domingo, 29 de septiembre de 2013

Djerba (Erriadh)

A l’illa de Djerba hi ha una reminiscència històrica, un fort almogàver del segle XVI que ens recorda el domini català per la mediterrània en tant que la corona castellana s’estenia per Amèrica. El gran triomf de la Nació Catalana, triturada culturalment i lingüísticament i desprestigiada per la España Imperial per molts de segles, continua essent la flama viva no extinta que crema en el cor de molts. (El meu total suport i ànims als 100 mil illencs que han sortit als carrers el dia d’avui... en la manifestació més multitudinària a les Illes Balears, en suport del català i en contra de la política exercida per la persona més miserable que mai ha governat Mallorca... senyor Bauçà.. perdonau... señor Bauzá, ja que utilitzar el llinatge mallorquí és un insult segons la seva mentalitat roïna).

Una visita ràpida al Port de Houmq Zouk (on comprovam que la pesca artesanal del pop en àmfores es continua practicant.. i ja es practicava en la Grècia clàssica) i al mercat del peix (on assistim a una curiosa subhasta de les captures del dia desenvolupada per un pantocràtor segut en una cadira suprema ) marquen el nostre punt final a la capital abans de partir cap a Erriadh.  

Astorats de la bellesa de la Gran Sinagoga “El- Ghrida” de Erriadh tota recoberta amb rajola andalusí, juntament amb el so de versos religiosos que diversos jueus recitaven en aquell moment ens varen complaure gratament fins al punt de fer-nos sentir partícips de la religió monoteïsta processada per Jesucrist.


Finalitzem el dia fent una volta pels carrerons laberíntics de Erriadh decorats amb buguenvíl·lies i constatem que és la població més ben preservada de Tunísia. Avui és un dia de relax!!!!!


Pesca del pop amb àmfora


Subhasta del peix


Sinagoga d'Erriadh


Jueu


Carrers d'Erriadh


Fort Almogàver (Corona Catalana)

L'illa de Djerba

Mohamed Rachid s’acomiada de noltros a la mateixa aturada del bús de Matmata amb un sonriure forçat i una cara banyada per les llàgrimes que delaten un estat anímic nostàlgic. Uff.. quina mala sensació!!!! ... quin mal rollo... quan deixes enrere persones carismàtiques i que saps que probablement no les tornaràs a veure amb la teva vida. Avui s’havia tret per primera vegada el vel berber que li cobria el cap i parcialment la cara perquè poguéssim tenir una imatge seva més humana al final de la nostra estada.

Amb un bus apinyat de gent i poc ventilat hem arribat asfixiats a Houmq Zouk... la capital de l’Illa de Djerba. La primera sensació ha estat moledora...al comprovar que la zona històrica (4 carrers comptats) està repleta de botigues de souvenirs i venda de tapissos. Sembla que hem arribat a un gran Bazar turístic plastificat i prostituït on la vida tradicional s’ha extirpada d’arrel, com si de un càncer és tractés.

El nostre desencís a la capital de l’illa del lolòfags es contraresta amb l’amabilitat dels recepcionistes de l’hotel Palmier d’Or (el millor de l’indret però sense deixar de ser com un apartament turístic eivissenc sense personalitat) que ens amenitzen l’arribada.

No podem romandre tres dies aquí amb aquesta sensació de “guiri playero” pensam.. hem de sortir tot d’una, així que agafam el primer taxi cap al poble de lrriadh (7 km endins) on es troba la comunitat jueva més important del Nord d’Africà.. et voilà, c’est la vite!!!, la situació canvia dràsticament, ja que apareix la Djerba que haviem somiat durant tant d’anys i que va sotmetre als homes d’Ulisses a l’oblit del món exterior i de la Grècia natal (segons la Odissea).

Erriadh és una població profundament mediterrània que no ha sofert el boom turístic. Aquí la vida transcorre plàcidament entre carrerons de cases blanques i portes i finestres blaves... i en mig.. la gran sinagoga, uns del llocs sant del judaismes..

Però encara més, ens apareix com un oasi en mig del desert, un caramel temptador, l’hotel-boutique Dar Dhiafa situat en una casa tradicional i amb d’una piscina suggestiva que convida a passar hores de pau i relax... de fet.. segons comentaris d’altres viatgers, és el millor hotel de tota Tunísia. Demanem el preu de la cambra, i ens negam a pagar els 100 euros inicials... per tant, desprès de àrdues negociacions aconseguim una reducció de 35 euros.


Acabam la jornada amb un capfico a la platja de Djerba (Zona Turística) pensant que a partir de demà comença una etapa significativa del nostre viatge.


Houmq Zouk turístic


Carrers d'Erriadh


Illa dels lotòfags (mitologia grega)


Marc en Erriadh

viernes, 27 de septiembre de 2013

Matmata (Tazmaret)

Amb una parella de colombians motoritzats que romangueren ahir a l’hotel Marhala hem partit avui al matí cap el poble de Tazmaret, a escasos 10 km de Matmanta. Parlant amb la parella de Medellín comprovam que no han descobert la meitat d’indrets que ho hem fet nosaltres amb ritme pausat.. i és que anar amb cotxe no et possibilitat conèixer més.. sinó que et limita a fer kilòmetres sense apreciar els diferents detalls de la vida tunicina. Tanmateix, basta poc de manera intensa que molt sense contingut.

Tazmaret, situat a d’alt d’un tudó, és un poble berberer amb una arquitectura ben preservada de cases de pedra i carrers estrets coronat per la mesquita de color blanca. Hi ha un museu en una casa restaurada dedicat a la cultura berber i el regenta el Sr. Moungi Bouras que intenta preservar la cultura i llengua ancestral (de fet la seva família no sap parlar l’àrab). 

Aprofitam la gentilesa del Sr. Moungi que s’ofereix com a guia per explicar-nos amb passió la història del poble marcada per la lluita constant amb els àrabs. Resulta que les cases de Tamazret estan connectades interiorment per passadissos secrets que permetia a la gent local escapar de les incursions bèl·liques dels àrabs.

Encara que el Sr. Moungi sigui musulmà, té un gran efecte cap als jueus i cristians, de fet ens comenta que el seu poble era principalment cristià abans de la assimilació cultural imposada pels àrabs... i senyala amb gran ímpetu les impromtes cristianes en l’arquitectura actual (la santíssima trinitat, les tres creus... etc) així com símbols que avui en dia els berbers llueixen amb orgull.

Des de Tazmaret hi ha excursions a pobles al voltant interessants.. un d’ells està abandonat (8 km.. només hi viu una família) i l’altra es troba a 3 km per una carretera asfaltada recentment.. Diguem que és un caramel no descrit per la guia Lonely Planet.

Podeu dormir i sopar a la ben restaurada casa de pedra, impol·luta, perfumada i airejada casa del Sr. Moungi per uns 22 euros (la cambra doble).. situada entre carrerons empedrats..  nosaltres hem fet la becada a la casa museu berber, concretament a la gruta fresca situada just davall de la mesquita, entre estores, vestits típics i àmfores que ambientava l’espai.

Si visitau Tunísia no deixeu de venir a Tazmaret per un parell de dia i descobrir els encants de la comarca. Top ten!!!!! The best!!! C’est le plus joli endroit de la regions!

Tornam a Matmata fent autostop i ens atura un camioner prim amb mostatxos...  tímid però respectuós. Avui finalitzam un cicle... mig viatge i demà partim cap a l’illa de Djerba.



Mungi i el seu museu


picapedrer de Tazmeret


Panoràmica de Tazmeret


Panoràmica de Tazmeret


Mohamed Rachid

Matmata (Haddej)

Si hem de destacar un dia que recordarem per molt de temps serà avui. Hem decidit fer una excursió per muntanya per arribar a la població de cases soterrades de Haddej... a escassos 7 km de Matmata.

Pel camí hem travessat pels camps de correu de la gent local situats estratègicament entre cruïlles de muntanyes, és a dir, allà on l’aigua discorre quan una ocasional pluja banya les terres desèrtiques. En aquestes zones han construït margades inclinades cap a dalt amb l’objectiu de retenir per més temps l’aigua apreciada. El resultat són taques de verdor encaixades entre les muntanyes pedregoses ataronjades per l’escalfor continu d’un sol que no dona treva. Els cultius son principalment el dàtil i l’oliva.

A més de la grandesa paisatgística s’afegeix pel camí construccions de pedra ben preservades de cases d’una altura amb cúpula final i un mitja lluna metal·litzada color verda al sostre, juntament amb una cisternes al costat,  acuradament emblanquinades.. Deduíem que son petites mesquites.. (les nostres capelletes o ermites) que donen refugi i pau espiritual als pastors d’aquestes conrades... A nosaltres almanco ens ha donat un respir una de les seves estàncies subterrànies, on hem gaudit d’una temperatura més amable.

Us podeu imaginar el contrastos de colors intens no contaminats del blau del cel, taronja de la terra, verd de la natura i blanc cotó de les mesquites.. tot en autèntic encaix i harmonia.

El sahir Mustafà ens fa de companyia durant la visita al poble de Haddej, i ens ensenya una sorpresa inusual... dins una casa troglodita hi ha una fantàstica tafona “tahona com diuen els àrabs” amb la pedra totèmica giratòria, el tronc de magnituds gegantines que premsa l’oliva esclatada i els esportins “crec que es diu així” replets de pasta d'oliva.

A part de la visita a les cases subterrànies hem apreciat la hospitalitat tunicina, ja que en Mustafà s’ha apiadat de nosaltres en plena canícula  i ens ha deixat romandre a ca seva durant les hores centrals del dia.

Mesquita del desert

Camperols


Casa de Mustafà


Tafona


Casa troglodita de Mustafà


Marc durant el camí a Haddej



jueves, 26 de septiembre de 2013

Kairouan- Matmata

Amb un dia solejat deixam la ciutat sagrada de Kairouan prèvia compra del pa acabat d’enfornar de una de les aturades del Zouq de la medina antiga i darrera mirada de reüll dels carrerons de cases pintades de blancs i amb portes i finestres blaves, els quals estan  farcits d’erudites religiosos que s’afanyen en les seves tasques socials abans d’iniciar un altre dia d’estudi intens del llibre sagrat del Cora i la interpretació religiosa del mateix.. la Sharia .

Amb una autobús quasi replè de gent sortim amb 1 hora de retard de l’estació central direcció Matmata Vella, el trajecte durarà unes 5 hores aprox, tenint en compte que fem transbord a Gabés i Matmata Nouvelle.

Rebentants i sense força optam pel hotel- boutique Marhala (20 euros amb sopar i berenar), una casa troglodita excavada sota terra que permet refrigerar la xarxa de passadissos i dependències durant les hores centrals dels dies.... diguem que per la comarca encara hi ha famílies que viuen dins aquests habitacles.

L’horabaixa aprofitant per visitar la casa troglodita on es va rodar alguna escena de la pel·lícula “La guerra de les galàxies”,... impertèrrits observam la decadència de l’emplaçament davant d’un propietari orgullós de regentar-la i que espera impassiblement a que qualque turista fan de la sèrie filmogràfica opti per alguna de les seves cambres-coves com a lloc de romandre encara que sigui per una nit... tasca summament difícil pensam... atès l’estat de decadència i condicions higièniques deplorables.


Acabam un dia complet dins la cova romanticota de la nostra cambra amb un pati exterior excavat pel qual s’observa un cel seré i estrellat.


Casa troglodita


Comerciant de Keirouan amb el capell típic "chechia"


Casa trogolida on es va rodar "La guerra de les galàxies"


Nostra cova-cambra


martes, 24 de septiembre de 2013

Kairouan (La quarta ciutat santa de l'islamisme)


Amb molta passió i il·lusió per recorre la quarta ciutat santa de l’islamisme, la medina de Kairouan ens espera amagada darrere les murades de defensa que ens recorden que en aquestes terres varen haver grans bregues entre les faccions islàmiques així com d’altres cultures.

Ringo- rango visitam la ciutat laberíntica de carrers blancs amb portes i finestres de color blau celest,  la Gran Mesquita, mausoleus de sultans i erudites, museus de gran interès, així com d’altres monuments destacats d’aquesta ciutat classificada per la UNESCO, patrimoni mundial de la humanitat.

Com es habitual el que em crida més la atenció és el Zouq...o mercat on els artesans locals (forners, carnissers, ferrers, sabaters) mercadegen de tal manera com si la modernitat no els hi hagués afectat. .. Ahhh, per cert, aquí el Zouq seria com ..  una gran caverna immunda, poc ventilada i escassament il·luminada amb cavitats en forma de nínxols a ambdós costats on desenvolupen els mercaders els seus oficis. Cada Zouq està agrupat per un gremi. .. Per fer-vos una idea us faré una comparança senzilla... seria com un formiguer.

Acabam la mitja jornada fent de bufes a un restaurant luxós de la medina amb climatització i insonorització (era necessari una desconnexió emocional), on assaborim un bon couscous de peix i una amanida de albergínies amb pebres (Merchouia) per un ridícul preu de 6,5 euros per persona.. (A la roqueta aquest restaurant n’hagués costat uns 35 euros p/p)... segur....

En Marc afeblit pel ritme d’un viatge que just acaba de encetar-se però que acumula grans canvis i sensacions, cau irreversiblement malalt i amb feble, el que ens obliga a retornar a l’hotel abans de l’hora programada.... if faut rester a l’hôtel por la santé, ce ça!!!

Llavors del descans de rigor per recuperar forces, acabam la jornada amb una passejada pels carrerons mig foscos de la medina que retrunyen amb el so entremesclat dels càntics dels muetzins cridant a l’oració dels musulmans des del l’alt dels minarets, i fumam nerguil o “chicha” en una teteria local.
 
La Grand Mesquita

 
Bazar de capvespre

 
Carrer de Kairouan

 
Entrada a un Zouq

 
Vista de Kairouan des de la Grand Mesquita
 

Le Kef - Kairouan

Abans de sortir de Le Kef cap a Kairouan (la 4º ciutat santa del islamisme), pegant un bot a la Kasbah construïda damunt del tudó que domina la ciutat com un niu d’àligues. Encara que la construcció del castell es remunta a èpoques de les peres, la darrere i gran reforma de la qual la varen fer els otomans que varen conquerir aquestes terres pel voltant del segle XVII.

Le Kef podria ser una ciutat amb gran potencial turístic, però si més no, l’estat d’abandonament de la medina i el poc respecte als monuments històrics  malauradament són la tònica dominant.

Sortint de Le Kef, trobam el nostre amic britànic (el més pesat que un plom) i ens demana a on anam i si pot venir amb nosaltres.... Déus ens agafi confesats!!!! Exclam... i en Marc en mira amb mala cara. Com li puc dir que no agafi el mateix bus que nosaltres? Que passarà quan arriben a Kairouan? Se’ns penjarà durant tot el viatge?

Amb resignació agafam l’autobús plegats i ens dirigim cap a Kairouan i durant el camí de paisatges de planes i tudons pelats... que no vol dir el mateix que desèrtics... esquitats per pobles que perden el seu encant quan les cases de pedra son substituïdes per totxos encimentats, figueres de moro farcides de figues madures i vermelloses i someres fermades a les roques, pòsters o qualque arbre que miraculosament sobreviu al xàfec solar d’aquestes contrades.

Kairouan resulta ser una ciutat més ordenada i serena, tranquil·la i hospitalària.. bé, almanco la percepció de kaos absolut no es perceb en tanta intensitat com altres bandes de Tunísia. Ens allotjam a l’Hotel Esplendid per uns 45 dinars (22 euros la cambra doble) i sortim a passejar per una medina enfocada a un turisme que encara no fa acte de presència visual exagerada.. per no dir... ... quasi nul·la... Segons ens diuen la gent local, la revolució que viu Tunísia (i encara no està apaigavada) , minva la presència de gent estrangera.


Al regressar a l’hotel  un carterista intenta sobtadament sostreure el bolso a una francesa d’edat però sense èxit perquè tot d’una és aturat per la gent local que no dubte en telefonar a la policia pel furt frustrat. El pobre??? rapinyaire reb una pallissa pública com escarni de la malifeta comesa abans de ser transportat a les dependències policials... un espectable lamentable, però que segons la gent local.. és l’únic mètode útil per evitar que la delinqüència vernacle s’estengui.. això és la Tunísia post-revolucionària... c’est la vie!!!


Vista de El- Kef des de la Kasbah


Camí cap a Kairouan


Carrers de la Nouvelle Ville de Kairouan


Chez le boulanger.. la plaça d'entrada a la medina de Kairouan


Petits gâteaux de Kairouan

domingo, 22 de septiembre de 2013

Le Kef (Hamman Mellègue)

Avui toca banyar-se al Hamman Mellegue!!!!  Son unes termes romanes construïdes fa uns 1800 anys i que encara avui en dia estan en ple funcionament.. i sembla tenir continuïtat “sine die”.  

Però atenció... aquest hamman està situat a 15 km de Le Kef en un indret desolat a les faldes de tudons escarpats i amb vista al riu Mellègue , per tant, no penseu que és un lloc turístic amb botigues de suvenirs i macrohotels que l’envolten. No hi ha res més que els pagesos que circulen amb el seu ramat i els 4 tunisians que aprofites les aigües sulfures i curatives d’aquestes termes. Si vols voleu sentir uns genuins romans per unes hores sens dubte aquest serà un punt calent d’aquest viatge. Per arribar al Hamman podeu agafar un taxi, ja que no hi ha transport públic per uns 20 dinars (9 euros)... d’anada, tornada i una hora i mitja de bany.

Decidim passar l’horabaixa tranquils a l’hotel fent preparatius pel següents dies, però aquest objectiu es trunca quan passant pel cap de cantó del carrer que puja cap a l’hotel Residence de Venus ens topam amb una vella perruqueria anomenada OLYMPIQUE regentada per un patró d’edat avançada que dur una “chechia”.. (un capell color vermell convertit amb símbol nacional) que ens convida a una netejada de cabells i un afaitat apurat. Me dispòs a deixar el meu cap a les seves mans per uns 3 dinars (1,4 euros), sense estar massa convençut de l’esdeveniment però que finalment resulta ser un professional de reconegut prestigi i de gran experiència.  El coiffeur fa gala del nom adoptat, sens dubte!!!!

Ja durant el capvespre acabam prenent un bon thé ou pignons a la terrassa de la magnifica i romanticota teteria Boumakhlouf situada als peus del kasbah, lloc de relax i trobada de la gent jove local, i segons nostre criteri la millor per passar l’horabaixa escrivint aquest blog mentre assaborint l’ambient tunisià.


Per cert, hi ha un britànic perdut que ens cerca per anar a sopar... resulta ser un poc pesadot.. intentarem esquivar-lo per no caure en l’avorriment de la seva conversació.


Benzinera


Hamman Mellègue


Le Kef


Andrés (germànic que parla portuguès)

sábado, 21 de septiembre de 2013

Tunis- Le Kef

El renou del bric a brac matiner del “marché central” que es troba a escassos 50 metres de la porta del hotel Grand de France, penetra esmorteït per les persianes envellides de la cambra on plàcidament dormim.... És hora de llevar-se, netejar-se la cara, i gaudir d’un bell dia solejat per la Medina de Tunis. En Marc remuga... se sent confortable i relaxat dins el llit de matalàs gruixat i de llençols descolorits per la seva antiguitat. Diguem que és un hotel econòmic i colonial.. però res de categoria sènior.

El Marché Central resulta una joia poc coneguda de la Capital de l’Estat, on la diversitat de fruites i hortalisses ens fan recordar que som a un país mediterrani.. ens decidim a comprar figues de coll de dama negre que resulten ser tendres i dolces... tot un delit al paladar.

S’hi troben quantitat de peixos coneguts a la mediterrània i que assaborim a la nostra cuina (aranyes, molls, peix de roca, llobarros, orades, etc.. etc).. i a preus molt competitius (El cap roig a 5 euros el kilo).

Ja me ronda pel cap venir el darrer dia i fer la comprar setmanal... però pens i exclam.. .. si fos estugós aquest sentiment aclaparador no el tendria.

La medina ens aguarda unes sorpreses extres pel matí, ja que passejant pel laberint de carrerons tenebrosos (aquests que no han tengut una netejada de cara pel gaudi dels turistes), trobam unes fites extraordinàries...  com el hamman El-Methihra, petitó i acollidor, amb un personal servicial i una instal·lacions que te rememoren a èpoques històriques passades, o també forns tradicionals on encara empren llenya i no gas per coure els deliciosos pastissos de ametlla (0,25 cèntim la unitat), i sense oblidar la cara amable i hospitalària de la gent no influencia del martxadansi turístic. Ens complau haver arribat aquí.. això ho hem de celebrar.. farem un gaudeamus.

Sortim de la medina en direcció a la  “Gare du Nord” per agafar l’autobús que ens connecte a Le Kef... o Al-kef.. “la pedra”... i en quant traversam les avingudes principal de l’eixample colonial francès,  comprovam que el “Zouq”.. o zoco... no es concentra dins murades de la ciutat vella.. sinó que s’entén en l’infinit per la Nouvelle Ville... es que Tunis és un mercat a l’engròs. Ara sí que badam en pam de boca.

Amb un autobús poc acurat des de la perspectiva de l’estàndard de qualitat europeu (el qual s’espenya als cinc minuts de la nostra partença i ens el canvien amb un altre encara més repulsiu), arribam moridors a la nostra pròxima destinació, passant per carreteres no aptes per aquells que vulguin fer becada dins el bus... i per camps pedregosos i àrids que ens fan recordar els paisatges de la planícia castellana.


Ja a la població de Le Kef (hotel Venus), amb un centre històric poc restaurant, el qual és una autèntica pena ja que l’aprofitament i desenvolupament turístic podria ser considerat...  , acabam la jornada amb un sopar de “leblebi”, és a dir, ciurons i pollastre junt amb el primer turista retrobat ALELUIA!!!, un alemany que parla portuguès.. per un preu de 1,75 euros per persona.


Hamman El- Methirha

 

Dani i les seves noves amigues de la Medina


Marc i l'autobús regional


Mercat Central

viernes, 20 de septiembre de 2013

Tunis... primer dia

Ring.. ring.. ring… el maleït despertador comença a sonar a les 4:45 de la matinada. Ens aixecam com un llamp d’un llit encara en procés d’escalfament, per les poques hores emprat i una cara atordida i confosa pel desfàs horari . Avui se’ns presenta un dia llarg i feixuc, així que aplegam les darreres pertinències abandonades el dia anterior i sortim a corre cuita cap a l’aeroport de Palma.. . Tunísia ens espera. Ah.. idò... som-hi, nois.

A menys d’una hora i mitja de l’aeroport de Barcelona de durada aèrea, aterram a l’aeroport internacional Tunis- Carthague, i dels pocs turistes retrobats... aquí els “artistes” son els únics que ens dirigim cap a la Medina... els altres aburgesats europeus fugen cap a la zona turística de Hammament mitjançant les seves agències de viatges.

Una violència endèmica invisible a ulls de turista però latent entre la societat que encara no ha trobat el seu camí d’enteniment entre els laics i els musulmans,  impossibilita l’enlairament econòmic i prosperitat de unes de les regions mediterrànies més emblemàtiques històricament... i això es nota i ho percebem (a bon gust del consumidor) en preus dels productes de consum assequibles i amb ofertes escandaloses... a títol d’exemple... el bitllet d’autobús cap a l’aeroport ens ha costat 0,25 cèntims d’euros.. l’hotel.. 8 euros p/p (Gran Hotel de France).. el sopar... 2,5 euros p/p.

Encara que la medina de Tunis (classificada com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO), no disposa de l’encant de Fez, Meknez, Tetuán.. o com no.. Marraqueix..(abstenir-se persones aprensives) ... no et deixa de sorprendre petits detalls que l’avior ha esborrat de la memòria col·lectiva de les ciutats avançades europees, i es que encara perviuen.. pocs però tenaços gremis de ferrers, orfebres, fusters i ebenistes que et sorprenen i per tant, mantenen la flama de les emocions del viatge solitari.

El més destacat però es el botigum de souvenirs al voltant de la Gran Mesquita (tipus el Gran Bazar de Istanbul.. o la macro filarmònica i parafernàlica ciutat plastificada de Jerusalem... això sí... turistes els hem pogut comptar amb els dits de la ma... i això ens fa cavil·lar... i qüestionar.... de que viuen aquesta gent?


Tasteu el sucs i batuts de fruites natural, els venen per tot arreu... son mel i sucre!!!.. i figues de moro a tuti ple.. semblen caps decapitats de rojos... ahhhh.. me ve al cap la frase del fals aristòcrata comte Rossi (o comte Bauzá... no me’n record)... Tutti rossi fucilati... 


Vista de l'Hotel Grand de France



El Barça, el gran ambaixador de la Nació Catalana


Medina de Tunis


Parada de figues de moro