martes, 25 de marzo de 2014

Penedo

Dia 23 i 24 de març de 2014

(Penedo, entre mongetes i bacallà)

Amb la maleïda companyia de transport Bomfim (Bona Mort) i en un trajecte de poques hores (només 4), surt d’Aracajú per arribar al poble colonial de Penedo situat a la conca del Riu Sâo Francisco.

Amb el Tractat de Tordesilles (1494), el regne d’Espanya i el regne de Portugal pactaren distribuir-se les noves terres descobertes, reservant la sobirania espanyola sobre els territoris a l’oest del meridià 46, mentre que Portugal es reservava la sobirania dels territoris a l’est. La costa brasilera va restar comprés dins l’àrea portuguesa.  

A diferència dels espanyols que conquerien les seves terres amb expedicions majoritàriament terrestres, el que va dificultar la seva expansió, els portuguesos aprofitaven les conques dels rius com a via de transport per endinsar-se ràpidament al nou continent i apropiant-se de la major àrea possible, per això el Brasil s’endinsa més enllà del meridià 46. Per garantir la terra conquerida els lusòfons construïen noves ciutats en punt estratègics encarregats de vetllar per la seguretat fronterera. Un d’aquests assentament va ser la ciutat colonial Penedo, fundada en 1535.

Rosec certes ganes d’aïllar-me socialment i voluntat de tancar-me a la cambra del hotel per dormir, llegir i escriure, així com sortir esporàdicament per passejar sense tenir cap compromís que absorbeixi la meva placidesa. No és que no vulgui conèixer a ningú, sinó que necessit temps per reflexionar i tranquil·litzar-me de totes les emocions viscudes en quasi dos mesos de viatge.

Mentre me dirigeix a la cambra assignada per deixar la pesada motxilla aferrada a la meva esquena, una parella de turistes gays, extremadament fogosos, allotjats també al mateix hotel, me returen per l’escala, me fan una repassada exhaustiva de dalt a baix, inicien una conversa momentània i finalment me conviden a sopar. –Dimonis, que no!, que vull estar tot sol per una nit, a més, sé com acaben aquestes situacions!-  Desprès de la meva negativa, me revé una sensació de malestar interior fort. -Som realment jo qui va parlar o he canviat de personalitat- On es troba el caràcter social i extravertit que me defineix?-

A l’endemà pas 24 hores de complet turista i amb soledat, passejant pels carrers de color pastís de la solitària Penedo i concertant una excursió en barca per la conca del riu Sâo Francisco fins a la seva desembocadura. Un paisatge dominat per alts fassers, manglars, dunes i platges solitàries son l’antídot perfecte per suplir les mancances  humanes.

Però la meva inquietud corre per la sang de les venes i no puc deixar aquesta oportunitat de integrar-me socialment.  Sembla que ja he tengut la meva dosi de pau i ara ja estic totalment recuperat, així que començ a conèixer gent extravagant i divertida i en especial na Juliana i na Teresinha.

Na Juliana, una bella princesa de Sâo Paulo, allotjada també al mateix hotel, m’acluca l’ull cada matí des de la taula contigua a la que m’assec del menjador durant el desdejuni. De manera irreflexiva m’aprop a ella i encet un diàleg profund. Resulta ser una enginyera agrònoma, bastant culta, ben currada i amb molta educació. – Un poc poma també- Marcam cita per sopar plegats al restaurant de major gama de Penedo. -caramba, quin ligue!!-  Durant la conversa del sopar se li veu bastant nerviosa i comença a jugar amb el mòbil, a tremolar les cames i braços, a pentinar-se cada deu minuts, i sobretot, a parlar per telèfon amb seus coneguts sobre la meva presència- Per què deu ser?- Però des del meu punt de vista, manifesta una gran una contrarietat insalvable... ha menjant com una truja i en gran quantitat les feijâos, mongeta negra, i li ha crescut la panxa com un bombo i el cul com un pandero. Sortim del recinte gastronòmic i partint cap a l’hotel, en una passejada solitària pels carrers històrics de Penedo i sota la llum de la lluna. Durant el petit trajecte na Juliana alena com un ca de bestiar – deu ser per la mongetada pesada que rossega-, i en arribar a l’hotel consider acabada la jornada sense més preàmbuls i procedeix a acomiadar-me formalment d’ella amb una besada a la galta i el bon desig d’una molt bona nit i un fins demà. Na Juliana, totalment incrèdula i amb la mirada desafiant, intenta demostrar més concisament passió i feromones exaltades, procurant enganxar-me en el segon assalt, ... però al cap d’uns segons posteriors, amb resignació assumeix la derrota i s’enfila amb còlera escales cap a munt direcció a la seva cambra. – no hi havia espai per menjar el bacallà!-

-Caaaa!!! Sempre tenc a la senyora Teresinha- Pens amb alleujament. És una octogenària veïnada del poble que la vaig conèixer durant el passeig del matí pel mercat d’abasts i que espera la meva visita nocturna amb gran devoció. La convidada és totalment desinteressada (no demostra passió hormonal) i la conversa mantinguda és molt grata. Teresinha s’enorgulleix de la trajectòria de la seva canalla (és mare d’un Coronel i també de polítics de gran prestigi), però se lamenta de la seva soledat, ja que tots resideixen a fora.


Acab la jornada resopant una tapioca (un panet de coco) i contestant  una multituds de missatges rebuts des de Xile, Argentina i Brasil així com familiars i amics mallorquins.....i en especial... de la meva companya de feina.. na Carme (Unitat de Contractació Administració) que m’anima a seguir endavant. Gràcies a tots!!! Gràcies Carme!


Vista de Penedo de la cambra del meu hotel


Carrers de Penedo (solitaris)


Costa del Riu Sâo Francisco


Cases de pescadors del Riu Sâo Francisco


Búfals gaudint de la platja fluvial (Riu Sâo Francisco)


Juliana contenta (jugant amb el mòbil) abans de sopar les mongetes


Azuleja (la cuidadora) i Teresinha


Propietaris de la Tapiocaria : bons panets fets de coco


El transport pel Brasil



sábado, 22 de marzo de 2014

Laranjeiras- Aracajú (Família Barreto)

Dia 18-22 de març de 2014 (La família Barreto)

Amb cert alleujament per deixar la ciutat violenta de Salvador prenc l’autobús de la companyia de transport Bonfim (Bona Mort) per dirigir-me al poble de Laranjeria (a 300 km al nord de Salvador de Bahia, a l’Estat de Sergipe), amb una durada de 5 hores.

Laranjeiras és una ciutat colonial decadent i poc restaurada que es va convertir en el centre de producció de sucre durant la dominació portuguesa. Els antics trapiches (magazaments) i els originals ingenios (fàbrica de sucre), juntament amb el teatre, escorxador, hospital, esglésies barroques,... etc...  tots en estat d’abandó lamentable, són testimonis muts i proves fefaents que la prosperitat en una ocasió de l’història va arribar en aquest racó aïllat del Brasil.

A les 9 del matí arrib al poble de Laranjeiras amb una temperatura exterior de 32 graus i una humitat elevada. Carreg la motxilla a l’esquena i me dirigesc amb determinació cap a l’única pousada de la localitat amb la finalitat de descarregar el pes i visitar la localitat amb calma. Arribant a la pousada del poble i encara en la vorera del carrer, me ve un baf escandalós a “cochino” provenint de l’interior de l’entrada de la pousada que me fa endarrerir uns bons metres.

-Redéu , i aquí he de dormir!-

Però no tenc escapatòria, ja que és l’únic indret habilitat per dormir en aquest desolat poble.

Entrant al pudent hotel certific el caràcter espartà i descuidat de la pousada de Laranjeiras, que no disposa de cap element decoratiu que la faci més acollidora. –Mecatixns, dormiré fatal aquest vespre- pens amb indignació.

Deman una cambra individual amb una veu apagada i poc animada... i de sobte...  el mosso de la recepció me contesta que no té disponibilitat de cambres disponible. – I que collons faig ara ?,  on putes vaig?-  Però, si no hi ha un turista en cents de quilòmetres, cóm pot estar plena?-  Per ventura és que no m’ha entès, així que ho demanaré una altre vegada cambra lliure. :Torn a repetir aquestes paraules:

-      - Daniel: Têm quartos vagos pra hoje a noite?
-  - Mosso: Nâo, nâo temos. Eu já disse que tudo tá lotado pelos empregados das fábricas do povoado.
-     - Daniel: Auxili!!!!!

Amb la maleta a l’esquena, començ a deambular desorientat pels carrers empedrats de Laranjerias sota un sol de justícia i una humitat aferradissa, maleint el dia que vaig decidir venir aquí. Diríem que ara és un d’aquells moments que la sensació de melangia i enyorança de ca teva i dels teus familiars i amics és fa més grossa i desitges tornar a casa de manera immediata. Però he de ser fort i encara que estic totalment desemparat no he de caure en la desesperació.

Pens que l’única solució és dormir en una casa particular, però cóm fer-ho?.  La millor manera és desenfundar les meves arts encisadores apreses durant molts anys d’entrenament i començar a demanar a la gent de Laranjerias si disposen d’una cambra per llogar, encara que sigui bruta i petita, almenys durant una nit. I llavors d’un parells d’intens poc infructuosos, vet aquí que el miracle és va complir davant la porta del centre de cultura del poble, on trob una amable i hospitalària senyora, anomenada Fátima Barreto que m’acull a ca seva de manera desinteressada.

Encara que la gent de Laranjerias és mísera i viuen en condicions higièniques detestables,  la casa de Fàtima resulta ser una mansió de luxe de tres plantes amb finca d’arbres fruiters tropicals i animals de granja. Els mobles son nous i confortables i cada estància disposa de TV de plasma i altres equips electrònics que no arrib a entendre el seu ús. En tot cas, tot està en perfecta harmonia, agradable fragància i bon estat de conservació i neteja. Sembla un palau amb verger enmig d’un oceà de pobresa.

 -Alça!!!- He aterrat a casa de la ricatxona del poble- Me faig creus de la meva sort, i més encara quan veig la meva cambra perfumada amb aire condicionat i bany propi amb sabonets de colors.

Una vegada feta la visita pel poble de Laranjeiras i conegudada la càlida gent local, me dedic a integrar-me entre la població emergent de la gran morada de Fàtima (la meva amfitriona), començant pel seu marit anomenat Américo, un professor d’escola que assegura que el navengant Americo Vespucci era espanyol i el descubridor Cristofol Colom era italià. – Bé! a gustos no hi ha res escrits-.

També conec el fill petit i mimat de la família, Alex, un jove de 24 anys que se dedica a passejar per la mansió familiar mostrant amb orgull al personal fluctuant de la mansió els seus bíceps i tríceps aconseguits amb moltes hores al gimnàs.

Charly, és el fill segon, un mamut de 130 kilos, ximplet com ell tot sol, però amb un cor enorme i la seva al·lota Fernanda, una gordita de 100 kilos, que resulten ser els més socials.

I no vos vull marejar amb noms i més noms... però la llista continua amb altres familiars i amics. En tot cas, els assenyalats són els principals i mitjançant ells, encet una nova etapa del viatge, que sens dubte, és la més especial i interessant de totes les viscudes.

Amb la família Barreto començ a viure un sense fi d’aventures divertides i entranyables (necessitaria escriure un llibre sencer per explicar-ho tot) destacant les excursions al poble colonial de Sâo Cristóbal (primera capital de l’Estat de Sergipe); el passeig per la costanera de la ciutat marítima d’Aracajú; la festa d’aniversari de na Fernanda; la nit cultural de música tradicional furrú i dansa brasilera; la visita a les coves i plantacions de canyes de sucre.. etc.. etc.. etc.

Els dinars i sopars familiars son un autèntic caos. Encara que podria dir que hi ha una hora menys o més determinada per satisfer les necessitats nutritives personals, el fet de seure a la taula amb ordre i assaborir amb tranquil·litat les interminables feijâos (mongetes negres) amb arròs blanc acompanyat amb carn estofada és una missió impossible. Quan es destapa les olles cuinades enmig de la taula, com si d’una banda de cans afamagats es tractessin,  cada membre de la família Barreto intenta agafar amb rapidesa el bocí de carn més suculent, menjant amb desesperació sense aixecar la mirada del plat.  En tres o quatre minuts ja han escurats el plat sencer i intenten llepar les restes sobrants. Finalitzat el menjar del plat i amb la panxa plena s’aixequen de la taula súbitament i s’enfilen a les seves cambres per iniciar la cochilada (la becada del migdia) o la dormina nocturna. Com que l’espectacle dura poc, jo procur asseure al cap de cantó de la taula, presidint-la, per no perdre cap mena de detall de l’anarquia familiar. – hehehe- No hi ha cap mena de dubte que a partir d’avui, valoraré més el seure en una taula ben parada, la companyia i el menjar que m’acompanya.

El adéu amb la família Barreto prometia ser intensament emocionant, i més quan el dia anterior ja s’havia apoderat entre ells una aura de tristor fúnebre per la meva partida. Havia estat el centre d’atenció per l’exotisme de ser estranger durant 4 dies. Així que, per mitigar els seus efectes, vaig comunicar al clan que tornaria en tres setmanes per assistir al bateig del cosí de na Fernanda.  Malgrat els meus esforços reconciliadors deix a tothom amb els ulls banyats.. i això sí, esperançats de la meva tornada. Ara ja me diuen “Daniel Barreto”.


Empresa Bomfim


Carros de Laranjeiras


Carrers de Laranjeiras


Escorxador de Laranjeiras


Camins de Laranjeiras


Alex i Fàtima


Américo i Dani (prenent aigua de canya de sucre)


Fernanda, Dani i Darselan (al costat de la botella de vi)


Aniversari de Fernanda


Comiat de la família Barreto


Festa de dansa furrú


Fernanda i Charlis


martes, 18 de marzo de 2014

Salvador de Bahia (comunitats monacals)

Salvador de Bahia del 14 al 18 de març de 2014

Amb la companyia aèria Gol surt volant de Foz d’Iguazú cap a la mítica ciutat de Salvador de Bahia en un trajecte de quasi quatre hores. 

Bahia, tal i com se li anomena, va ser en època colonial una ciutat prospera derivada principalment del comerç d’esclaus provinents de les costes del Senegal (Àfrica). L’opulenta societat dirigent va fer construir en fusta massissa grans casals acolorits, ornamentades esglésies d’estil barroc profusament revestides d’or i argent així com hospitals, mercats, centre de beneficència, etc. Però la bona vida dels traficants va arribar a la seva fi amb l’abolició de l’esclavitud, i la finalització de la seva empresa va generar el col·lapse econòmic.

Els comerciants (blancs) emigraren de la ciutat i els seus edificis varen ser abandonats a la seva sort. És a partir d’aquí que un exercit de termites devoradores atacaren amb virulència la ciutat històrica fent-la desaparèixer lenta però inexorablement fins al dia d’avui que s’ha iniciat una restauració , malauradament encara molt limitada.

Actualment Salvador amb població majoritàriament negre està totalment desorganitzada i se situa tristament en les primeres urbes en el rànquing de les més perilloses del continent llatinoamericà. Homicidis, segrestos i atracaments se succeeixen diàriament davant la poca eficàcia policial i indiferència política.

Sense haver-me informat diligentment de la situació social, arrib feliç i expectant a l’aeroport de la ciutat, quan sobtadament entr en contacte amb el devastador caos imperant ja fora de la terminal –me sembla més una ciutat africana que una bella ciutat brasilera-  Procur cercar un bus que me dugui al centre immediatament perquè s’està enfosquin ràpidament, i durant la nit impera el toc de queda. Sense cap punt d’informació m’aventur a trobar el transport públic. – Mare de Déu santíssima!!- Ni tans sols hi ha una aturada en condicions-. La pujada al bus requereix certa destresa professional, primer s’ha de identificar el bus, llavors s’ha de cridar al conductor que aturi (no basta aixecar la mà) i posteriorment s’ha d’empènyer els altres possibles passatgers que també vulguin pujar. Una vegada dedins, t’has d’oblidar de normes d’higiene, seguretat o confort.. ahh!!! i sense ser racista, però el bus és un mitjà de negres (que solen ser persones majoritàriament sense recursos, cal dir-ho).

Aquesta vegada he decidit allotjar-me en un vetust convent de frares carmelites del centre històric de Bahia. El sobri i fantasmagòric convent necessita una ma de pintura i certes reformes urgents abans de que s’esbuqui. Dins el convent hi ha una comunitat de dos frares, un jove missioner i la domèstica (la senyora Norma), la qual tenc la sort de dormir en una cel·la contigua a la seva.. i dic que tenc la sort perquè realment és l’única persona que me fa companyia durant les vetllades tenebroses tancant dins el convent (us record que a partir de les 18:30 es fa fosca  negre... i comença la reclusió social a la barriada on estic allotjat).

La senyora Norma és nicaragüenca i viu confinada entre les quatre parets esperant que qualque dia la sort li doni opció a una vida millor. Mentre concep la bonaventura es passeja solitàriament per les dependències lúgubres del recinte, com si d’una fantasma es tractés.

El convent resulta tenir un sense fi de passadissos, entrades, patis, cuines, banys refectoris, clastres, capelles i altres dependències com biblioteca, sala d’aules, bugaderia, soterranis, amagatalls i la barroca església cruïllada per les termites. Caminar pel convent durant la nit, amb la il·luminació tènue de les escasses bombetes mal ubicades, amb un silenci sepulcral i tot sol, resulta una activitat esgarrifosa no aptes per aquell que pateixen del cor. De fet, sol·licit a la senyora Norma que m’acompanyi en la meva missió i descobreix amb pertorbació que hi ha passadissos que ella ni tan sols s’ha atrevit a entrar al dia d’avui.

Durant la matinada sent renous que no aconsegueix classificar, la por se m’apodera i m’assegur que la porta de la cel·la es troba ben tancada amb pany. Francament, trob el moment ideal de fer una cacofonia amb el mòbil i enviar el resultat al gran professional del programa televisiu de misteri “Cuarto Milenio”, dirigit per n’Iker Jiménez.

El centre històric de Salvador és un laberint de carrers sinuosos envoltats d’històriques cases, palaus i esglésies d’estil barroc. –sí.. sí... està bé això, però el 90 % de la resta de Salvador és una autèntica favela on viu la comunitat negra, amb tots els problemes socials i racials que això implica-.

Durant la meva visita pels carrers del centre històric, descobreix la existència d’un altre convent, aquesta vegada de franciscans, situat a prop de la plaça del Pelourinho (la principal). I dins el convent ràpidament conec al Frare Edison i al Frare César, ambdós, il·lustres joves filòsofs, amb vida austera i senzilla però amb gran sensibilitat i humanitat. Fetes les presentacions inicials encetam una nova amistat que es prolonga durant tota la meva estada per Bahia. Passam diverses jornades parlant, ballant i cantant enmig de l’encisador clastra ple d’azulejos de l’època. – Quin monjos tan divertits, atípics i, certament, xafarders.. volen fins i tot saber amb qui m’estic colgant!-  Me converteix en els seus professor particular de ball de bot.. i de fet faig la primera ballada mallorquina per terres americanes. -Pareix mentida però aquesta etapa del viatge estic envoltat de comunitats monacals.-


La visita a Salvador restaria incompleta si no hi hagués acudit al ritual religiós dominical que se celebra a l’església do Jesús do Bonfim (O Jesús de la Bona Mort). La comunitat negre bahiana se sent especialment atreta a la imatge d’aquest Jesús perquè el relaciona amb la deïtat de la mort africana “oxama”. En un acte de sincretisme absolut, els creients fermen fites (llaços) a la porta i finestra d’entrada de l’església amb l’esperança de garantir bona salut i evitar les malalties.

Acabo la jornada a Bahia amb una gran orgia de sucs de fruites naturals que, per desgràcia meva, els fan de manera abundant i econòmica davant del meu allotjament. Els mossos del local quan me veuen per la porta d’entrada ja saben que han de preparar el “suco especial de frutas com beterraba, laranja, mamâo e manga” en el seu format més gran.

Amb pena dic adéu a la senyora Norma i als Frares Edison i César. Una nova melangia se m’apodera al allunyar-me de la ciutat sense llei... del caos de Salvador de Bahia!!!!!!!!!


Agafant avió cap a Salvador de Bahia, amb la Gol


Carrers de Bahia (zona no turística... el 90 % de la ciutat)


Plaça del Pelourinho (emblema de la ciutat)


La senyora Norma fent les seves pregàries


El missioner Adrien


Passadís del Convent Carmelita


Pati del Convent Carmelita


Galenia del Convent


Façana del Convent Carmelita (el meu allotjament)


Frei Edinson cantant


Frei César i Frei Edison


Ornamentació de l'església franciscana


Fitas de l'església do Jesús do Bonfim


Plaça de Bahia

sábado, 15 de marzo de 2014

Foz d'Iguazú

Dia 12-14 de març de 2014

La població de Port d’Iguazú fa de cruïlla amb tres nacions així com a pont d’enllaç amb dues importants ciutats llatinoamericanes. Per una banda se troba a 4 km enfora Ciudad del Este (Paraguai), coneguda com la ciutat del crim organitzat, i per altra banda i a 6 km de distància se situa la ciutat de Foz d’Iguazú (Brasil).

Per motius evidents no me desplaç cap a Ciudad del Este, però sí me  dirigeix cap a Foz, en un trajecte de 20 minuts escassos en bus. Foz és una ciutat de mida mitjana sense l’encant de Port però sorprenentment tranquil·la i agradable. La seva economia es fonamenta principalment en l’industria i aquest petit aspecte és de suma importància per transformar el tarannà de la societat. Ara ja no me sent com un bitllet amb cames passejant pels carrers i avingudes locals, sinó com un viatger enmig d’una societat receptiva amb els forans. –Quin canvi de mentalitat en pocs km de diferència- De fet, i ja dins el meu primer reconeixement per la ciutat conec en una pastisseria tradicional a una entranyable xicota que me conversa amb entusiasme amb el seu accés portuguès enamoradís.. na Manuela. – Da-li cebes!, i això que acab d’arribar- però ara es fa palès que el meu portuguès és bàsic i dolent, de fet, gairebé no sé pronunciar una frase amb correcció. – Estic indignat!!-

La meva amfitriona d’airbnb, na Bernadette, resulta extremadament amorosa i la cambra que m’ofereix és neta, airejada i tranquil·la. Ella també allotja a un estudiant brasiler, n’Hugo, que tot d’una que me coneix es relaciona amb mi, i per motius inesperats es converteix amb el meu nou amic per dos dies i el meu professor de portuguès intensiu.

Una de les activitats que decidim fer plegats (Hugo i jo) es visitar les cascades d’Iguazú pel costat brasiler, això sí, amb certa recança per la meva part, atès el desgavell viscut en el costat argentí el dia anterior. -Auh idò, som-hi nois!-

Encara que el bitllet d’entrada resulta també indignant (uns vint euros), he de reconèixer que l’organització del parc brasiler és més adient i confortable. Vet aquí que aquesta vegada vaig poder apreciar la majestuositat de l’espectacle natural en una visita sense anguniïs ni aglomeracions. Així sí, sense menysprear l’encant natural d’Iguazú, podria dir que no rest gaire sorprès... per què me fan recordar les imponents cascades d’Islàndia que a més, tenen l’al·licient de trobar-se en terra completament indòmita.

Mentre passejam per les passarel·les del parc natural ens topam amb una simpàticota bahiana (persona que viu a Bahía) que demana ajuda per fer-se una foto artística. I pens.. – perquè no ajudar-la amb la seva empresa?- Com a mostra de l’acte de fe, adjunt la foto que ens varem fer plegats davant d’un bot d’aigua de la cascada principal.

Però la meva visita a Foz restava incompleta sense fer una visita guiada per la central hidroelèctrica més gran del món (Itaipú) situada a 10 km enfora de Foz. Aquesta central d’energia renovable genera electricitat per quasi la totalitat de la població del Paraguai i del 20 % del Brasil.. és a dir.. i perquè m’enteneu .. per més de 50 milions de persones. Situar-se davant o davall les faraòniques murades de ciment que retenen l’aigua així com enfocar la mirada en les seves comportes d’excedents i gegants turbines et fa sentir com una formigueta davant la obra d’enginyeria.

La jornada finalitza amb un deliciós sopar casolà (pasta de mantioca amb pollastre) organitzat per la meva amfitriona d’airbnb amb motiu del meu adéu i bevent un bon vi argentí malbec de categoria superior.

La meva entrada a Brasil no podia haver començat millor, sortint de Foz amb completa nostàlgia per les aventures viscudes i nous amics fets.


El comiat es sentit especialment per n’Hugo que espera una nova trobada aviat.. i jo també “com certeza”!


Manuela (primera amiga brasilera)


Iguazú (Brasil)


Foto artística amb la bahiana


Hugo i Daniel


Hugo i Cristobal (home de Bernadette): sopar de comiat


Dani, Hugo i Bernadette (berenant)


Vista dels bots d'aigua


Central hidroelèctrica d'Itaipú


Itaipú (per damunt les comportes)


Entrada a Itaipú binacional 


La poderosa cascada

Port d'Iguazú

Dia 11-12 de març de 2014

Al estar avesat als trajectes de llarga distància en bus, les cinc hores que separen San Ignacio Mini amb Puerto de Iguazú (frontera amb Brasil i Paraguai) no me resulten gaire esgotadores. Aprofit per descansar, llegir, escriure i dormir... així doncs, poc desprès de la meva sortida de la terminal, i sense tèmer-me’n ja som arribat al Port d’Iguazú, porta d’entrada a les arxiconegudes cascades que li dona nom.

Puerto Iguazú és una mini ciutat enjardinada plena mansions elegants i cotxes de gama alta. La circulació flueix sense embussos  pels carrers empedrats i ombrejats per gegants arbres tropicals. Em principi semblaria un lloc ideal per descansar un parell de dies i recuperar forces i adquirir provisions abans d’endinsar-se pel Brasil.. i dic en principi perquè no tot el que brilla és or.

Els albergs i hostals d’Iguazú estan apinyats de grups de joves motxillers anglòfons que aprofiten la mínima per engatar-se i provocar aldarulls escandalosos, i els turistes de mitjana edat s’alberguen en hotels a preus abusius en relació a la qualitat proporcionada. Aquesta amalgama de fauna humana irracional cauen estúpidament en els ingenis i tàctiques del comerciants argentins que intenten captar el major número de pesos amb ànsia i afany. Diguem, que aquí tot està sobrevalorat i adulterat...  fins i tot la simpatia local s’ha transformat en interès perniciós.

Revoltant una hora per la població i amb la motxilla a les esquenes, localitzo en un lloc apartat i lluny del centre (allà on els guiris no arribarien mai per vagància) una residencial econòmica plena de flors tropicals i amb piscina d’aigua clara... – de conya!- Anys d’experiència en viatjar m’ajuden a superar les adversitats. A més, al costat de la residencial, treballa una simpàtica dama que cuina per la gent local de manera casolana i a preus raonables... –super!! m’he salvat per avui- pens amb orgull que almanco no he caigut al malaltís batibull turístic.

I a la fi arriba l’hora de la veritat... veure les “Cascades d’Iguazú”... i una vegada arribat a les portes del parc natural, visc una de les escenes més angoixants del viatge.

Milers de turistes s’amunteguen caòticament en llargues coes davant les finestretes de venda d’entrada del Parc Natural. Quan ja has passat el calvari de comprar-ne una pel preu de 20 euros!!!! -Una estafa en majúscula!-, el interior del recinte no resulta més encoratjador. La poca organització és la tònica dominant malauradament. El tren “ecològic” que te transporta de la porta del parc als salts d’aigua està embossat de gent, el que suposa haver d’esperar una bona estona sota el sol abraçador abans d’iniciar la ruta. A més les passarel·les i camis que recorren el parc perden el caràcter embriagador a causa del constant renou ensordidor de grups de persones que parlen fortament.... diguem, que es fa impossible escoltar els sons i cants dels ocells i remor de la caiguda de l’aigua.

Mentre esquives els captaires en constant aguait per vendre exclusions en barca pel riu Iguazú (horriblement cares) , procures amb empentes de la gent, localitzar un lloc plausible per fer la foto de rigor amb les cascades al darrere. Quan finalitzes la visita acabes estressat de tot el metxandansin, de la gent, del sol, de l’espera i de la pèrdua d’energia que tot això et provoca, i surts amb un terrible mal de cap del Parc d’Iguazú.

Sabeu que vos dic... – que l’espectacularitat dels salts d’aigua queden enfosquides pel negoci que s’ha desenvolupat al voltant i la quantitat de gent que la visita en unes instal·lacions poc adaptades-.


Amb un coet en el cul toc el dos a l’endemà i parteix cap a Foz d’Iguazú (Brasil), presagiant amb tristor una altra localitat comercialitzada i plastificada, i per tant, sense cap interès especial.


Passarel·les del Parc


Otake.. una japonesa de primera


Camins del Parc


La meva residencial per 15 euros


Carrers de Port d'Iguazú


Tren ecològic del Parc Natural