miércoles, 26 de febrero de 2014

Pisagua

Dia 25-27 de febrer de 2014

Pisagua (Xile)... el camp d’extermini xilè!

Amb una furgoneta – bus petit- ple d’estampetes religioses que pertany a una petita companyia de transport local surt a les 17:30 de l’estació central de bus iquiquenya amb direcció a la mítica Pisagua, una de les fites més emblemàtiques del Nord de la pampa xilena.

Quan Pisagua es va convertir en port salnitrer (principis del XX) una explosió de prosperitat i riquesa va brollar en la comarca. Gent provinents de totes les nacions immigraren cap al potosí xilè atrets per històries fantàstiques de carrers coberts d’or en una societat plena d’oportunitats. La població es va multiplicar per milers assolint una xifra estable de 20.000 persones. El pecat capital dominava una forma de vida plena excessos i opulència. .... però això va arribar a la seva fi..., més que nosaltres sabem que tota pujada té una davallada... i això va succeir a finals dels 50 amb la caiguda internacional de l’or blanc i desbancament del salnitre. De cop i volta en un acte comparable com un apocalipsi bíblic, Pisagua va deixar d’exportar salnitre, col·lapsant el motor de suport econòmic... i és aquí quan la població activa, en un èxode massiu sobtat, va abandonar les seves llars, famílies i tot un món de nostàlgics records... Actualment, l’abandonada ciutat salnitrera compta amb una població de 300 ànimes envellides, que sobreviuen del record de l’avior i esperen amb melangia la vinguda d’una nova industria que doni una segona oportunitat. En tant s’espera el desitjat miracle econòmic, els abandonats edificis emblemàtics (Hospital de Beneficència, Cases de Tolerància “Bordells”, Teatre, Biblioteca, Aeròdrom, etc...) son testimoni muts del vell resplendor.

Però la història de la ciutat caiguda en desgràcia no acaba aquí. Per la seva ubicació enrevessada enmig del desert, manca d’infraestructures viaries i extrema sol·licitud varen ser detonats idonis, segons els dirigents de la dictadura de Pinochet, per ubicar  un camp de reclusió, tortura i assassinat dels opositors del règim. A partir de les hores i dissortadament el nom de Pisagua va caure en el més absolut cataclisme, i només la seva pronunciació genera sentiments d’horror i aversió entre la societat xilena. Gratar els voltants de Pisagua pot implicar descobrir encara fosses comunes d’aquells que no els varen deixar somiar en la construcció d’un món més equitatiu i just.

Aferrat a la finestra contemplant amb atordiment l’angosta i sinuosa carretera recent asfaltada que s’enfila pels canyons, comellars i valls, arrib a la plaça de Pisagua, a les 21 hores, ja de vespre negre. Tenc una sensació d’autèntica soledat en un indret amb manca de lluminària pública. De sobte, i com si un fantasma es tractés, den mig de la foscúria, compareix en Rafael (propietari de l’Hostal la Roca), un home octogenari en actiu que me fa de transfer cap a la seva familiar hostatgeria, l’única oberta en el fantasmagòric indret. La por se m’apodera de bell nou quan me n’entem que estic bastant enfora de qualsevol signe de vida racional en aquella població polsosa. És com viure en una pel·lícula de por en viu. A més, som l’únic turista perdut per aquelles contrades.

Els mobles de la cambra són antiquats i la darrere figura decorativa que adorna l’hostatgeria deu ser de l’any 70 aprox, amb televisions mastodòntiques en blanc i negres reparades amb suma cura quan deixaven de fer ús i telèfons de cables amb marcadors antics. El conjunt configura un ambient de Museu etnològic.

Com que en Rafel té problemes auditius, es comunica amb la seva dona na Caterina cridant, així com connecta els programes de TV amb un volum de decibèlics que sobrepassa els admesos per les organitzacions mundials de la salut.
Per altra banda, na Caterina, és una xilena afrancesada, escriptora, investigadora i fanàtica de la història de Pisagua. Les converses mútues resulten summament enriquidores.

Amb les primeres guspires solars m’aixec falaguer per mirar per la finestra de la cambra... i – pataplaf- astorat rest impassible davant de les vistes més impressionants d’aquest viatge, amb la mar blava als meus peus, els cerros grocs que l’envolta i la vella població en situació de letargia absoluta . Ara me sent més reconfortat del trajecte i començ a valorar amb força l’esforç i temps invertit en arribar a Pisagua.

Proveït d’aigua i qualque queviures la jornada es presenta farcida d’activitats. A una hora caminant cap al sud, hi ha una colònia de llops marins que plàcidament descansen en les roques escalfades dels illots i cales que els serveix de refugi, i a dues hores a peu cap al Sud de la població sobresurten les runes de la Pisagua antiga (abans de ser reubicada definitivament a l’emplaçament actual a causa de la pesta negra que va assolir la població al segle XIX) juntament amb el cementeri municipal i una de les platges més admirable de la costa xilena.

Tota la regió mostra signes del gloriós passat, i no deix de pensar en com devia ser la vida en un indret tan inhòspit i ressec com aquest. A més, sembla que el rellotge del temps un dia va decidir deixar de funcionar, paralitzant i fent desaparèixer súbitament una societat dinàmica. Tot és tant enigmàtic!!! Fins i tot al cementeri mostra signes d’un abandonament a corre cuita, amb cadàvers abandonats per les vies o tombes sense finalitzar i deixades a la seva sort. Cal recordar que per l’extrema sequedat i absència d’humitat permeten una major conservació de les restes fúnebres.
La jornada acaba amb un sopar tertúlia amb na Caterine i en Rafel, menjant palta (advocat) esclafat amb el té .. i afegint uns additius mediterranies (oli d’oliva i tomàtiga) per no oblidar els orígens i costums de la meva procedència.

La meva estància ha estat curta però intensa.. i vos puc assegurar que passejar pels carrers solitaris i desemparats de Pisagua t’envolta en un aura de misticisme que et convida a la pensament profund i reflexió.


També deix enrere na Marichel...  la reservada professora, guardiana de la biblioteca, guia del teatre, cuidadora del minso jovent... en síntesi... “una chica para todo”.... -deu ser una eminència!- crec amb determinació. Més tard, n’Ariel.. un carabiner destinat a Pisagua me subratlla que na Marichel... només té estudis primaris,  fa intrusisme professional... però al cap i a la fi, no hi ha una altra cosa millor a Pisagua.


Vista d'Iquique (sortida)


Vista Pisagua


Direcció Hostal La Roca


Hospital de Beneficiència


Ciutat dels Morts de Pisagua


Platja de Pisagua


Carrers de Pisagua


Ariel "el Carabiner"


Autobús sortint de Pisagua (cara de pena)


Camis de Pisagua


Pisagua Vell


Marichel a la biblioteca


Caterine i Rafael (propietaris de l'Hostal)

No hay comentarios:

Publicar un comentario