vivos para casa!”

Cel ennigulat i ruixats moderats preveu turbulències durant dues hores de vol (previsions encertades encara que varen ser febles), emperò l’aparell de la companyia TAM mereix el nostre respecte per ser bastant nou (airbús 319). Val dir, que devora en Dani es seu com una espècie de bruixa (dona de cabells llargs i negres, d’una cinquantena d’anys i amb ulls pronunciats) que no deixa de cotorrejar en un portuguès intel·ligible i tan baixet que pareixia que parlava pel coll de la seva camisa. Sempre ens toquen els frikis diversos que en aquest món són.

Des de l’aeroport agafam l’alternativa d’endinsar-nos al Pantanal directament sense mirar la competència a la ciutat de Cuiabá .... supòs que vàrem pagar alguns reials de més per no regatejar gaire (o per ventura molt més del que tocava), però bé, ens va evitar perdre un dia de rodatge per la ciutat. Cal dir, que Cuiabá no és ni molt manco, una ciutat de cases baixes (tipus cabanes) en mig de Brasil, sinó que es tracta almanco segons vistes aèries d’una ciutat moderna amb una quantia de gratacels considerable. Un petit Sâo Paolo, en definitiva, en termes d’estètica aèria.

Circulam per la transpantaneira i abans d’arribar al nostre destí ja observar una sèrie d’animals que delecten les nostres vistes (capibaras; caimans, cents d’aus diverses .....). Sorpresa en la pousada triada “Rio Clarinho”, sopant al costat nostre es troba la Sra. Carla Lul·liana Esbert néta de Antoni Maria Esbert (Conseller de Governació del Govern Català en la segona república, exiliat a Mèxic durant la dictadura franquista). Per cert, segons ens explica que Lul·liana prové del llinatge Llull i descendeix del nostre gran filòsof Ramon Llull..... alegria mútua al comentar que en Daniel també és Llull i que segurament tenim llaços sanguinis. Ara només cal que la néta aprengui la llengua de l’avi que el seu pare ja a penes aprengué i que en conseqüència no pogué transmetre a la filla (alarma! Això  ha passat a tants de la nostra gent desarrelada. Tanta sort que tenim l’escola que ens salva la llengua. D’aquí els intents del PiPi de llevar-nos-la).  En tot cas, parlam del sistema d`immersió  lingüística amb el company canadenc de la mexicana i de les perspectives polítiques del Quebec amb ells dos, ja que viuen a Ottawa. Comentam l’apatia que domina els nostres països.

Finalitzam la nostra jornada amb una mini excursió nocturna amb gent local (a escassos 30 metres de la porta de les nostres cambres) a una bassa del costat on ulls de caiman son divisats per la llum de la llanterna i capibaras passejant sense incidències entre aquestes bubotes. Esperem que demà no hi siguin aquests locals que de fet fan una mica de renou a fora, a la zona de les hamaques, i així podrem escoltar la nostra musiqueta i engronsar-nos ben estiradets i tranquilets... Ens retiram a les nostres respectives cambres nº7 “Josep” i nº8 “Daniel”.

La pousada Rio Clarinho no és gran cosa però está ben situada. Per aquells que cerquin un poc més de confort no passeu pena que perquè al llarg de la transpantaneira està farcits de fazendes i pousades de tots els colors... i no importa arribar amb 4x4, al manco fora de l’època de pluges.



No hay comentarios:

Publicar un comentario