martes, 25 de marzo de 2014

Penedo

Dia 23 i 24 de març de 2014

(Penedo, entre mongetes i bacallà)

Amb la maleïda companyia de transport Bomfim (Bona Mort) i en un trajecte de poques hores (només 4), surt d’Aracajú per arribar al poble colonial de Penedo situat a la conca del Riu Sâo Francisco.

Amb el Tractat de Tordesilles (1494), el regne d’Espanya i el regne de Portugal pactaren distribuir-se les noves terres descobertes, reservant la sobirania espanyola sobre els territoris a l’oest del meridià 46, mentre que Portugal es reservava la sobirania dels territoris a l’est. La costa brasilera va restar comprés dins l’àrea portuguesa.  

A diferència dels espanyols que conquerien les seves terres amb expedicions majoritàriament terrestres, el que va dificultar la seva expansió, els portuguesos aprofitaven les conques dels rius com a via de transport per endinsar-se ràpidament al nou continent i apropiant-se de la major àrea possible, per això el Brasil s’endinsa més enllà del meridià 46. Per garantir la terra conquerida els lusòfons construïen noves ciutats en punt estratègics encarregats de vetllar per la seguretat fronterera. Un d’aquests assentament va ser la ciutat colonial Penedo, fundada en 1535.

Rosec certes ganes d’aïllar-me socialment i voluntat de tancar-me a la cambra del hotel per dormir, llegir i escriure, així com sortir esporàdicament per passejar sense tenir cap compromís que absorbeixi la meva placidesa. No és que no vulgui conèixer a ningú, sinó que necessit temps per reflexionar i tranquil·litzar-me de totes les emocions viscudes en quasi dos mesos de viatge.

Mentre me dirigeix a la cambra assignada per deixar la pesada motxilla aferrada a la meva esquena, una parella de turistes gays, extremadament fogosos, allotjats també al mateix hotel, me returen per l’escala, me fan una repassada exhaustiva de dalt a baix, inicien una conversa momentània i finalment me conviden a sopar. –Dimonis, que no!, que vull estar tot sol per una nit, a més, sé com acaben aquestes situacions!-  Desprès de la meva negativa, me revé una sensació de malestar interior fort. -Som realment jo qui va parlar o he canviat de personalitat- On es troba el caràcter social i extravertit que me defineix?-

A l’endemà pas 24 hores de complet turista i amb soledat, passejant pels carrers de color pastís de la solitària Penedo i concertant una excursió en barca per la conca del riu Sâo Francisco fins a la seva desembocadura. Un paisatge dominat per alts fassers, manglars, dunes i platges solitàries son l’antídot perfecte per suplir les mancances  humanes.

Però la meva inquietud corre per la sang de les venes i no puc deixar aquesta oportunitat de integrar-me socialment.  Sembla que ja he tengut la meva dosi de pau i ara ja estic totalment recuperat, així que començ a conèixer gent extravagant i divertida i en especial na Juliana i na Teresinha.

Na Juliana, una bella princesa de Sâo Paulo, allotjada també al mateix hotel, m’acluca l’ull cada matí des de la taula contigua a la que m’assec del menjador durant el desdejuni. De manera irreflexiva m’aprop a ella i encet un diàleg profund. Resulta ser una enginyera agrònoma, bastant culta, ben currada i amb molta educació. – Un poc poma també- Marcam cita per sopar plegats al restaurant de major gama de Penedo. -caramba, quin ligue!!-  Durant la conversa del sopar se li veu bastant nerviosa i comença a jugar amb el mòbil, a tremolar les cames i braços, a pentinar-se cada deu minuts, i sobretot, a parlar per telèfon amb seus coneguts sobre la meva presència- Per què deu ser?- Però des del meu punt de vista, manifesta una gran una contrarietat insalvable... ha menjant com una truja i en gran quantitat les feijâos, mongeta negra, i li ha crescut la panxa com un bombo i el cul com un pandero. Sortim del recinte gastronòmic i partint cap a l’hotel, en una passejada solitària pels carrers històrics de Penedo i sota la llum de la lluna. Durant el petit trajecte na Juliana alena com un ca de bestiar – deu ser per la mongetada pesada que rossega-, i en arribar a l’hotel consider acabada la jornada sense més preàmbuls i procedeix a acomiadar-me formalment d’ella amb una besada a la galta i el bon desig d’una molt bona nit i un fins demà. Na Juliana, totalment incrèdula i amb la mirada desafiant, intenta demostrar més concisament passió i feromones exaltades, procurant enganxar-me en el segon assalt, ... però al cap d’uns segons posteriors, amb resignació assumeix la derrota i s’enfila amb còlera escales cap a munt direcció a la seva cambra. – no hi havia espai per menjar el bacallà!-

-Caaaa!!! Sempre tenc a la senyora Teresinha- Pens amb alleujament. És una octogenària veïnada del poble que la vaig conèixer durant el passeig del matí pel mercat d’abasts i que espera la meva visita nocturna amb gran devoció. La convidada és totalment desinteressada (no demostra passió hormonal) i la conversa mantinguda és molt grata. Teresinha s’enorgulleix de la trajectòria de la seva canalla (és mare d’un Coronel i també de polítics de gran prestigi), però se lamenta de la seva soledat, ja que tots resideixen a fora.


Acab la jornada resopant una tapioca (un panet de coco) i contestant  una multituds de missatges rebuts des de Xile, Argentina i Brasil així com familiars i amics mallorquins.....i en especial... de la meva companya de feina.. na Carme (Unitat de Contractació Administració) que m’anima a seguir endavant. Gràcies a tots!!! Gràcies Carme!


Vista de Penedo de la cambra del meu hotel


Carrers de Penedo (solitaris)


Costa del Riu Sâo Francisco


Cases de pescadors del Riu Sâo Francisco


Búfals gaudint de la platja fluvial (Riu Sâo Francisco)


Juliana contenta (jugant amb el mòbil) abans de sopar les mongetes


Azuleja (la cuidadora) i Teresinha


Propietaris de la Tapiocaria : bons panets fets de coco


El transport pel Brasil



No hay comentarios:

Publicar un comentario