sábado, 15 de marzo de 2014

Port d'Iguazú

Dia 11-12 de març de 2014

Al estar avesat als trajectes de llarga distància en bus, les cinc hores que separen San Ignacio Mini amb Puerto de Iguazú (frontera amb Brasil i Paraguai) no me resulten gaire esgotadores. Aprofit per descansar, llegir, escriure i dormir... així doncs, poc desprès de la meva sortida de la terminal, i sense tèmer-me’n ja som arribat al Port d’Iguazú, porta d’entrada a les arxiconegudes cascades que li dona nom.

Puerto Iguazú és una mini ciutat enjardinada plena mansions elegants i cotxes de gama alta. La circulació flueix sense embussos  pels carrers empedrats i ombrejats per gegants arbres tropicals. Em principi semblaria un lloc ideal per descansar un parell de dies i recuperar forces i adquirir provisions abans d’endinsar-se pel Brasil.. i dic en principi perquè no tot el que brilla és or.

Els albergs i hostals d’Iguazú estan apinyats de grups de joves motxillers anglòfons que aprofiten la mínima per engatar-se i provocar aldarulls escandalosos, i els turistes de mitjana edat s’alberguen en hotels a preus abusius en relació a la qualitat proporcionada. Aquesta amalgama de fauna humana irracional cauen estúpidament en els ingenis i tàctiques del comerciants argentins que intenten captar el major número de pesos amb ànsia i afany. Diguem, que aquí tot està sobrevalorat i adulterat...  fins i tot la simpatia local s’ha transformat en interès perniciós.

Revoltant una hora per la població i amb la motxilla a les esquenes, localitzo en un lloc apartat i lluny del centre (allà on els guiris no arribarien mai per vagància) una residencial econòmica plena de flors tropicals i amb piscina d’aigua clara... – de conya!- Anys d’experiència en viatjar m’ajuden a superar les adversitats. A més, al costat de la residencial, treballa una simpàtica dama que cuina per la gent local de manera casolana i a preus raonables... –super!! m’he salvat per avui- pens amb orgull que almanco no he caigut al malaltís batibull turístic.

I a la fi arriba l’hora de la veritat... veure les “Cascades d’Iguazú”... i una vegada arribat a les portes del parc natural, visc una de les escenes més angoixants del viatge.

Milers de turistes s’amunteguen caòticament en llargues coes davant les finestretes de venda d’entrada del Parc Natural. Quan ja has passat el calvari de comprar-ne una pel preu de 20 euros!!!! -Una estafa en majúscula!-, el interior del recinte no resulta més encoratjador. La poca organització és la tònica dominant malauradament. El tren “ecològic” que te transporta de la porta del parc als salts d’aigua està embossat de gent, el que suposa haver d’esperar una bona estona sota el sol abraçador abans d’iniciar la ruta. A més les passarel·les i camis que recorren el parc perden el caràcter embriagador a causa del constant renou ensordidor de grups de persones que parlen fortament.... diguem, que es fa impossible escoltar els sons i cants dels ocells i remor de la caiguda de l’aigua.

Mentre esquives els captaires en constant aguait per vendre exclusions en barca pel riu Iguazú (horriblement cares) , procures amb empentes de la gent, localitzar un lloc plausible per fer la foto de rigor amb les cascades al darrere. Quan finalitzes la visita acabes estressat de tot el metxandansin, de la gent, del sol, de l’espera i de la pèrdua d’energia que tot això et provoca, i surts amb un terrible mal de cap del Parc d’Iguazú.

Sabeu que vos dic... – que l’espectacularitat dels salts d’aigua queden enfosquides pel negoci que s’ha desenvolupat al voltant i la quantitat de gent que la visita en unes instal·lacions poc adaptades-.


Amb un coet en el cul toc el dos a l’endemà i parteix cap a Foz d’Iguazú (Brasil), presagiant amb tristor una altra localitat comercialitzada i plastificada, i per tant, sense cap interès especial.


Passarel·les del Parc


Otake.. una japonesa de primera


Camins del Parc


La meva residencial per 15 euros


Carrers de Port d'Iguazú


Tren ecològic del Parc Natural

No hay comentarios:

Publicar un comentario