domingo, 14 de octubre de 2012

Illa de Pico


En quant el vaixell açorià empren la marxa des de la ciutat de Velas cap a la ciutat de Sâo Roque (illa de Pico), entre la calitja marina i l’onatge incessant, ens acomiadam des de la coberta amb els darrers moviment de braços dels nostres amfitrions que tan pacientment resten passius davant la nostra sortida. Un sentiment de melangia se’ns aferra capritxosament als cors sense cap apreciació de cloenda.

Sâo Roque resulta ser la ciutat més agradable i maca visitada fins al moment. Carrers emblemàtics i empedrats a la vora de la mar conjuntament amb casals senyorials i d’altres no tan ostentoses però igual d’integrades fan de la visita un record immemorable. Però la sorpresa no s’esvaeix amb la visita fugaç del centre històric, sinó que recobra especial força quan comprovam que la Pousada da Juventude on ens allotjam es tracta d’un antic convent de monges, perfectament restaurat i amb una clastra de renom, amb cel·les amples i solejades a preus imbatibles. Fins i tot, disposam de la cuina pel nostre ús personal així com altres dependències de l’emblemàtic edifici..... per cert!!!! amb unes vistes marines d’escàndol. Realment Sâo Roque és una localitat per perdre’s un parell de dies, setmanes o mesos.

L’illa de Pico resulta ser més activa que la seva veïnada Sâo Jorge, tal vegada per tenir una oferta complementaria més suculenta i unes ciutats actives no aletargades en època no estival.  Com a bon gourmets experimentam una delícia culinària al restaurant “O ancora d’ouro” situada a la ciutat de Magdalena, o prenem un bon pastís de bolacha a la “padaria aromas” de Lajes.

Pico destaca per la seva cultura balenera actualment desapareguda però viva fins a la dècada dels 80 quan la darrere cofradia va desaparèixer. Varem tenir sort de trobar testemunhos vivos de l’activitat que movia l’econòmica illenca. Fins al moment els ports de Pico estaven habitats per baleeiros que arriscaven la seva vida en alta mar per caçar cetacis, i transformar la seva carn en olis i farines per l’exportació.

Pico també es coneguda pel cultiu de vinyes arrecerades del vent per parets de pedra volcànica seca rectangular o circular. Encara que aquesta tècnica de cultiu està en franca retirada amb l’abandó el camp i l’esbucament arquitectònic a causa del past del temps, cal mencionar que la seva importància encara és tan visual que l’Unesco ha reconegut la seva proesa artesanal i valor cultural, declarant aquest paisatge Patrimoni Mundial a preservar. 

Sâo Roque


vinyes declarades Patrimoni de la Humanitat (Unesco)


Carreteres interior de l'Illa de Pico

sábado, 13 de octubre de 2012

Sâo Jorge


Un enrocat mallorquí no es pot imaginar que existeixen illes paradisíaques sense explotar turísticament, on la comunitat viu amb respecte amb el medi natural explotant responsablement els seus recursos garantint la existència per a generacions posteriors.

Després de 2 hores i mitja de vol  des del continent apareixen en mig de l’oceà, entre immenses masses niguloses, unes taques verdes i negres, senyal que s’ha arribat a l’arxipèlag de les Açores.

Aterram a la ciutat d’Horta (capital de l’illa de Faial) i el primer impacte que percebem és una tranquil·litat,  harmonia i pulcritud, únicament desvirtuada pel renou de la circulació dels cotxes que intenten fer-se pas entre els carrerons i vies estretes d’aquest jardí natural.

Agafam un vaixell de connexió cap a la ciutat de Velas (capital de l’Illa de Sâo Jorge), travessant una mar brava ja que ens fa bellugar com a taps de suro, mentre el malaltís den Marc comença a tenir amb nàusees estomacs terribles.

Els nostres amfitrions Sharyl y Antonio ens esperem amb alegria al port amb el seu Jeep americà 4x4.  Resulta ser una parella americana d’origen portuguès (n’Antonio), comunicativa, sociable i molt entranyables.  Ells viuen en una aïllada i remota localitat anomenada Fajâ dos Vimes, la Fajâ és una plana terrestre guanyada al mar a causa d’una esllavissada de les enfilades muntanyes.  L’esplendor natural de l’indret ens encisa notablement, fins al punt que ajornam la nostra estada un dia més a ca na Sharyl i n’Antonio.

Les escarpades muntanyes volcàniques que envolten l’illa i una mola coberta amb una estora verda que s’estén de punta a punta farcida de llogarets i terres de pastura per vaques lleteres és el paisatge de Sâo Jorge, complementat amb les Fajâs ... la més impressionant és la de Santo Cristo.

Gent garrida i curiosa amb els pocs turistes que es deixen veure per la zona s’annexen al viatge constantment, i et fan assaborir millor la cultura local.

PD: La producció de lactis és la font d’ingressos més important de Sâo Jorge, els riquíssims formatges, llet recent munyida, i iogurts cremosos, entre d’altres són uns autèntics escàndols per aquells que es vulguin aprimar, així com un món a descobrir per als experimentats gourmets.

PD: Sharyl i Antonio amenitzen la nostra estada a l’Illa i resulta ser més que uns amfitrions!!!!! Gràcies amics!


poble pesquer

Sharyl i Antonio

Vaques pel camí

Carreteres petites


jueves, 11 de octubre de 2012

Óbidos i Lisboa


Avui decidim aturar a Óbidos abans d’arribar a Lisboa. Segons les guies turístiques Óbidos resulta ser una ciutat emmurallada amb cases restaurades i carrers amb encant encisador... tot encaixat amb una història de batalletes reials fascinant ... i ara ens preguntam ...serà la nova catalogació com a patrimoni mundial per la Unesco?

Óbidos resulta ser plastilina pura! Sí, si... quin interès pot recavar el viatger independent i intrèpid en trobar-se en un lloc adulterat i plastificat pel culpa del turisme. Cents o mils de turistes diàriament acaparen un centre històric ple el botigum que venen objectes avorrits i d’escàs interès... suvenirs barats en poques paraules. No cal dir que els restaurant inflen desorbitadament els preus servint una qualitat mediocre… socorro!!!! Al final la Lonely Planet i el Trotamundos resultes ser pervertits de la cultura local.

Espantats com a conills decidim abandonar la murada (procuram esvair-nos de la multitud) per endinsar-nos a la cara fosca d’Óbidos i entre els carrerons estrets i empedrats trobam l’hostalet argonàuta regentat per uma missus madrilenya que ens fa la vetllada entretinguda i ens agafa certa estima fraternal pels escassos minuts dedicats.... la Senyora Concha! Ens relata que només hi viuren unes 100 persones... o sigui... confirma la nostra sospita que es tracta d’un poble sense ànima.

Concha ho va deixar tot per amor! Ara bé, l’amor es va acabar i es trobar desarrelada i desemparada en terres incògnites. Ara no li queda mês remei que  sobreviure amb el lloguer de les dues cambretes de la seva petita propietat.

Amb airbnb.com trobam el nostre allotjament lisboeta situat a escassos 20 minuts de l’aeroport a peu. Se tracta del senyor Rui i la seva dona caboverdiana Yolanda. Encara que tenen una casa humil, la calidesa i amor entregat varem ser màgics. La cambra estava neta i el llit era ample i confortable... que més volem per 18 euritos la nit! Deixam dues persones entranyables.......


Óbidos


Sra. Yolanda


teixits en venda

martes, 9 de octubre de 2012

Alcobaça


Devers les 8 del matí sortim de l’hostal de Santa Cruz cap a l’estació de busos amb l’objectiu d’arribar a la ciutat d’Alcobaça i durant el nostre trajecte matutí trobam una Coimbra completament apagada i tranquil·la, sense circulació d’automòbils o el passeig de persones desenvolupant el seus afers personal. Som a diumenge i la festivitat setmanal es celebra de manera escrupolosa. Ni tants sols se’ns apareixen els típics estudiants vestits amb les túniques negres, perquè probablement dormen plàcidament després d’una nit de bauxa desenfrenada pels carrerons foscos que envolten la Universitat. Ahhh, qui pogués tenir els 20 anys!!!!

Dues hores més tard arribam a la ciutat monumental d’Alcobaça. És una assossegada població provincial que ha sortit de l’anonimat per albergar uns dels monuments més importants de Portugal, el monestir d’Alcobaça classificat patrimoni mundial per la Unesco.

El monestir que pertanyia a l’ordre cistercenc seguidors de les regles de Sant Bernat va exercir un poder descomunal en èpoques medievals, arribant al seu màxim magnificència durant el segle XVIII, on habitaven una comunitat de aprox. 1000 monjos. Endinsar-se dins les seves murades és un viatge en el temps admirable.

Dins Alcobaça trobam dues sorpreses més:

-          A través de la pàgina web airbnb (www.airbnb.com) , hem trobat uns acollidors amfitrions (Luciano i la seva parella) i ens han permès dormir en una de les cambres lliures que disposen del nou pis que han comprat així com ens han amenitzat la vetllada nocturna.

-          El restaurant “Antonio Padeiro”, una joia gastronòmica que colpeix les perspectives dels grans gourmets. Varem sopar una abundant açorda de bacallà amb dues sopes d’entrant amb un preu total de 19 euros.

L’horabaixa fem un bot fins a la localitat de Nazaré que sembla un eixam de turistes rondant el passeig marítim i així com un nombre considerable de mercaders sense escrúpols a la caça de les fortunes dels turistes pocs espavilats. Podíem dir que Nazaré era un poble mariner amb un encant especial abans de l’arribada del turisme...  ara tot s’ha adulterat i arquitectònicament deixa molt que desitjar (perquè tingueu una idea de com és... imaginau a l’Arenal mallorquí), si més no, cercant pels carrers secundaris encara es poden trobar pescadors tradicionals de tota la vida. Feis via per veure’ls, ja que me tem que serà la darrera generació.

Marc

La noche se aproxima, cuando la luna y el cielo se envuelven en el aura sacramental del monasterio de Alcobaça, decidimos pasear y disfrutar de la pausada vida del pueblo. La verdad es que da tranquilidad a todo aquello que deslumbra del bajo techo azul oscuro del paseo que nos conduce a nuestro pequeño “hotelito” de airbnb.com, ¿Qué más se puede pedir? Esto no es una ruina, es un gozo viajar barato a través de esta línea de negocio internacional.
Nos queda el descanso y soñar con los buenos pasteles-bolachas del día siguiente para desayunar. No hay que olvidar que en Portugal se come bien y barato, pero hay que tener variedad porque o sino el bacalao y el filete diario te sale por las entrañas. Tenemos que sudar y caminar para encontrar la variedad.

Boas noites rapazes.

Monastir d'Alcobaça

Pescadors de Nazaré

Cultura popular entre el turisme de Nazaré



domingo, 7 de octubre de 2012

Coimbra


Des de d’Oporto ens dirigim a la renombrada ciutat de Coimbra en bus (2 hores aprox),  famosa per la seva universitat construïda en èpoques medievals.  Els usos i costums de la comunitat estudiantil no ha variat gaire durant els darrers centenars d’anys, doncs a part dels protocol·laris nombraments d’autoritats i graduacions i doctorats de les futures generacions, encara es passegen entre l’eixam de carrerons estrets del centre històric centenars d’estudiants vestits amb les seves túniques negres. Mostren amb orgull la seva vestimenta que els proporciona respecte i autoritat entre la població local.

Però Coimbra és més que universitats i al·lots i al·lotes vestides amb capes negres, és una ciutat amb una història remarcada de la cultura portuguesa, ja que en ella reposen les restes dels primers reis de Portugal (Alfonso Enriques) i el seu fill (Sancho I).  Els sepulcres són a l’església de Santa Creu (plaça 8 de maio), just davant del nostre hostal que fa mèrits per la seva poca netedat, únicament el salva la privilegiada posició i els preus imbatibles... 20 euros una doble.

Al carrer comercial principal trobam una pastisseria de luxe (amb tradició amb elaboració de diversos pastissos) anomenada Briosa. També hi ha el celler de Montearroio (Adegua simpaticota) situada just pujant unes escales en front del Jardí de Manga (al costat de la policia i a escassos 150 metros de la nostra pensió bruta) que ens fan les delícies gastronòmiques a preus molt assequibles.

Coimbra actualment és una ciutat decadent, amb cases enrajolades poc cuidades però que precisa ser descoberta amb admiració per la gran cultura que preserva, entre elles els càntics del fado (cançâos de saudade), només recitats per homes provinents de l’àmbit universitari. Un lloc a rememorar és el Cafè situada en la plaça 8 de maio.... ja no només per escolar el millor fado ... i comprovat ...  sinó també per prendre una copa entre parets i ornamentacions d’arquitectura barroca que l’adornen. Ahhh... el fado és gratuït! Auh idò... aprofitau-vos ara que es pot!

       

Coimbra i el seu fado


Rajoles omnipresents

Estudiants pel carrer

Universitat antiga

jueves, 16 de agosto de 2012

Fotos de cloenda


                                                  Població: Pereira: Maniquí talla grossa
                                                               

                                                         Villa de Leyva: Mercat setmanal


                                                  Cabrera, a 3 hores caminant de Barichara


                                                    Animadora de les Corralejas. Mompox

                                           
                                                                      Mompox

Eje cafetero


Decidim  descansar els darrers dies de viatge en una finca cafetera del departament del Quindío. Dins d’aquesta comarca predomina el monoculitu del plàtan, amb taques verdes d’arbres d’advocats i darrerament, amb l’increment dels preus del mercat internacional i demanda turística, de plantes cafeteres. Aquest darrer cultiu s’ha potenciat tant que la regió s’ha convertit amb l’arxiconeguda nomenclatura de “Eje cafetero”. L’Unesco ha deixat la seva marcat amb la seva proclamació de patrimoni munidal a preservar pel seu interès paisatgístic i cultural.
Un sementer de plataners envolten un dels allotjaments més encisadors triats durant la nostra estància per Colòmbia, es tracta de la finca Taiyari... un mirador natural a la vall del Quindío.
La nostra estada resulta bucòlica i encisadora, per la magnificència de l’indret i la tranquilitat trobada, ja que no hi ha més hostes que nosaltres, a part de la nostra serventa Francis i el celador nocturn anomentat Jorge.  La piscina redona amb efectes de cascada al mirador del Quindío ens complau la nostra estada diürna, però no nocturna, doncs els calàpets i granotes s’apoderen de l’espai aquàtics.
Des del nostre camp base decidim fer una excursió als cafetals de la zona, on experimentat enginyer agrònom anomenat Juan Pablo ens explica com es cultiva, s’extreu i elabora la beguda més internacional món.
Acabam l’Eje Cafetero amb la visita de la casa de la papallona i el jardí botànic, on en Carlitos, un amable i simpaticot botànic ens fa una expressiva i didàctica explicació de les varietats vegetals i animals. Segons el guia la pujada al mirador del jardí enforteix les natges, i per compensar l’esforç calòric finalitzam la jornada en el Bakkho (Calarcá) uns  del restaurant més exclusius de Colòmbia, catalogat ambTres Forquetes....

 
                                                                         Finca Taiyari


                                                               Piscina de la finca Taiyari


                                                                     Finca Taiyari


                                                                    Cafetal de la finca

                                                                              
                                                                   Recolector de cafè

miércoles, 8 de agosto de 2012

La Vall de Cocora: Unesco!


Un avió de la companyia Lan Chile ens trasllada de la ciutat de Medellín cap a la població de Pereira, una de les tres ciutats que configuren el denominat “eje cafetero”. Com tots sabem aquesta ciutat fou fundada per un avantpassat del Sr Marc Pereira, mecenes nostre….

Tot d’una de Pereira ens traslladam em taxi cap al poblet de Salento, curiós nom de ressonància italiana...els topònims en aquesta regió es refereixen a altres punts del mon...Armènia, Barcelona....

Salento és un animat poblet on la Calle Real i la placa central són els punts neuràlgics per les botigues, bars (sempre renouers de música local….),comerços diversos, restaurants, i on un bon grapat de turistes colombians i internacionals passegen. El personatge local més conegut és sens dubte el Sr Fernando, que regenta dues ‘posadas’ i la foto del qual amb la propaganda d’elles es veu arreu....-els ferros de la seva dentadura destaquen també en el somriure obert de la pancarta-. Fa la volta en bici a la recerca de turistes...I, altra característica de Salento, el poblet és molt més fresquet que Santa Fe de Antioquia….s’ha de dormir tapat!!

A la posada escollida ‘Moraleja’ ens espera um jakuzzi exterior ben comfortable on l’aigua calenteta ens relaxa després de la volta nocturna de bars i locals. Provam els primer cafè de la regió, l’afogato (amb gelat de vainilla) i el bombó colombià, que resulten recomfortants. A l’escalfor de la foganya miram el cel estelat i els noms de les constel·lacions amb l’ajuda del mòbil i el seu programa de la bola celeste...

EL dimarts 7 d’agost es celebra la primera gran victòria de Símon Bolívar, libertador, sobre els espanyols. És festa nacional a Colòmbia…en aquest dia farem un ‘randonée’, una excursioneta pel parc del Cauco…ens hi apropa un ‘willy’, jeep petito obert, on ens hi podem posar dempeus a darrera per adreçar-nos fins l’entrada del parc. Aquí ja començam a veure les palmeres més altes del món que s’enfilen per amunt per amunt en un paisatge verd i exhuberant…

Pujam arran del riu cap a la part alta del parc, passant per les ‘trucheras’ on es produeix l’especialitat de la zona…Cavalls i grups de famílies ens pasan i traspassen. Per arribar al punt on volem hem de passar uns quants ponts sobre el riu que s’aguanten d’aquella manera i es belluguen amb un balanceig que no fa gaire gràcia. Cal passar-los amb seguretat, cura i sense mirar cap a les aigües ràpides….

Hem arribat al nostre cim que no és més que un petit llogaret de casetes dins el bosc on ens podem contemplar uns meravellosos i simpàtics ‘colibries’ de tots colors el vol dels quals ens alegra ….també una xocolata calenta amb formatge (què estrany!) i una ‘agua panela’ (aigua calenta amb canyella) ens retornen energies després de la pujadeta que amb maletes i en aquesta alçada 2800 metres no són bromes…..

Per baixar prenem la decisió correcta d’una ruta alternativa per tornar que suposa remuntar una muntanya per després descendre. EL cim de la muntanya ens proporciona unes vistes fabuloses de la vall i de les palmes altes, esfilagarsades aquí i allà en un verd esplendorós…Molt polit! Sembla que som en qualque illa de l`Índic o Pacífic . Tornam a Salento 13 persones !! (si 13 penjats de per aquí i allà) en un jeep inclòs el simpaticot Gustavo valencià que hem conegut per la muntanya…..

Finalitzam el dia amb la recerca de l’amor... en Dani trobam sorpreses inesperades via internet, en Josep divagant pels carrers del poble i en Marc... ohhh... pobrissonet... massa d'anys d'abstin[encia.... esclatat de la pujada, reclamant descans a l’hotel de manera immediata.
                                                                 LA VALL DE COCORA: SALENTO

Ponts inestables


Descans necessari


Bosc de palma gegant



Fita conseguida! C'est magnifique!

Medellín i Santa Fe de Antioquia

El padrino a Sicília, Al Capone a Chicago i Pablo Escobar a Medellín….. Sí… hem arribat a la ciutat tristament famosa de Medellín, fragel·lada per la violència del anys 80 pel control del tràfic de drogues... Qui no recorda encara avui el “Cartel de Medellín”?.

Aquesta ciutat intenta superar el malson viscut amb un increment de l’oferta cultural i amb la creació de barris residencials (El Poblado) on s’ubica les millors cadenes hoteleres i restaurants de reconegut prestigi.... i on el turista internacional es pot sentir segur i passejar plàcidament..... però senyors! com tenim les butxaques buides i ningú ha respòs al requeriment d’enviament pecuniari urgent (família, amics i rebosteta) no ens ha quedat més nassos que dormir al centre... o sigui... al barri de la prostitució, delinqüència, màfia i perversió.... això sí dins unes cambres netes, fresques i vigoritzants del popular hotel Romàntic (ehem... ehem), on l’amor es manifesta amb majúscules.

Al dia següent decidim fer una escapada a Santa Fe per visitar el pont penjant d’occident, emblema del departament d’Antiòquia i fins i tot... diríem de tota Colòmbia. Vos enrecordau dels arriers transportant cafè i altres mercaderies... (exemple.. en Juan Valdés) ... idò per aquestes contrades va trobar consol.
Intentam sense èxit que la senyoreta de cuixes amples i cul potent (la nostra serventa del hotel Morales de Santa Fe) ens faci un massatge amb final feliç.... però no tenim èxit. Res! L’amor encara no ha comparegut!... però esperau al següent missatge..


Medellín: barri popular


El nostre hotel


Pont penant d'occident: Marc i Josep enmig

domingo, 5 de agosto de 2012

Mompox


“En un lugar de Colombia cuyo nombre quedó relegado al olvido histórico yacía una población llamada Mompox” …. Aquestes podrien haver estat les primeres paraules del Quixot Americà si l’escriptor Miguel de Cervantes hagués tengut la autorització dels reis d’Espanya per viatjar al regne de Nueva Granada.
La combinatòria de bus- barca i taxi son necessáries per arribar a la semidormida població de Mompox situada a la ribera del riu Magdalena, en concret en una illa de la “ciénaga” colombiana farcida de iguanes, mones siuladores i altres animals adaptats als terrenys fangosos,
La bellesa dels carrers assossegat, cases colonials i gent amable  han estat motiu d’apaivagar el ritme accelerat del nostre viatge colombià. A més, i continuant amb la tònica de gent elitista que ens ha caracteritzat fins al moment, hem acompanyat la nostra estrada amb la companyia del Sr. Gerardo y la Sra. Rosalba amfitrions del petit hotel boutique colonial Bioma, una autèntica joia momposina. A més, la Sra Rosalba i el seu equip ens han fet llepar els dits amb els suculents plats ben presentats i perfectament cuinats que combina un estil local amb innovacions internacionals.
Però us demanareu....que collons hem fet quatre dies en un indret tan incomunicat com a Mompox? Idò bé, descansar del nostre “tric i trac”; gaudir de passejos per la “cienaga” amb observació de vida salvatge; descobrir una ciutat històrica ben preservada i també... com a colofó.... participar en les festes patronals que han coincidit amb la nostra estada.... on hem pogut experimentar amb atordiment com la letargia espiritual es convertia en disbauxa social amb actes com a desfilades, corralejas “Corridas de toros”, balls i altres activitats.
                                             
                                                        Carrers de Mompox: gelater i taxista


                                                                  Cienaga de Mompox


Corraleja: festes de bous


                                    Lo senyor Bisbe ballant. Atenció: llauna de cervessa als peus


Hotel Boutique Bioma: Amfitrions Rosalba i Gerardo... un paradís!

martes, 31 de julio de 2012

Cartagena de Indias

Sortim de Girón direcció Taganga i Cartagena de Indies. El trajecte és llargíssssssim amb autocar de línea cap a Santa Marta. Sortim a les 930 arribam a 1030 de la nit! Accidents i aturades per obres fan el camí etern...però arribam a Taganga des de Santa Marta amb companyia de l’amic Toni Pons, valencià, professor de català... Però Taganga, població de costa de moda entre els motxillers i estrangers resulta una decepció pel seu estat encara precari d’allotjament. A més, els carrers estan en molt deteriorats, polsosos...el portet és polit però renouer pels llocs de música disco ... pensam que abunda la droga i el mal gust per tant....partim cap a Cartagena el matí següent!
Un altre trajecte de 4 hores passant per Barranquilla...ciutat de gratacels que es veu al costat de la costa. Veim també al llarg de la carretera prou pobresa i brutor de plàstics, porqueria. L’associació d’idees en aquest punt és amb el Senegal per l’ambient tropical i marítim, per l’urbanisme desordenat i la precarietat de la gent i de les construccions....
En tot cas, arribam finalment a Cartagena de Indias i a la seva ciutat històrica de corsaris, bucaneros i pirates amb setges i batalles..... i dins les murades...un espai de somni, encantador i ple d’encís pel seu traçat urbà de carrers estrets, animadíssims de trull de venedors de fruita, productes diversos, gent, cotxes, carretons, berlines i tot sota la mirada dels balconets de fusta de les cases colonials de colors i plenes de flors fresques i variades....Un plaer passejar pels carrers,v isitar convents, esglésies, patis, restaurants, cases... som a una derivació de Sevilla o Cadis....la pluja tropical fa la seva aparició cada dia amb intensitat i determina una mica les nostres passes i descoberta de la ciutat...Un altre gran plaer és fer tot el perímetre de murada a la nit amb la sensació de les ones pegant contra els esculls, la brisa  marina del Carib i els niguls de tempesta, llamps i trons intermitents durant dia i nit....
No menys encisador és l’hotel San Pedro  Spa, contra el qual hem xocat just entrar a la ciutat vella...No ha calgut cercar-ne altre. Havent parlat amb la propietària francesa, l’encantadora Laurence Marais, hem  decidit quedar-hi després de negociar un preu avantatjós ( tot i que car encara per la nostra malmesa butxaca.....).
L’hotel Boutique San Pedro Spa és un palau per a noltros....12 treballadors ens serveixen com a virreis del pretèrit i cruel imperi....De fet no hi ha ningú més en aquest casa renovada de tres pisos que ha estat renovada i decorada en tot luxe de detalls provinents del bon gust francès i parisenc de la decoradora propietària...Una mescla d’estil colonial i francès ens porten a unes cambres amples i perfumades, llits comfortables on t’hi passaries tot el dia....La piscina a l’entrada dins el pati de columnes ens proporciona uns amables banys a qualsevol hora del dia...El terrat de jakuzzi proporciona unes vistes del castell de Sant Felip, el monestir de la Popa i de l’ambient de la ciutat de renou, cotxes, bussetes i trull interminable....L’Spa ens proporciona a través de les seves sessions de massatges de mans colombianes femenines especials una intuïció de la gran vida que ens espera a la futura volta al món.... un goig per al sentit.
Cartagena de Indias

Venedora de fruita

Madame Laurence Marais (San Pedro Spa)

Personal de l'hotel San Pedro Spa

San Juan de Girón

Amb una sensació de nostàlgia deixam Barichara i pobles voltants per dirigir-nos cap a Bucaramanga… o millor dit… cap a San Juan de Girón, que es troba a escassos quilòmetres de la capital santanderiana.
Hem decidit per la vila de San Juan de Girón ja que ha preservat una arquitectura colonial immaculada i que a més, és una joia desconeguda pel turisme internacional, pot ser, perquè es troba eclipsada per la voràgine metròpoli que Bucaramanga.
A Girón hem trobat un petit establiment “Girón Chillout Boutique” acollidor i familiar amb una nova amfitriona emprenedora i sensual anomenada Rocio que gaudeix de la llibertat de no sentir-se fermada de cap relació sentimental. Passam una vetllada plegats sota la llum tènue de les espelmes que il·lumina el pati colonial on passarem el vespre.
La cuinera del petit hotel fa uns bons ous pericos (amb ceba i tomàtiga) per xuclar-se els dits! Mel i sucre.....

                                                                Marc a San Juan de Girón


                                                                    Carrers del poble

Rocio (esquerra) i serventa (centre)
 

jueves, 26 de julio de 2012

Barichara- Cabrera


Com el poble de Barichara és tant encisador, hem decidit prorrogar la nostra estada per un parell de dies més. A més, l’amiga de l’amfitriona de la casa “Los Gemelos” on ens allotjam ens ha ofert sessió de pedicura i de neteja facial per deu euros aprox. (durada 1:30), que hem aprofitat gustosament. No penseu que som uns motxillers presumits i revoltoses papallones, però la novetat de la teràpia relaxadora amb el preu insuperable fa decantar la balança al costat del Sí rotund.

Avui hem decidit fer una aventura d’aquestes que la gent poruga no sol fer, ni tans sols el més intrèpid excursionista s’hauria aventurat pel camí que enllaça Barichara amb Cabrera (2 hores aprox.). La complicació no és extrema i fins i tot el camí és molt agradable,  però  l’embolic radica en trobar-ho sense cap mapa, indicació ni senyal, únicament amb els senyals dels camperols que trobam per les contrades.
Si Guane ens ha sorprès, Cabrera el supera. Un poble colonial ple de vida i capital educativa de la comarca o ribera “vereda”. Els escolars superen els 100 habitants del poble que viuen en un estat de completa tranquil·litat i paràlisi en mig d’una lloma de muntanya gairebé aïllada de la resta del món si no fos per una connexió d’una “buseta” que fa de correu del poble i una "chiva" “camió de càrrega” que transporta els escolars de les seves remotes cases camperoles a l’escola de Cabrera. Aquí no hi cotxes particulars, ni telèfon ni internet. Hem trobat el nostre sangril·là. 
Mentre que la nostra estimada amiga “na rebosteta” ens ha demanat “bruixes i fadetes” mitjançant missatges al correu electrònic, nosaltres intentant sobreviure amb els nostres escassos queviures i també  gràcies al retrobament d’una fabulosa botigueta restaurant de Cabrera que ens proporciona carn de vedella torrada amb una sopeta de llegum pel mòdic preu de 2,5 euros.

                                                         Chiva de Cabrera


                                                             El rei borbonet