jueves, 13 de febrero de 2014

Valparaíso

Dia 12 de febrer de 2014

Valparaíso

A dues hores d’autobús de Santiago, s’alça la ciutat policromada de Valparaíso, declarada patrimoni mundial per la Unesco per la seva especial arquitectura i marcada història.

Jo, trempat com sempre, surt aquesta vegada a les 11 del matí – un poc tard, ho reconec- de l’estació central de Santiago camí cap a la ciutat somiada, pensant de manera ingènua en poder escriure quatre línies d’aquest blog dins l’autobús de la companyia Turbus, una de les més eficients i modernes de llatinoamericà. Una tasca quimèrica al seure al costat meu una senyora d’uns 45 anys, que enceta conversació fins arribar a la destinació d’origen...  Em fa la sensació que resta encisada davant la presència d’un estranger, motiu pel qual aprofita per parlotejar amb ímpetu, desobstruint els seus secrets més perversos. Podria dir que abans d’acabar el trajecte ja tenia elements suficients i detallats de l’orbra i vida de la xilena de Valparaíso. Fent cloenda de la topada, ens fem les besades i abraçades “fraternals” de rigor.

Valparaíso té forma de ferradura amb cerros que l’envolten d’una altitud moderada, urbanitzats per cases unifamiliars de fusta revestides de metall (per evitar la corrosió de la mar) pintades amb colors pastissos i d’altres més intens, com el blau marí. Tot el conjunt formaria un amfiteatre notablement embellit i podria ser un centre de turisme internacional de primer ordre.  A més, les comunes (com es diu a Xile... o sigui, els ravals.) estan connectades amb el port mitjançant elevadors construïts a finals del segle XVIII i principis del XIX. Una estampa que podria ser idíl·lica.

Malauradament, i segons el criteri d’aquest humil viatger, Valparaíso resulta decadent i caòtica.  El desenvolupament urbanístic actual de poc criteri estètic està ferint a mort la bona planta original de la ciutat portuària, així, i en línia del que vos coment, nous blocs de gratacels o moles de ciments armat proliferen com a bolets, ben enmig de la la mar i els cerros, retallant la bella visió que la caracteritza. A més, el passeig marítim està taponat per les vies del tren local que entravessa de sud a nord la ferradura, el que no només impedeix una aproximació a la mar raonada sinó que també impossibilita assaborir el seu olor i força.  Ufff, haurien d’empresonar als arquitectes de la Municipalitat, “al tiro”, com diuen aquí, és a dir, immediatament!

Aquesta indignació s’incrementa si es verifica la situació de lamentable abandonament dels ascensor que la varen promocionar. De la vintena que deu haver només resten en funcionament, que jo sàpiga, dos d’ells, concretament l’ascensor del Peral i l’ascensor de Concepción, ambdós en el barri més exclusiu de la ciutat portuària.

La nomenclatura de Valparaíso, podria mudar-se perfectament a Valpesadilla !, i sense ànims de ferir la sensibilitat de la gent local.


Mitjançant airbnb he acabant sopant i dormir a ca na Javiera, una dona d’una trentena d’anys, prima, moreneta i guapetona, professora de biologia i sensibilitzada especialment amb la protecció del medi ambient. Almanco hem trobat un caramel dolcet al final del dia!!! 





Carrers dels cerros


Vista panoràmica


Menjant "palta".. advocat al bus


Javiera la bella


Ascensor el Peral

No hay comentarios:

Publicar un comentario