Afers exteriors illencs: Santiago de Xile

Dia 10-11 de febrer de 2014

Santiago de Xile

Com diu n’Antònia Font a la seva cançó “Islas Baleares” ... Somos diferentes no hay dos iguales, un montón de gente (..). Així es podria definir des del punt de vista antropològic la capital d’aquesta Nació de 16 milions de persones aïllades de la resta del món per les fastuoses muntanyes dels Andes o per l’immensitat de l’Oceà Pacífic. Però a sorpresa de tots, l’estatuts econòmic de la societat s’encaixa amb molta precisió al grup ètic que es pertany, o sigui... perquè m’entengueu, si ets descendent d’europeu (criollo) tens un nivell de vida eminent, però aquest rang s’enderroca si hi ha alguna mescla amb la població indígena local... (mestizo).

Al matí devers les 7:30 hores m’aixec del llit d’un bot, més eixerit que un gínjol, per fer una ullada per la finestra del vuitè pis de l’apartament Spazio Bellas Artes que s’ubica al C/ Huerfanos, 547 (o sigui, just al costat de la plaça d’Armes), i testimoniï que el dia apareix gloriosament solejat, amb una temperatura agradable i una brisa lleugera i refrescant. S’ha acabat les temperatures baixes, bufades de vent desagradables i els cels tapadots del vell continent que deprimeixen a qualsevol esser humà, per molt satisfet i feliç que sigui.

Ara me sent un quixot o tirant lo blanc amb la seva armadura, a punt de descobrir els entrellats de la ciutat fundada en honor a l’apòstol San Jaume (San Tiago) pel conqueridor Pedro de Valdivia el 12 de febrer de 1541.

Una vegada feta la visita obligada al Palau de la Moneda i la Catedral, visit el Cementeri General per retre homenatge a personatges il·lustres de la història i cultura xilena, entre ells l’ex-president Salvador Allende o el Libertador de la República Xilena, Bernardo de O’higgins.. (traslladat a les portes del Palau de la Moneda), però també activistes de renom represaliats per la dictadura del General Pinochet, com Victor Jara o lluitadores insaciables de la pau i fraternitat com Violeta Parra.

Entre tantes tombes i nínxols al meu costat, començ a sentir-me fatigat i nauseabund, -supòs que ja és hora de partit-, pens amb saviesa!!!, però de sobte, me top amb en Roberto, un home de 70 anys, amb un físic desgastat i una cara enfarinada de la pols que provoca el tall de la pedra de les làpides funeràries. Me comenta que és l’encarregat de donar sepultura a la societat més humil de Santiago, afegint amb resignació que el govern xilè només permet mantenir el familiar difunt en el nínxol públic per un període de 5 anys i llavors et desenterren per cremar-te i així fer desaparèixer la teva memòria per sempre més. -Tot una injustícia- exclama desconsolat, -fins i tot- continua l’enterramorts revolucionari, -les diferències socials continuen després més enllà de la vida-. En Roberto ha viscut des de sempre en una caseta habilitada entre les tombes mig ensorrades amb la seva família. Me fix que les seves netes juguen pel voltant dels nínxols com si res les pertorbàs durant el plàcid dia estiuenc.

Una de les visites rememorables de la visita a Santiago ha estat la del Monestir Dominic que en els seus orígens estava situada a les afores de la capital, però que amb l’expansió urbanística ha acabat inexorablement engolit. L’ordre dominica va sorgir com a resposta als excessos de riquesa i pecaminoses luxúries eclesiàstiques en el temps de turbulències socials i desafecció catòlica viscuda en el vell continent durant els segles XVI i XVII (Recordem els moviments reformadors de Luter, Hus o Calvino) Les regles monàstiques dominiques, es diferencien principalment de les franciscanes per desenvolupar un postulat actiu, ja, s’encomanan l’educació d’allà on s’estableixen. No és casualitat que la primera Universitat de Santiago va ser creada pels dominics.

Durant la meva visita el responsable del museu, el senyor Hugo Castillo, mig encuriosit per la meva procedència i gustos artístics i mig estranyat de trobar un estranger en un museu situat fora del centre històric amb una temàtica tan específica, m’enceta conversació i me fa de guia turístic amb explicacions exclusives. ((((Abans de la seva arribada estava més content que unes pasqües revoltant amb completa solitud els corredors, cel·les i clastres que configuren en conjunt monàstic, imaginant-me la vida monacal i rastrejant l’enigmàtica força de l’esperit sant))) Hugo es mostra satisfet i content de la seva tasca, que exerceix amb orgull des de fa més de 30 anys, a més accedeix a la meva petició de mostrar-me la biblioteca dominica, coneguda internacionalment per les obres de gran valor històric, i per haver estat la més important de Xile en la seva època. És una Joia!!!

La jornada continua amb la visita a la casa de Matilde (La Chascona), l’amant de Pablo Neruda, ubicada als peus del funicular que s’enfila cap al Cerro San Cristobal, centre de desconnexió i oci dels santiaguenys, i des d’on és veu “l’skyline” de la metropoli. Mentre faig les fotos de rigor conec una parella d’amics, en Jonathan i n’Alexandre, que resulten ser sociables i divertidots. Intenten explicar-me detalladament el tarannà xilè, així com me destaquen les seves virtuts i defectes. Ens cau la nit ràpidament amb la conversa amena i profunda, així que decidim acabar el dia a l’apartament que tenc llogat aprofitant la cuina per bullir un quilo de Xoritos (musclos gegants) i cloïsses que havia comprat al mercat central durant al matí per uns 5 euros aprox.