viernes, 30 de mayo de 2014

Gats per Cork

La gatera horrible de Cork!

Me falten paraules quan decideix posar fi a la meva aventura irlandesa. Llàgrimes regalimen per la cara humida quan faig la reserva del vol de sortida de la meva estimada Irlanda. Però, pensareu.. -perquè finalitzo el viatge si no tenc ningú que m’encalça?- Idò, perquè Irlanda és un robo descarat. Els preus estan inflats i el cost del meu viatge s’ha disparat considerablement. Així doncs, i perquè tengueu una idea, aquí us assenyal alguns exemples: Una pinta de cervesa són 5 euros; una cambra individual en un Bed and Breakfast mínimament decent surt per 60 euros; un menú horrible val 25 euros, el bitllet d’un bus urbà val 3 euros; el fish and ships (un filet de peix frit amb patates frigides) menjat com a fast food val 9 euros o un bocí de pastís en un tee room surt per 5 euros.

La meva darrera amfitriona d’airbnb que resideix a la ciutat de Cork sembla una autèntica madamme de prostíbul de pel·lícula de l’Oest americà, a més, amb la seva veu ronca sembla un homenot de grans dimensions. Bé.. hehehe.. malgrat els seus encants físics, és una digna i amable senyora i no dubte en ajudar-me i sentir-me confortable a la bella i tranquil·la Cork.

Cork me resulta sorprenentment agradable. Aquí no fa olor a naftalina comercial, ni al frenesí estudiantil internacional, ni a l’avarícia i distància de la Gran Dublin. – Però que collons faig fer tres vespres a Dublin!, si Cork li fa mil voltes!- Amb una gent més pausada i agradable, Cork viu sense el estrés i tensió de la gran metròpoli.

-Però ara me toca fer amics... i com els puc fer amb un període de 24 hores que és el temps que li dedicaré a l’afable Cork? Auh idò, cap a Mok,s, el Pub de la barriada, amem que passa, no?-. El acollidor Pub me fa de catapulta per conèixer homes amb panxa cervesera... això sí.. tots feliços per l’estat d’embriaguesa una vegada begut litres de l’estimat or negre.. – Us faig recordar que la Guinness és una cervesa ennegrida-.

Acabada la primera pinta, els companys de barra me conviden a la segona.. i acabada la segona... els companys de les taules del costat me conviden la tercera.. i acabada la tercera... quina gatera horrible!!!!!!! Així que seguint els passos dels altres, i aplicant la dita “Allá donde fueras haz lo que vieras”, en requeriment dels meus amics de cervesa, els cant les cançons que me senyalen.. i son... “Que Viva España” i “La Macarana”.. hehehe.. quin horror!!! Però bé.. vet aquí en Dani cantant això enmig de gats irlandesos que me fan de comparsa i repeteixen la tornada .., acab el meu repertori amb l’Himne del Barça! Només preg a Déu que no hi hagi cap mallorquí al bar que me conegui!!!!

Acabada la comparsa i fent retirada m’atur a sopar al millor Fish and Ships d’Irlanda, concretament a l’arxiconeguda taverna Jackie Lennox decorada amb rajoles antigues que inspiren velles tradicions i moments remembrables. Mai hagués pensat que gaudiria menjant patates fregides amb peix arrebossat! I vet aquí, que al costat de la taverna viuen una parella d’estudiants que s’apassionen per la visita d’un estranger per les barriades obreres de Cork.. així que una vegada fet les presentacions de rigor, acab tirat i adormit al sofà de seu pis estudiantil... el qual se troba.. cal dir.. brut i desordenat.


Finalitz Irlanda amb un dia solejat! – Merda!- Només he vist el sol uns parells de hores durant 12 dies.. i ara que me’n vaig.. el nostre gran astre fa acte de presència. Té nassos Adéu Irlanda!-



Encetam les pintes de Guinness


Continuam amb la segona


Fish and ships "Jackie Lennox"


Taverna Mok's


Bus Eireann (confortables, wifi, puntuals i més econòmics)


Carrers de Cork


Sraid an Déin (Carrer Dean) en gaèlic


Avió de tornada des de Shannon

martes, 27 de mayo de 2014

Ballyfoyle i el seu fantasma

El fantasma de Ballyfoyle

La meva següent aturada irlandesa és el petit llogaret Ballyfoyle on roman una esglèsia d’estil anglo normanda, la casa del capellà situada al costat del centre de culte, el cementeri aferrat a la casa eclesiàstica i granges espargides i allunyades per la comarca...

Hazel, la meva anfitriona, va comprar la casa del capellà fa 25 anys i ara lloga cambres per airbnb per complementar el seu sou d’artista. Se dedica els dies a escoltar música mentre restaura objectes antics així com a llegir grans novel·les romàntiques refrescant la seva autoestima i somiant l’arribada d’un príncep blau que vulgui compartir la seva soledat.

Durant les nostres vetllades nocturnes, seguts a la vella cuina de foc de llenya i gaudint els grans festins gastronòmics de caire mediterrani, ens engatam amb magnífiques ampolles de vi negre, que segons dic, és la millor manera de trencar el gel i desenvolupar una bona conversa.... – el vi fa miracles!!! Si ho dubtau, encetau una ampolla en un lloc especial i tendreu un resultat fabulós- I desprès de tres copes els efectes màgics del licor negre comencen a fer els seus efectes i les aventures s’enlairen. Vet aquí la nostra història:

Na Hazel decideix presentar-me el fantasta de Ballyfoyle. És una figura femenina que apareix en vespres foscos, plujosos i freds del centre d’Irlanda. Na Hazel assegura haver-lo vist diverses vegades, en una d’elles se li va comparèixer difuminadament en mig del vespre manifestant-se amb llampecs lluminosos intensos. –Alça!-, començ a enneguitar-me sobtadament amb intensos calfreds. – Que passaria si me’l trobàs avui vespre?- He de reconèixer que la llegenda me fascina però m’atemoreix un poc, a més, segons na Hazel el fantasta habita en el seu taller artístic, el qual necessit accedir cada vegada que vaig al bany. –Merda!!!! Si tenc ganes de pixar durant el vespre serà un greu problema-

Però la meva curiositat me mata, i no me resisteix durant les fosques matinades a aixecar-me del llit calent, agafar la meva llanterna i trescar per la casa en la recerca del fantasma,.... res, cap fantasma a la vista!!! Però Ohh my God!!! El cementeri se troba aferrat a la porta del darrera, i des de la meva cambra tenc vistes a l’eternitat!

Ballyfoyle se troba a 10 km de Kilkenny, la població important de referència i punt turístic de primer ordre. Diria que és com a una Valldemossa a la irlandesa, plena de botigues turístiques i preus desorbitats dins el seu centre històric.... com exemple afegeix un menú d’hamburguesa amb patates fregides per dues persones en super oferta a 25 euros!!! -Shit!!! Fucking expensive country!-

Per arribar a la Killkenny tenc dos mètodes: a peu o caminant. De fet únicament vaig tornar a peu una vegada perquè la resta vaig ser  acompanyat pels innumerables irlandesos que vaig trobar per la carretera quan feia autostop... per cert, aquí.. el fer dit.. funciona!!! Cada nova persona que s’atura era un món diferent i me permetia contactar amb la gent local de manera fàcil i divertida... Una vegada faig trobar un Pare Nicolau (St Claus) vestit de mundà. Descobrir Irlanda és descobrir la seva gent!

Els quatre intensos dies passen volant, i al final de les jornades amb melangia faig un recompte de les nombroses excursions, camins, indrets, valls descoberts i com no... meravelloses persones trobades per la comarca. Ara destacaria dues:

. En Jim: Un granger de 45 anys, veí de Ballyfoyle que es dedica a cuidar les vaques lleteres. Hem contactat tan bé que decideix mostrar-me amb cura i detall com funciona la seva vaqueria.  Fins i tot me deixa conduir la seva moto de rodes adaptades a camps fangosos.

. En Robert: Un manager de l’alimentació que me convida a fer el pastissos i cafès als Tee Rooms de Castlecomer (un petit poble a 15 km de Ballyfoyle). En Robert es converteix en el meu taxista personal, i aprofit el cotxe seu per moure’m amb diligència i rapidesa pels perduts camins rurals de Ballyfoyle.

He descobert la vertadera Irlanda, amb la gent treballadora, amb el seu caràcter i costums!  Great trip! Som un autèntic afortunat.. i com diu el meu amic Josep.... una bona llagosta m’he menjada.


Sense poder-me acomiadar amb condicions amb la meva súper amfitriona, les llàgrimes me brollen incontroladament quan la deix enrera amb un ràpid Adéu-siau! Ballyfoyle, Hazel i el fantasma formaran part del meu cor per sempre!


Carretera per arribar a Ballyfoyle


Fent excursions per la comarca


Jimmy i les seves vaques


Arribant a Ballyfoyle


Hazel i Dani


Vistes al cementeri des de la meva cambra


Camins de Ballyfoyle


Robert i Dani en el Tee Room


Església i casa de na Hazel

jueves, 22 de mayo de 2014

Trim

Amb la confortable i puntual companyia de transport Bus Éireann surt de la grisosa capital de l’Estat per volta de les 11 del matí cap a la petita població de Trim, situat a uns 50 km direcció Nord. Prèvia a la sortida havia rebut admiració per part de l’irlandès Deker.... per la meva fermesa de destinar-li un període de tres dies a la població de Trim...

– Deker: Però que faràs allà tres dies? T’avorriràs!- exclama l’irlandès amb mirada incrèdula.

-      Dani: Necessit escapar-me del ciment i estrés de Dublin- Respon amb determinació.

Trim resulta ser un poble històric amb castells, fortaleses, catedrals i altres monuments de gran qualitat artística i bellesa natural. Tal és la bellesa que es desprèn que fins i tot, s’han rodat en els seus redols nombroses pel·lícules de renom internacional, entre elles, Braveheart. Qui no recorda en Mel Gibson protagonitzant pugnes i combats contra els anglesos imperials!.

Però Trim amaga secrets sorprenent! Va ser aquí on Jonathan Swift, l’autor de “Els viatges de Guillivert” va viure i treballar.... i també foi al castell de Dangan (prop de Trim) on va néixer Ambrosio de O’Higgins, el pare del Libertador de Chile, l’honorable Bernardo de O’Higgins. -Vos imaginau el magnetisme i força d’aquesta població perduda enmig de la campanya irlandesa-.

Les meves principals activitats a Trim foren

1.- Relacionar-me amb la gent local, principalment del Pub Juge and Jury.  Hehehe... ja només al entrar per la porta principal, la madame me prepara sense demanar-li res una “Half Pint of Black Guinnees Bier”. – Bon servici-

2.- Gaudir de la piscina i sauna local durant els freds i plujosos horabaixes. Malauradament vaig haver de utilitzar les instal·lacions aquàtiques dos dels tres dies. Això és Irlanda... pluja i fred!

3.- i engatar-me amb en Tom, un encantador americà de 50 anys, grassonet i alegre, que s’allotja en un luxós hotel de Trim, i que demostra gran sensibilitat amb les persones humanes... Amb sàvia certesa, en Tom retira les copes de vi negre dipositades pel cambrer davant meu, al veure el meu estat d’embriaguesa.

Però la persona que més me va omprir durant la meva estada a Trim va ser na Katerin... una irlandesa de parla gaèlica que viu al poble de Ráth Cairn, una petita comunitat de grangers que han conservat el gaèlic com a llengua de comunicació i expressió social i es troba a escassos 15 km de Trim. Per arribar al Gaeltacht (terra de parla gaèlica) agaf la bicicleta del meus estimats amfitrions –en Paul i en Fabem- i en un dia solejat – aleluia- parteix pedalejant entre carreteres estretes que creuen infinits camps verds habitats per ovelles, cavalls i vaques. – Si Irlanda enamora és pel seu paisatge immaculat-

Katerin regenta un petit “tee room” on es pot menjar un snack i prendre un cafè. Uns homes adorables d’edat avançada que pertanyen al partit polític del Simm Féin s’alerten de la meva presència... i en saber l’origen i ideologia política procuren saber més de la situació del català i la nostra història. La conversa resulta interessant, viva i apassionada. Acabam amb una proclama solemne.. si el Simm Féin guanya les eleccions donarà suport a la causa catalana!!!!!! -Som un bon ambaixador català!!! Som en Miki Moto II-.

Katerin reclama una permanència meva més prolongada dins la societat gaèlica... tal és el fet, que me convida a dormir a ca seva de manera gratuïta!!!! Està meravellada pel meu interès per la seva cultura i això és fa notar amb els sentiments que flueixen entre nosaltres..... – no vull sortir del Gaeltacht, però he de tornar a casa- L’acomiada resulta emotiva.

Els meus amfitrions d’airbnb (Faben i Paul) són una parella excèntrica que viuen entre niguls dins la seva bimbolla. En Faben, és un nirvi pur, hiperactiu i intranquil... -me va posar nerviós des del moment que el vaig veure-. Sembla que la casa li ve petita... ja que entra i surt cada 3 minuts de l’entrada al carrer manifestant un estat d’ansietat insaciable... fins i tot, no va estar més que escassos 2 minuts seguts a la taula a l’hora de sopar. L’altre excèntric boy, en Paul, és més tranquil, però troba crítica a tot, sembla que la vida li resulta incòmoda. Ambdós no saben cuinar, així que me converteix en els seu cuiner personal durant la meva estància! – Hauria de cobrar jo, crec!!!- Per cert, la cuina la utilitzen tan poc que no tenen ni una valleta, pedaç o giradora.

I els tres dies finalitzen, i una part de mi romandrà per sempre entre castells anglo-normandos i pintes de cerveses entre els carrers d’aquesta perduda població irlandesa.



Abadia Agustina (10 km enfora de Trim)


Membres del Sinn Féin


L'adorable Katerin


Descans merescut


Cementeri de Trim


Dia en bicicleta fins al Gaeltacht


Faben (gran) i Paul (petit).. amfitrions d'airbnb


Mural dels viatges de Guillivert


Tom i els vins 


Camp irlandès


Castell de Trim (Aquí es va rodar la pel·li Braveheart)


Bebent cervesa Guinness

martes, 20 de mayo de 2014

Dublin... primera aturada

Amb un vol de Ryanair surt de l’aeroport de Girona cap a la ciutat de Dublín en un trajecte de dues hores escasses. Amb el toc de trompeta sonant des dels altaveus de l’avió, assenyalant que hem arribat amb puntualitat, descendeix de l’avió direcció a la terminal en un trajecte d’uns centenars de metres.

Encara que dins l’avió de companyia irlandesa ja havien donat la megafonia en català, tot una símbol de cortesia, la meva sorpresa es va fer notar quan vaig veure que la retolació de tots els edificis públics es troben en irlandès, una llengua “ com la nostra” desprestigiada, marginada i gairebé desapareguda pel domini i imposició anglesa. Ara me ve una impotent sensació de malestar cap a la nostra classe política, pensant que haurien d’aprendre de societats més avançades i civilitzades.

Dublin és una ciutat que pretén posicionar-se dins un context internacional sense gaire éxit. Amb un centre històric petit i poblat de brasilers i llatinoamericans pretén atreure la multitud turística de Londres, Paris o Barcelona. Me fa gràcia veure com una colla de estudiants internacionals paguen fortunes exorbitants per aprendre un anglès macarrònic en una ciutat de parla castellana i portuguesa en el 80 %. – estic reforçant el meu portuguès amb un ritme accelerat, hehehe-

Evit el centre històric dublinès per ubicar-me i dormir a l’extraradi que disposa d’un fort tarannà irlandès i tranquil·litat necessària... i  on una carismàtica amfitriona me reb amb cert recel al principi i amb grans estimes al final, sobretot al comprovar que no era un altre immigrant que fa menester ca seva com a llançadora o catapulta. De fet, Margaret, una dona de 60 anys, que sembla una cuca grossa, amb cara enfadada i veu ronca, passeja per la casa amb una bata blava i mostrant les seves cames peludes, acaba per regalant-me diversos objectes de gran utilitat per a mi, com una motxilla i un adaptador elèctric.

Amb una rialla a la cara poc habitual per les contrades, surt amb forta energia del Margaret Bed and  Breakfast a primera hora del matí per conèixer un Dublin diferent, fora de l’àmbit turístic parafernal, i m’adreço principalment a la fàbrica de cervesa Guinness i a la tristament famosa presó de Kilmainham (on els líders del Easter Rising foren empressenats, jutgats i executats), així com la visita obligada a la casa del gran cèlebre dramaturg “Oscar Wild”.

Però el més suculent és conèixer una gran persona... na Maria, una adorable veneçolana, catxonda, sensual i atractiva que intenta sorprende’m amb arts plàstiques. Amb una boca ample i dents emblanquits fa ressaltar la seva condició de salvatge diabòlica... i jo, pardal com sempre, caic a les seves pretensions de sortir a fer el cafè, el pastís i la volta per la ciutat.

Més tranquil, però embogit, és en Bruno, un brasiler gay que procura un director d’orquestra, i confia amb mi per tal menester... això sí, com no trobam violinista, la intenció queda frustrada ..perquè només amb la batuta no pot sonar música.


Més irlandès i sociable és en Deker, un professor d’anglès, blanc com la llet i de caràcter obert, veïnat de la casa de Margaret, sorprès de trobar-me fora del centre acordam prendre una cervesa al Pub de la barriada, i me fa una breu introducció d’una Irlanda decadent desprès del “Crash” del 2007.

Els més adorables son en Máximo i la seva dona, una parella italiana, residents al Bed and Breakfast de na Margaret, sense coneixement d'anglès. Aguarden la meva traducció amb impaciència. 



Primer sopar: Junk food


Maria la veneçolana


per Dublín


Casa victoriana


Presó de Kilmainhan


Maximo i Maria (parella)


Cultura irlandesa: drinking bier


Carrers de Dublín


Bruno i la seva orquestra