sábado, 22 de marzo de 2014

Laranjeiras- Aracajú (Família Barreto)

Dia 18-22 de març de 2014 (La família Barreto)

Amb cert alleujament per deixar la ciutat violenta de Salvador prenc l’autobús de la companyia de transport Bonfim (Bona Mort) per dirigir-me al poble de Laranjeria (a 300 km al nord de Salvador de Bahia, a l’Estat de Sergipe), amb una durada de 5 hores.

Laranjeiras és una ciutat colonial decadent i poc restaurada que es va convertir en el centre de producció de sucre durant la dominació portuguesa. Els antics trapiches (magazaments) i els originals ingenios (fàbrica de sucre), juntament amb el teatre, escorxador, hospital, esglésies barroques,... etc...  tots en estat d’abandó lamentable, són testimonis muts i proves fefaents que la prosperitat en una ocasió de l’història va arribar en aquest racó aïllat del Brasil.

A les 9 del matí arrib al poble de Laranjeiras amb una temperatura exterior de 32 graus i una humitat elevada. Carreg la motxilla a l’esquena i me dirigesc amb determinació cap a l’única pousada de la localitat amb la finalitat de descarregar el pes i visitar la localitat amb calma. Arribant a la pousada del poble i encara en la vorera del carrer, me ve un baf escandalós a “cochino” provenint de l’interior de l’entrada de la pousada que me fa endarrerir uns bons metres.

-Redéu , i aquí he de dormir!-

Però no tenc escapatòria, ja que és l’únic indret habilitat per dormir en aquest desolat poble.

Entrant al pudent hotel certific el caràcter espartà i descuidat de la pousada de Laranjeiras, que no disposa de cap element decoratiu que la faci més acollidora. –Mecatixns, dormiré fatal aquest vespre- pens amb indignació.

Deman una cambra individual amb una veu apagada i poc animada... i de sobte...  el mosso de la recepció me contesta que no té disponibilitat de cambres disponible. – I que collons faig ara ?,  on putes vaig?-  Però, si no hi ha un turista en cents de quilòmetres, cóm pot estar plena?-  Per ventura és que no m’ha entès, així que ho demanaré una altre vegada cambra lliure. :Torn a repetir aquestes paraules:

-      - Daniel: Têm quartos vagos pra hoje a noite?
-  - Mosso: Nâo, nâo temos. Eu já disse que tudo tá lotado pelos empregados das fábricas do povoado.
-     - Daniel: Auxili!!!!!

Amb la maleta a l’esquena, començ a deambular desorientat pels carrers empedrats de Laranjerias sota un sol de justícia i una humitat aferradissa, maleint el dia que vaig decidir venir aquí. Diríem que ara és un d’aquells moments que la sensació de melangia i enyorança de ca teva i dels teus familiars i amics és fa més grossa i desitges tornar a casa de manera immediata. Però he de ser fort i encara que estic totalment desemparat no he de caure en la desesperació.

Pens que l’única solució és dormir en una casa particular, però cóm fer-ho?.  La millor manera és desenfundar les meves arts encisadores apreses durant molts anys d’entrenament i començar a demanar a la gent de Laranjerias si disposen d’una cambra per llogar, encara que sigui bruta i petita, almenys durant una nit. I llavors d’un parells d’intens poc infructuosos, vet aquí que el miracle és va complir davant la porta del centre de cultura del poble, on trob una amable i hospitalària senyora, anomenada Fátima Barreto que m’acull a ca seva de manera desinteressada.

Encara que la gent de Laranjerias és mísera i viuen en condicions higièniques detestables,  la casa de Fàtima resulta ser una mansió de luxe de tres plantes amb finca d’arbres fruiters tropicals i animals de granja. Els mobles son nous i confortables i cada estància disposa de TV de plasma i altres equips electrònics que no arrib a entendre el seu ús. En tot cas, tot està en perfecta harmonia, agradable fragància i bon estat de conservació i neteja. Sembla un palau amb verger enmig d’un oceà de pobresa.

 -Alça!!!- He aterrat a casa de la ricatxona del poble- Me faig creus de la meva sort, i més encara quan veig la meva cambra perfumada amb aire condicionat i bany propi amb sabonets de colors.

Una vegada feta la visita pel poble de Laranjeiras i conegudada la càlida gent local, me dedic a integrar-me entre la població emergent de la gran morada de Fàtima (la meva amfitriona), començant pel seu marit anomenat Américo, un professor d’escola que assegura que el navengant Americo Vespucci era espanyol i el descubridor Cristofol Colom era italià. – Bé! a gustos no hi ha res escrits-.

També conec el fill petit i mimat de la família, Alex, un jove de 24 anys que se dedica a passejar per la mansió familiar mostrant amb orgull al personal fluctuant de la mansió els seus bíceps i tríceps aconseguits amb moltes hores al gimnàs.

Charly, és el fill segon, un mamut de 130 kilos, ximplet com ell tot sol, però amb un cor enorme i la seva al·lota Fernanda, una gordita de 100 kilos, que resulten ser els més socials.

I no vos vull marejar amb noms i més noms... però la llista continua amb altres familiars i amics. En tot cas, els assenyalats són els principals i mitjançant ells, encet una nova etapa del viatge, que sens dubte, és la més especial i interessant de totes les viscudes.

Amb la família Barreto començ a viure un sense fi d’aventures divertides i entranyables (necessitaria escriure un llibre sencer per explicar-ho tot) destacant les excursions al poble colonial de Sâo Cristóbal (primera capital de l’Estat de Sergipe); el passeig per la costanera de la ciutat marítima d’Aracajú; la festa d’aniversari de na Fernanda; la nit cultural de música tradicional furrú i dansa brasilera; la visita a les coves i plantacions de canyes de sucre.. etc.. etc.. etc.

Els dinars i sopars familiars son un autèntic caos. Encara que podria dir que hi ha una hora menys o més determinada per satisfer les necessitats nutritives personals, el fet de seure a la taula amb ordre i assaborir amb tranquil·litat les interminables feijâos (mongetes negres) amb arròs blanc acompanyat amb carn estofada és una missió impossible. Quan es destapa les olles cuinades enmig de la taula, com si d’una banda de cans afamagats es tractessin,  cada membre de la família Barreto intenta agafar amb rapidesa el bocí de carn més suculent, menjant amb desesperació sense aixecar la mirada del plat.  En tres o quatre minuts ja han escurats el plat sencer i intenten llepar les restes sobrants. Finalitzat el menjar del plat i amb la panxa plena s’aixequen de la taula súbitament i s’enfilen a les seves cambres per iniciar la cochilada (la becada del migdia) o la dormina nocturna. Com que l’espectacle dura poc, jo procur asseure al cap de cantó de la taula, presidint-la, per no perdre cap mena de detall de l’anarquia familiar. – hehehe- No hi ha cap mena de dubte que a partir d’avui, valoraré més el seure en una taula ben parada, la companyia i el menjar que m’acompanya.

El adéu amb la família Barreto prometia ser intensament emocionant, i més quan el dia anterior ja s’havia apoderat entre ells una aura de tristor fúnebre per la meva partida. Havia estat el centre d’atenció per l’exotisme de ser estranger durant 4 dies. Així que, per mitigar els seus efectes, vaig comunicar al clan que tornaria en tres setmanes per assistir al bateig del cosí de na Fernanda.  Malgrat els meus esforços reconciliadors deix a tothom amb els ulls banyats.. i això sí, esperançats de la meva tornada. Ara ja me diuen “Daniel Barreto”.


Empresa Bomfim


Carros de Laranjeiras


Carrers de Laranjeiras


Escorxador de Laranjeiras


Camins de Laranjeiras


Alex i Fàtima


Américo i Dani (prenent aigua de canya de sucre)


Fernanda, Dani i Darselan (al costat de la botella de vi)


Aniversari de Fernanda


Comiat de la família Barreto


Festa de dansa furrú


Fernanda i Charlis


No hay comentarios:

Publicar un comentario