domingo, 9 de febrero de 2014

Palma- Santiago de Xile

Dia 8 i 9 de febrer de 2014

Dedicat a Marquet, Mariona, Josepet...  i Ma mare i Mon pare i a tota la resta de família i amics que deix enrere. Sempre estareu al meu cor i vos duré present durant aquest llarg viatge.

El comiat de la gent estimada resulta violentament trist. Intent amb grans esforços sobrepassar l’adversitat amb tocs d’humor, alegria i fortalesa, però el meu interior està certament afectat.

Aquest viatge serà diferent als altres, ja que no tenc res programat i el trajecte s’anirà configurant en funció dels ànims de cada moment i els nous amics que em faci durant la ruta, això sí amb un objectiu configurat... visitar els països lusòfons, és a dir, Brasil, Cap Verd i Portugal. Sé cert que serà un viatge que me deixà marca (per bé o malament) però sen s dubte, quedarà registrada com una fita històrica en la meva vida al haver-me convertir en un humil deixeble de n’ Ibn Battuta, personatge històric i viatjador intrèpid, súbdit del regne alauita, que un dia va deixar les terres marroquines per embarcar-se com ambaixador a conèixer la darreres fronteres geogràfiques d’expansió de la religió musulmana.   

És un viatge que empren tot sol, sense cap companyia on me pugui recolzar en els moments de feblesa anímica, per tant, serà tot un recte personal.. o com diuen els meus amics madrilenys (Ricard i Xavier) un acte de valentia, a més s’afegeix una previsió poc rigorosa de la ruta i la data de tornada.

El dia a Mallorca ha comparegut fred i gris, amb previsions poc encomiàstiques. Almanco no plou i això anima a mantenir la moral alta i el cap aixecat. Quan me dirigia cap a l’aeroport, en mig de la rotonda del carrer de Manacor, una conductora poc prudent colpeja la part del darrera del cotxe, el que me fa perdre uns valuosos 30 minuts i incrementa el nerviosisme ja acumulat. Amb un bon somriure en Marc “conductor” intenta desempallegar-se ràpidament de la despistada i... angelical senyoreta, una vegada signat el part de sinistres.

Amb una escala a Madrid, residència de la residual, degradant i corrupte monarquia borbònica, decideix fer una volta pel centre històric de la Villa Imperial abans de romandre al desolador hotel Auditorium .. també anomenat “El Resplandor” (batiat així per la decoració de mobles de l’any 70, passadissos quilomètrics, grans espais buits... i especialment  per la solitud regant), de fet, he volgut sortir de l’hotel a corre cuita perquè en fa por pensar que darrera qualque cap de cantó de l’interminable edifici en Jack Nicholson sortirà amb una serra elèctrica amb una mirada diabòlica i amb voluntat de clivellar –me.

No em fa molta gràcia visitar Madrid... de fet, tenc certa repulsa perquè els meus pensament se centren en el despotisme de la classe política resident a la capital.. (el que governa i el que ha governat fins ara, o sigui, el PPSOE.. o la seva marca blanca UPyD o VOX... Tots extrema dreta), que vetllen per mantenir-se en la seva poltrona a costa d’una societat que veu minvada els seus drets civils, laborals i socials a velocitat de vertigen.  Però de sobte, en front del Centre Cultural Blanquerna (impulsora de la cultura i llengua catalana) me’n ensopeg amb una manifestació acolorida amb banderes comunistes, republicanes i d’altres signes que no identific amb claretat,...  en tot cas, els manifestant proclamen la llibertat davant del règim inquisidor actual, que dona protecció als banquers abans que a les famílies aturades i sense recursos. Auauhhhh! En fa ganes d’alienar-me, donar el meu recolzament i suport, posar el meu gra d’arena, ara començ a notar i sentir un altre Madrid amb gent desperta i activa que intenta donar sol·lucions als problemes reals i no es deixa manipular per cortines de fum.....me sent a ca meva... Madrid .. I love you!!!

A les 12.30 del dia 9 de febrer comença l’embarcament del vol d’Ibèria.. son unes tretze hores marcades per fortes turbulències sobretot a la sortida de Madrid i en mig de l’atlàntic... diguem que les embranzides de les ciclogènesis explosives que onada darrere onada visiten la península se sent de manera més virulenta quan un està volant. Son moment difícils que et fan reflexionar profundament sobre l’existència de la vida i de tu mateix tot enmig d’una tempesta a 10000 metres d’alçada, però per sort.. una auxiliar de vol, d’una cinquantena d’anys, prima i amb cara de pervertida intenta tranquil·litzar als passatgers anunciant que les turbulències no interfereixen a la seguretat del vol i que en cert aspectes son relaxants, ja que t’engronsen i et permeten conciliar millor la son durant el in eternum trajecte cap a la capital xilena.

Sembla que les turbulències es calmen un poc quan l’avió passa per l’arxipèlag canari, on els passatgers, entre ells jo, miram embadalits l’esplendorós puig del Teide que amb els seus 3718 metres ressurt en mig dels gruixats niguls..  mentre els auxiliars de vols intenten convèncer als passatgers amb aptituds més letàrgiques i poc deixondides perquè prenguin el cafè natural recent fet ... que me tem que es tracta de pixat d’ego i fred.

A la fi arribam a Santiago de Xile a les 22:30 hora local, amb les cames tremoloses per falta d’exercici a bord i amb una cara de faccions allargades amb ulls rodons i ulleres caigudes, que denota intenses hores de vol fatigós, intent fugir disparat com una bala cap al proper bus, necessit una dutxa d’aigua calenta i un llit confortable on recuperar-me de l’intens bric à brac.



Sortint de Valldemossa


Hotel Resplandor (Auditorium Madrid)


(Vol amb turbulències)






No hay comentarios:

Publicar un comentario