martes, 20 de mayo de 2014

Dublin... primera aturada

Amb un vol de Ryanair surt de l’aeroport de Girona cap a la ciutat de Dublín en un trajecte de dues hores escasses. Amb el toc de trompeta sonant des dels altaveus de l’avió, assenyalant que hem arribat amb puntualitat, descendeix de l’avió direcció a la terminal en un trajecte d’uns centenars de metres.

Encara que dins l’avió de companyia irlandesa ja havien donat la megafonia en català, tot una símbol de cortesia, la meva sorpresa es va fer notar quan vaig veure que la retolació de tots els edificis públics es troben en irlandès, una llengua “ com la nostra” desprestigiada, marginada i gairebé desapareguda pel domini i imposició anglesa. Ara me ve una impotent sensació de malestar cap a la nostra classe política, pensant que haurien d’aprendre de societats més avançades i civilitzades.

Dublin és una ciutat que pretén posicionar-se dins un context internacional sense gaire éxit. Amb un centre històric petit i poblat de brasilers i llatinoamericans pretén atreure la multitud turística de Londres, Paris o Barcelona. Me fa gràcia veure com una colla de estudiants internacionals paguen fortunes exorbitants per aprendre un anglès macarrònic en una ciutat de parla castellana i portuguesa en el 80 %. – estic reforçant el meu portuguès amb un ritme accelerat, hehehe-

Evit el centre històric dublinès per ubicar-me i dormir a l’extraradi que disposa d’un fort tarannà irlandès i tranquil·litat necessària... i  on una carismàtica amfitriona me reb amb cert recel al principi i amb grans estimes al final, sobretot al comprovar que no era un altre immigrant que fa menester ca seva com a llançadora o catapulta. De fet, Margaret, una dona de 60 anys, que sembla una cuca grossa, amb cara enfadada i veu ronca, passeja per la casa amb una bata blava i mostrant les seves cames peludes, acaba per regalant-me diversos objectes de gran utilitat per a mi, com una motxilla i un adaptador elèctric.

Amb una rialla a la cara poc habitual per les contrades, surt amb forta energia del Margaret Bed and  Breakfast a primera hora del matí per conèixer un Dublin diferent, fora de l’àmbit turístic parafernal, i m’adreço principalment a la fàbrica de cervesa Guinness i a la tristament famosa presó de Kilmainham (on els líders del Easter Rising foren empressenats, jutgats i executats), així com la visita obligada a la casa del gran cèlebre dramaturg “Oscar Wild”.

Però el més suculent és conèixer una gran persona... na Maria, una adorable veneçolana, catxonda, sensual i atractiva que intenta sorprende’m amb arts plàstiques. Amb una boca ample i dents emblanquits fa ressaltar la seva condició de salvatge diabòlica... i jo, pardal com sempre, caic a les seves pretensions de sortir a fer el cafè, el pastís i la volta per la ciutat.

Més tranquil, però embogit, és en Bruno, un brasiler gay que procura un director d’orquestra, i confia amb mi per tal menester... això sí, com no trobam violinista, la intenció queda frustrada ..perquè només amb la batuta no pot sonar música.


Més irlandès i sociable és en Deker, un professor d’anglès, blanc com la llet i de caràcter obert, veïnat de la casa de Margaret, sorprès de trobar-me fora del centre acordam prendre una cervesa al Pub de la barriada, i me fa una breu introducció d’una Irlanda decadent desprès del “Crash” del 2007.

Els més adorables son en Máximo i la seva dona, una parella italiana, residents al Bed and Breakfast de na Margaret, sense coneixement d'anglès. Aguarden la meva traducció amb impaciència. 



Primer sopar: Junk food


Maria la veneçolana


per Dublín


Casa victoriana


Presó de Kilmainhan


Maximo i Maria (parella)


Cultura irlandesa: drinking bier


Carrers de Dublín


Bruno i la seva orquestra

No hay comentarios:

Publicar un comentario