viernes, 28 de febrero de 2014

La Vall d'Azapa (Arica)

Dia 25-27 de febrer de 2014

La Vall d’Azapa  (Xile)... un oasi enmig del desert

N’Ariel, el carabiner de Pisagua, me fa de comparsa fins arribar a la ciutat d’Arica situada a l’extrem Nord de Xile amb frontera amb Perú,  mantenint una animada conversa durant l’espera de l’autobús en la desolada aturada sense marquesina ni pal indicatiu del creuament de la carretera que connecta Pisagua amb Arica- Iquique.

El meu accent d’espanyol robust amb la pronunciació de la “Z”, li fa rememorar a les madammes de les moltes pel·lícules pornogràfiques espanyoles que assegura haver vist. Intenta imitar-me amb poc èxit, pronunciant certes paraules grolleres en un acte de fantasia sexual. – Quina curolla li ha pegat a aquest carabiner-... Això sí, no hi ha dubte que pas l’estona entretingut. Quan el “fogós” carabiner mitiga els seus impulsos sexuals, intenta adoptar una aptitud paternal que li proporciona el rang i uniforme que representa, i jo... tan feliç de la vida me deix dirigir i assessorar per l’autoritat xilena.

En arribar a Arica, al baixar del bus en la mateixa terminal rodoviària, me ve un impacte visual sobtat. La fisonomia de la població delaten uns orígens indígenes evident i les seves conductes socials entraria en evidència col·lisió amb els estendards de normes de conducta occidental. – Uauhhh, on punyetes som, pens-.
Amb un col·lectiu (taxi compartit) aconsegueix arribar a la Vall d’Azapa on en Guillermo i na Gladys, una parella de xilens jubilats esperen intrigats el seu nou hoste. L’oasi de la Vall d’Azapa, situat en l’extrem la ciutat direcció a la Serralada, és un recés de frescor, tranquil·litat en mig de l’abraçador desert, farcits de camis polsosos que connecten les poblacions indígenes aimares que l’habiten. Aquesta Vall té una longitud de més de 40 km els primers del quals s’han urbanitzats per donar habitatge a la classe dirigent local i la comunitat diplomàtica internacional. De fet, a escassos 200 metres de la casa dels meus amfitrions s’ubica el consolat Espanyol emplaçat en una mansió distingida construïda amb materials nobles i jardins exuberants. Encara que els meus impostos van dirigits a mantenir aquest cos diplomàtic, el meu intent de visitar-lo i saludar amablement a l’honorable cònsol – encara que sigui un escàs minut- resulta frustrat.

Els meus nous amfitrions viuen tot sols en una casa amplia i enjardinada, plena de arbres fruites i oliveres, així com flors acolorides. Son una parella hospitalària que varen decidir escapar de l’inhumana ciutat per viure plàcidament en una parcel·la de la zona residencial. Aquí me sent tan confortable que foment la seva encertada decisió de mudança i com no, la meva encertada elecció... tal és el grau de satisfacció que sol·licit prorrogar l’estància uns dies extres i els intent subornar amb una botella de vi xilè, que gustosament bevem durant el sopar familiar.

Uns dels museus més emblemàtics de Xile que tracta sobre la cultura pre-hispànica “Chinchorro”, i adopta especial atenció a les tècniques de momificació, acabant l’exposició amb una col·lecció de mòmies amb perfecte estat de conservació, s’emplaça a la Vall d’Azapa i és aquí on conec una jove, bella i adorable francesa, n’Adriana que està fent un viatge en solitari per dos mesos per les terres del triangle andí peruà, xilè i bolivià. Acabam dinant plegats en un cementeri pintoresc aimara de la Vall.


Malgrat que la ciutat d’Arica no es distingeix per la seva harmonia arquitectònica o elements històrics preservats, aquesta localitat disposa de certs punts estratègics que donen sentits a la visita, entre ells, el restaurant “Caupolican”, una institució de renom per les seves tradicionals empanades saltenyes, o també per la gran quantitat de “ferias” o mercats temàtics amb productes de gran qualitat comercial.  Dins els mercats es pot trobar moltes “zumeries” i en unes d’elles, en un intent d’assossegar-me de la calor estival i refrescar-me amb un bons sucs naturals, conec una “cinquentona” carismàtica que al sentir el meu accent se m’apropa perillosament en un intent de festeig accelerat i directe.  –Caaaaa!!!!-  Una altra vegada, la meva “Z” ha despertats desitjos impurs entre els compatriotes xilens. Auxili!!!!



La meva casa d'airbnb: vall d'azapa


Zumerias d'Arica


Vista d'Arica


Adriana 


Vista a la Vall d'Azapa


Gladys i Guillermo: amfitrions d'airbnb


miércoles, 26 de febrero de 2014

Pisagua

Dia 25-27 de febrer de 2014

Pisagua (Xile)... el camp d’extermini xilè!

Amb una furgoneta – bus petit- ple d’estampetes religioses que pertany a una petita companyia de transport local surt a les 17:30 de l’estació central de bus iquiquenya amb direcció a la mítica Pisagua, una de les fites més emblemàtiques del Nord de la pampa xilena.

Quan Pisagua es va convertir en port salnitrer (principis del XX) una explosió de prosperitat i riquesa va brollar en la comarca. Gent provinents de totes les nacions immigraren cap al potosí xilè atrets per històries fantàstiques de carrers coberts d’or en una societat plena d’oportunitats. La població es va multiplicar per milers assolint una xifra estable de 20.000 persones. El pecat capital dominava una forma de vida plena excessos i opulència. .... però això va arribar a la seva fi..., més que nosaltres sabem que tota pujada té una davallada... i això va succeir a finals dels 50 amb la caiguda internacional de l’or blanc i desbancament del salnitre. De cop i volta en un acte comparable com un apocalipsi bíblic, Pisagua va deixar d’exportar salnitre, col·lapsant el motor de suport econòmic... i és aquí quan la població activa, en un èxode massiu sobtat, va abandonar les seves llars, famílies i tot un món de nostàlgics records... Actualment, l’abandonada ciutat salnitrera compta amb una població de 300 ànimes envellides, que sobreviuen del record de l’avior i esperen amb melangia la vinguda d’una nova industria que doni una segona oportunitat. En tant s’espera el desitjat miracle econòmic, els abandonats edificis emblemàtics (Hospital de Beneficència, Cases de Tolerància “Bordells”, Teatre, Biblioteca, Aeròdrom, etc...) son testimoni muts del vell resplendor.

Però la història de la ciutat caiguda en desgràcia no acaba aquí. Per la seva ubicació enrevessada enmig del desert, manca d’infraestructures viaries i extrema sol·licitud varen ser detonats idonis, segons els dirigents de la dictadura de Pinochet, per ubicar  un camp de reclusió, tortura i assassinat dels opositors del règim. A partir de les hores i dissortadament el nom de Pisagua va caure en el més absolut cataclisme, i només la seva pronunciació genera sentiments d’horror i aversió entre la societat xilena. Gratar els voltants de Pisagua pot implicar descobrir encara fosses comunes d’aquells que no els varen deixar somiar en la construcció d’un món més equitatiu i just.

Aferrat a la finestra contemplant amb atordiment l’angosta i sinuosa carretera recent asfaltada que s’enfila pels canyons, comellars i valls, arrib a la plaça de Pisagua, a les 21 hores, ja de vespre negre. Tenc una sensació d’autèntica soledat en un indret amb manca de lluminària pública. De sobte, i com si un fantasma es tractés, den mig de la foscúria, compareix en Rafael (propietari de l’Hostal la Roca), un home octogenari en actiu que me fa de transfer cap a la seva familiar hostatgeria, l’única oberta en el fantasmagòric indret. La por se m’apodera de bell nou quan me n’entem que estic bastant enfora de qualsevol signe de vida racional en aquella població polsosa. És com viure en una pel·lícula de por en viu. A més, som l’únic turista perdut per aquelles contrades.

Els mobles de la cambra són antiquats i la darrere figura decorativa que adorna l’hostatgeria deu ser de l’any 70 aprox, amb televisions mastodòntiques en blanc i negres reparades amb suma cura quan deixaven de fer ús i telèfons de cables amb marcadors antics. El conjunt configura un ambient de Museu etnològic.

Com que en Rafel té problemes auditius, es comunica amb la seva dona na Caterina cridant, així com connecta els programes de TV amb un volum de decibèlics que sobrepassa els admesos per les organitzacions mundials de la salut.
Per altra banda, na Caterina, és una xilena afrancesada, escriptora, investigadora i fanàtica de la història de Pisagua. Les converses mútues resulten summament enriquidores.

Amb les primeres guspires solars m’aixec falaguer per mirar per la finestra de la cambra... i – pataplaf- astorat rest impassible davant de les vistes més impressionants d’aquest viatge, amb la mar blava als meus peus, els cerros grocs que l’envolta i la vella població en situació de letargia absoluta . Ara me sent més reconfortat del trajecte i començ a valorar amb força l’esforç i temps invertit en arribar a Pisagua.

Proveït d’aigua i qualque queviures la jornada es presenta farcida d’activitats. A una hora caminant cap al sud, hi ha una colònia de llops marins que plàcidament descansen en les roques escalfades dels illots i cales que els serveix de refugi, i a dues hores a peu cap al Sud de la població sobresurten les runes de la Pisagua antiga (abans de ser reubicada definitivament a l’emplaçament actual a causa de la pesta negra que va assolir la població al segle XIX) juntament amb el cementeri municipal i una de les platges més admirable de la costa xilena.

Tota la regió mostra signes del gloriós passat, i no deix de pensar en com devia ser la vida en un indret tan inhòspit i ressec com aquest. A més, sembla que el rellotge del temps un dia va decidir deixar de funcionar, paralitzant i fent desaparèixer súbitament una societat dinàmica. Tot és tant enigmàtic!!! Fins i tot al cementeri mostra signes d’un abandonament a corre cuita, amb cadàvers abandonats per les vies o tombes sense finalitzar i deixades a la seva sort. Cal recordar que per l’extrema sequedat i absència d’humitat permeten una major conservació de les restes fúnebres.
La jornada acaba amb un sopar tertúlia amb na Caterine i en Rafel, menjant palta (advocat) esclafat amb el té .. i afegint uns additius mediterranies (oli d’oliva i tomàtiga) per no oblidar els orígens i costums de la meva procedència.

La meva estància ha estat curta però intensa.. i vos puc assegurar que passejar pels carrers solitaris i desemparats de Pisagua t’envolta en un aura de misticisme que et convida a la pensament profund i reflexió.


També deix enrere na Marichel...  la reservada professora, guardiana de la biblioteca, guia del teatre, cuidadora del minso jovent... en síntesi... “una chica para todo”.... -deu ser una eminència!- crec amb determinació. Més tard, n’Ariel.. un carabiner destinat a Pisagua me subratlla que na Marichel... només té estudis primaris,  fa intrusisme professional... però al cap i a la fi, no hi ha una altra cosa millor a Pisagua.


Vista d'Iquique (sortida)


Vista Pisagua


Direcció Hostal La Roca


Hospital de Beneficiència


Ciutat dels Morts de Pisagua


Platja de Pisagua


Carrers de Pisagua


Ariel "el Carabiner"


Autobús sortint de Pisagua (cara de pena)


Camis de Pisagua


Pisagua Vell


Marichel a la biblioteca


Caterine i Rafael (propietaris de l'Hostal)

lunes, 24 de febrero de 2014

Iquique

Dia 22-24 de febrer de 2014

Iquique (Xile)

Amb la companyia aèria Lanchile vol de la ciutat de Salta cap a la població d’Iquique... i travesso uns paisatges totalment immaculats de la serralada dels Andes, començant amb una selva negra a les faldes de les muntanyes argentines, per convertir-se en prats pelats color verds intens de la puna i finalitzant una vegada que es traspassa els puigs més alts que configuren la línea imaginària de les dues fronteres, en una desolada planícia color ocre senyal que ja som al desert d’Atacama (Xile)... és el desert més sec del món.. i encara així la vida s’aferra en qualsevol escletxa on pugui haver una mica d’humitat.

Com un nin petit, m’aferro a la finestra de l’avió per contemplar amb incredulitat la majestuositat de les muntanyes, els ressecs salars i els cons volcàniques alguns d’ells encara fumejant.

Iquique va pertànyer al Perú fins a finals del XIX quan les tropes xilenes, en un intent de preservar els interessos econòmics invertits en les empreses destinades a l’extracció dels minerals, va envair tota la zona i es va apoderar de gran part del territori nord. Una de les celebritats més anomenades de la guerra del Pacífic Sud.. o Guerra del Salitre, és n’Arturo Prats, un almirall “sonat” que va sacrificar la seva vida i la de la seva tripulació (compresa majoritàriament per nins de 10 a 17 anys) en un acte d’heroisme patri quan va enfrontar-se cegament amb la l’antiquada goleta Esmeralda que tripulava a la totpoderosa armada naval peruana. L’excèntric comandant va morir en el primer intent d’abordatge. Actualment el nom d’Aturo Prats dóna nom a les principals places i carrers de tota Xile.

La ciutat marítima d’Iquique, situada en una llengua de terra guanyada a la mar causada per l’esfondrament dels penya-segats que l’encerclen -una esllavissada- (en portugués seria una fajã), gaudeix d’una meteorologia solejada perenne i d’una aridesa extrema. Aquí les precipitacions son pràcticament nul·les durant tot l’any.

És una ciutat que va prosperar econòmicament en els segles anteriors amb la mineria salitrera (és a dir, l’additiu mineral que fertilitza les plantes afavorint un creixement ràpid i fort). Rastres de la seva vigorositat i potència històrica es manifesta encara en la gran quantitat de cases o palaus de fusta que engalana una de les ciutats millors preservades de Xile. El centre històric seria com un escenari de poble de pel·lícula de l’Oest americà però amb un caire més glamurós.
Com que les poblacions salitreres de Humbeston i Santa Laura (ciutats fantasmes declarades patrimoni mundial per la Unesco) es troben ubicades a escassos 50 km d’Iquique, he decidit contractar un tour turístic que les visiti juntament amb altres poblacions oasi de la zona.

Humberston i Santa Laura estan lligades a la prosperitat de la Nació xilena, però al mateix temps, son records de lluita sindical d’una societat esclavitzada i sense drets. Les protestes obreres de principis del segle XX solien acabar amb massacres socials (A vegades el patró assassinava de tota la població de la salitrera.. nins i dones incloses per reemplaçar-los amb treballadors dòcils). Això és la història d’un genocidi ocult en els llibres d’històrica universal.

Al final de la jornada, es va crear una complicitat entre els turistes majoritàriament xilens que compartíem el tour turístic... hehehe... i jo fent d’interacció social. No és d’estranyar que al ritme de cúmbies, besades i abraçades ens acomiadam de l’intens circuit.

Rendits de la visita (més de 12 hores ha durat el tour), acab menjant una empanada de formatge i de pollastre en una àrea exclusiva de Iquique en companyia de Fabio i Mauricio, uns nous amics carismàtics de Talca (situada al Sud de Santiago de Xile). Intenten sense èxit que m’afegeixi en una de les seves festes orgiàstiques que segons diuen practiquen sovint. Hehehe... rebuig diplomàticament el requeriment però sense deixar pensar en la curiosa petició llançada.

Una altra vegada son les dues de la matinada quan decideix partir cap a l’hotel,  però abans d’arribar me trob amb la desfilada del Carnaval Andí 2014, on les Cholites “dones amb polleres”, fan gala de les seves vestimentes acolorides i ballen alegres danses cabalístiques. Ufff. Ara estic a la meva salsa de bell nou!! Amb l’excusa de la bellesa de la indumentària aprofit a fer-me fotos al costat de les belles dones de l’altiplà. Tal és l’enrenou que s’envolta amb les meves fotos i rialles adjuntes, que la TV Local, que justament passava per la zona en la recerca de recursos visuals, decideix fer-me una entrevista personal, tenint especial interès en saber quin és el meu criteri de la festa major de Iquique.


Al dia següent m’aixec a les 7 hores amb el so d’una alarma que senyala la immediata evacuació de la població civil del centre històric cap als cerros dels voltants...  per la possible arribada d’una ona gegant provinent del pacífic... ohhhhhhhh... un tsunami!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Auxili..... ara la por se m’aferra irremediablement i no me deixa dormir un altre dia més fins que descobreix que tot és un simulacre.. o sigui a les 9 del matí.... només he dormit 3 hores i mitja un altre dia de bell nou.


Carnaval andí 2014


Carrers d'Iquique


Perill de tsunami


Salitrera Santa Laura


Salitrera de Humberston


Ballant Cúmbia o .. sent aprofitat per la madame


Botiga de Humberton


Piscina de Humberston amb en Mauricio i Fabian


Replica de l'Esmeralda: Dani i Maria Cristina


Cons volcànics (vol de Salta a Iquique)


Port d'Iquique... llops marins

Salta

Dia 21 de febrer de 2014

Salta (Argentina)

El trajecte de Córdoba a Salta en bus té una durada de 13 hores aproximadament. Encara que semblaria una eternitat i poc assolible des del punt de vista europeu, no resulta ser un trajecte llarg a escala americana. La classe suite del bus permet a l’usuari aïllar-se completament en compartiments separats per tanques i cortines. A més, els autobusos disposen de sistema de tv individualitzada, cadenes de ràdio... i senyal de wifi... i el personal de la companyia et complementen el servei amb uns àpats calents i complets... ahhh.. i quasi se m’oblidava!!! el seient es transforma en llit horitzontal... apte per passar una nit plàcida amb el trontoll de la carretera. Com son hores calmades, aprofit el temps per escriure, tranquil·litzar-me i assolir els conceptes i sensacions viscudes fins al moment, això quan no hi ha una nova persona interessant a conèixer, per què en tal cas, la gresca dins el bus està assegurada.

Com no era la primera vegada que visitava Salta, sentiments de nostàlgies continguda me brollen sobtadament quan un recordat edifici, restaurant, hotel o botiga me compareixia davant meu... -alça!!! Quin vells temps!!!!-, ara seria el moment oportú per dir... -com enyor al meu inseparable company de viatge Josep M. Torres-, amb el qual vaig compartir grans moments a la ciutat de Salta fa 4 anys.

Salta La Linda”, així és com se l’anomena per tota l’Argentina, diríem que és la porta d’entrada a les quebrades més exuberants i reconegudes  del país i pas d’accés a la veïnada Bolívia (per la Quebrada de Humahuaca, declarada patrimoni mundial de la Humanitat per la Unesco pels seus valors històrics i patrimonials), i també al fronterer Xile (per l’increïble  desert d’Atacama).

La ciutat ha sabut conservar gran part de l’arquitectura colonial, destacant edificis d’ús civil com el cabildo o de caire religiós com la catedral entre d’altres... tot això dins un ambient primaveral permanent... si bé, no estaria mal recalcar ara que la municipalitat hauria d’eliminar el trànsit rodat pel centre històric si la volgués convertir en un ciutat moderna i amb gran potencial turístic.

Com només estic de pas i a més, és una ciutat repetida, decideix tancar-me a la cambra de la residència Elena, actualitzar el blog i ordenar la quantitat de papers que he acumulat durant el viatge... deixant de banda totes les meves arts seductores per sociabilitzar-me, almanco per un dia. Es hora de no ser pertorbat almanco per un dia i dedicar-me a asserenar-me i descansar. Però com sempre... me qued amb un pam de nassos... quan la meva perspectiva es trunca en arribar a l’estació de Salta a les 7.30 hores del matí.., aquí és quan un motxiller italià s’apropa i em demana ajuda per trobar allotjament acceptable... el seu nom és en Davide.. ( es converteix en el meu company inseparable de la jornada). Poques hores més tard, al mercat d’artesania faig amistat amb una motxillera francesa que viatja tota sola per aquestes contrades, el seu nom és n’Alícia.. -Ja la tenc feta- pens. Ara, la fatiga inicial es va convertir en un èxtasi social i l’aptitud reservada i apagada es va transformar en un tarannà social i falaguer.

Acabam la jornada els tres plegats passejant, bevent copes i sopant en el carrer Balcarce, fita de la bauxa saltenya!!!. És aquí on es reuneix tota la joventut que vol prendre unes tapes, beure unes copes o simplement ballar en alguna de les millors discoteques de la zona. El moviment social és tan important, que les autoritats fins i tot tanquen al trànsit el carrer principal i dels adjacents, en un intent de garantir la seguretat als vianants.

Dimonis!!!.. a més per avalar la nostra sociabilitat en una societat desconeguda, prenem com a tècnica de combat el regalar abraçades a persones guapes que passegen per la ciutat!!! Els resultats són magnífics.. això sí, hem deixat la vergonya a casa. Armats amb una cartolina amb les paraules “Se regalan abrazos” encetam el vedat de caça.


Amb una manca de son acumulada decideix retirar-me prest cap a la cambra per dormir unes escasses 4 hores.. ja que a l’endemà tenc reservat un vol de Lanchile a primera hora. En arribar a la Residència, trob en Jorge, un jove de trenta anys d’origen espanyol, gerent del negoci familiar, pregant en veu alta el rosari amb molta devoció al mostrador de l’hostal, junt amb una altra empleada adscrita que li segueix el compàs. Aquí la religió es viu en el seu màxim esplendor.. Ave Maria Puríssima!


Carrers de Salta: Convent de monges 


Regalant amor


Davide, Dani i Alícia 


Restaurant on es menja "porotos"..fa 4 anys era aquí sopant amb en Josep

viernes, 21 de febrero de 2014

Còrdova (Ca na Sandra)

Dia 17-20 de febrer de 2014

Còrdova (Argentina)

La Companyia de Jesús, encarregada de l’empresa educativa i espiritual de la població bàsicament criolla, va crear una xarxa escolar   important per sud-americà, i en especial a la capital jesuítica del Paraguai (o sigui Córdoba), culminant la seva obra amb la inauguració de la segona universitat de l’Amèrica espanyola en 1622, on la disciplina de teologia convivia sense conflicte amb altres matèries humanístiques (filosofia, dret..) i d’altres àrees més tècniques (matemàtiques, medicina...).

La Companyia de Jesús sustentava econòmicament el manteniment de les escoles i universitat als ingressos obtinguts de la producció i venda de béns materials que elaboraven a les estàncies jesuítiques ubicades principalment al voltant de la ciutat de Córdoba, tal seria l’exemple de l’Estància de la Candelària dedicada a la producció mular, l’Estància Jesús Maria a la vinícola o l’Estància Alta Gràcia a la tèxtil. Altres estàncies o missions eren reservades a la cristianització de la població indígena.

Actualment el centre administratiu jesuítica cordovès (anomenat Manzana Jesuíta) i la xarxa d’Estàncies que l’envolten configuren un patrimoni arquitectònic, històric i cultural classificat patrimoni mundial per la Unesco.

Però qui eren els jesuïtes?

Varen néixer en resposta a la Reforma que es vivia al segle XVI europeu (recordem els predicadors reformistes Hus, Luter o Calvino). En un clima d’inquietud espiritual occidental, l’Església Catòlica, en un intent de preservar el poder i luxúria aberrant, va permetre la creació de les ordres religioses amb caire més socials amb l’objectiu que tenguessin una major sintonia  amb la societat que estava canviant de feudal a burgesa. És la denominada Contrareforma.

Però els problemes sorgiren quan la Companyia de Jesús va fructificar i el seu poder excedia a les previsions de l’estament dominant. A més, s’havien convertit en centres de transmissió de idees revolucionàries on qüestionaven l’autoritat suprema reial i papal. Llibres prohibits circulaven amb freqüència en la més absoluta clandestinitat, i generaven una corrent d’opinió i discussió allunyat al dogma imperant.

La tensió va esclatar quan el rei borbó Carles III d’Espanya, en una de les tantes excentricitats que la família ha demostrat durant generacions, va dictar la Real Celula en 1767 apaivagant una de les guspires més importants que sustentaven el pensament liberal occidental.

En tant, jo arrib a Córdoba a les 7 hores del matí del dia 17 de febrer amb la companyia de bus Andesmar, amb la cara somnolenta i amb poca higiene personal. A més durant el trajecte de Mendoza a Córdoba, m’havia avocat damunt un tassó ple de vi negre, tenint la roba tota tacada i olorosa.

Còrdova me compareix profundament trista en un dia gris i plujós. A més, els ruixats intens provoquen un kaós cirulatori que m’estressen substancialment i el pes de la maleta a les meves esquenes no m’ajuda a mitigar la desesperació. Intent refugiar-me de l’aigua, relaxar els meus músculs i tranquil·litzar-me en una cafeteria amb Wifi, on intent cercar un hotel o casa per airbnb acceptable... i vet aquí, l’amfitriona d’airbnb requerida (na Sandra) contesta ràpidament a la meva petició.. Ufff.. salvat!!!!!.. eren les 11 h.... ja duia quatre hores infatigablement interminable.

La casa de l’amfitriona, situada en un barri residencial, tranquil i serè, resulta ser càlida i acollidora, a més disposa d’una bella piscina (pileta) enmig d’un jardí amb gespa verda i plantes de noms exòtics. Respir amb satisfacció i alegria al trobar aquest recés de pau enmig de una mar de ciment. Una vegada fetes les presentacions de rigor, col·locada la motxilla en posició i finalitzada la dutxa d’aigua calenta necessària, me dispos amb plenitud a descobrir la capital jesuítica del Paraguai.

La visita a la Manzana Jesuítica és summament instructiva però poc aprofitada, perquè no me trob en aptes condicions físiques i mentals per seguir les paraules d’una guia, altament il·lustrada, una vegada passat el calvari del matí. Això sí, aprofit a conèixer diverses persones interessants, un viatger brasiler xerrador, una bella al·lota alta i morena anomenada Patricia. Els tres formam un grup de combat on intercomuniquem les impressions de l’explicació rebuda i reafirmen una amistat amb trobades posteriors.

El museu de la Memòria Històrica me fa pujar súbitament l’estat de constant somnolència quan de manera molt encertada explica les atrocitats comeses pel dictador Videla i successors.  Dirigents polítics, sindicalistes, o membres de corrents de pensament d’esquerra varen ser objectiu dels comandos especials encarregats de dur a terme l’escarni públic, vexacions, tortures, afusellament i posteriors desaparicions. L’encarregat del Museu (el senyor Juan Carlos) me mira amb resignació quan m’explica que encara a dia d’avui no s’ha obtingut justícia dels botxins dels familiars desapareguts. La indignació se m’apodera i els meus pensaments s’adrecen a tots aquells que varen donar la vida per simplement somiar amb un món més just i equitatiu.

Al dia següent, na Sandra (amfitriona d’airbnb) em proposa visitar les estàncies jesuítiques de Caroya, Jesús Maria i Santa Catalina. Accept la invitació amb humilitat i devers les 9 hores partim tota la família (venen les filles de l’amfitriona... na Adra Calorina i n’Estefania) cap a la zones de muntanya cordovesa. La jornada transcorre plàcidament entre els paisatges encisadors.. i és ara que me n’adono de la bellesa suprema de l’Argentina i del magnetisme dels seus variats paisatges. Els verds de les plantes i arbres es conjuguen amb el blau cel i els colors vius de les flors estivals... i la encisadora natura arriba allà on la mirada es perd. Dinam en el Restaurant casolà i típic de cuina italiana... El Fruili, els propietaris del qual, juntament amb tota la comunitat de Colonia Caroya, lloc on es situa el restaurant, és d’origen italià He de reconèixer que aquestes petites coses fan el viatge més memorable i sense l’ajuda de la meva amfitriona no l’hagués pogut assaborit, de fet, na Sandra i les seves filles es converteixen en persones entranyables. Acabam la jornada amb una bona ampolla de vi i mig gats partim a dormir.

Concloc la meva estada al departament de Córdoba visitant la població de Alta Gràcia i la seva Estància Jesuítica... encara que sense saber-ho prèviament top amb una grata sorpresa d’aquest viatge, la casa d’infància i joventut del Che, natural d’Argentina però adoptat i nacionalitzat pel règim cubà. M’alegra veure el llit, utensilis personals i zona de joc del petit revolucionari d’origen aristòcrata que es va convertir en una figura mítica del moviment revolucionari mundial.
Recordam que la seva fama es va disparar quan es va enrolar en el vaixell Gramma juntament amb el comandant Fidel Castro que va desembarcar a les costes de Cienfuegos per combatre les tropes del General Batista.

Sentiments de gran melangia s’apoderen irremediablement del meu cor en el comiat de Sandra, Adra Carolina i Estefanía. Gairebé no puc mirar-les a la cara quan les dic adéu, tan guapes com sempre, besant-me i desitjant-me bona sort. Una vegada que surt de la llar familiar i a punt d’arribar al cap de cantó del carrer on viuen, ja a distància prudent de la vista indiscreta de qualcú, esclat a plorar com un nin petit i la meva desolació s’incrementa amb la impotència de no haver manifestat amb major ímpetu el meu agraïment per haver-me acollit tan amorosament i per haver-me brindat aquesta gran experiència. Al cap i la fi, qui pot dir que ha viscut a un barri residencial de la ciutat de Córdoba i amb una família cordovesa!!!!!!???


Un “paramilitar pagat pels veïnats”, encarregat de vetllar per la seguretat del comerç i habitatges de la zona, se n’adona del meu estat de desolació i em convida a seure al seu costat en un intent de consol, en tant, esper l’autobús que me traslladarà al centre de la ciutat. Durant la conversa me mostra les eines de feina, armes de foc d’alt calibre. A partir d’ara, la psicosi de la seguretat s’arrela profundament del meu cos, i no pels possibles atracadors, violadors o assassins...que s’apropin a l’àrea més exclusiva de Córdoba, sinó perquè pens que aquell vell home, tosc, ordinari i alcoholitzat pugui tenir una joguina com aquesta! 


Estància Cayora


Mandana Jesuítica


Cabildo de Còrdova


Juan Carlos (gerent del museu de Memòria Històrica)


Mis chicas de Oro (Sandra, Adra i Estefanía)


Colònia Cayora


Sandra agotada


Restaurant Friuli


Estació de Còrdova


Camí cap a Santa Catalina


Estància Santa Catalina

lunes, 17 de febrero de 2014

Mendoza (can Ruben)

Dia 14-16 de febrer de 2014

Mendoza (Argentina)

El museu de José San Martín “Libertador de la Nació” resulta ser petitó però emotiu, regentat per una senyora jubilada que realça els èxits econòmics i socials de la Gran Argentina –sembla que la seva memòria es va returar abans del 2 de desembre de 2001 quan el Govern de Fernández de la Rua va adoptar mesures econòmiques dràstiques, com la limitació de doblers en efectius, que varen dirigir el país al col·lapse absolut, estam parlant del famós “El Corralito”. El museu no només il·lustra la vida i carrera del General militar sinó també de la ciutat de Mendoza, tristament destruïda pel terratrèmol de 1861.

Mendoza està ubicada a l’altre costat de la serralada andina en relació a Santiago de Xile, en una planícia desèrtica travessades per rius secs... o “rios muertos”. Les altes temperatures estivals resten apaivagades per la gran quantitat d’arbres nobles que ombregen els carrers o quadres urbanes, els quals s’irriguen per una complexa xarxa de canals trenats que discorren per cada una de les voreres dels carrers de la ciutat vinícola per excel·lència de l’Argentina, o també anomenada la ciutat del malbec – per la gran quantiat d’aquest tipus de cep de raïm cultivat- , superat amb creixos a l’arxiconegut cep Cabernet Sauvignon .
En Ruben,  psicòleg liberal, el meu amfitrió d’airbnb (casa on roman els tres vespres), resulta ser un al·lot animat, dinàmic i amb mentalitat oberta. Amb molta naturalitat me brinda la oportunitat d’introduir-me dins la societat lesbi gay medozina.... i així és... que sense esperar-ho en cap moment, rest involucrat gustosament en un ambient afectuós, envoltant de bombons lesbis i carismàtics gays, tots ells de gran qualitat humana. Son dos dies d’un tràfec constant, amb sopars elegants i festes d’alta gama fins elevadores hores nocturnes, el que t’inhabilita física i mentalment en la prestació d’atenció de les visites culturals de rigor de les hores diürnes. A més aprofitant l’avinentesa, procur nedant com un peix, enmig de les aigües turbulentes, intentant amb discreció però sense èxit, seduir a qualque lesbi-fadrineta mendozina.... ahhh... - na Paola i na Samira- quines senyores tan ben garrides-.

Entre els desassossecs espirituals nocturns, faig escala obligada als Cellers de Mendoza, - hagués estat un poc vergonyós i certament pecat no haver-los visitat encara que haguessin estat sumàriament-  Encara que la meva son premia amb força, i la meva estabilitat  perillava al tenir unes cames que me feien figa, intent mantenir-me eixerit tot els temps i captar com si un alumne d’escola fos, tota la informació en relació a la producció de vi de qualitat superior, i com no, el goig del tast de cloenda. El problema meu és que si bec vi amb la panxa buida me resulta absolutament funest, tenint com a resultat, posar-me a to durant unes hores valuoses.  

Aquesta alegria extra manifestada desprès del tast de cloenda de la visita vinícola, en fa relacionar-me amb una parella guapíssima i simpaticota de porteños argentins (na Guadalupe i en Facundo) que intenten seguir la bauxa però amb molta més moderació que la meva. Almanco demostren tenint més finor i prudència. Finalment acabam els tres prenen cerveses en una de les artèries principals del microcentre mendozí, explicant les nostres vides i passions. Na Guadalupe és una empleada de Lanchile i en Facundo, un jugador de pòker, que intenta guanyar “la plata” jugant via internet, curiós!!!!  

A meva aturada a Mendoza arriba inexorable i malauradament a la seva fi, acabant dinant una deliciosa lasanya bolonyesa casolana a ca na Sofi, la mare de Ruben, juntament amb una tia i un cosí forner divertit.

El comiat den Rubén resulta francament trist. He deixat un autèntic amic per temps indefinit després de tres dies vivim aventures plegats.  M’acompanya a la porta de ca seva, i amb una abraçada forta, ens desitjam la sort en la vida. Tendre i desolador. En aquest moments intent allunyar-me ràpidament de ca seva per no pensar més en aquesta traumàtica separació però al mateix temps somiant retornar en la ciutat den Ruben. A partir d’aquest moment la imatge de Mendoza sempre l’associaré a Rubén, amics i família. Gràcies amic estimat!


Gracias Rubén... un fuerte abrazo y muchos, muchos, muchos recuerdos a todos los tuyos (Paola, Samira, Jorge, Néstor, Eduardo, Susi, tu tía y primo) que forman ya parte de mi corazón!


Carrer de casa Ruben (cotxe metalitzat)


Carrer de Mendoza


Comerç mendozí


Síquies mendozines


Jorge, Ruben i Eduardo


Susi, Ruben i tia


Facundo i Guadalupe


Paola, Samira i Ruben


Empanades del mercat de Santa Ana (centre de Mendoza)