martes, 18 de marzo de 2014

Salvador de Bahia (comunitats monacals)

Salvador de Bahia del 14 al 18 de març de 2014

Amb la companyia aèria Gol surt volant de Foz d’Iguazú cap a la mítica ciutat de Salvador de Bahia en un trajecte de quasi quatre hores. 

Bahia, tal i com se li anomena, va ser en època colonial una ciutat prospera derivada principalment del comerç d’esclaus provinents de les costes del Senegal (Àfrica). L’opulenta societat dirigent va fer construir en fusta massissa grans casals acolorits, ornamentades esglésies d’estil barroc profusament revestides d’or i argent així com hospitals, mercats, centre de beneficència, etc. Però la bona vida dels traficants va arribar a la seva fi amb l’abolició de l’esclavitud, i la finalització de la seva empresa va generar el col·lapse econòmic.

Els comerciants (blancs) emigraren de la ciutat i els seus edificis varen ser abandonats a la seva sort. És a partir d’aquí que un exercit de termites devoradores atacaren amb virulència la ciutat històrica fent-la desaparèixer lenta però inexorablement fins al dia d’avui que s’ha iniciat una restauració , malauradament encara molt limitada.

Actualment Salvador amb població majoritàriament negre està totalment desorganitzada i se situa tristament en les primeres urbes en el rànquing de les més perilloses del continent llatinoamericà. Homicidis, segrestos i atracaments se succeeixen diàriament davant la poca eficàcia policial i indiferència política.

Sense haver-me informat diligentment de la situació social, arrib feliç i expectant a l’aeroport de la ciutat, quan sobtadament entr en contacte amb el devastador caos imperant ja fora de la terminal –me sembla més una ciutat africana que una bella ciutat brasilera-  Procur cercar un bus que me dugui al centre immediatament perquè s’està enfosquin ràpidament, i durant la nit impera el toc de queda. Sense cap punt d’informació m’aventur a trobar el transport públic. – Mare de Déu santíssima!!- Ni tans sols hi ha una aturada en condicions-. La pujada al bus requereix certa destresa professional, primer s’ha de identificar el bus, llavors s’ha de cridar al conductor que aturi (no basta aixecar la mà) i posteriorment s’ha d’empènyer els altres possibles passatgers que també vulguin pujar. Una vegada dedins, t’has d’oblidar de normes d’higiene, seguretat o confort.. ahh!!! i sense ser racista, però el bus és un mitjà de negres (que solen ser persones majoritàriament sense recursos, cal dir-ho).

Aquesta vegada he decidit allotjar-me en un vetust convent de frares carmelites del centre històric de Bahia. El sobri i fantasmagòric convent necessita una ma de pintura i certes reformes urgents abans de que s’esbuqui. Dins el convent hi ha una comunitat de dos frares, un jove missioner i la domèstica (la senyora Norma), la qual tenc la sort de dormir en una cel·la contigua a la seva.. i dic que tenc la sort perquè realment és l’única persona que me fa companyia durant les vetllades tenebroses tancant dins el convent (us record que a partir de les 18:30 es fa fosca  negre... i comença la reclusió social a la barriada on estic allotjat).

La senyora Norma és nicaragüenca i viu confinada entre les quatre parets esperant que qualque dia la sort li doni opció a una vida millor. Mentre concep la bonaventura es passeja solitàriament per les dependències lúgubres del recinte, com si d’una fantasma es tractés.

El convent resulta tenir un sense fi de passadissos, entrades, patis, cuines, banys refectoris, clastres, capelles i altres dependències com biblioteca, sala d’aules, bugaderia, soterranis, amagatalls i la barroca església cruïllada per les termites. Caminar pel convent durant la nit, amb la il·luminació tènue de les escasses bombetes mal ubicades, amb un silenci sepulcral i tot sol, resulta una activitat esgarrifosa no aptes per aquell que pateixen del cor. De fet, sol·licit a la senyora Norma que m’acompanyi en la meva missió i descobreix amb pertorbació que hi ha passadissos que ella ni tan sols s’ha atrevit a entrar al dia d’avui.

Durant la matinada sent renous que no aconsegueix classificar, la por se m’apodera i m’assegur que la porta de la cel·la es troba ben tancada amb pany. Francament, trob el moment ideal de fer una cacofonia amb el mòbil i enviar el resultat al gran professional del programa televisiu de misteri “Cuarto Milenio”, dirigit per n’Iker Jiménez.

El centre històric de Salvador és un laberint de carrers sinuosos envoltats d’històriques cases, palaus i esglésies d’estil barroc. –sí.. sí... està bé això, però el 90 % de la resta de Salvador és una autèntica favela on viu la comunitat negra, amb tots els problemes socials i racials que això implica-.

Durant la meva visita pels carrers del centre històric, descobreix la existència d’un altre convent, aquesta vegada de franciscans, situat a prop de la plaça del Pelourinho (la principal). I dins el convent ràpidament conec al Frare Edison i al Frare César, ambdós, il·lustres joves filòsofs, amb vida austera i senzilla però amb gran sensibilitat i humanitat. Fetes les presentacions inicials encetam una nova amistat que es prolonga durant tota la meva estada per Bahia. Passam diverses jornades parlant, ballant i cantant enmig de l’encisador clastra ple d’azulejos de l’època. – Quin monjos tan divertits, atípics i, certament, xafarders.. volen fins i tot saber amb qui m’estic colgant!-  Me converteix en els seus professor particular de ball de bot.. i de fet faig la primera ballada mallorquina per terres americanes. -Pareix mentida però aquesta etapa del viatge estic envoltat de comunitats monacals.-


La visita a Salvador restaria incompleta si no hi hagués acudit al ritual religiós dominical que se celebra a l’església do Jesús do Bonfim (O Jesús de la Bona Mort). La comunitat negre bahiana se sent especialment atreta a la imatge d’aquest Jesús perquè el relaciona amb la deïtat de la mort africana “oxama”. En un acte de sincretisme absolut, els creients fermen fites (llaços) a la porta i finestra d’entrada de l’església amb l’esperança de garantir bona salut i evitar les malalties.

Acabo la jornada a Bahia amb una gran orgia de sucs de fruites naturals que, per desgràcia meva, els fan de manera abundant i econòmica davant del meu allotjament. Els mossos del local quan me veuen per la porta d’entrada ja saben que han de preparar el “suco especial de frutas com beterraba, laranja, mamâo e manga” en el seu format més gran.

Amb pena dic adéu a la senyora Norma i als Frares Edison i César. Una nova melangia se m’apodera al allunyar-me de la ciutat sense llei... del caos de Salvador de Bahia!!!!!!!!!


Agafant avió cap a Salvador de Bahia, amb la Gol


Carrers de Bahia (zona no turística... el 90 % de la ciutat)


Plaça del Pelourinho (emblema de la ciutat)


La senyora Norma fent les seves pregàries


El missioner Adrien


Passadís del Convent Carmelita


Pati del Convent Carmelita


Galenia del Convent


Façana del Convent Carmelita (el meu allotjament)


Frei Edinson cantant


Frei César i Frei Edison


Ornamentació de l'església franciscana


Fitas de l'església do Jesús do Bonfim


Plaça de Bahia

No hay comentarios:

Publicar un comentario