miércoles, 1 de diciembre de 2010

Josep Maria Torres Balaguer
"Fidel"


Daniel Sánchez Llull
"Jep"

ADÉU SIAU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Punt i final: Adéu Brasil

En mig de l’atlàntic, 30 de novembre de 2010
Avui acaba la nostra peripècia pel Brasil. Hem recorreguts uns 2500 km en bus afegit a dos vols interns, tot per recórrer un quadrant central d’aquest immens país americà.
El dia s’inicia amb un gran fester gastronòmic! Na Nadir, la nostra amfitriona ens ha preparat uns del desdejunis més abundants, variats i gostosos de tot el viatge. I ara ve el problema, sembla que li feim un lleig en deixar restes al plat o no tastar les mil i una meravelles que es troben damunt la taula i això que encara no ens hem alliberat de la feijoada d’ahir capvespre... res tiberi darrere tiberi – mai ens alliberam dels increments calorífics-.
Na Nadir ens dedica la mitja jornada que disposam abans d’agafar el vol per estar exclusivament amb nosaltres. Visitam unes de les zones més residencials i evidenciam que la seguretat és una font d’ingressos bastant substancial per moltes famílies al Brasil. Totes les cases estam fortament murallades, electrificades amb càmeres de seguretat i personal de guàrdia en garites controlant les entrades i sortides.  Si us imaginau una presó tendreu una imatge molt ajustada de com viu la classe alta paulista, i ara feim una reflexió... val la pena ser ric a Sâo Paulo quan vius amb risc contant? La veinada de na Nadir, propietària de la companyia aèria TAM porta dos cotxes d’escolta, un davant i un darrere per por de ser segrestada ...
També visitam el Palau de Bandeirantes (Palau de Governació de l’Estat de Sâo Paulo), on una simpàtica guia d’uns trenta anys amb un cul poderós però que fa toquera ens explica l’origen i evolució de l’emblemàtic edifici modernista.
Acabam el migdia amb unes fortes abraçades de comiat amb na Nadir a l’aeroport internacional de Garulhos situat a 34 km del centre ciutat. Sentiment melancòlics ens afecten al primer moments, però tenim la consolació de saber que una gran amiga paulista ens espera per una altra ocasió i quan vulguem la podrem visitar de bell nou.... Gràcies NADIR!!!! Adéu Brasil.
Visita turística per Sâo Paulo

Ara que hem finalitzat el viatge i com a cloenda d’aquest blog – que ha estat el nostre deure diari durant cada uns dels dies viscuts al Brasil- volem donar quatre pinzellades de temàtica diversa sobre conclusions identificadors (al manco des del nostre punt de vista) del Brasil:
-         Pâo de Queijo... és el pastís nacional de Brasil. El Pâo de Queijo delecta els paladars més refinats i es mengen a qualsevol hora. Es trobem a tots els forns, lanchonetes, bars i restaurants del país. Us recordem que son panets petits fets de farina i formatge. Els més bons els petitons calents dels apartaments Mercure de Sâo Paulo i els del Palácio de Bandeirantes.
-         Faveles: Malhauradament s’extenen pel tot el país, no només a la periferia de les ciutats i pobles sinó també entre les barriades de classe mitja i fins i tot alta. Viuen en elles els brasilers propers als barris residencials per tal d’estar pròxims d’alguns dels seus llocs de feina: servei domèstic per als més rics dels ciutadans.
-         Brasilers: Son principalment monolingües. El país es tant gran que molts d’ells no han sortit mai de les seves fronteres, per tant, no necessiten una altre llengua de comunicació.
-         Turisme internacional: Es concentra principalment a la zona costera, per tant, si us endinsau més enllà de les platges us sentireu vertaders aventurers en la recerca de mons diferents.
-         Mobilitat: Mala opció llogar cotxe! Les distàncies son enormes i això implicaria dies sencers d’esgotament i monotonia. Tot això incrementant per la falta de senyalització a les carreteres i la mala conservació d’algunes d’elles.
-         Sucs: Es la gran delícia de Brasil.. i més si estau a zones no turístiques els preus son bastant assequibles. També val la pena provar el fruit de l’Amazònia açaí (espècie de raïm petit fosc) amb banana com a sorbet .... el descobrírem el darrer dia.
-         Seguretat: Hi ha seguretat dins els perímetres de seguretat (o sigui barris de classe mitja i alta) com a qualsevol altra ciutat del món durant el dia. El vespre pot canviar! Així i tot la nostra amiga de classe alta ha estat atracada a semàfors unes 3 vegades i unes tantes han entrat a casa seva a robar.
-         No cerqueu pa als restaurants. No n’hi ha. Els dinars s’acompanyen d’arròs. Si en demanes a vegades te’n donen per a amanides o semblant però no sempre.
-         No hem trobat cap brasiler/a horrorós o mal agut (excepte els desconeguts que ens han robat). Han estat atents i amables en demanar ajut o petits favors.
-         Els brasilers i carioques en especial tenen ara certa esperança que s’acabi la violència, i violència que es deriva del control de les faveles per part de bandes de criminosos ... després de tants d’anys de passivitat, serà veritat?

Sâo Paulo i Nadir

29 de novembre de 2010
Aquest és el dia per recuperar una mica el dia perdut quan arribàrem a causa del gran retard d’Ibèria del primer dia. Estam, a més, il·lusionats de retrobar—nos el vespre amb la nostra DIVA BRASILERA, na NADIR PRATES.
Sortim amb taxi cap al centre de Sâo Paolo. Fa uns calorosos 30 graus xafogosos entre l’asfalt de tants i tants d’edificis alts, antics i lletjos predios, grisos i gastats, esmicolades façanes. En els barris residencials, com el nostre de Moema, les construccions són altes i els apartaments molt luxosos. Encara queden casetes baixetes amb jardí. En el centre emperò, voltants de la Sé (Seu) són molt menys atractius: façanes contaminades, gratades per pintura que cau, publicitat passada, etc. La Seu té la seva gràcia, monumental gran i neogòtica estil francès. Hi entram i descansam allà de la calor. A la plaça de davant la catedral hi ha un assortiment variat de personatges: Indigents, predicadors evangelistes cridant fort i predicant amb la Bíblia a la mà. A un que duu vestit tot fosc –quina calorada que ens fa amb la seva prèdica exaltada- i amb suada prominent l’escolta un grup  nombrós. Un altre més vellet només té a penes una senyora despistada que l’escolta. Al costat un bona col·lecció de limpabotas que fan la seva feina. Estan arrenglerats d’una manera curiosa ...
El dinaret s’esdevé en el barri de LIBERDADE on es reuneixen japonesos, xinesos i coreans. La comunitat estrangera més nombrosa al Brasil és la japonesa. (Aiii, no hem anat al museu de la immigració japonesa, la propera vegada). Després ve la libanesa, i a continuació la italiana. En tot cas, ara ens trobam a un barri oriental, on abunden els comerços japonesos plens de productes alimentaris i altres d’aquell país. Els dependents també ho són. Els cartells en portuguès i japonès. Un altre espècie de Blade Runner enmig de Sâo Paolo. Feim un dinaret en un simpàtic restaurant japonès tradicional i petitó on menjam un sol plat de gambetes i calamars amb verduretes–d’aquests orientals un mica estranys- (Nom del Restaurant: Jinroku, situat a la Rua Tomaz Gonzaga, nº 110). Tot amb el seu acompanyament de sopar de peix, amanida, arròs ... Comparativament el dinar/sopar més barat del viatge, 15 euros els dos.
Després de relaxar-nos a un spa sortim al carrer i descobrim la pluja torrencial que cau sobre Sâo Paulo durant uns minuts llargs. Intentam agafar taxi vàries vegades, fins que n’aconseguim un que ens porta al Mercure on tenim les maletes. Al taxi sentim a la ràdio comentaris sobre el partit Barça-Madrid que ens hem despistat de veure a qualque bar català o espanyol. Arribant a l’hotel veim que als 30 minuts el Barça guanya per 2-0. Bom. I també l’empenta d’en Ronaldo a en Guardiola. Xulo! Expulsió!. Bé, altre taxi ara per anar a l’aeroport on es recollirà na Nadir. El taxista de pare libanès ens mostra el lloc on va caure sobre les oficines de la TAM mateixes l’avió que es va estavellar fa uns 3 anys. Ell en va ser testimoni. L’avió no aconseguí enlairar-se. 190 morts. En fi, que sigui la darrera vegada que passi.
Després d’uns minuts d’espera arriba na DIVA BRASILE!. Hurra. Finalment després de 3 anys l’hem tornada a trobar. Besades i abraçades. Ens porta a ca seva, bastant prop de l’aeroport. Zona residencial amb guardes. Ben agradable, zona de cònsols, directius d’empreses. Ella i el seu home són professors universitaris de la facultat medicina. Ens espera allà la seva nora, al·lota de N’Alfredo, n’Amana, que ens vol conèixer. És una jove bellísssima i simpàtica, amorosa, modelo de la ciutat de Salvador de Badia. N’Alfredo també vingué al creuer de la Patagònia xilena. Ara és als Estats Units per feina. Llàstima.
La casa es construí els anys vuitanta. Té jardí davant i darrere. Línees rectes, arquitectura racional. Molts d’espais i vidre en lloc de parets. Ens toca una cambra amb any a cadascun. Un arbre centenari altíssim i de tronc gruixat i sòlid–un ceibo- corona el jardí de darrere. Altres plantes i arbres completen el verd i gespa. Ben agradable i fresc. Ens trobam com a casa amb la sincera i gran hospitalitat de na Nadir. 
El sopar i la vetlada resulten super agradables en companyia de la nostra diva i protectora. Vi d’oporto d’aperitiu. El sopar de Feijoà –mongetes amb carn de porc, el menjar típic popular que tantes vegades hem menjat!- no resulta tan pesats com podríem esperar en primer moment. Ens conta na Diva que la feijoà sorgí de les restes del porc que deixaven els rics als esclaus. Els quals mesclaven el que quedava de l’animal amb mongetes. Producte molt més comú i a l’abast! Com us podeu imaginar. Els acompanyaments de col tendra verda, salada de buffala- formatge tendre italià-, arròs i taronja el fan més soportable. Bon vi, gelat de trufa i batuts de banana, panettone i fruita, completen un sopar complet. Feim la infusió digestiva al jardí fresquet. Hem agafat una calorada dins el menjadoret –n’hi ha dos, un de més petitó i un de gala per a les celebracions-. Allà Na NADIR ens conta moltes històries i anècdotes super agradables i interessants dels seus viatges diversos per Japó, Canadà, Itàlia .... Ens assabentam per internet que el Barça ha arrassat el Madrid, guai, 5 – 0. Ja a dormir per encarar el darrer dia .... Una molt apassionant i entranyable trobada que acaba amb el visionat de fotos a internet de Valldemossa, Palma i Salvador de Badia, en una mena de virtual intercanvi de paisatges i entorns propis.
Avinguda Paulista

Limpabotas

Bairro japones: Liberdade

Nadir i família