viernes, 21 de febrero de 2014

Còrdova (Ca na Sandra)

Dia 17-20 de febrer de 2014

Còrdova (Argentina)

La Companyia de Jesús, encarregada de l’empresa educativa i espiritual de la població bàsicament criolla, va crear una xarxa escolar   important per sud-americà, i en especial a la capital jesuítica del Paraguai (o sigui Córdoba), culminant la seva obra amb la inauguració de la segona universitat de l’Amèrica espanyola en 1622, on la disciplina de teologia convivia sense conflicte amb altres matèries humanístiques (filosofia, dret..) i d’altres àrees més tècniques (matemàtiques, medicina...).

La Companyia de Jesús sustentava econòmicament el manteniment de les escoles i universitat als ingressos obtinguts de la producció i venda de béns materials que elaboraven a les estàncies jesuítiques ubicades principalment al voltant de la ciutat de Córdoba, tal seria l’exemple de l’Estància de la Candelària dedicada a la producció mular, l’Estància Jesús Maria a la vinícola o l’Estància Alta Gràcia a la tèxtil. Altres estàncies o missions eren reservades a la cristianització de la població indígena.

Actualment el centre administratiu jesuítica cordovès (anomenat Manzana Jesuíta) i la xarxa d’Estàncies que l’envolten configuren un patrimoni arquitectònic, històric i cultural classificat patrimoni mundial per la Unesco.

Però qui eren els jesuïtes?

Varen néixer en resposta a la Reforma que es vivia al segle XVI europeu (recordem els predicadors reformistes Hus, Luter o Calvino). En un clima d’inquietud espiritual occidental, l’Església Catòlica, en un intent de preservar el poder i luxúria aberrant, va permetre la creació de les ordres religioses amb caire més socials amb l’objectiu que tenguessin una major sintonia  amb la societat que estava canviant de feudal a burgesa. És la denominada Contrareforma.

Però els problemes sorgiren quan la Companyia de Jesús va fructificar i el seu poder excedia a les previsions de l’estament dominant. A més, s’havien convertit en centres de transmissió de idees revolucionàries on qüestionaven l’autoritat suprema reial i papal. Llibres prohibits circulaven amb freqüència en la més absoluta clandestinitat, i generaven una corrent d’opinió i discussió allunyat al dogma imperant.

La tensió va esclatar quan el rei borbó Carles III d’Espanya, en una de les tantes excentricitats que la família ha demostrat durant generacions, va dictar la Real Celula en 1767 apaivagant una de les guspires més importants que sustentaven el pensament liberal occidental.

En tant, jo arrib a Córdoba a les 7 hores del matí del dia 17 de febrer amb la companyia de bus Andesmar, amb la cara somnolenta i amb poca higiene personal. A més durant el trajecte de Mendoza a Córdoba, m’havia avocat damunt un tassó ple de vi negre, tenint la roba tota tacada i olorosa.

Còrdova me compareix profundament trista en un dia gris i plujós. A més, els ruixats intens provoquen un kaós cirulatori que m’estressen substancialment i el pes de la maleta a les meves esquenes no m’ajuda a mitigar la desesperació. Intent refugiar-me de l’aigua, relaxar els meus músculs i tranquil·litzar-me en una cafeteria amb Wifi, on intent cercar un hotel o casa per airbnb acceptable... i vet aquí, l’amfitriona d’airbnb requerida (na Sandra) contesta ràpidament a la meva petició.. Ufff.. salvat!!!!!.. eren les 11 h.... ja duia quatre hores infatigablement interminable.

La casa de l’amfitriona, situada en un barri residencial, tranquil i serè, resulta ser càlida i acollidora, a més disposa d’una bella piscina (pileta) enmig d’un jardí amb gespa verda i plantes de noms exòtics. Respir amb satisfacció i alegria al trobar aquest recés de pau enmig de una mar de ciment. Una vegada fetes les presentacions de rigor, col·locada la motxilla en posició i finalitzada la dutxa d’aigua calenta necessària, me dispos amb plenitud a descobrir la capital jesuítica del Paraguai.

La visita a la Manzana Jesuítica és summament instructiva però poc aprofitada, perquè no me trob en aptes condicions físiques i mentals per seguir les paraules d’una guia, altament il·lustrada, una vegada passat el calvari del matí. Això sí, aprofit a conèixer diverses persones interessants, un viatger brasiler xerrador, una bella al·lota alta i morena anomenada Patricia. Els tres formam un grup de combat on intercomuniquem les impressions de l’explicació rebuda i reafirmen una amistat amb trobades posteriors.

El museu de la Memòria Històrica me fa pujar súbitament l’estat de constant somnolència quan de manera molt encertada explica les atrocitats comeses pel dictador Videla i successors.  Dirigents polítics, sindicalistes, o membres de corrents de pensament d’esquerra varen ser objectiu dels comandos especials encarregats de dur a terme l’escarni públic, vexacions, tortures, afusellament i posteriors desaparicions. L’encarregat del Museu (el senyor Juan Carlos) me mira amb resignació quan m’explica que encara a dia d’avui no s’ha obtingut justícia dels botxins dels familiars desapareguts. La indignació se m’apodera i els meus pensaments s’adrecen a tots aquells que varen donar la vida per simplement somiar amb un món més just i equitatiu.

Al dia següent, na Sandra (amfitriona d’airbnb) em proposa visitar les estàncies jesuítiques de Caroya, Jesús Maria i Santa Catalina. Accept la invitació amb humilitat i devers les 9 hores partim tota la família (venen les filles de l’amfitriona... na Adra Calorina i n’Estefania) cap a la zones de muntanya cordovesa. La jornada transcorre plàcidament entre els paisatges encisadors.. i és ara que me n’adono de la bellesa suprema de l’Argentina i del magnetisme dels seus variats paisatges. Els verds de les plantes i arbres es conjuguen amb el blau cel i els colors vius de les flors estivals... i la encisadora natura arriba allà on la mirada es perd. Dinam en el Restaurant casolà i típic de cuina italiana... El Fruili, els propietaris del qual, juntament amb tota la comunitat de Colonia Caroya, lloc on es situa el restaurant, és d’origen italià He de reconèixer que aquestes petites coses fan el viatge més memorable i sense l’ajuda de la meva amfitriona no l’hagués pogut assaborit, de fet, na Sandra i les seves filles es converteixen en persones entranyables. Acabam la jornada amb una bona ampolla de vi i mig gats partim a dormir.

Concloc la meva estada al departament de Córdoba visitant la població de Alta Gràcia i la seva Estància Jesuítica... encara que sense saber-ho prèviament top amb una grata sorpresa d’aquest viatge, la casa d’infància i joventut del Che, natural d’Argentina però adoptat i nacionalitzat pel règim cubà. M’alegra veure el llit, utensilis personals i zona de joc del petit revolucionari d’origen aristòcrata que es va convertir en una figura mítica del moviment revolucionari mundial.
Recordam que la seva fama es va disparar quan es va enrolar en el vaixell Gramma juntament amb el comandant Fidel Castro que va desembarcar a les costes de Cienfuegos per combatre les tropes del General Batista.

Sentiments de gran melangia s’apoderen irremediablement del meu cor en el comiat de Sandra, Adra Carolina i Estefanía. Gairebé no puc mirar-les a la cara quan les dic adéu, tan guapes com sempre, besant-me i desitjant-me bona sort. Una vegada que surt de la llar familiar i a punt d’arribar al cap de cantó del carrer on viuen, ja a distància prudent de la vista indiscreta de qualcú, esclat a plorar com un nin petit i la meva desolació s’incrementa amb la impotència de no haver manifestat amb major ímpetu el meu agraïment per haver-me acollit tan amorosament i per haver-me brindat aquesta gran experiència. Al cap i la fi, qui pot dir que ha viscut a un barri residencial de la ciutat de Córdoba i amb una família cordovesa!!!!!!???


Un “paramilitar pagat pels veïnats”, encarregat de vetllar per la seguretat del comerç i habitatges de la zona, se n’adona del meu estat de desolació i em convida a seure al seu costat en un intent de consol, en tant, esper l’autobús que me traslladarà al centre de la ciutat. Durant la conversa me mostra les eines de feina, armes de foc d’alt calibre. A partir d’ara, la psicosi de la seguretat s’arrela profundament del meu cos, i no pels possibles atracadors, violadors o assassins...que s’apropin a l’àrea més exclusiva de Córdoba, sinó perquè pens que aquell vell home, tosc, ordinari i alcoholitzat pugui tenir una joguina com aquesta! 


Estància Cayora


Mandana Jesuítica


Cabildo de Còrdova


Juan Carlos (gerent del museu de Memòria Històrica)


Mis chicas de Oro (Sandra, Adra i Estefanía)


Colònia Cayora


Sandra agotada


Restaurant Friuli


Estació de Còrdova


Camí cap a Santa Catalina


Estància Santa Catalina

No hay comentarios:

Publicar un comentario