jueves, 6 de marzo de 2014

Arica (els meus amics i altres animals)

Dia 2 a 6 de març de 2014

L’autobús de la companyia “La Paloma” arriba a la ciutat desèrtica d’Arica des del poble andí de Putre per volta de les 18 hores davallant per un profund comellar amb vegetació envoltat d’altes i enfilades muntanyes recobertes d’arena groga estàtica,.... és la Vall de Lluta, una altra taca verda i pulmó de producció d’oxigen del Nord de Xile.

-Oxigen... oxigen... oxigen-  pronuncio aquesta paraula amb ímpetu... desitjant absorbir la màxima quantia del gas de la vida durant el descens de la muntanya, i en quan més l’enyor, més buf com el ca rabiós que treu la llengua reseca per manca d’aigua en un dia estival.

Més enllà dels desitjos de visitar noves àrees pels voltants d’Arica (com per exemple... la ciutat peruana de Tacna situada a escassos 40 minuts en bus o la Vall de Copda a 2 hores), he decidit aplicar el consell del vell amic Arnau (el francès de Putre) consistint en romandre en un lloc més de tres dies sense bellugar-se molt. -Aleluia!!! Descans!!!- I el millor lloc pel descans és el sementer d’oliveres i flors de la plàcida i assossegada vall d’Azapa i més concretament allà on viuen els meus antics amfitrions d’airbnb, en Guillermo i na Gladys. -Auhh idò... allà m’hi vaig directament-

Segons diu n’Arnau, al cap de tres dies d’allotjar-se en un determinat lloc comencen a passar coses màgiques- Encuriosit pel que serà aquestes “coses màgiques” encet aquesta nova pàgina del meu viatge a Xile restant 4 dies a la Vall d’Azapa (Ciutat d’Arica):

I les coses màgiques no triguen en arribar..

1º)  En menys de 12 hores conec en una travessia pel port d’Arica a na Blanca... una sexual peruana que no deixa de fixar-se en mi i fer-me fotos dessimuladament -com si jo fos un objecte exòtic- fins que finalment decideix atacar i conquerir terres europees. (....). Amb noves fotos de rigor i passant mútuament el facebook acaben la lluna de mel.

2º) La trobada d’un restaurant clandestí fosc i petit, situat just al darrere del moll pesquer, regentat per unes germanes septuagenàries, amb la cara sofrida que delata una vida sacrificada, i que del peix i mariscs fresc cuinen sopes marineres suculentes i un bons plats de peix substanciós per un preu de 3 euros el menú complet.

3º) Uns pelicans adaptats a la vida moderna, que passegen amb arrogància pels carrers i avingudes d’Arica sense mostrar cap tipus de preocupació afegida, com si l’esser humà fos de la mateixa espècie.

4º) La dansa ballada amb una comparsa carnavalesca del mercat agropecuari, previ haver quedat embetunat amb pintura, purpurina, espuma aferradissa i cervesa local.

Però la vertadera màgia del lloc és la societat, formada per gent curiosa i hospitalària .. i sobretot, profundament humana. I la meva crònica destaca:
Na Maria Rosa, una dona opulenta i presumida d’origen àrab de 57 anys, encarregada del museu de les mòmies chinchorro d’Arica. Mostra gran interès a que assoleixi coneixements elevats sobre la societat indígena, el problema.. és que no té ni idea dels indis chinchorros i acaba sent corregida per la netejadora del museu en més de tres vegades (na Verónica). Vista la seva poca lluminària decideix canviar de tema i explicar-me la seva vida amorosa amb tota mena de detalls. De sobte, qualque cosa estranya detect en la seva forma de caminar, ja que trontolla perillosament... – Deu estar gata- pens astorat, - o deu intentar aguantar la respiració desinflant la panxa i amagant les dogues més lletges en un intent de dissimular bona planta-. Qui sap?

Na Liliana, una vella erudita i amb gran cultura.. però que amb la mínima que et despistis ja te fot mà de manera salvatge.. tal vegada en un acte de recerca de l’elixir de la joventut. Parlar amb ella és un plaer però la resta sobra...

En Pancho, un jove productor de televisió de Valparaiso, solitari viatger que decideix afegir-se a la meva aventura per uns dies i acabam menjant ous bullits a la platja d’Arica, entre banys d’aigua brava i gelada. Se pot dir que en Pacho és la meva ànima bessona d’Arica. Amb 32 anys encara no ha sortit mai de Xile, però assegura que viatjarà més a partir d’ara. –no n’ho crec, perquè somia truites-. Se confessa comunista marxista però al mateix temps un fervent creient cristià. – Quina empanada mental!!- Me relata que una vegada va veure la Verge envellida al costat d’un santuari, que se li va apropar, li tocar la ma i li sanar la seva malaltia estomacal. Jo pens que va prendre un almax i la resta forma part de la seva curolla. A partir de les hores l’anomen “San Pancho de la Cruz” pel seu misticisme i contacte suprem.


Però la persona més amorosa d’Arica, companya viperina de llargues tertúlies profundes és la senyora Gladys, la meva casera o amfitriona d’airbnb. Profundament religiosa, pura i casta.. i com no podia ser d’una altra manera, amb pensaments en contra de l’avortament maligne, eutanàsia perniciosa, matrimoni homonexual sodomita i de les persones apartats de la fe cristiana és a dir, els ateus posseïts pel diable. Vaig notar que aquesta darrere paraula és altament despectiva en la societat xilena.. i certament perillosa. Intent fer-li veure altres valors iguals d’importants però no tan celestialment clàssics , com és la benevolència, la comprensió, la fraternitat, la humilitat i bona consciència i la llibertat d’opció.  El xoc de trens està servit!!!!! –caaa!! si sàpigues que allotja a un dimoni d’hoste- Intent moderar la meva opinió, mossegant-me la llengua per garantir la pau social. M’acaba confessant que son pare (d’origen alemany) va ser un deportat dels camps d’exterminis nazis .. sense arribar a aclarir perquè el varen detenir... tal vegada.. per què era jueu? Seria una màcula imperdonable en la seva trajectòria cristiana.... !!! hehehehe.. mira la beata!!!


La Vall de Lluta


Pancho i Dani a la platja


Maria Rosa (alta), Dani i Verònica (baixa)


Liliana "la erudita"


Comparsa carnavalesca


Pelícan passejant


Vista del port


Al port d'Arica


Blanca "la peruana"


Tertúlies llargues durant la nit amb na Gladys

No hay comentarios:

Publicar un comentario