martes, 11 de marzo de 2014

San Ignació Mini

Dia 9 a 11 de març de 2014

Tremolós de les espantoses hores de bus arrib a la població de San Ignacio (Departament de Misiones). El contrast natural és fa palès immediatament, així doncs, he passat en qüestió d’hores del color groc ocre del desert xilè al verd intens de la selva que encercla el riu Paranà. Aquí els ocells volen alegrament fent acrobàcies aèries en les hores de bauxa i la resta d’animals viuen impertèrrits i amb harmonia amb la raça humana . -Som davant del paradís terrenal? És aquí on segons la Bíblia, Eva despullada i immaculada encisada pel diable va collir de la branca de l’arbre maleït la poma enverinada?- No m’estranya que els jesuïtes escollissin aquest indret per crear una xarxa de missions o reduccions (més d’una vintena) encarregades de l’estructuració de les comunitats indígenes guaranís. Ironies de la vida!!

En un intent d’evangelitzar els indis americans, la Companyia de Jesús va fundar en 1696 la reducció San Ignacio Mini la qual va albergar a una comunitat de més de 5000 guaranís.  Encara que la reducció va ser saquejada diverses vegades pels bandeirantes portuguesos en la recerca de ma d’obra esclava indígena, la seva decadència i conseqüent desaparició va venir per ordre del Rei d’Espanya, Carles III, en 1768, amb l’expulsió dels jesuïtes d’Amèrica i tancament de totes les Missions, entre elles la de San Ignacio Mini. – Mecatxins!!! Una altra vegada el Borbó dels nassos- Cal que se retiri immediatament i per sempre!- Aquest pardal de rei va considerar que els jesuïtes eren fustigadors de motins populars.

La meva visita a la Missió resulta extremadament interessant. Recorre els carrers, horts, cases o cementeris és com retrocedir en el temps, i si a més, ets un poc sensible .. agafes consciència de l’errada històrica comesa pels colonitzadors espanyols en el seu intent de sotmetre al poble guaraní al despotisme eclesiàstic primer i la tirania borbònica posterior. Però quan s’arriba a la plaça major de la Missió, centre de desenvolupament de la vida social i política (on s’ubicava el poder caciquil) el xoc emocional és fa més notable per la seva majestuositat. És ara que la meva imaginació es dispara i no deix de pensar en la pel·lícula “La Missió” protagonitzada per Robert de Niro i Jeremy Irons i amb totes les lluites de poder i misèries que relata. Estic davant una fita històrica declarada patrimoni mundial per la UNESCO!!!

La meva estada a San Ignacio es prolonga més del programat inicialment, ja no només per haver trobat uns amfitrions simpaticots que regenten el confortable hostal Yvi Pita situat ben enmig d’un verger de plantes i flors, sinó també i principalment perquè als voltants de San Ignacio encara viuen comunitats guaranís que eviten el contacte amb l’home blanc en un intent de preservar la seva identitat.  -Auh idò, que interessant serà conèixer la seva forma de vida, no trobau??-

Amb la motxilla plena de queviures comprats a la botiga de n’Elsa, una botiguera d’origen polonès entusiasta per la bellesa de l’Argentina, i una bicicleta llogada al centre turístic, encet la jornada següent a trenc d’alba pedalejant des de San Ignació per camins de terra roja fins a les comunitats guaranís, en un dia caldejat pel sol abraçador. La meva arribada a la comunitat resulta al principi indiferent entre els caps locals, però al comprovar la meva simplicitat i forma de viatjar me permeten entrar i participar de la seva tasca social. – Caaa!!!.... ara me sent com el jesuïta del segle XVIII que intenta agafar l’afecte guaraní- Procur pronunciar quatre paraules en aquest idioma aprés a corre-cuita amb la intenció de permetre millor integració.

Els nins de la comunitat mig despullats comencen a envoltar-me i jugar carinyosament amb mi sabent, això sí, que som la novetat de la comunitat. Els menuts intenten establir conversa en guaraní...i jo, sorprès i evitant que capgirin la seva llengua, me faig el total comprès i respon amb gestos expressius i moviments de mans i braços....Al final acabem la còmica escena amb fortes rialles mútues – Que deuen haver pensat de mi? que som un ximplet o un complet ingenu!!!-.  En tant, els caps de la comunitat s’interessa pel motiu d’aquesta visita inesperada i jo els explic la sensibilitat extra que les persones que pertanyem a una cultura desprestigiada com la nostra tenim cap altres cultures en situació de debilitat per injustícies socials. La relació es fa més estreta fins al punt d’agafar complicitat mútua.

Acabada la visita, parteix lentament del poblat amb la meva bicicleta amb una sensació de haver-me renovat emocionalment.  Satisfet per l’esforç i complagut per la humilitat i senzillesa de les persones que l’integren, promet tornar una altre vegada.


Com a cloenda del gran dia, decideix trobar una solitària platja fluvial al Paranà el qual fa frontera natural amb el Paraguai. Amb el retoc de la música de la banda sonora de “La Missió” que ressona dins el meu cervell incessablement, contemplo tombat a l’arena de la platja l’altre vorera del riu amb fascinació... – Com deuen ser els paraguaians? És ver que han estat històrics ferotges lluitadors?- Una intriga que deix per una altra viatge! Ara me basta contemplar al cap al tard l’incomparable marc natural de la conca del riu, una autèntica autopista d’aigua. Camins d’aigua!!!!!

ç
Plaça de San Ignacio Mini: Missió jesuïtica


Runes de San Ingancio Mini: Missió jesuïtica


Elsa i la seva botiga


Camins per arribar a les comunitats indígenes


Indis guaranís


Nins guaranís


Platja fluvial del riu Paranà



Riu Paranà: Argentina (mès aprop) i Paraguai  (l'altre vorera)


Nedant pel riu Paranà


Cloenda amb els meus amfitrions de l'Hostal Yvy Pita


Menjant "Xoripans" per sopar



No hay comentarios:

Publicar un comentario