jueves, 3 de abril de 2014

Fortaleza (Ciutat sense llei)

Dia 29 a 31 e març de 2014

(Adéu Amèrica)

Amb la companyia aèria Gol, surt volant de Recife cap a la ciutat de Fortaleza, en un trajecte d’una hora i mitja.  -El bus del poble d’Olinda cap a l’aeroport de Recife m’ha dut més de dues i mitges hores (20 km)-

Deix la desordenada i perillosa Recife per endinsar-me a “l’hiper-criminosa” Fortaleza, sense saber-ho. Així doncs, en arribar a l’aeroport de destí, me dirigeix immediatament al punt d’informació turística per obtenir informació de cóm arribar en bus públic al centre de Fortaleza. La treballadora de l’oficina, horroritzada per la pregunta que li he formulat – com si fos molt anormal-, me desaconsella ferventment que agafi el transport públic a causa a la criminalitat de l’estació central i carrers voltants – Però sí això està superat- fanfarronej amb aires de superioritat....., però l’empleada insisteix en la seva tesi,.... així que al cap d’uns minuts de serenitat, amb molta estupefacció i ràbia decideix fer cas del consell donat, i agafo el serveis d’un taxi (la primera vegada en tot el viatge) perquè me traslladi de la terminal aeroportuària a la nova casa familiar d’airbnb.

Durant el trajecte de l’aeroport al centre ciutat observ per la finestra, en estat d’astorament, carrers i avingudes amples i llargues sense comerç ni gent passejant per les voravies. (Son les 15:00 h). Pregunto al taxista la causa de la desolació i la resposta (que posteriorment me ratifiquen altres persones és la següent:

“Aquí ningú passeja a peu, tothom surt dels seus condominis en cotxe privat per adreçar-se als seus destins. Caminar per Fortaleza és arriscar-se la vida, ja que te disparen per no res. Vivim un estat de guerra”.

Els condominis son els alts edificis de 40 0 50 plantes amuradats i vigilats per torres de defensa amb seguretat privada. Les cases residencials també disposen del mateix sistema de protecció.

El taxista me deixa a la porta de la nova residència, i en sortir del cotxe, com un llamp entr a les dependència privades familiars per evitar estar el menor temps d’exposició en el tram públic. – Punyetes!, he de viure en estat de xoc durant tot el viatge.-

La nova amfitriona, anomenada Maria, viu amb dues filles tarambanes, la serventa esclava i 8 cans asfixiats per la calor. La casa és gran i enjardinada però amb mobles vells (que no vol dir antics) i poc harmoniosos entre ells i el jardí ple d’excrements canins. El olor dels cans és tan intens gairebé no és pot dormir durant el vespre.

N’Isabel, la filla major de la meva anfitriona (38 anys), viu tancada dins el recinte des de fa molt d’anys perquè a part de tenir pànic a ser assaltada, no disposa de carnet de conduir, i això a Fortaleza vol dir enterrar-se en vida. Com no se relaciona amb ningú, ha perdut completament el sentit real de les coses i s’ha creat un món fantasiós en el qual els cans son els seus únics amics i fills. –fa cadúfols!, com una velleta!-

-Però jo no puc quedar-me tancat aquí 24 hores, seria lamentable. Estaria matant mosques amb so pardal i és una activitat que no m’agrada.- Així que decideix sortir a la platja i voltants amb la filla petita de Maria, que sí disposa de carnet de conduir. Ella és una enamorada del Brasil, i Fortaleza és un del seus grans destins.

A part del llarg passeig marítim (s’únic lloc on es pot passejar a peu sense sentir-se insegur), la resta de Fortaleza no son més que carrers desbaratats i desèrtics sense cap interès, on es combinen condominis alts amb xavoles. La desigualtat me produeix un sentiment de gran impotència davant l’aptitud indiferent de la gent local.

Però fent un anàlisi més exhaustiu, puc destacar que la gent que millor viu són els pobres de les faveles, perquè o tenen cap por a passejar, relacionar-se o sentir-se lliures. Els rics, en canvi, viuen en un estat d’alarma continua, d’estrés angoixant i empresonats en els alts murs i barrots de ferro que envolten les seves residències.


Amb unes aferrades fortes de les meves amfitriones, concloc la jornada a Fortaleza i la meva visita al Brasil. Tal vegada no hagi estat el millor destí per passar unes vacances, però l’experiència ha estat tan forta i amb plena d’emocions que me vaig satisfet del Brasil. Ara necessit recuperar forces i dormir amb ànsia en un lloc més saludable. Adéu Brasil, adéu Amèrica!!!!

Companyia Gol (aeroport de Fortaleza)


Avingudes desèrtiques de Fortaleza: cases fortificades


Faveles


Carrer de residència de la meva anfitriona


Beira do Mar: Fortaleza


Maria (anfitriona) i les filles


Adéu a l'aeroport.....Gladys, jo i Isabel (filla de Maria)

martes, 1 de abril de 2014

Olinda (la padrina guerrera)

Dia 25 i 29 de març de 2014

Olinda (Recife) .... entrenament militar

Sobre 3 illes petites situades enfront del continent i protegida per prolongats esculls marítims, els portuguesos varen construir la Recife Antiga. Amb la seva poca accessibilitat, els colonitzadors procuraven protecció natural als constant atacs de pirates, corsaris i holandesos que atacaven les costes del brasil amb ànsia d’estendre’s pel continent americà.

La ciutat de Recife es troba en lamentable estat decadent per diversos motius: delinqüència; desorganització social; caos circulatori; desastrosa planificació urbanística; alarmant desigualtat social; contaminades de platges; manca de recollida d’aigües brutes, brutor generalitzada, etc.. etc... –Seja Ben vindo a Recife-.

Degut als grans índex d’assalts intimidadors i un nombre destacables d’homicidis , he estimat no lluir objectes de valors pels carrers de Recife, com mòbils, cartera o càmera fotogràfica. Consider una mesura lamentable però prudent i necessària. –És una pena, perquè no vos puc mostrar grans imatges de Recife com per exemple les faveles esteses a la vora dels canals fètids o entre els gratacels de la classe dirigent, per exemple-

El fort climatitzador del bus que va des del poble de Penedo a la ciutat de Recife me deixa en estat de paràlisi corporal durant les 8 hores de trajecte. En sortir del bus començ a tenir símptomes d’estat engripat amb mals musculars i temperatura corporal.

Com que Recife no me resulta gens atractiva, agaf un allotjament per airbnb a la ciutat colonial d’Olinda, situada a 6 km al Nord. Una distància que pot semblar curta però que es transforma en dues hores de bus per l’endimoniat trànsit rodat.

Segons la informació proporcionada per la web airbnb, la senyora Joana, una brasileira de 50 anys, morena, prima i somrient havia de ser la meva amfitriona de l’allotjament per 4 dies, però en arribar a la casa, me sorprèn comprovar que només habita la seva mare, una jovial padrineta de 86 anys, anomenada Antonieta. (Na Joana treballa a fora quasi les 24 hores del dia, malauradament). –Ca, quin xou faré amb la padrineta cada vespre !.-

La casa, neta, tranquil·la i airejada, se troba al fons d’un carrer no asfaltat sense sortida i està fortificada amb grans murs coronats amb fils ferros electrificats. Disposa d’un jardí elegant amb flors tropicals i arbres exuberants. –Almanco he caigut en un indret interessant, desestressant i acceptable-.

A causa del fort refredat que arrosseg i la intensa xafogor paralitzant de les hores diürnes, intent assossegar-me dins la meva nova residència, i a comunicar-me amb la singular amfitriona. Les meves activitats son principalment: descansar a l’hamaca per recuperar forces però, sobretot, conversar, cuinar, beure, jugar a cartes amb l’amorosa padrineta. Hem fet una bona parella i ens hem agafat gran sentiment mutu, . i lingüísticament me va de conya!!!.... però la pau regnat es trunca quan dos dies més tard compareix una parella d’americans (29 anys ) que reservaren l’habitació contigua a la meva cambra també per airbnb.

Els joves americans no són gens comunicatius (es tanquen durant les hores diürnes), no tenen cap tipus de somriure (semblen traumatitzats  pel context que els envolten), i a més, eviten interaccionar amb nosaltres. Aquest fet, encén com un misto a n’Antonieta, fins que arriba un punt que no pot contenir la ràbia acumulada i de sobte, esclata la violència silenciosa. -Ens hem traslladat a la “Guerra Freda”-.

N’Antonieta, avesada a la bauxa, a la dansa, al joc, a la perversió en general, considera els americans antipàtics i desgradables. Maleeix que la seva filla hagi acceptat la seva reserva i per contrarestar el sentiment de malestar, com un infant en estat de rabieta immadura, comença a disparar de manera brava i sense pietat la seva artilleria pesada que amaga darrera del seu aspecte angelical. Les putades de la padrina contra els americans són molt extravagants... vet aquí algunes immoralitats: comença a fer-se la sorda i muda; no els ajuda per trobar els estris de cuina; els barata el menjar.... entre d’altres.
Moltes vegades m’involucra en el seu objectius militars, i amb cert empegueïment, acab obeint les ordres de la capitana, i me convertesc involuntàriament en un soldat ras combatent la invasió americana.

I els dies passen i l’estància a Olinda s’acaba i la màgia de l’estima apareix i es reforça quan un s’acomiada amb la padrina Antonieta i recorda amb força les anècdotes viscudes.  – Uffff,  vou ficar com saudades de Antonieta, com certeza!!-

Però Olinda amaga un secret entre els carrers inclinats i empedrats plena de cases de color pastis. Si bé, és cert que durant les hores diürnes es troba en un estat letàrgic absolut a causa de la calor angoixosa, durant les hores nocturnes s’enceta un esclat social important.  Els carrers s’ompleixen de bandes musicals i al ritme de tambors, triangles i guitarres “Furrú” la gent canta i balla amb devoció i alegria.  I en un d’aquests espectacles musicals conec a una simpàtica família i faig unes noves importants amistats... – i és que no podia sortir d’Olinda sense deixar rastre-  S’anomena família Becerro!, -curiós llinatge- Son dos fills mascles i els dos progenitors.. i tot 4 processen religions diverses. Bé... tres, perquè el fill petit, en Telles, es declara ateu.


Durant els sopars familiars, els Becerros s’enfilen en conversacions religioses acalorades i jo, enmig de la disputa familiar, intent discernir la situació amb dificultat. – Quina família tan exaltada, només saben becerrear-


Família Becerro (progenitors, Dani, Toni i Talles)


Persona local escoltant música


Vista d'Olinda


Sam i Rebecca: els americans


Antonieta "La avozinha"


Casa de n'Antonieta


Banda de Música de Furrú