Dia
10-11 de febrer de 2014
Santiago
de Xile
Com diu
n’Antònia Font a la seva cançó “Islas
Baleares” ... Somos diferentes no hay
dos iguales, un montón de gente (..). Així es podria definir des del punt
de vista antropològic la capital d’aquesta Nació de 16 milions de persones aïllades
de la resta del món per les fastuoses muntanyes dels Andes o per l’immensitat
de l’Oceà Pacífic. Però a sorpresa de tots, l’estatuts econòmic de la societat s’encaixa
amb molta precisió al grup ètic que es pertany, o sigui... perquè m’entengueu,
si ets descendent d’europeu (criollo)
tens un nivell de vida eminent, però aquest rang s’enderroca si hi ha alguna
mescla amb la població indígena local... (mestizo).
Al matí
devers les 7:30 hores m’aixec del llit d’un bot, més eixerit que un gínjol, per
fer una ullada per la finestra del vuitè pis de l’apartament Spazio Bellas
Artes que s’ubica al C/ Huerfanos, 547 (o sigui, just al costat de la plaça
d’Armes), i testimoniï que el dia apareix gloriosament solejat, amb una
temperatura agradable i una brisa lleugera i refrescant. S’ha acabat les
temperatures baixes, bufades de vent desagradables i els cels tapadots del vell
continent que deprimeixen a qualsevol esser humà, per molt satisfet i feliç que
sigui.
Ara me
sent un quixot o tirant lo blanc amb la seva armadura, a punt de descobrir els entrellats
de la ciutat fundada en honor a l’apòstol San Jaume (San Tiago) pel conqueridor
Pedro de Valdivia el 12 de febrer de 1541.
Una
vegada feta la visita obligada al Palau de la Moneda i la Catedral, visit el
Cementeri General per retre homenatge a personatges il·lustres de la història i
cultura xilena, entre ells l’ex-president Salvador Allende o el Libertador de
la República Xilena, Bernardo de O’higgins.. (traslladat a les portes del Palau
de la Moneda), però també activistes de renom represaliats per la dictadura del General Pinochet, com Victor Jara o lluitadores insaciables de la pau i fraternitat com
Violeta Parra.
Entre
tantes tombes i nínxols al meu costat, començ a sentir-me fatigat i nauseabund,
-supòs que ja és hora de partit-, pens amb saviesa!!!, però de sobte, me top
amb en Roberto, un home de 70 anys, amb un físic desgastat i una cara
enfarinada de la pols que provoca el tall de la pedra de les làpides
funeràries. Me comenta que és l’encarregat de donar sepultura a la societat més
humil de Santiago, afegint amb resignació que el govern xilè només permet
mantenir el familiar difunt en el nínxol públic per un període de 5 anys i llavors et desenterren per cremar-te
i així fer desaparèixer la teva memòria per sempre més. -Tot una injustícia-
exclama desconsolat, -fins i tot- continua l’enterramorts revolucionari, -les diferències
socials continuen després més enllà de la vida-. En Roberto ha viscut des de sempre en una
caseta habilitada entre les tombes mig ensorrades amb la seva família. Me fix
que les seves netes juguen pel voltant dels nínxols com si res les pertorbàs
durant el plàcid dia estiuenc.
Una de
les visites rememorables de la visita a Santiago ha estat la del Monestir Dominic
que en els seus orígens estava situada a les afores de la capital, però que amb
l’expansió urbanística ha acabat inexorablement engolit. L’ordre dominica va
sorgir com a resposta als excessos de riquesa i pecaminoses luxúries
eclesiàstiques en el temps de turbulències socials i desafecció catòlica
viscuda en el vell continent durant els segles XVI i XVII (Recordem els
moviments reformadors de Luter, Hus o Calvino)
Les regles monàstiques dominiques, es diferencien principalment de les
franciscanes per desenvolupar un postulat actiu, ja, s’encomanan l’educació d’allà on s’estableixen.
No és casualitat que la primera Universitat de Santiago va ser creada pels
dominics.
Durant la
meva visita el responsable del museu, el senyor Hugo Castillo, mig encuriosit
per la meva procedència i gustos artístics i mig estranyat de trobar un estranger
en un museu situat fora del centre històric amb una temàtica tan específica,
m’enceta conversació i me fa de guia turístic amb explicacions exclusives.
((((Abans de la seva arribada estava més content que unes pasqües revoltant amb
completa solitud els corredors, cel·les i clastres que configuren en conjunt
monàstic, imaginant-me la vida monacal i rastrejant l’enigmàtica força de
l’esperit sant))) Hugo es mostra satisfet i content de la seva tasca, que
exerceix amb orgull des de fa més de 30 anys, a més accedeix a la meva petició
de mostrar-me la biblioteca dominica, coneguda internacionalment per les obres
de gran valor històric, i per haver estat la més important de Xile en la seva
època. És una Joia!!!
La
jornada continua amb la visita a la casa de Matilde (La Chascona), l’amant de
Pablo Neruda, ubicada als peus del funicular que s’enfila cap al Cerro San Cristobal, centre de
desconnexió i oci dels santiaguenys, i des d’on és veu “l’skyline” de la
metropoli. Mentre faig les fotos de rigor conec una parella d’amics, en
Jonathan i n’Alexandre, que resulten ser sociables i divertidots. Intenten
explicar-me detalladament el tarannà xilè, així com me destaquen les seves
virtuts i defectes. Ens cau la nit ràpidament amb la conversa amena i profunda,
així que decidim acabar el dia a l’apartament que tenc llogat aprofitant la
cuina per bullir un quilo de Xoritos (musclos gegants) i cloïsses que havia
comprat al mercat central durant al matí per uns 5 euros aprox.
La Moneda
"Els moais maputxes" Museo Precolombí
Alejandro
Santiago des del Cerro San Cristobal
Hugo Castillo en el Monestir dominic
Roberto, l'enterramorts
Biblioteca dominica
No hay comentarios:
Publicar un comentario