sábado, 15 de febrero de 2014

Santiago- Mendoza

Dia 13 de febrer de 2014

Santiago (Xile ) a Mendoza (Argentina)

A les 9:30 hores surt el bus de la companyia Andesmar de l’Estació Central de Santiago direcció Mendoza, una ruta de 350 km que travessa la serralada andina assolint el punt més elevat a 3200 metres aprox. El paratge àrid que domina l’immensitat es veu interromput per taques verdes de finques productives així com d’alguna hacienda senyorial o casa de fusta corcada de pobres camperols. Rierols o canons se succeeixen regularment durant el trajecte, aportant major policromia dins un paisatge prominentment groc.

Només entrant al bus dues “madames” (n’Ibet i na Verònica) d’una cinquantena d’anys centren la seva atenció amb la meva presència, encetant ferventment el ritus de festeig de manera escainadora... és a dir.. amb una cridanera sordatòria, com si dues faraones amb zel fossin. Intenten atraure la meva atenció, destacant les seves virtuts i com no... remarcant que son les duquesses d’Alba xilenes o sigui, terratinents destacables. No tenen èxit amb la seva comesa però la seva conversa amenitza el viatge durant unes hores.

Quan arribam a la frontera Argentina, la central duanera resta sense electricitat i el sistema informàtic fora de servei. La demora en el port de muntanya separador de les dues Nacions s’allarga unes tres hores completes, mentre els passatgers mig emprenyats escridassen de manera burlesca “Bienvenido a Argentina, el país del peso devaluado”. - És hora de relacionar-me- pens davant del Kaós absolut que s’havia convertit aquella ratonera. I de sobte, apareix davant mi una al·lota amb cara angelical i veu dolça d’una trentena d’anys, llicenciada en sociologia, Na Francisca!!!!. La connexió és mútua i la companyia confortable... uff.. una gran descoberta!!! Un caramel dolcet. A partir d’aquest moment l’espera es fa miraculosament curta, havien passat les tres hores tan sumàriament que no mostrem cap signe de fatiga.

Segons les guies i informació recaptada, la ciutat solejada de Mendoza està emplaçada en un lloc desèrtic o les temperatures són abraçadores. Ara bé, aquesta fisonomia mendozina resta allunyada a la que vaig trobar en arribar a l’estació de Micros per volta de les 20 h, ja que la nit ja ha remplaçat la claror diürna i a més plou a pous i barrals amb un mercuri que no deu alçar-se per damunt dels 18 graus.


Amb desesperació per trobar un lloc per romandre, en mig de la plaça central de Mendoza, únic lloc on trob senyal Wifi gratuïtament, el Marc –des de Mallorca- mitjançant missatges wapssats, me recomana anar a casa de Rubén, un psicòleg que lloga una cambra individual per airbnb. Arrib xop com una sopa a l’adreça enviada i en Ruben compassiu del meu estat lamentable me convida a sopar un pastís de verdura amb peix. El lloc és encertat, i l’amfitrió resulta ser un tipus semblant amb tarannà del meu amic Josep Maria, és a dir, desordenadot, intel·lectual, despreocupat... però amb un gran cor i sentit de la vida. Eureka!!!! Me sent a casa!  


Pujant els Andes


Aduana argentina


Dani i Francisca dinant a l'aduana


Ibet i Verónica

2 comentarios: