miércoles, 23 de noviembre de 2011

foto final

Sílvia Izquierdo
(filla de deportada republicana al camp d'extermini de Mathausen)

fotos (de Natzaret a Tel Aviv)

El bakatxà i el gran pashà a Tel Aviv

Salvador Brotons (Director de la Simfònica de les Illes Balears)
El poeta Joan Margarit
El poeta i director de l'Institut Cervantes a Tel Aviv: Julio Martínez
Josep i Daniel

Jardins Bahaíes (Haifa)

de Natzaret a Tel Aviv

Natzaret a Tel Aviv
Amb un dia estirat i una temperatura agradable empaquetam totes les compres fetes i carregats com ases sortim de l’hotel Fauzi per dirigir-nos al principal port comercial d’Israel (Haifa).
Amb un autobús estibat de militars arribam al centre de Haifa. Hem de procurar bitllets per entrar a l’atracció major de Haifa, els jardins i santuari de la religió Bahaí, una de les més recents en la història. Hem de córrer per arribar a la part alta del jardí, que es troba en la muntanya del Carmel, sagrada també per a àrabs, jueus i cristians.
El bon dia acompanya en el recorregut de 9 plataformes d’aigua corrent i motius geomètrics neutres. La vista de la badia és impressionat arribant fins i tot a veure les murades d’Alkko a l’altra part de la costa.
No hi ha motius religiosos propis o altres per tal que els visitants es sentin en territori neutre. Al centre del jardí la gran cúpula i santuari de pregària per als visitants o 6 milions d’adeptes d’aquesta religió sincrètica sense clergat que va néixer a Pèrsia, i que cerca l’avançament de tota la humanitat en harmonia entre Déu i Ciència. Tots els profetes anteriors són enviats de Déu i també els dos fundadors de la religió .....
El dinar és el pitjor del tot viatge en el bar-cafè on ens guarden les maletes al costat del port .... què era aquella pudor que feia ....? han estat aguts guardant les maletes però el dinar ha estat de mala qualitat. Quin gust més estrany aquells macarroni en melanzane (albergínies...).
La nit passejada per la Tel Aviv que vérem els primers dies. Volíem veure un espectacle de transformisme però no va arribar a començar. Espera qui espera tornam a l’hotel Metropol a dormir .... s’ha acumulat el cansament del viatge.Ahh! com que el dinar ha estat nefast hem decidit menjar al Restaurant Italià “Pronto” del carrer Herzl (alçada de Allenby).. tota una meravella gastronòmica a la ciutat.. Una altra fita RECOMANABLE.
Dia següent:
El darrer dia a Tel Aviv inclou un bon passeig al llarg de la platja fins arribar a Jaffa, l’antic port al costat dels gratacels interminables de la façana marítima de la ciutat. També anam al mercat d’objectes antics de Jaffa a veure què hi ha do bo (Uauhh!!!! Fantàstic!!!). Igualment els darrers sucs de magrana i taronja....!! EL paradís de la magrana i els sucs frescos, quasi al nivell de Brasil.
Quan dinam al restaurant de la platja de peix, s’asseu a la taula del costat en Salvador Brotons,director de l’orquestra simfònica de les Illes Balears. I després a l’altra taula s’asseu el poeta català Joan Margarit. En fi, cal saludar-los a tots dos, sorpresa col·lectiva i de pas coneixem el director de l’Institut Cervantes de Tel Aviv, el poeta Julio Martínez....
Descans final de piscina, sauna i jakuzzi en suite-apartament Kfir Macabbi (es troba fora de la ciutat.) per a preparació de prendre l’avió d’EL AL cap a Barcelona. Cal ser-hi 3 hores abans per raons de seguretat .... una mica exagerat, no ho trobau?
Cal reflexionar sobre les impressions i lliçons d’aquest viatge a Terra Santa. Hem vist la llum? Hem trobat l’espiritualitat? Ha significat el triomf absolut del capitalisme. Aquesta darrera és segura. Hem quedat sense ni un sou més .... butxaques buides. GASTORUM ABSOLUT I PANXOTA BRUTA!

martes, 22 de noviembre de 2011

Natzaret (II) fotos

Josep acotat per les arcades de l'hotel de Natzaret

Carreró del centre històric de Natzaret

Vista de Natzaret

Església de l'Anunciació catòlica


Natzaret (II)

Natzaret
Avui toca pregària i abstinència
Al Bisbat Ortodox Grec, que es troba a prop de l’hostal, viu una xilena, anomenada Maria, d’uns 70 anys els 30 dels quals els ha passat a Natzaret. Quan li demanam quina és la seva satisfacció de viure a Israel, respon amb contundència... -“Como... esto no es nada bonito... es feo... mi país es lindo.. pero aquí se encuentra la espiritualidad”- conclou amb resignació.
Molta raó té la senyora Maria que Terra Santa s’ha convertit en un formiguer i que l’encant de l’avior s’ha esfumat per les pretensions de convertir un espai tan petit a la llar de milions i milions de persones.. . Tal vegada si n’hi hagués un pla ambiciós de restauració dels malmesos centres històrics qualque esperança de llum hi cabria ... mentre... la degradació avança.
Les esglésies cristianes ortodoxes brillen més que de les altres confessions cristianes, potser sigui a causa de la seva millor decoració i ornamentació o simplement perquè a Natzaret viu una població majoritàriament (entre els cristians) àrab cristiana ortodoxa animada que omple diàriament els llocs i el dinamitzen. En tot cas veure els iconostasis penjats a les parets del lloc sagrat suposa caure en un estat d’hipnosis absolut per la seva bellesa.
Natzaret també destaca per la seva gastronomia, això sí que ho saben explotar!  Vet aquí alguns dels millors restaurants, ubicats a cases otomanes restaurades del centre històric, que mereixen una visita: El- Reda, Tishreen, etc.. etc.. Un queda a gust amb els suculents plats acompanyat d’una atmosfera romanticota. Creiem que hem engreixat un parell de quilos! Bon Jesús lliura’ns d’aquest pecat! A més és un GASTORUM.
Natzaret també disposa d’un hamman modern.. que representa una fita principal al nostre viatge. Encara que no tengui l’encant històric dels hamans de Turquia o dels hamans de Nablús, el simpàtic propietari et proporciona un tractament de dues hores en base d’olis, perfums, herbes i fang que et deixa com a nou. Preu acceptable (12 euros per persona) i la intimitat garantida.
Finalitzam el dia destacam que hem visitat dues botigues d’espècies i que en Danielo s’ha tornat boig amb els colorins de la pols aromàtica.

domingo, 20 de noviembre de 2011

fotos (natzaret)

Gatera en Terra Santa: Vi de Canaan

Cuina de fusió

Església de l'Anuciació ortodoxa... font!

Hostal Fauzi Azar Inn

d'Acre a Natzaret

Tota la ciutat vella d'Acre composa un espai per on la imaginació pot omplir els buits deixats per la història. Entablir batalles, setges, fams, pandèmies, etc en el nostre rellotge del temps es fa amb tota naturalitat. Fins i tot ens sorprèn saber que Napoleó va posar 4 mesos de setge amb 13000 homes per intentar conquerir Acre i Palestina als Otomans en tornar de la campanya d’Egipte.
En el museu-hammam d’Acre hem recreat el passat otomà de la ciutat. És una simpàtica reproducció de figures, escultures, dibuixos i imatges que recrea la història del hamman construït sota els Mamelucs. Quina anyorança! Tants de hammans hem visitat a Turquia i fins i tot aquí... a la ciutat de Nablús!

Una vegada acabada les visites monumentals ens endinsam  pels carrerons sinuosos del Bazar d’Acre cercant i comprant objectes d’orientalisme exòtics difícilment de trobar als mercats i places de Ciutat. També perseguim la música del compositor turc Husam Ramzi que ha interromput sobtadament durant la nostra estada a Terra Santa i promet esser una gran revelació de la discografia personal.
A les 12 hores partim cap a Tiberiades per retornar el cotxe que havíem llogat tres dies abans.. per cert, encara que l’Estat d’Israel sigui un destí costós, els lloguers de cotxes son extraordinàriament barats... (El nostre cotxe ens ha costat uns 72 euros els tres dies).
Tiberiades la ciutat en front del Kinéret, ha crescut de manera desmesurada i desordenada. Els blocs d’habitatges de ciment armat comunistes sense restaurar i amb tonalitats uniformes agrisades predominen per tot l’horitzó i en el centre de la ciutat hi ha un mercat d’abast decadent, poc variat i amb un assortiment de baixa qualitat.  A més l’oferta complementària – restaurants, cafès, pastisseries, etc.. – provoquen aversió per la inadequada neteja. Malgrat tot menjam dos kebaps a l’espera d’un millor sopar. Horrorós!
Agafam el bus cap a Natzaret... aquesta ciutat bíblica on va viure Jesús per un període llarg de la seva vida. Assistim atònits a la disputa religiosa d’una societat dividida per les religions monoteistes (30 % cristiana, 30 % musulmana i 30 % jueva aprox.)... fins i tot, es barallen entre sí les diferents comunitats cristianes. Així doncs tenim el cas de dues esglésies de l’Anunciació ... l’ortodoxa – segons les seves creences l’arcàngel Gabriel va anunciar a la verge Maria l’engendrament del fill de Déu a la font on anava a cercar aigua- i la catòlica – segons diuen l’Anunciació va tenir lloc a la cova on vivia la família de Maria-...
En tot cas, la nostra primera impressió ha estat satisfactòria en veure els nombrosos carrerons estrets i cases d’arquitectura otomana conservades al centre de la ciutat.
Dormim a l’Hostal Fauzi Azar Inn – és un hotel boutique al cor de la ciutat vella-  i sopam al restaurant Al-Reda – ubicat a una casa otomana del segle XVIII- Resulten ser dos llocs chics hiper RECOMANABLES per aromatitzar la nostra visita.  Avui per sopar hem decidit decantar-nos pel xot amb salsa d’ametlles i herbes, seguit d’uns entrants de calamars amb salsa de llimona, oli d’oliva i julivert... ummmm... ens hem xuclats els dits! Bon profit!

sábado, 19 de noviembre de 2011

Acre (fotos)

Vista d'Acre

Amor en Acre... (Carmen II)

Dani agafant recursos pel vídeo

Lluna de mel ??? Agafam els 15 dies???

Acre

Acre (ciutat dels templaris)
Dia 19 de novembre de 2011
9 hores i 30 minuts.. en Josep toca a la porta de la cambra d’en Daniel ... – és hora d’aixecar-se!- Josep exclama. En Dani, fatigat de la quilometrada del dia anterior, remuga i fa de ronser per rapinyar uns minuts més de descans en el calentet llit de l’hotel Maman!
Au idò s’ha dit! Ens vestim i sortim escopetejats de Tiberiades sense berenar (avui és sabbat... i tot està tancat.... Sí... TOT) direcció Sant Joan d’Acre conduint amb cautela per la pluja regnant i la poca visibilitat existent.
Acre és el fortí templari per excel·lència. Els monjos guerres tenien com a missió cabdal la salvaguarda de la cristiandat a Terra Santa i la protecció dels pelegrins insensats que s’atreviren a circular per aquestes contrades durant les èpoques feudals. - Ja.. que ja ho sabem ... que d’història ja en sabeu una estona- ... però com és avui en dia Acre? La ciutat antiga, (no tan ben conservada com l’enamoradissa Hebron o la encisadora Nablús) és un laberint de carrers empedrats estrets, amb un bazar central i molta cridòria provinent majoritàriament dels mercaders que intenten vendre el seu gènere. ... Però no penseu que el botigum estigui tancat encara que sigui Sabbat perquè la ciutat antiga és un reducte d’àrabs envoltat d’una societat primordialment jueva.
No obstant, la renombrada Acre viu moments d’incertesa si no és prenen mesures dràstiques de conservació, restauració i planificació urbanística apropiada.
Com que no trobam cap templari/a que ens faci la vida més dolça, ho suplim dinant al restaurant Uri Buri, catalogat com el millor en peix de tot Israel. El menú ens costa 35 euros per cap i es composa dels següents suculents plats: sardines arrebossades d’herbes, sopa cremosa de peix, emperador al forn banyat amb oli d’oliva i llimona, carpaccio de tonyina amb tires de ravenets, un peix local amb puré de castanyes i postres ). Un altre lloc chic que us RECOMANAM!
Acabam la jornada amb uns bons sucs de magrana i uns altres mixts de fruites variades per colpir les aportacions diàries d'antioxidants i vitamines. Visitam també el túnel secret dels templaris que connecta la ciutat antiga amb la mar,i que va ser descobert en 1999.

Kinéret (fotos)

Bons tiberis a Tiberiades: Volij i Torres

Rosh Pinna

Kinéret: Mar de Galil·lea

PD: Segons en Volij: "Que mi prima no me traiga más gente de Valldemossa"..

Mar de Galil·lea

Tiberíades. Retrobament amb els Tiberis ....
17 i 18 de novembre de 2011
Aquests dos dies venen marcats per la borrasca de niguls, vent, fretet i pluja que pateix Israel, almenys el quadrant nord. Ja sortírem de Tel Aviv amb un bon xàfec. A l’autocar que ens porta al nord, 2h i mitja, destaquen la gran quantitat de soldats jovenel·los que hi pugen i que porten les seves armes, els fusells, els uniformes. Els mascles han de fer 3 anys de mili obligatòria, recordau, les dones dos. Fa una mica de por tanta arma dins el bus? Ja ens hi hem acostumat ...
Arribada a Tiberias –és el nom en hebreu- dins un núvol o boira gris. Però heus-lo ací: el Mar de Galil·lea.... Tiberias, ciutat romana fundada en honor de l’emperador Tiberi en l’any 16 de l’era cristiana i que ha passat per totes les mans.
Aquests dies tambe estan marcats per la trobada amb Daniel Volij, d’origen argentí, cosí de l’al·lota que despatxa a la botiga de roba blanqueta ‘Blanc du Nil’ a Valldemossa...El trucam i quedam per sopar. Abans emperò trobam hotel (Maman... bastant curiós, tranquil i net)  i dinam en el restaurant d’un kibutz,  explotació que domina en aquesta part del país. Menjam peixet, clar, després de tant de kebaps i carn a l’àrea àrab i Jerusalem. El peix per antonomàsia  en aquest mar és el Peix de Sant Pere, pescat al llac. En aquest llac tan bíblic i noutestamentari pescà Jesucrist bona part del seus deixebles. Ara és una curiosa mescla de zona subtropical amb palmeres, abres dels avocats, mangos, plàtans explotats en els kibbutzim. També hotels, càmpings, i un paisatge muntanyós quasi centre-europeu (en aquest dia gris ho sembla, fins i tot hi ha un indret que s’anomena ‘Suïssa’....). Sense oblidar les aigües termals que ragen des de fa 2000 anys des de 2000 metres de profunditat carregades de minerals i ben calentetes i de les quals guadim a l’SPA de Tiberies (Hammat Tiberias) al costat del llac en un complex de piscines modernes i saunes que ens relaxen abans de sopar.
Finalment trobam en Daniel Volij i sopam en un altre polit restaurant anomanat Tzel Tamar.. en el Kibbutz Ashot Yaacov...(es troba a la carrereta de Beit She’an). Conversa prou dinàmica respecte de la seva vida, vinguda a Israel als 7 anys des de Mar de Plata i els seus plans de futur. És caricaturista i ara se’n va ben aviat a Buenos Aires 1 any a estudiar. Ens acompanya de nit a veure  la vista del llac des del seu kibbutz que és dalt d’un turó ... lamperetes tot al llarg del llac de Galil·lea. Ell es crià en un kibbutz i es traslladà posteriorment a Tel Aviv. Ara ja no són el que eren els kibbutzim (plural). Ja no regeix el principi de col·lectivitat. Ara tothom va més a la seva i és més privat. Hi ha explotació agrícola emperò en el que sembla una cooperativa. També n’hi ha d`altres que són més especialitzats i industrials.
El divendres l’anam a recollir al kibbutz per continuar la nostra volta al llarg del llac, aturant-nos allà on es diu que Jesús va caminar per damunt les aigües i on fou batejat per Joan el Baptista. Al costat una església Ortodoxa amb icones i frescos moderns ben plantosos.
Dinam al restaurant més chic de la zona alta de les muntanyes (Rosh Pinna).. feim uns plats exquisits i casolans d’oca, costelletes de me fumades i truita de riu també fumada amb saboroses salses,tot amb gran vista de muntanya. Talment una zona de muntanya europea amb cases fermes de pedra gris..
El capvespre descans i altre pic aigües termals a Hamat Galder que es troba just a la frontera jordana. Aquestes aigües resulten ser sulfuroses i saludables...i això es manifesta en el preu que ens cobren per entrar simplement als gorgs... uns 20 euros.
En resum: Bon tiberis, aigües termals i Daniel Volij han marcat la nostra estada a Galil·lea.

jueves, 17 de noviembre de 2011

Jerusalem (fotos)

Segle I

Esplanada de les Mesquites.

Mur de les Lamentacions

Distrit de Me'a Sharim: barri ortodox

Jerusalem i Tel Aviv

Jerusalem
16 de novembre de 2011
Decidim deixar el Youth Hostel Hebron i caminar pels barris jueus, armenis i cristians de la Jerusalem antiga, abans de partir cap a la nostra destinació final: Tel Aviv.
La Humanitat s’ha tornat boja? Els grups de cristians pelegrins  “ehem.. ehem... o millor dit... de “bufes burgesos” prediquen el Pare Nostre i l’Ave Maria per la Via Dolorosa als efectes de redimir els seus pecats –deuen ser molts-, els jueus ortodoxos lamenten al mur la destrucció del segon Temple ja fa 2000 anys amb l’ímpetu i la ràbia del primer dia – atribuint per ventura la culpa als palestins actuals- i els musulmans aprenen segament els versicles del Corà sense posar en dubte cap dels seus preceptes per molt que siguin restrictius a l’Esplanada de les Mesquites – semblen ovelles sense personalitat sota les ordres de l’imà-
Tot això mesclat amb el mercadeig de la ciutat vella que desvirtua encara més la capital de l’espiritualitat planetària. “Happy, baby, merchandising”!!! Ja tenia raó n’Antònia Font en el seu darrer àlbum de Lamparetes! AL FINAL TOT ÉS UN NEGOCI! Però nosaltres hem trobat la llum divina -Déu ens ha inspirat i ens hem convertit en autèntics laics- afegim incrèdulament.
Malgrat tot, deixam Jerusalem amb certa melancolia en un dia gris i plujós pensant en tornar en el futur per acabar d’assaborir aquesta ciutat singular, bressol de les religions monoteistes.
El sherut “taxi compartit” ens connecta la ciutat històrica amb la ciutat moderna per uns 35 shekels (7 euros) i decidim finalitzar el jorn recordant els vells temps, sopant al Cafè Noir de Tel Aviv.. aquesta vegada d’un Carpaccio de vedella i unes albergínies al forn.
C’est fini!

miércoles, 16 de noviembre de 2011

Foto de Nablús

Gent divertida

Plaça del mecat

mercat

Ramala i Nablús

Ramala i Nablús
15 de novembre de 2011
Ens llevam d’hora perquè volem visitar les ciutats palestines de Ramala i Nablús que disten 15 i 55 km respectivament de Jerusalem. Encara que les distàncies son curtes, el trajecte és dur per la manca de comunicació viària amb la Gran Jerusalem.
A Jerusalem hi ha dues estaciones, la israeliana – unificada i organitzada- i la palestina – caòtica i fragmentada- . Deim fragmentada perquè no és concentra tota en el mateix lloc.
Agafan la línia 18 (Jerusalem- Ramala) i en 45 minuts –passat el mur de divisió- arribam a l’artèria principal de la ciutat de Ramala on ens aturam per fer un cafetet i uns pastissets en una de les tantes cafeteries “boutique” de la capital administrativa palestina. Els preus son més econòmics i la qualitat supera en creixos a la israeliana. Es perceb un ambient d’orientalisme com el viscut el juliol de 2011 a la ciutat àrab del Kurdistan turc de Sanliurfa.
Recuperades les forces continuam el nostre trajecte cap a Nablús – aquesta vegada en “sherut” taxi compartit- prèvia aturada al complex presidencial i Seus ministerials de l’ANP. (Autoritat Nacional Palestina) on visitam el mausoleu de l’expresident Yasser Arafat.
Els punts de control militars per la carretera son interminables – afortunadament estan en una època de pau- i els assentaments israelians divisats pel camí fan palès una vegada més que el conflicte està lluny d’apaivagar-se.
Entram a Nablús... capital de la insurgència palestina i empaperinada pels “seus màrtirs”. La ciutat antiga amb arquitectura otomana es conserva miraculosament bé, el que la converteix en una fita important per qualsevol turista agosarat. 
El mercat és únic pel seu ambient, pels colors de les hortalisses i pels olors de les espècies, de la carn penjada a les portes de les carnisseries o dels peixos estesos pels corredors dels carrerons estrets i passatges subterranis de la ciutat antiga. Tot això, es conjuga amb uns amables ciutadans que es mostren servicials davant la nostra visita.
Fent honor al nostre tercer viatger “en Marc” que no ha pogut venir entre nosaltres, decidim relaxar-nos al Hamman “Al-Hana”.... Si voleu retrocedir en el  temps, vols congratularà visitar aquests banys turcs que encara s’escalfen de manera tradicional amb el foc de llenya. SUPER RECOMANABLE!

martes, 15 de noviembre de 2011

Jericó i Mar Mort fotos

Muntanya de les Tentacions! Monastir de Qurantul

Enfangats al Mar Mort

Restaurant de Jericó: Josep i amics

Jericó i Mar Mort

14 de novembre de 2011

Jericó i Mar Mort ...
El dia el passam en companyia d’Ethan, un sudcoreà de 28 anys, i Marco, un nord-americà de 31 anys. Els hem conegut a l’Hostal Hebron. Ethan fa 3 mesos de viatge pel Mitjà Orient i Marco estudia a Istanbul i fa 2 setmanes de viatge per aquí...
Anam cap a Jericó. Una de les ciutats més antigues habitades fins l’actualitat. Allà veim uns polits camps de conreu. El nostre objectiu és anar a visitar el Monestir Qurantul, en la muntanya de les temptacions. Allà on Jesucrist resistí la gran temptació que li oferí el diable dient-li que li oferiria tots els regnes de la Terra si li retia esclavatge. Naturalment, Jesucrist, nostre senyor ho refusà! I d’ací tota la història posterior....
Anam al Monestir enfilat sota les penyes d’arenisca amb un telefèric que surt des dels camps conreats i prop de les restes arqueològiques de l’antiga i mítica ciutat de Jericó. Les bases d’aquells murs protagonistes de uns quants espirituals negres. El telefèric, caret, ofereix unes bones vistes sobre la regió.
EL monestir és de religió cristiana ortodoxa. Un grup de moscovites pugen a peu guiats pel Pope enorme que els acompanya que vesteix de gris verdós. Un eslau amb barba bíblica que una vegada dins el monestir i dins l’església els posa tots a cantar els seus càntics ortodoxos.
Els pelegrins besen i fan reverència a gran quantitat d’icones ... També es trobar en una part més alta de l’església una pedra on es va recolzar el Bon Jesús, segons la tradició, quan pregava i resistí la temptació de Lucifer. Altre pic, la gent es postra i fa reverència davant la pedra ....
Una vegada dinats de Kebap, com tantes altres vegades, llogam un taxi entre tots per anar al Mar Mort .... A la platja d’aquest llac salat hi ha una gran confluència d’autocars de diversos països .... Hindús, Americans, brasileiros, etc que es llancen a  les aigües denses i salades del Llac. Tothom flota fàcilment! Entre festa i rialles senyores i senyors grans es diverteixen. En Josepi no s’hi tira per por de tornar agafar constipat, però els altres tres neden, floten i fan piruetes, i fan el bany final de fang .... aquestes sals minerals també que deixen tan suau la pell ...
Tardet arribam a Jerusalem quan fa un bon xàfec que banya tots els carrers i fa baixa aigua pels carrers i costes del barri musulmà ... En Josepi considera que el Hostel és massa fred i inhòspit i es trasllada a l’Hospici de la Comunitat Armenio-Catòlica ... té habitació més calenteta i acollidora amb bany, que dóna a un pati ben polit de l’església armènia i on, sorpresa,hi un enrejolat decoratiu de la Macarena de Sevilla. Amics Sevillans, en honor vostre! Devers les 4 de la matinada els cants armenis de la comunitat el desperten .... o eren també les oracions del muhaidin ...  sigui com sigui en un ambient de somni es senten càntics religiosos ... potser superposats. Això és Jerusalem! I tot a la Via Dolorosa on tants pelegrins fan el camí suposadament fet per Jesucrist – el Via Crucis....

lunes, 14 de noviembre de 2011

Cisjordània (Palestina)... Hebron

Cisjordània...
La qüestió és .... Cisjordània és o no Israel? 
Les ciutats estan governades principalment per l’Autoritat Nacional Palestina, mentre que les carreteres, noves colònies “assentaments” i llocs d’interès turístic estan sota les mans israelianes.. o sigui... en poques paraules.. quasi tota la resta del territori palestí! Jejeje.. -no son gens beneïts aquests israelians!-
Ara que escrivim el blog i conservam fresques imatges del conflicte local, ens ve a la memòria la gran amabilitat de la gent israeliana i l’entusiasme que tenen perquè l'estranger conegui el seu encisador país... - ho varem poder constatar des de la nostra sortida de l’Aeroport del Prat, passant per Tel Aviv fins a la ciutat de Jerusalem- ... però alerta.. quan més religiosos son els israelians.. més fanatisme corre per les seves venes, convertint-se en nacionalistes d’extrema dreta patriotes de la Terra Santa...
El conflicte israelo-palestí  es solventaria al nostre entendre si ambdues societats fossin laiques... i amb això Israel sembla tenir avantatge per la seva occidentalització.... Si ja ho diem... que la religió MATA.... com l’anunci del paquet de cigarrets... el Fumar mata!
Nosaltres hem contractat un taxi per 80 euros durant tota la jornada i hem decidit sortir de la ciutat santa de Betlem per dirigir-nos a la ciutat de Hebron. Pel trajecte observam interminables punts de controls israelians, carros de combat, camps de refugiats i com no... innumerable assentaments...
És innegable la percepció de tensió i també és fa palpable la inviabilitat d’un estat palestí fraccionat en cantons.
Hebron... ahhhh! Conserva un centre històric únic, de carrerons, passatges, mercats i places construïts en pedra messiànica.... però... vet aquí que part del nucli històric està enreixat i emmurallat.... sí... sí... hi ha una zona d’exclusió.... Resulta que a dins murades hi viuen uns 500 colons -vetllats per centenars o per ventura, milers de militars- envoltats per una població de mig milió de palestins.... Però, que voleu que vos diguem... ens fan recordar els guetos de Varsòvia o Cracòvia... i ens demanam si els val la pena viure sense llibertat...
La gent palestina ens tracta com herois i feliços per veure dos turistes penjats per aquestes terres deixades de la ma de Déu.... ahh... vet aquí que duran el passeig coneixem una filla d’exiliada del Camp d’Extermini de Mathausen... la senyora Silvia Izquierdo Arans.... En Daniel li fa recordar la gran amistat que tenia amb el difunt José Maria Aguirre (deportat del camp d’Extermini de Mathausen) i la seva dona Sara Bahard (jueva sefardí afincada a Mallorca).
Finalitzam amb una colossal recomanació: Visitau Hebron.. és un altre d’aquests indrets que no vos deixaran indiferent. És una joia gran de Palestina/ Israel....
PD: Pregam a Déu que s'acabi el conflicte i que els israelians i palestins... que al cap i a la fí son dues branques del mateix poble.... es puguin reconciliar per sempre més. Pau ja i amor entre ambdues comunitats... i record a totes les víctimes innocents sense exclusió.
Aquí teniu tres imatges d'Hebron:
Nins palestins a la terrassa de casa sota l'atenta mirada del control israelià.

El nou gueto del segle XXI

Carrerons de la ciutat antiga

sábado, 12 de noviembre de 2011

Jerusalem i Betlem (fotos)

La Entifada tirant flors (símbol de pau)

El Mur separa les dues comunitats

Partit de futbol a Jerusalem.. equips

Jerusalem i Betlem

De Jerusalem a Betlem...
11 novembre de 2011
“Perdona a tu pueblo señor.. talalín talalán”.. és la lletra cantada per “Nous fashions pelegrins” que s’amunteguen i s’esclafen entre els carrerons de la Via Dolorosa  de la ciutat vella de Jerusalem. ... - deuen cercar la llum divina o la misericòrdia pels pecats comesos? - Mentre, els palestins (israelians àrabs!) intenten vendre els seus souvenirs dins la confusió o caos de l’ambient sota l’atenta mirada de soldats israelians carregats amb metralladores i altres pocs innocents artefactes.
Tota aquesta multitud d’enviats de Déu una vegada que finalitzen el camí de la Via Dolorosa s’acaben aplegant durant hores a l’entrada de l’església del Sant Sepulcre on va ser crucificat (al Gólgota) i enterrat el Bon Jesús.. ehem... ehem... (no comment!!!)  ... i passen hores i hores per veure .. no sé què!...  - noltros decidim no entrar-hi en veure tanta naftalina lliure-.
Ens hem estimat més fer una partida de futbol amb uns al·lots palestins situats a un carrer entravessat de l’Església... Ha! En Danielo de futbolista i en Josepi de porter.... Resultat... guanyam per la mínima.. però guanyam!
El sopar va ser un fiasco al Restaurant “Amigo Imir” recomanat per la guia Lonely Planet.. per tant, confirmat que la guia Trotamundos “Guia del Routeur” la guanya en creixos. Costatam durant el vespre que en el SABBAT no funciona res.. ni tans sols els caixers automàtics. Sí.. Sí.. el que sentiu... així que intentau treure doblers del banc o caixer abans del divendres sinó les conseqüències son imprevisibles. 
12 de novembre de 2011... Sabbat
Els palestins passen olímpicament del Sabbat i de la festa (com els bascos del Dia de la Hispanitat)... els negocis de queviures principalment vessen de clients en el dia festiu de l’Estat d’Israel i sagrat per la comunitat jueva.
Agafan l’autobús a l’estació dels palestins i ens dirigim a Betlem. Durant el camí contemplant estupefactes el vertader Mur de les Lamentacions.. aquell que separa les comunitats palestines en dos. Ningú nega amb aquests comentaris que Israel hagi de protegir els seus ciutadans dels atacs terroristes d’alguns bojos palestins però, això no pot ser a qualsevol preu i menys vulnerant els drets humans de la societat en el seu conjunt... Vos imagineu un mur que separi Espanya d’Euskadi?.. Ahhh! Israel necessita viure tranquil i en pau però els palestins necessiten recuperar els seus drets socials i polítics. Pau ja!!! Shalom!! Salam!! Paz!!! Pace!!! Peace!!!
El nostre taxista de Betlem anomenat “Ajub” comenta que Cisjordània és una zona amb pocs aldarulls i visitar-la és fàcil i segura. Vist tal comentari ens animam per anar al Monestir Ortodox de Mar Saba, el Camp dels Pastors -on se suposa que hi eren el pastors durant la nit de l’Anunciació- (més naftalina) i com no!,  la visita obligada al Mur de separació d’ambdues comunitats. Els nins palestins han pintat alguns grafitis i entre els quals apareixen algunes senyeres i Ikurriñas...catalans i bascos son representats i presents en el sentiment nacional.
Els soldats palestins accedeixen a fer-se fotos amb nosaltres i agraeixen la visita i comprensió del conflicte.
PD: A Betlem es troba l’església de la Nativitat on s’ubica el pessebre del Bon Jesús... Vos podeu oblidar de visitar-la si no voleu estar hores en una filera interminable entre persones de totes races i colors inimaginables.. arribats dels diversos confins del món com per exemple d’Eritrea o de la Índia.
Monestir de Mar Saba

Carretera palestina

viernes, 11 de noviembre de 2011

Me'a She'arim, Mur de les Lamentacions i mercat central

Mur de les lamentacions

Me'a She'arim

Mercat de Jerusalem

Me'a She'arim

Tel Aviv a Jerusalem. Albiram la ciutat promesa ...
10 de novembre de 2011
El matí el dedicam a visitar Haifa, port antic al costat de Tel Aviv i avui subsumida per la megalòpoli israeliana. Ho feim però cadascú pel seu costat. En Danilo pel seu compte, ja que no li ha plagut l’inici del tour a peu per Tel Aviv que ha contractat el dia anterior. El seu esperit indòmit  no li permet estar unes hores a les ordres d’una guia, mentre que en Josepi prefereix escoltar les explicacions de la guia i escoltar els comentaris pertinents... No obstant el grup guiat era de gent jubilada, això sí! Cal ser àgil per adoptar postores indòmites...ahhh divina juventut!
Haifa té una ambientació medieval de carrerons estrets i escalonats que pugen i baixen per raconets pintorescs amb vistes al Mediterrani. Des del turó de 300 metres de Haifa es contempla una bona tirada de la Tel Aviv moderna al llarg de la platja quilomètrica farcida de torres de pisos i apartaments luxosos en enormes torres que res han d’envejar a altres molt familiars a nosaltres en altres indrets de la mediterrània ....
I la formació de l’estat Israel, que l’any de la seva fundació tenia 700.000 habitants, compta ara amb 7 milions. Entre ells dos milions de àrabs musulmans i cristians. I jueus vinguts de 60 països. Tel Aviv fou la primera ciutat on es començà a parlar la reconstruïda llengua hebrea. A la terra es parlava Yiddish, l’hebreu mesclat amb alemany del centre d’Europa, rus, ja que entre els importants zionistes fundadors de l’estat d’Israel i el milió i mig que ha vingut a instal·lar-se a Israel des de la caiguda de la Unió Soviètica, la presència del rus en les botigues i carrers de Tel Aviv és molt considerable. A més, moltes cadenes de televisió subtitulen les pel·lícules americanes en rus...
Dinaret a Tel Aviv prou agradable i saborós en bar de joves ... ja toca... pensa en Josep. Partida cap a la ciutat promesa ....
Agafam un sherut (taxi compartit) a les afores de l’estació central que ens costa uns 5 euros per persona i en una hora arribam per una autovia saturada de trànsit a la ciutat històrica de Jerusalem.
Amb les maletes a sobre les nostres espatlles caminam cap a la ciutat antiga pel conglomerat carrer de Jaffa fins que trobam unes cambres econòmiques en un Youth Hostel anomenat Hebron (la cambra individual costa uns 30 euros).
Dutxa, relaxació, recuperar força i visita al barri ortodox jueu “Me’a She’arim”.... Auh idò! Abstenir-se de càmeres de fotos i filmadores, de roba lleugera, de visites en grup i tot allò que pugui ofendre l’integritat de la comunitat! Sembla que hem traslladat als guetos jueus de l’Europa Central... ahhh i del segles anteriors. Llàstima que no es pugui fer cap foto! Ho varem intentar però tothom estava a l’aguait dels nostres moviments!... bé... alguna foto varem aconseguir.
Els homes vestit de negre amb camisa blanca i un capell voluminós passegen a ritme accelerat amb els seus telèfon mòbils a l’orella (no sabem si estan parlant o simplement escolten versos de la Torà o cants religiosos). Tenen penjades dues tronyelles a cada costat del cap i es deixen grans barbes bíbliques de tonalitats diferents en funció de l’edat.
Les dones distancien dels homes, no pel color negre, sinó per la falda llarga i el mocador tapant el cap.
Com no poden llegir el diari o veure la televisió la comunitat ortodoxa s’informen mitjançant les proclames de paper aferrades a les parets, portes, murs o qualsevol altre recó visible de la via pública.
Decidim sopar en un restaurant de la barriada... menjar bastant simple i poc gustós... això sí, dins un ambient ... diguem fúnebre... per una societat vestida fonamentalment de negre.
Finalitzam la jornada visitant el Mur de les Lamentacions... emocionats en veure les pregaries religioses, càntics i altres ritus dels jueus davant les restes del mur del segon Temple de Jerusalem! Una experiència inoblidable i molt però que molt recomanable i enriquidora... per ventura aquí un troba la llum divina!

jueves, 10 de noviembre de 2011

Estatua de Tel Aviv!
                                                           Militars tornant de les maniobres
                                                                   Oscar, Rui, Josep i Daniel
                                                             Companyia aèrea "El Al"... humus!

De Barcelona a Tel Aviv

Barcelona i Tel Aviv, 8 i 9 de novembre de 2011. Per anar a Israel cal fer una introducció a la llengua i cultura xinesa...

8 de novembre de 2011

El nostre amfitrió Oscar i la seva companya d’origen xinès (na Rui) ens va proporcionar allotjament en el seu cèntric pis de Via Laietana. Gran part del nostre reencontre gira entorn de la presència de la llengua i cultura xineses. Na Rui ensenya xinès a diverses escoles de Barcelona. Intentam aprendre diverses paraules i copsar la complexitat de la llengua i cultura, de l’escriptura. La gramàtica xinesa és fàcil, ens diuen, a penes hi ha flexió verbal. Ara, el vocabulari i l’escriptura, els ideogrames (criptogrames ,,,,,), En fi, en una altra vida, per ara.

Encetam el dia amb peresa d’aixecar-se del llit, tan calentets i a gust que hi som a dedins... però el jorn ens espera, i devers les 11,30 hores posam el primer peu al carrer. Hem de berenar, au, ja una doblerada gastada, clar, un bon berenar....

Barcelona, aquesta elegant ciutat de la mediterrània occidental, capital de la cultura catalana i motor econòmic i cultural dels Països Catalans..... Au idò! Ja som aquí! La nostra capital, on 5 anys fonamentals passaren de  la vida d’en Josepi... bàsicament dedicats a l’estudi i a la vida cultural. I  a fer amistats, clar.

Visitam les llibreries de referència “FNAC, Altaïr i Alibri”  -estam fascinats per la molta oferta en totes les àrees- en tot cas, sortim derrotats per la impotència de no fer cap “gastorum horribilis” abans d’encetar el viatge. Bé, són llocs màgics de consum on perdre el cap i la fantasia en presència de llibres, revistes de viatges, CDs, DVDs .... Només hem comprat una revista ‘Altaïr’ sobre Jerusalem, un monogràfic. (No ha sortit encara el número sobre Israel). Gran miracle de la contenció consumista per part nostra ...

A l’hora del dinar (el Restaurant ecològic del costat de Plaça Catalunya) se’ns enganxen dues catalanes de la ceba i dues de l’all.... Sí.. Sí.. ,no nacionalistes (hi ha algú no nacionalista a la seva manera?) ...i deim això perquè encara que eren molt simpàtiques i agradables.. semblen tenir cert recel cap a la nostra cultura i llengua per un problema que varen tenir amb el famós “Mikimoto”... Una d’elles –astròloga i metafísica- va ser acomiadada ...Mare meva.. al nostre país no hi sobra ningú... sinó que en falta molta gent... entre elles l’amable Iris i la seva companya! (Diuen que a una la foteren fora de la ràdio d’en Mikimoto per parlar malament el català ....bé, en una empresa privada la direcció marca les directrius .... Algú pot treballar a emissores d’altres països parlant malament la llengua del país ...? En tot cas, el català col·loquial no el parla malament aquesta madrilenya que porta 30 anys a Barcelona...)

Horabaixa de tertúlia familiar (en Dani) i visita a museus (en Josep, Fundació Miró) i el capvespre una bona sauneta per relaxar-se i descansar un poc... Ahh! En Dani no pot parlar amb el propietari ja que en Josep s’altera davant la possibilitat que estigués organitzant una gran ------  (censurat) sense la seva presència.

Decidim sopar pregats amb na Rui i n’Oscar al Restaurant “Casa del Xinès” en front del Port Olímpic i finalitzam la jornada amb un passeig per la Barceloneta en un ritme pausat, melancòlic de la transformació de l’antic raval de pescadors i pensatius de les nostres projeccions passades i futures.

Dia 9 de novembre de 2011.  Tel Aviv sembla presa pel Brig Brother d’Orwell.

Arribam amb dues hores d’antelació a l’Aeroport del Prat!... amb la idea que ens faran l’interrogatori pertinent, rutinari i avorrit per viatjar a Terra Santa. Abans d’embarcar dos assistents de la companyia Aérea LAL o del Mozàd ens envesteixen amablement i ens comencen a fer preguntes varies i interminables sobre la nostra procedència, origen, professió i motiu del viatge. Naturalment, són argentins o uruguaians els interrogadors .... prou simpàtics, malgrat la llarga espera i interrogatori (Animals! Hem de confessar que hem estat a Iran i Turquia, dos països de natura non-grata per a Israel ...)

En Josep contesta amb passivitat al·legant que no té res a veure amb el viatge, ja que tot l’organitza el gran Pashà i en Daniel- despreocupat inicialment per la seva innocència- intenta contestar, com el rosco de Pasapalabra, les interminables preguntes formulades. Encara que els inquisidors son molt educats, els nirvis van augmentant substancialment posant en entredit la confiança inicial!

Una volta passada la facturació i abans d’embarcar, en Dani torna a ser aglapit per les mateixes persones de l’interrogatori, aquesta vegada perquè els acompanyàs al soterrani de baix per identificar la motxilla embarcada, tragués el seu contingut i confirmàs l’equipatge... i es que s’havia extraviada un parell de minuts ! Uauh!!!! Començam a entendre la curolla sobre la seguretat israeliana!

Malgrat tots el inconvenients hem de remarcar l’amabilitat i respecte que varem ser tractats! Ja ens agradaria que la policia espanyola (Guardia Civil i Policia Nacional) agafàs exemple de la guarda israeliana!!!!!!!!

Arribada a Israel....El Jovent se’n va a fer la mili.

Popes, ortodoxos i altres bubotes surten al nostre pas pels passadissos de l’aeroport. Semblen fantasmes de l’avior. En Dani bocabadat constata la varietat de la societat israeliana. Però... mirau... militars per tot... homes i dones... o millor dit... adolescents de 18 a 22 anys per tot arreu.. uauh... que macos que son. En Dani se sent atret pel magnetisme de les dones (al·lotetes) soldats... totes són boixables!!!! Uauah.. uauh... uauuuuuuuuh... passen per la nostra dreta, la nostra esquerra.. i en Dani vol que també passin pel centre!!! Com es fa?

Passejada per Tel Aviv contemplant la decadent arquitectura Bahaus i arribada a un local divertit segons ens han comentat .. i pataplafff!! Trobam la Sodoma i Gomorra! Club de Sexe Bisex. En Dani alterat sol·licita partir de la foscúria  abans d’encetar aldarulls en el supòsit de ser atacat!.... en Josep apaivaga els nirvis pregant quedar-se uns minuts més per atendre aquest únic moment sociològic... -la raça humana en el seu estat primitiu- ... és a dir, homes i dones i dones amb dones i homes amb homes i conills amb conills i cebes amb pebres  copulen descaradament en els recons més subtils. JA HO DEIEN... LA RELIGIOSA JERUSALEM I LA DESMADRADA TEL AVIV.

Sopam més assossegat al Cafè Noir, una institució a la ciutat i fem la cloenda de la primera jornada pesant en el magnífic suc de magrana natural (1 litre) begut en una botigueta en mig del carrer!.... Bona nit!

De Palma a Barcelona

Palma, 7 de novembre de 2011
Sortim de la ciutat de Mallorca a les 12 hores del migdia amb el vaixell cap a Barcelona en un dia gris i plujós.  Les ràfegues de vent que de tant en quant fan acte de presència, incrementen la sensació de fredor en aquests primerencs dies de temperatures baixes.
Tan puntual com un rellotge el vaixell  d’Acciona salpa lentament del port de Palma per enfilar-se inexorablement cap a les profunditats de la mar Mediterrània. En Daniel i en Josep situats a la coberta prop del timó, tapats amb quilos de roba per protegir-se del vent gèlid marítim, observen melancòlicament les darreries d’aquesta illa tan estimada i maltractada urbanísticament. Tot sembla tan trist!....
L’olor a querosè de la coberta s’entremescla amb sensacions més aromàtiques i atractives com de la mar salvatge i embravida.. i és que presagiam un trajecte molt mogut que es confirma posteriorment però no amb tanta intensitat com l’esperada.
Hem decidit anar amb vaixell per commemorar els  10 anys exactes de la terrible experiència  patida en un trajecte cap a Barcelona on les ones gegants sobrepassaven la coberta del vaixell i nosaltres atemorits ens protegien al nostre camarot.
En el camarot i damunt llitera tiram la mirada enrere cap a altres viatges. ‘Una altra aventura ens espera plena de trobades, plena de coneixences ...’. En aquesta cas terra bíblica, terra històrica, terra fonamental per a nostra civilització judeo-cristiana. I per a la nostra història contemporània, i ni tan sols tan recent, la nostra història de sempre, car el racó de món on anam és cruïlla de les cultures monoteistes i punt calent del planeta par excellence des de sempre (Roma, Croades, imperi turc ...). Atacarà ara Israel sense avisar  ningú (ni els Estats Units) les centrals nuclears d’Iran on diuen enriqueixen urani per fer bombes atòmiques? Veurem en primera línea el conflicte constant del procés de pau mai engegat seriosament ....? Deprés del reconeixement de Palestina per la Unesco com a membre de ple dret, com es traduirà això en la vida diària ....?
Pensam expectants en el que hi ha per experimentar, per la preparació del viatge i les trobades prèvies realitzades. Sopar amb l’associació cultural Israel-Illes Balears, gràcies als auspicis de la singular i irrepetible presidenta Jacqueline Tobias, contactes al departament de llengües romàniques de la Universitat de Jerusalem, amb Cyril Aslanov (francès d’origen rus), que es comunica mig en català, mig en occità, a través de la mediació de Dr John London, catalanòfil i especialista en teatre i en Joan Brossa, (futur pradenc) ... ara ens falta passar per la llibreria Altaïr de Barcelona i comprar unes revistes especialitzades sobre Israel.
I mentre, el senyor Daniel Volij, cosí de na Vero que fa feina a la botiga de Blanc du Nil de Valldemossa, ens espera calent (deu tenir calor) a Tel Aviv per mostrar-nos la modernitat de la ciutat no ortodoxa d‘Israel.