lunes, 3 de marzo de 2014

Putre i parc nacional de Lauca

Dia 28 de febrer al 2 de març de 2014

Parc Natural de Lauca... (La Puna xilena)... un agredolç caramel

A les 6:30 en Guillermo (el meu amfitrió d’airbnb) m’acompanya a l’estació de bus de La Paloma ja que és l’única companyia que fa el trajecte de la ciutat Arica al poble de Putre, porta d’entrada al parc natural de Lauca.

Amb la cara somnolenta arrib a l’estació de busos i em dirigeix ràpidament a l’oficina de vendes. Malauradament en la coa de la finestreta hi ha davant meu un passatger de 55 anys que quan li toca el seu torn... enceta una conversa amb la venedora de bitllets sobre qüestions banals que avorreixen a qui l’escolta... – macatxis!!!, perdré l’autobús per aquest betzol-.. de sobte, el passatger xerraire capgira l’ullada, me fa una repassada de dalt a baix i a continuació intenta enganxar-me... -ohhh no!!!!- amb arts diplomàtiques manifest subtilment disconformitat a parlar en aquelles hores del matí, així que compro el tiquet i m’enfil al bus, i m’assec a les darreres fileres concretament en el recó més tranquil on pugui acabar de dormir plàcidament.

Quan el bus arranca gairebé buit, veig que l’emprenyo d’home de la finestreta s’ha segut al costat d’un altres tipus “motxiller” i comença a parlar fortament, intentat així captar també el meu interès. - alça!- És aquí que ja deixondit m’aprop pausadament al “galliner”, me present i conec a “Pepe.. el xerraire” i “Arnau... un motxiller d’origen francès”. Quan arribam a Putre, tres hores més tard, els tres semblam vells amics... tal és la forta connexió que en Pepe ens convida a esmorzar i  a dinar les 14 hores. No ens deixa pagar un cèntim.

En Pepe actualment pertany al Partit Comunista Xilè i la política és el seu fort, tal és la seva curolla que ens confessa que durant la dictadura pinochetista,  es va alinear amb els grups de partisans que mitjançant les armes varen intentar infortunadament derrocar el règim.. “La resitencia chilena”.... .Estic davant d’una eminència ... un As d’Ors!!!

N’Arnau fa 5 mesos que viatja pel continent sud-americà, i presenta carències afectives per la manca de contacte amb la seva família. És a partir d’aquí que ens juntam durant els tres dies per la Puna Xilena, sense separar-nos en cap moment.... així que aquest relat és la història de dos viatgers –motxillers- perduts a 4550 metres d’alçada en terra indòmita.

Putre es troba a 3500 metres i la falta d’oxigen se sent amb força. El caminar resulta feixuc, de fet, gairebé arrossegam els peus, i el parlar, és una activitat altament calorífica... en poques paraules, qualsevol esforç implica una dosi d’oxigen inexistent transformat en un fort mal de cap.

Intentam aclimatar-nos aviat al poble de Putre perquè n’Arnau té la brillant idea de fer a l’endemà el camí que creua el parc natural de Lauca finalitzant al poble aimarà de Parinacota situat a 4500 metres i on també hi ha un alberg per penjats com nosaltres.

Per arribar al començament del camí situat a 40 km de Putre fem autostop per una desolada carretera. Afortunadament i en unes hores més tard un camioner bolivià s’atura al veure que oferim uns pesos extres pel transport.. i “pataplam”.. sense haver estimat aquesta variant... me trob tot sol amb n’Aranu ... un tipus que vaig conèixer el dia anterior, en un paisatge completament desolat, a més de 4000 metres d’alçada i amb provisions per unes hores. He de reconèixer que no som creient.. però per alguna raó desconeguda en aquest moment vaig pregar ferventment a Déu que no m’abandonés allà... ja que en menys de 24 hores hagués estat cadàver.

El camí cap a Parinacota mereix un capítol apart, però amb la foto que vos adjunt resumiria l’extrema bellesa del lloc, plena de llacs i bofedals  i amb el volcà de fons que li dona nom a la regió.... però el trajecte es fa extremadament feixuc sense el gas que ens sustenta. El mal de cap del dia anterior s’accentua, les venes sanguínies no resisteixen la pressió exterior i comencen a rebentar-se deixant la cara ensagnada, les nàusees son agudes i la perduda de gana et deixa sense força.... i amb tot això, s’afegeix una sensació d’inflor corporal.

Per més inri, el mapa de n’Arnau no està fet en escala,.. és més, diria que està dibuixat per un escolar de primària, encara que la situació no s’hagués complicada si el camí que seguíem no hagués desaparegut misteriosament... com si algú volgués evitar la circulació de persones per aquell indret desèrtic advertint de conseqüències nefastes per al neci viatger que s’hagués endinsat als voltant del volcà Parinacota.

Ara ho he de dir... ens hem perdut i vull matar a n’Arnau!!!!!!!! Sense perdre la calma, al manco amb semblança externa, adoptant comunament la millor solució que creien en aquest moment més apropiada... consistint en pujar el puig “cerro” més alt de la zona on amb vistes panoràmiques podríem ubicar-nos millor geogràficament. No vos podeu imaginar en quina situació deplorable i desemparada  estam en aquells moments i amb falta d’oxigen qualsevol puig per molt petit que sigui és tot un recte. - Que cony faig aquí, i perquè he seguit aquest inconscient home neandertal- repetesc dins la meva consciència.

Amb vistes a l’horitzó, localitzam el poble de Parinacota on ens dirigim ràpidament abans que caigui el vespre i les temperatures de 10 graus negatius acabin per rematar la jornada.

L’alberg resulta bàsic, sense aigua calenta abastament ni calefacció o llar de foc que esmorteeixi l’intens fred. El menjar que el propietari ens proporciona és simple, escàs i poc saborós.. però era igual... havia perdut les ganes de menjar igualment..(el meu plat se’l menja n’Arnau).. Durant el sopar, rebem un missatge den Pepe demanan prudència per les terres del altiplà perquè hi ha mines antipersona sense desactivar a causa del darrer conflicte bèl·lic (Guerra del Pacífic). Ara tot encaixa.. autèntica desolació en un camí sense marca o senyal.. on els únics esser vius de la zona és la vida salvatge adaptada a les condicions meteorològiques. -Dimonis!-, hem caminat per area de mines.

La nit la pas tremolant amb espasmes derivat de la tensió neuromuscular acumulada i intens fred. No hi ha força d’aixecar-se a pixar... ja que s’arrufa no només  “sa perdiu” sinó el cos sencer en l’intent de dirigir-te al bany situat a l’altre costat del passadís que connecta les cambres d’hostes. Amb un improvisat plat que me fa d’urinari satisfaig les meves necessitats disparant des d’un forat fet a propòsit entre les 10 flassades dobles que me tapen. L’esforç d’orinar incrementa el mal de cap.

Sabeu... en aquest moments me vaig desesperar i vaig desitjar tornar immediatament a casa.... la Puna era més poderosa del que pensava, no s’ha de prendre la decisió de pujar fins aquí a la lleugera. Al dia següent rest consolat quan n’Arnau me comenta que apart de tenir els mateix símptomes que els meus, ha vomitat tot el que va menjar ahir vespre.

Abandonam Parinacota a corre cuita a primera hora del matí, per dirigir-nos a Putre ... però no me satisfà la decisió de romandre en alçada una altra nit, per això, m’acomiado del meu il·lustre amic en arribar al poble de Putre i continuo descendent la muntanya direcció a la ciutat d’Arica.. concretament la Vall d’Azapa... a casa den Guillermo i Gladys de bell nou... aquell recés de pau i harmonia.


Amb un adéu solemne, una forta abraçada i el desig d’un millor viatge en les nostres noves etapes deix n’Arnau enrere, amb tristor, cal dir, perquè al cap i a la fi, hem viscut tres dies intensos plegats i ha generat una estima mútua.


Arnau, Pepe i Dani


Poble de Putre (3500 metres d'alçada)


Plaça principal de Putre (Dani i Arnau)


Esperant qualque camió que ens dugui a Parinacota


Aturada per dinar camí Parinacota


Inici camí Parinacota


Vistes del volcà Parinacota


Poble de Parinacota


Església de Parinacota


Foto panoràmica.. fent el camí

No hay comentarios:

Publicar un comentario