jueves, 3 de abril de 2014

Fortaleza (Ciutat sense llei)

Dia 29 a 31 e març de 2014

(Adéu Amèrica)

Amb la companyia aèria Gol, surt volant de Recife cap a la ciutat de Fortaleza, en un trajecte d’una hora i mitja.  -El bus del poble d’Olinda cap a l’aeroport de Recife m’ha dut més de dues i mitges hores (20 km)-

Deix la desordenada i perillosa Recife per endinsar-me a “l’hiper-criminosa” Fortaleza, sense saber-ho. Així doncs, en arribar a l’aeroport de destí, me dirigeix immediatament al punt d’informació turística per obtenir informació de cóm arribar en bus públic al centre de Fortaleza. La treballadora de l’oficina, horroritzada per la pregunta que li he formulat – com si fos molt anormal-, me desaconsella ferventment que agafi el transport públic a causa a la criminalitat de l’estació central i carrers voltants – Però sí això està superat- fanfarronej amb aires de superioritat....., però l’empleada insisteix en la seva tesi,.... així que al cap d’uns minuts de serenitat, amb molta estupefacció i ràbia decideix fer cas del consell donat, i agafo el serveis d’un taxi (la primera vegada en tot el viatge) perquè me traslladi de la terminal aeroportuària a la nova casa familiar d’airbnb.

Durant el trajecte de l’aeroport al centre ciutat observ per la finestra, en estat d’astorament, carrers i avingudes amples i llargues sense comerç ni gent passejant per les voravies. (Son les 15:00 h). Pregunto al taxista la causa de la desolació i la resposta (que posteriorment me ratifiquen altres persones és la següent:

“Aquí ningú passeja a peu, tothom surt dels seus condominis en cotxe privat per adreçar-se als seus destins. Caminar per Fortaleza és arriscar-se la vida, ja que te disparen per no res. Vivim un estat de guerra”.

Els condominis son els alts edificis de 40 0 50 plantes amuradats i vigilats per torres de defensa amb seguretat privada. Les cases residencials també disposen del mateix sistema de protecció.

El taxista me deixa a la porta de la nova residència, i en sortir del cotxe, com un llamp entr a les dependència privades familiars per evitar estar el menor temps d’exposició en el tram públic. – Punyetes!, he de viure en estat de xoc durant tot el viatge.-

La nova amfitriona, anomenada Maria, viu amb dues filles tarambanes, la serventa esclava i 8 cans asfixiats per la calor. La casa és gran i enjardinada però amb mobles vells (que no vol dir antics) i poc harmoniosos entre ells i el jardí ple d’excrements canins. El olor dels cans és tan intens gairebé no és pot dormir durant el vespre.

N’Isabel, la filla major de la meva anfitriona (38 anys), viu tancada dins el recinte des de fa molt d’anys perquè a part de tenir pànic a ser assaltada, no disposa de carnet de conduir, i això a Fortaleza vol dir enterrar-se en vida. Com no se relaciona amb ningú, ha perdut completament el sentit real de les coses i s’ha creat un món fantasiós en el qual els cans son els seus únics amics i fills. –fa cadúfols!, com una velleta!-

-Però jo no puc quedar-me tancat aquí 24 hores, seria lamentable. Estaria matant mosques amb so pardal i és una activitat que no m’agrada.- Així que decideix sortir a la platja i voltants amb la filla petita de Maria, que sí disposa de carnet de conduir. Ella és una enamorada del Brasil, i Fortaleza és un del seus grans destins.

A part del llarg passeig marítim (s’únic lloc on es pot passejar a peu sense sentir-se insegur), la resta de Fortaleza no son més que carrers desbaratats i desèrtics sense cap interès, on es combinen condominis alts amb xavoles. La desigualtat me produeix un sentiment de gran impotència davant l’aptitud indiferent de la gent local.

Però fent un anàlisi més exhaustiu, puc destacar que la gent que millor viu són els pobres de les faveles, perquè o tenen cap por a passejar, relacionar-se o sentir-se lliures. Els rics, en canvi, viuen en un estat d’alarma continua, d’estrés angoixant i empresonats en els alts murs i barrots de ferro que envolten les seves residències.


Amb unes aferrades fortes de les meves amfitriones, concloc la jornada a Fortaleza i la meva visita al Brasil. Tal vegada no hagi estat el millor destí per passar unes vacances, però l’experiència ha estat tan forta i amb plena d’emocions que me vaig satisfet del Brasil. Ara necessit recuperar forces i dormir amb ànsia en un lloc més saludable. Adéu Brasil, adéu Amèrica!!!!

Companyia Gol (aeroport de Fortaleza)


Avingudes desèrtiques de Fortaleza: cases fortificades


Faveles


Carrer de residència de la meva anfitriona


Beira do Mar: Fortaleza


Maria (anfitriona) i les filles


Adéu a l'aeroport.....Gladys, jo i Isabel (filla de Maria)

No hay comentarios:

Publicar un comentario