lunes, 24 de febrero de 2014

Iquique

Dia 22-24 de febrer de 2014

Iquique (Xile)

Amb la companyia aèria Lanchile vol de la ciutat de Salta cap a la població d’Iquique... i travesso uns paisatges totalment immaculats de la serralada dels Andes, començant amb una selva negra a les faldes de les muntanyes argentines, per convertir-se en prats pelats color verds intens de la puna i finalitzant una vegada que es traspassa els puigs més alts que configuren la línea imaginària de les dues fronteres, en una desolada planícia color ocre senyal que ja som al desert d’Atacama (Xile)... és el desert més sec del món.. i encara així la vida s’aferra en qualsevol escletxa on pugui haver una mica d’humitat.

Com un nin petit, m’aferro a la finestra de l’avió per contemplar amb incredulitat la majestuositat de les muntanyes, els ressecs salars i els cons volcàniques alguns d’ells encara fumejant.

Iquique va pertànyer al Perú fins a finals del XIX quan les tropes xilenes, en un intent de preservar els interessos econòmics invertits en les empreses destinades a l’extracció dels minerals, va envair tota la zona i es va apoderar de gran part del territori nord. Una de les celebritats més anomenades de la guerra del Pacífic Sud.. o Guerra del Salitre, és n’Arturo Prats, un almirall “sonat” que va sacrificar la seva vida i la de la seva tripulació (compresa majoritàriament per nins de 10 a 17 anys) en un acte d’heroisme patri quan va enfrontar-se cegament amb la l’antiquada goleta Esmeralda que tripulava a la totpoderosa armada naval peruana. L’excèntric comandant va morir en el primer intent d’abordatge. Actualment el nom d’Aturo Prats dóna nom a les principals places i carrers de tota Xile.

La ciutat marítima d’Iquique, situada en una llengua de terra guanyada a la mar causada per l’esfondrament dels penya-segats que l’encerclen -una esllavissada- (en portugués seria una fajã), gaudeix d’una meteorologia solejada perenne i d’una aridesa extrema. Aquí les precipitacions son pràcticament nul·les durant tot l’any.

És una ciutat que va prosperar econòmicament en els segles anteriors amb la mineria salitrera (és a dir, l’additiu mineral que fertilitza les plantes afavorint un creixement ràpid i fort). Rastres de la seva vigorositat i potència històrica es manifesta encara en la gran quantitat de cases o palaus de fusta que engalana una de les ciutats millors preservades de Xile. El centre històric seria com un escenari de poble de pel·lícula de l’Oest americà però amb un caire més glamurós.
Com que les poblacions salitreres de Humbeston i Santa Laura (ciutats fantasmes declarades patrimoni mundial per la Unesco) es troben ubicades a escassos 50 km d’Iquique, he decidit contractar un tour turístic que les visiti juntament amb altres poblacions oasi de la zona.

Humberston i Santa Laura estan lligades a la prosperitat de la Nació xilena, però al mateix temps, son records de lluita sindical d’una societat esclavitzada i sense drets. Les protestes obreres de principis del segle XX solien acabar amb massacres socials (A vegades el patró assassinava de tota la població de la salitrera.. nins i dones incloses per reemplaçar-los amb treballadors dòcils). Això és la història d’un genocidi ocult en els llibres d’històrica universal.

Al final de la jornada, es va crear una complicitat entre els turistes majoritàriament xilens que compartíem el tour turístic... hehehe... i jo fent d’interacció social. No és d’estranyar que al ritme de cúmbies, besades i abraçades ens acomiadam de l’intens circuit.

Rendits de la visita (més de 12 hores ha durat el tour), acab menjant una empanada de formatge i de pollastre en una àrea exclusiva de Iquique en companyia de Fabio i Mauricio, uns nous amics carismàtics de Talca (situada al Sud de Santiago de Xile). Intenten sense èxit que m’afegeixi en una de les seves festes orgiàstiques que segons diuen practiquen sovint. Hehehe... rebuig diplomàticament el requeriment però sense deixar pensar en la curiosa petició llançada.

Una altra vegada son les dues de la matinada quan decideix partir cap a l’hotel,  però abans d’arribar me trob amb la desfilada del Carnaval Andí 2014, on les Cholites “dones amb polleres”, fan gala de les seves vestimentes acolorides i ballen alegres danses cabalístiques. Ufff. Ara estic a la meva salsa de bell nou!! Amb l’excusa de la bellesa de la indumentària aprofit a fer-me fotos al costat de les belles dones de l’altiplà. Tal és l’enrenou que s’envolta amb les meves fotos i rialles adjuntes, que la TV Local, que justament passava per la zona en la recerca de recursos visuals, decideix fer-me una entrevista personal, tenint especial interès en saber quin és el meu criteri de la festa major de Iquique.


Al dia següent m’aixec a les 7 hores amb el so d’una alarma que senyala la immediata evacuació de la població civil del centre històric cap als cerros dels voltants...  per la possible arribada d’una ona gegant provinent del pacífic... ohhhhhhhh... un tsunami!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Auxili..... ara la por se m’aferra irremediablement i no me deixa dormir un altre dia més fins que descobreix que tot és un simulacre.. o sigui a les 9 del matí.... només he dormit 3 hores i mitja un altre dia de bell nou.


Carnaval andí 2014


Carrers d'Iquique


Perill de tsunami


Salitrera Santa Laura


Salitrera de Humberston


Ballant Cúmbia o .. sent aprofitat per la madame


Botiga de Humberton


Piscina de Humberston amb en Mauricio i Fabian


Replica de l'Esmeralda: Dani i Maria Cristina


Cons volcànics (vol de Salta a Iquique)


Port d'Iquique... llops marins

No hay comentarios:

Publicar un comentario