sábado, 9 de julio de 2011

Divrigi (Anatòlia Central)

9 de juliol de 2011-07-09 Unesco retrobada
Després de la comèdia dels errors d’ahir en una dia gris i fred, avui hem començat la jornada amb una altra teulada de menjar a cal Doktor amb la seva família i amics. Se’ns torna unir el diplomat amic de la família que està ara retirat i que s’encarregà el seu moment de signar la unió duanera de Turquia amb la Unió Europea. Ens comenta que una volta quan treballava a l’ambaixada d’Holanda va passar 10 dies  a Cala D’Or a Mallorca. Connexió feta per tant. Llavors continua sobre la integració de Turquia a la Unió Europea.
La conversa acaba amb el tema espinós del Kurdistan i la política del PKK, el partit d’Alliberament del Kurdistan. (Recordau fa uns anys quan les famílies kurdes i poblacions senceres començaren a travessar muntanyes per fugir de l’exèrcit turc? Fa uns 12 0 15 anys ...) Aparentment, la qüestió allà és de tenir molts de fills per superar demogràficament els turcs. Naturalment es comenta la similitud amb Euskadi –sempre el tema del terrorisme arriba als titulars- i de Catalunya/Països Catalans. El nostre metge participa de la conversa en francès mínim o traduint a través de la filla. En fi, no podem filar molt prim en la conversa a causa de les mancances lingüístiques de tots plegats.
Tot aquesta conversa d’alt nivell, s’ha acompanyat de menjar a taula. Ha estat ben proveït de productes naturals i casolans: llet del poble fresca, mantega boníssssssssima, formatge, confitures d’albercoc, de cirera, mel .. hmmmmmm, pa amb anous, verdolaga, julivert de l’hort ... te, cafè... sortim ben plenets i a l’hora dels adéus cal fer totes les reverències, besades i honors a la família que tan bé ens ha acollit.
Cal partir ja cap a Divrigi i no feim cas de les recomanacions del diplomat per veure més paisatge verd i nord-europeu que ens ha aconsellat 5 km més al  nord i fora de la ruta establerta pel Gran Pashà. Ens queden 5 hores de ruta segons el navegador. Ens anam allunyant de la verdor i endinsant a l’Anatòlia central molt més àrida i seca, més pelada, més salvatge que la part vista fins ara sota la influència del clima temperat i humit del Mar Negre.
Les carreteres estan en molts de trams en construcció, reparació, anivellament. Veim també com es fan canals d’aigua, preses ... totes aquestes feines a la carretera destorben una  avança suau. Les aturadetes per descansar, estirar cames i fer necessitats ens porten a un restaurant de carretera que ens serveix un iogurt amb mel dins bresca i cera ... boníssima. Hi ha també unes albergínies farcides que no podem emperò provar perquè és massa prest. Ens aturam també a un poblat de mala mort que sembla el que descriu Antònia Font a la cançó de Lamperetes sobre en Clint Estwood. Una botiga sense nom, cases abandonades, estació fantasmal. I una calorada, 39 graus ...
Ens acostam al nostre destí. Veim paisatges de muntanyes àrids però espargit sovint per lavanda que dóna als turons un color preciós o reconfortant. Però hem passat del verd al groc de camps de blat, de temps de segar, i ja pocs arbres excepte vora de rierols...
Arribam  a Divrigi. Oh, ja veim l’original mesquida que és patrimoni de la Humanitat, per la Unesco. Primer dinar. Ep, aquell restaurant allà dalt (Rest. Konay). Ei,ha resultat ser ben bo o el millor del poble. Sopa de llenties, carn de vedella estofada, tendríssima, amanida. El cuiner parla una mica d’anglès, oh, gran avanç. Tot i que no està encertat en indicar-nos una pensió. No la trobam però acabam a un simpàtic hotelet que és molt curiós i net (Divhan Oteli). Migdiadeta i res. A descobrir la mesquida i la fortalesa derruïda que es veu devorada per l’erosió i avança de la terra mateixa de la muntanya.
La mesquida començada a construir el 1229! –arribada del nostre Rei en Jaume- és molt maca, interessant i original. Se la veu sòlida, en un estil previ als dels otomans sobre la base de Santa Sofia. Pau a l’interior i una sola catifa per a tota la superfície. Vegeu les fotos per apreciar la seva originalitat ... Passejada fins la fortalesa, panoràmica de la ciutat.
Avui no sopam. Massa ingesta de calories aquests dies. Bé, menjam fruita que hem comprat al carrer dels comerços ... I com que no hi ha hammam a la ciutat, ja que està reconvertit en museu ens posam a la fresca del baret de l’hotelet a jugar a dames, escriure eixe blog i conversar amb els divertits encarregats del local ...
PD: Remarcam la simpatia i hospitalitat dels turcs... però quan tracten del Kurdistan! uff... millor no dir res. Tracten els Kurds com a terroristes infiltrats a Turquia. Se nota un ambient de crispació tensa i irracional.
Amb més ganes tenim d'arribar prest al Kurdistan per comprovar que hi ha una befa absurda dels turcs contra els kurds! Pensam que és la mateixa cançoneta patida pels catalans dels espanyols ... i això ens fa afins!...

Família Seshuvar (avui al matí)


Durant el camí

Mesquida de Divrigi


Un poble de carretera

No hay comentarios:

Publicar un comentario