Afers exteriors illencs: Hammamet- Tunis (final)

Amb els museus tancats per reforma o per horaris incomprensius sortim de la Medina de Soussa completament decebuts. Únicament hem pogut visitar la Casa del Sultà d’arquitectura islàmica-andalusí i amb un mobiliari policromàtic antic que juntament amb un gran ventall d’objectes eròtics ambientaven les cambres de les concubines. El caporal del museu, fent ostentació de la peculiaritat de la Dar (Casa) que regenta, mostra ànsia de fortor incontrolable mitjançant gestos clarificadors. Fins i tot, sol·licita un voluntari entre els turistes que visitaven la Dar en aquell moment per mostrar amb imatges les explicacions donades... amb el fi de la seva major comprensió... sens dubte!!!. Jo amb amabilitat rebuig la seva noble intensió llevant-li la seva mà paupadora de la meva desmesurada pultrú.

Amb un tren més vell que en Mathusalem de seients desgastats i foradats i finestres enfangades (i això que viatjam en primera) sortim cap a la mítica Hammamet, balneari turístic de primer ordre de la costa mediterrània tunicina.

La Medina de Hammamet és petita, acollidora i neta “al·leluia”, però contrasta per un passeig marítim urbanísticament caòtic (la guia del Lonely Planet no compte la veritat), en estat d’abandonament lamentable i malauradament amb la mateixa tònica dominat... brutor.. més brutor i ... més brutor. Estic arribant a pensar que la Gran Tunísia és un autèntic femater i que els tunisians, malgrat tenir una mentalitat oberta, hospitalària i agradosa amb el turística, disposen de gran dosis de conducta incívica .. i aquí us don alguns exemples: tiren el fems o enderrocs al carrer; esbuquen l’arquitectònica antiga per construir nous habitatges de totxo amb gustos lamentables; falten el respecte als senyals de trànsit; fins i tot, al tren no respecten la enumeració numèrica assignada....

Demà sortim cap a Tunis, primera i darrere etapa del viatge i amb aquesta etapa finalitzan el nostre blog abans de prendre l’avió cap a Mallorca, una illa profundament mediterrània amb una cultura i llengua pròpia i diferenciada a la espanyola...és a dir, la catalana! Orgullós estic de parlar el català i sentir-me català d’origen i mallorquí d’arrel, i ho dic amb veu alta, clara i sense embuts!!! Adéu, fins un altra!!