domingo, 14 de octubre de 2012

Illa de Pico


En quant el vaixell açorià empren la marxa des de la ciutat de Velas cap a la ciutat de Sâo Roque (illa de Pico), entre la calitja marina i l’onatge incessant, ens acomiadam des de la coberta amb els darrers moviment de braços dels nostres amfitrions que tan pacientment resten passius davant la nostra sortida. Un sentiment de melangia se’ns aferra capritxosament als cors sense cap apreciació de cloenda.

Sâo Roque resulta ser la ciutat més agradable i maca visitada fins al moment. Carrers emblemàtics i empedrats a la vora de la mar conjuntament amb casals senyorials i d’altres no tan ostentoses però igual d’integrades fan de la visita un record immemorable. Però la sorpresa no s’esvaeix amb la visita fugaç del centre històric, sinó que recobra especial força quan comprovam que la Pousada da Juventude on ens allotjam es tracta d’un antic convent de monges, perfectament restaurat i amb una clastra de renom, amb cel·les amples i solejades a preus imbatibles. Fins i tot, disposam de la cuina pel nostre ús personal així com altres dependències de l’emblemàtic edifici..... per cert!!!! amb unes vistes marines d’escàndol. Realment Sâo Roque és una localitat per perdre’s un parell de dies, setmanes o mesos.

L’illa de Pico resulta ser més activa que la seva veïnada Sâo Jorge, tal vegada per tenir una oferta complementaria més suculenta i unes ciutats actives no aletargades en època no estival.  Com a bon gourmets experimentam una delícia culinària al restaurant “O ancora d’ouro” situada a la ciutat de Magdalena, o prenem un bon pastís de bolacha a la “padaria aromas” de Lajes.

Pico destaca per la seva cultura balenera actualment desapareguda però viva fins a la dècada dels 80 quan la darrere cofradia va desaparèixer. Varem tenir sort de trobar testemunhos vivos de l’activitat que movia l’econòmica illenca. Fins al moment els ports de Pico estaven habitats per baleeiros que arriscaven la seva vida en alta mar per caçar cetacis, i transformar la seva carn en olis i farines per l’exportació.

Pico també es coneguda pel cultiu de vinyes arrecerades del vent per parets de pedra volcànica seca rectangular o circular. Encara que aquesta tècnica de cultiu està en franca retirada amb l’abandó el camp i l’esbucament arquitectònic a causa del past del temps, cal mencionar que la seva importància encara és tan visual que l’Unesco ha reconegut la seva proesa artesanal i valor cultural, declarant aquest paisatge Patrimoni Mundial a preservar. 

Sâo Roque


vinyes declarades Patrimoni de la Humanitat (Unesco)


Carreteres interior de l'Illa de Pico

sábado, 13 de octubre de 2012

Sâo Jorge


Un enrocat mallorquí no es pot imaginar que existeixen illes paradisíaques sense explotar turísticament, on la comunitat viu amb respecte amb el medi natural explotant responsablement els seus recursos garantint la existència per a generacions posteriors.

Després de 2 hores i mitja de vol  des del continent apareixen en mig de l’oceà, entre immenses masses niguloses, unes taques verdes i negres, senyal que s’ha arribat a l’arxipèlag de les Açores.

Aterram a la ciutat d’Horta (capital de l’illa de Faial) i el primer impacte que percebem és una tranquil·litat,  harmonia i pulcritud, únicament desvirtuada pel renou de la circulació dels cotxes que intenten fer-se pas entre els carrerons i vies estretes d’aquest jardí natural.

Agafam un vaixell de connexió cap a la ciutat de Velas (capital de l’Illa de Sâo Jorge), travessant una mar brava ja que ens fa bellugar com a taps de suro, mentre el malaltís den Marc comença a tenir amb nàusees estomacs terribles.

Els nostres amfitrions Sharyl y Antonio ens esperem amb alegria al port amb el seu Jeep americà 4x4.  Resulta ser una parella americana d’origen portuguès (n’Antonio), comunicativa, sociable i molt entranyables.  Ells viuen en una aïllada i remota localitat anomenada Fajâ dos Vimes, la Fajâ és una plana terrestre guanyada al mar a causa d’una esllavissada de les enfilades muntanyes.  L’esplendor natural de l’indret ens encisa notablement, fins al punt que ajornam la nostra estada un dia més a ca na Sharyl i n’Antonio.

Les escarpades muntanyes volcàniques que envolten l’illa i una mola coberta amb una estora verda que s’estén de punta a punta farcida de llogarets i terres de pastura per vaques lleteres és el paisatge de Sâo Jorge, complementat amb les Fajâs ... la més impressionant és la de Santo Cristo.

Gent garrida i curiosa amb els pocs turistes que es deixen veure per la zona s’annexen al viatge constantment, i et fan assaborir millor la cultura local.

PD: La producció de lactis és la font d’ingressos més important de Sâo Jorge, els riquíssims formatges, llet recent munyida, i iogurts cremosos, entre d’altres són uns autèntics escàndols per aquells que es vulguin aprimar, així com un món a descobrir per als experimentats gourmets.

PD: Sharyl i Antonio amenitzen la nostra estada a l’Illa i resulta ser més que uns amfitrions!!!!! Gràcies amics!


poble pesquer

Sharyl i Antonio

Vaques pel camí

Carreteres petites


jueves, 11 de octubre de 2012

Óbidos i Lisboa


Avui decidim aturar a Óbidos abans d’arribar a Lisboa. Segons les guies turístiques Óbidos resulta ser una ciutat emmurallada amb cases restaurades i carrers amb encant encisador... tot encaixat amb una història de batalletes reials fascinant ... i ara ens preguntam ...serà la nova catalogació com a patrimoni mundial per la Unesco?

Óbidos resulta ser plastilina pura! Sí, si... quin interès pot recavar el viatger independent i intrèpid en trobar-se en un lloc adulterat i plastificat pel culpa del turisme. Cents o mils de turistes diàriament acaparen un centre històric ple el botigum que venen objectes avorrits i d’escàs interès... suvenirs barats en poques paraules. No cal dir que els restaurant inflen desorbitadament els preus servint una qualitat mediocre… socorro!!!! Al final la Lonely Planet i el Trotamundos resultes ser pervertits de la cultura local.

Espantats com a conills decidim abandonar la murada (procuram esvair-nos de la multitud) per endinsar-nos a la cara fosca d’Óbidos i entre els carrerons estrets i empedrats trobam l’hostalet argonàuta regentat per uma missus madrilenya que ens fa la vetllada entretinguda i ens agafa certa estima fraternal pels escassos minuts dedicats.... la Senyora Concha! Ens relata que només hi viuren unes 100 persones... o sigui... confirma la nostra sospita que es tracta d’un poble sense ànima.

Concha ho va deixar tot per amor! Ara bé, l’amor es va acabar i es trobar desarrelada i desemparada en terres incògnites. Ara no li queda mês remei que  sobreviure amb el lloguer de les dues cambretes de la seva petita propietat.

Amb airbnb.com trobam el nostre allotjament lisboeta situat a escassos 20 minuts de l’aeroport a peu. Se tracta del senyor Rui i la seva dona caboverdiana Yolanda. Encara que tenen una casa humil, la calidesa i amor entregat varem ser màgics. La cambra estava neta i el llit era ample i confortable... que més volem per 18 euritos la nit! Deixam dues persones entranyables.......


Óbidos


Sra. Yolanda


teixits en venda

martes, 9 de octubre de 2012

Alcobaça


Devers les 8 del matí sortim de l’hostal de Santa Cruz cap a l’estació de busos amb l’objectiu d’arribar a la ciutat d’Alcobaça i durant el nostre trajecte matutí trobam una Coimbra completament apagada i tranquil·la, sense circulació d’automòbils o el passeig de persones desenvolupant el seus afers personal. Som a diumenge i la festivitat setmanal es celebra de manera escrupolosa. Ni tants sols se’ns apareixen els típics estudiants vestits amb les túniques negres, perquè probablement dormen plàcidament després d’una nit de bauxa desenfrenada pels carrerons foscos que envolten la Universitat. Ahhh, qui pogués tenir els 20 anys!!!!

Dues hores més tard arribam a la ciutat monumental d’Alcobaça. És una assossegada població provincial que ha sortit de l’anonimat per albergar uns dels monuments més importants de Portugal, el monestir d’Alcobaça classificat patrimoni mundial per la Unesco.

El monestir que pertanyia a l’ordre cistercenc seguidors de les regles de Sant Bernat va exercir un poder descomunal en èpoques medievals, arribant al seu màxim magnificència durant el segle XVIII, on habitaven una comunitat de aprox. 1000 monjos. Endinsar-se dins les seves murades és un viatge en el temps admirable.

Dins Alcobaça trobam dues sorpreses més:

-          A través de la pàgina web airbnb (www.airbnb.com) , hem trobat uns acollidors amfitrions (Luciano i la seva parella) i ens han permès dormir en una de les cambres lliures que disposen del nou pis que han comprat així com ens han amenitzat la vetllada nocturna.

-          El restaurant “Antonio Padeiro”, una joia gastronòmica que colpeix les perspectives dels grans gourmets. Varem sopar una abundant açorda de bacallà amb dues sopes d’entrant amb un preu total de 19 euros.

L’horabaixa fem un bot fins a la localitat de Nazaré que sembla un eixam de turistes rondant el passeig marítim i així com un nombre considerable de mercaders sense escrúpols a la caça de les fortunes dels turistes pocs espavilats. Podíem dir que Nazaré era un poble mariner amb un encant especial abans de l’arribada del turisme...  ara tot s’ha adulterat i arquitectònicament deixa molt que desitjar (perquè tingueu una idea de com és... imaginau a l’Arenal mallorquí), si més no, cercant pels carrers secundaris encara es poden trobar pescadors tradicionals de tota la vida. Feis via per veure’ls, ja que me tem que serà la darrera generació.

Marc

La noche se aproxima, cuando la luna y el cielo se envuelven en el aura sacramental del monasterio de Alcobaça, decidimos pasear y disfrutar de la pausada vida del pueblo. La verdad es que da tranquilidad a todo aquello que deslumbra del bajo techo azul oscuro del paseo que nos conduce a nuestro pequeño “hotelito” de airbnb.com, ¿Qué más se puede pedir? Esto no es una ruina, es un gozo viajar barato a través de esta línea de negocio internacional.
Nos queda el descanso y soñar con los buenos pasteles-bolachas del día siguiente para desayunar. No hay que olvidar que en Portugal se come bien y barato, pero hay que tener variedad porque o sino el bacalao y el filete diario te sale por las entrañas. Tenemos que sudar y caminar para encontrar la variedad.

Boas noites rapazes.

Monastir d'Alcobaça

Pescadors de Nazaré

Cultura popular entre el turisme de Nazaré



domingo, 7 de octubre de 2012

Coimbra


Des de d’Oporto ens dirigim a la renombrada ciutat de Coimbra en bus (2 hores aprox),  famosa per la seva universitat construïda en èpoques medievals.  Els usos i costums de la comunitat estudiantil no ha variat gaire durant els darrers centenars d’anys, doncs a part dels protocol·laris nombraments d’autoritats i graduacions i doctorats de les futures generacions, encara es passegen entre l’eixam de carrerons estrets del centre històric centenars d’estudiants vestits amb les seves túniques negres. Mostren amb orgull la seva vestimenta que els proporciona respecte i autoritat entre la població local.

Però Coimbra és més que universitats i al·lots i al·lotes vestides amb capes negres, és una ciutat amb una història remarcada de la cultura portuguesa, ja que en ella reposen les restes dels primers reis de Portugal (Alfonso Enriques) i el seu fill (Sancho I).  Els sepulcres són a l’església de Santa Creu (plaça 8 de maio), just davant del nostre hostal que fa mèrits per la seva poca netedat, únicament el salva la privilegiada posició i els preus imbatibles... 20 euros una doble.

Al carrer comercial principal trobam una pastisseria de luxe (amb tradició amb elaboració de diversos pastissos) anomenada Briosa. També hi ha el celler de Montearroio (Adegua simpaticota) situada just pujant unes escales en front del Jardí de Manga (al costat de la policia i a escassos 150 metros de la nostra pensió bruta) que ens fan les delícies gastronòmiques a preus molt assequibles.

Coimbra actualment és una ciutat decadent, amb cases enrajolades poc cuidades però que precisa ser descoberta amb admiració per la gran cultura que preserva, entre elles els càntics del fado (cançâos de saudade), només recitats per homes provinents de l’àmbit universitari. Un lloc a rememorar és el Cafè situada en la plaça 8 de maio.... ja no només per escolar el millor fado ... i comprovat ...  sinó també per prendre una copa entre parets i ornamentacions d’arquitectura barroca que l’adornen. Ahhh... el fado és gratuït! Auh idò... aprofitau-vos ara que es pot!

       

Coimbra i el seu fado


Rajoles omnipresents

Estudiants pel carrer

Universitat antiga