martes, 11 de marzo de 2014

de Xile a Argentina (Misiones)

Dia 7 al 9 de març de 2014

Amb un “Ave Maria” i tres “Pares nostres” dic adéu de la senyora Gladys en estat asmàtica i de shock per la meva partida. En Guillermo mostra una aptitud més racional i madura, però durant el moment final també li resulta dur, i revela emoció com qualsevol esser humà.. No sé si els tornaré a veure... però la imatge de la parella jubilada resta retinguda a la meva retina i me serà complicat desempallega’m d’ella amb naturalitat. La convivència ha estat summament gratificant i l’estima ha fluït espontàniament dels nostres esperits. Adéu “Vall d’Azapa”, adéu assossegat verger en mig del desert. Ara he recuperat forces i tenc ànims de continuar endavant.

Surt de la Vall d’Azapa per encaminar-me a la ciutat Iquique, aturada intermèdia per enllaçar amb Santiago i d’allà prendre el vol d’Ibèria que torna a Madrid. El trajecte resulta especialment melangiós, contempl els paisatges erms amb tristor i rememor els vells moments viscuts en aquest viatge... i els amics fets i deixats. Per altra banda pens en Mallorca, les meves ballades, els meus familiars i amics que m’esperen i que m’han seguit detingudament mitjançant el blog. Retornar a l’origen!... però.. una sensació d’insatisfacció me supera, se me creuen els cables i llest!.... deix el bus escapar a Iquique ..... i amb ell... el vol de tornada a casa. Alça!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! El viatge continua i ara de manera salvatge! Des de Mallorca reb crítiques i des de Palestina pedrades virulentes.

Program visitar la ciutat jesuítica de San Ignàcio Mini (Argentina), situat a 250 km al sud de les cataractes d’Iguazú, amb una aturada de 24 hores a la ciutat d’Iquique (Xile), que me fa de connexió aèria amb la ciutat de Salta (Argentina).
Com estic en situació transitòria a Iquique me resulta complicat aprofundir en les noves persones que creuen el meu camí, però  sempre qualque anècdota puc comptar... de fet ho recordaré com el dia de les convidades. Sí, sí... heu sentit bé.... com si un encís s’hagués apoderat entre els habitants d’Iquique amb motiu de la meva partida volent deixar el millor d’ells mateixos abans del adéu final...

Vet aquí la relació de convidades:

Passejant pels carrers del centre d’Iquique vaig trobar un rètol d’una cafeteria que deia “El Recó de la Trobada”... uauhhh.. en català!!! Els propietaris son una parella de xilens que havien viscut molts d’anys a les nostres terres i que per motiu de la crisi varen decidir tornar als seus orígens sense oblidar la llengua d’acolliment que tan ben parlen encara.  S’emocionen quan me senten parlar la nostra variant dialectal del català i me conviden a sopar amb una bona cervesa en companyia de Mariano.. un riojano admirat per la cultura catalana. Passant la vetllada comptant anècdotes i diferències culturals.

Al mercat agropecuari d’Iquique (situat al cul de la ciutat... on mai trobaríeu un turista) hi ha una “zumeria” guardonada municipalment per la qualitat i varietat dels sucs naturals fets pels mestres sucaires... -els de col llombarda amb pastanaga estan de mort-. El meu pas pel local no els resulta indiferent perquè un germà d’ells viu a Palma i la meva procedència els enlluerna enormement... –Como llegó hasta acá al tiro?- exclama amb admiració el sucaire. Desprès d’unes bones converses i fotos de rigor... surt del local amb una panxa plena dels líquids vitamínics sense pagar un cèntim!!! Quina generositat!!!

Durant el passeig pel Port d’Iquique conec al senyor Fernando, un empresari navarrès dedicat al món de la gastronomia. Regenta el millor restaurant de peix i marisc de la ciutat, i com podeu imaginar el servei culinari no resulta gaire econòmic. Els seus comensals pertanyen a l’aristocràcia iquiquenya que vestits per l’ocasió degusten unes bones calderetes de peix i mariscades suculentes.  Me convida a al bon sopar a la vora de la mar .. però el meu estómac és reduït ... i l’he de rebutjar per manca de fam. Insatisfet per la meva decisió en Fernando m’emplaça al restaurant  “Bocaccio” situat al poble de Ribaforada... 12 km allunyat de Tudela a partir d’abril.. restaurant que també regenta amb la seva filla.

Una vegada a Salta (Argentina), provinent d’Iquique (Xile) amb vol internacional, toca agafar el bus cap a la regió de Misiones amb una durada de 17 hores. –Dimonis!! quina pallissa- Amb seients reclinables i servei d’àpats i una bona senyal wifi... i horroroses pel·lícules a bord les hores van sumant .. fins que amb el trontoll del bus et va hipnotitzant i caus dormit profundament. Son les 6 del matí i començ a sentir el cant dels galls anunciant un altre dia... però un moment!!!, com és possible sentir galls enmig del bus! M’aixec súbitament i m’adon que el bus està aturat al costat de la carretera i a prop d’una cabana “choza” just enmig del Chaco Argentí ... o sigui.. en terra incògnita.. (és un gran aiguamoll) allunyat a cents de quilòmetres del poble més proper. Hem avariat i feia 7 hores que estàvem aturats... -merda!!!!- Davall del bus per anar a pixar i el conductor m’alerta de les ferotges serps verinoses. .. amb cura i temorós procedeix a orinar ben enmig del camí per si les mosques. –Mataré el temps escrivint al computador- pens. Impossible missió per exhaurir-se la bateria del mòbil i computador. Tot és un caos i la situació es desespera entre els passatgers esgotats.


Una vegada reparat l’avaria emprenen el viatge cap a Misiones, i arribam 27 hores més tard de la sortida inicial amb un fort tremolor de cames que desitgen posar-se en actiu i caminar o córrer. Francament.... ha estat fatigós!!!!


Fernando "el navarrès" i el seu restaurant de peix (Iquique)


Cercle català d'Iquique. (Xerrades entre compatriotes)


Família de Sucaires... Mercat agropecuari d'Iquique


Platja d'Iquique... amb petits animalons


El meu bus per 27 hores


Interior del bus


Salta .. ja en Argentina (un menú per dos euros)

No hay comentarios:

Publicar un comentario