sábado, 21 de junio de 2014

Galway i la parafernàlia

En meva etapa final vull dedicar un parell de dies a la ciutat de Galway, capital de la cultura i llengua gaèlica i tercera ciutat en importància d’Irlanda desprès de Dublin i Cork.

Rest astorat al comprovar que Galway és una ciutat lil·liputenca i mega turística. L’únic i principal carrer comercial situat al Latin Quarter no és més que un seguit de pubs i restaurants amb preus abusius plens de caça-clients al carrer en la recerca del turista perdut... i més enllà d’això només s’estén el molls, que cal dir que son encisadors, i el desenvolupament urbanístic típic irlandès de cases adossades i enjardinades.

Com que Galway és recorreguda dues vegades en un horabaixa... decideix agafar a l’endemà una excursió programada per visitar una de les regions més enigmàtiques d’Irlanda i declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco, m’estic referint als Durres juntament amb als famosos cliff de Moher, emblema de qualsevol cartell turístic d’Irlanda.

Encara que els turistes que m’acompanyen semblen encantats pel tour, especialment dues mexicanes que han vingut aposta des de Dublin i que me fan de companyia hispana per un dia, aquesta volta en autocar no podia haver estat més avorrida i supèrflua , de fet només fem que pujar i baixar de l’autocar en aturades de 10 a 20 minuts per visitar els diferents monuments, pobles o paisatges i fer les fotos de rigor. Tot està tan meticulosament controlat que no hi ha temps per la improvisació ni per l’aventura i menys per assaborir i gaudir del lloc. Aquesta nefasta i marejada excursió me fa meditar i pensar que som un aventurer de primera i un intrèpid viatge i que disposo d’un esperit inquiet i mentalitat ample. Promet que mai més faré un tour turístic!!!!

La meva visita per Irlanda finalitza amb el comiat de na Margaret i en Gavin, els meus amfitrions d’airbnb, i persones de gran hospitalitat i simpatia. Na Margaret, un viuda feliç, intenta refer la seva vida trencada per la tristament mort del seu home i en Gavin procura una vida alternativa principalment per sudamèrica. Ambdós son persones entranyables que me fan sentir en casa en tot moment.


Una vegada finalitzat el viatge faig un recull dels moments més remarcables i persones més memorables.... i reconec que he fet un dels viatges més captivadors de la meva vida. Idò.. “Go Leslie Go”... adéu Irlanda.


Port de Galway


Cliff of Moher


Gavin i Margarete


Barri Llatí


El tradicional Fish and Chips


Carrers de Galway: oferta turística


Mexicana per Irlanda


Bandera irlandesa

lunes, 16 de junio de 2014

La bruixa de Westport


Amb ganes de descobrir més sobre la costa occidental d’Irlanda reservo una cambra per airbnb al poble mariner de Westport, considerat sense saber-ho com un dels millors llocs romàntics del Contat de Mayo .... –ai ai ai, això m’espanta un poc, no m’agrada la naftalina barata com ja sabeu-

Abans d’arribar a Westport faig una aturada tècnica a la ciutat marítima de Sligo, reconeguda tristament com el port d’èxode de milers de compatriotes cap als Estats Units fugint de la pobresa extrema. En els seus “piers” molls actualment s’alcen belles escultures que fan homenatge a la gran emigració del segle passat representant famílies afligides pel comiat final.

Al dia següent arrib a Westport on la meva nova amfitriona m’espera puntual a l’aturada del bus. És una dona d’una seixantena d’anys baixeta i amb els cabells blancs punti aguts.  Parla amb un veu suau, pausada i sense estridències però amb un marcat caràcter. Guarda les distàncies amb mi, sense mostrar cap afecte ni somriure inicial... tot és ben fred.

Com el rencontre amb na Katherin va ser pèssim i restava disgustat per haver triat l’hiper turística ciutat de Westport vaig començar a maleir aquesta opció al principi, però calia esperar esdeveniments futurs.

Una vegada comprovat que la cambra està en molt bones condicions higièniques –al manco na Katherin no és bruta- i que està ple d’espelmes i d’objectes enigmàtics, intent trencar el gel demanant-li amb qui viu i què fa en la seva vida, i tot d’una me respon presentant-me la seva família, és a dir, el seu dòberman -que té cara de pocs amics i m’espanta sovint- així com me comenta que se guanya la vida fent sessions de màgia negre ja que és una bruixa. –Alça morena! Una altra friki!-

-On punyetes he hagut de parar!- Pens desconsolat.  Així que surt a corre cuita d’aquella fantasmagòrica casa plena d’objectes escalabrosos direcció al pub Hoban’s de Westport, amb l’objectiu de trobar una companyia més sana mentre gaudeix del partit de la Copa del Món.. Espanya- Holanda.

I de sobte, com art de màgia les coses comencen a adreçar-se i la imatge negativa inicial de Westport i la seva bruixa minva ràpidament, quan un univers de noves aventures comencen a succeir de manera espontània.

Vet aquí la més tendre i sensacional història irlandesa:

La pallissa donada pels holandesos als espanyols és celebrada amb devolució al pub entre pintes plenes de cervesa Guinness. Com veuen que jo celebro l’esportivitat holandesa me conviden a integrar-me al grups de gats de Westport convidant-me a més pintes de cerveses. Entre gerra i gerra cantam la famosa cançó “Go Leisly Go” que rememora cançons de melangia. El mareig de la cervesa me fa oblidar na Katherin i el dòberman rabiós que vetlla per la seva seguretat.

Com és de matinada quan arrib del pub a casa, la bruixa ja dorm plàcidament, així que aprofito l’avinentesa de deixar-li una bona botella de vi negre damunt la cuina que havia comprat l’horabaixa juntament amb una nota explicativa del meu agraïment per l’hospitalitat. –Això darrer era perquè canviés la seva cara de dimoni bufarell-. Connect l’alarma contra robatoris, tal com m’havia mostrat, i me tanc amb clau a la meva cambra per si les mosques.

Com vaig connectar l’alarma malament aquesta no va tardar en disparar-se sobtadament generant un renou estrident per tota la casa.... i el dòberman i la bruixa espantats pel soroll, s’alçaren del llit atordits per l’escàndol i pels tocs a la porta de la patrulla policial que va acudir a l’incident. – Alça, quin burot que som, només me faltava aquesta-.

Amb l’endemà, ja m’esperava una bona envestida, però la màgia del vi va donar els seus efectes, i na Katherin me va començar a mirar amb cara més amable, establint conversa i convidant-me a dinar una deliciosa sopa de pastanaga ecològica i un estofat de xot. –El millor àpat fet a Irlanda- Les copes de vins acompanyen la sobretaula, juntament amb conversacions banals sobre Jesús, els Sants i els poders que generen... tot això envoltats de creus llatines, espelmes, triangles i ulls encapçalats en piràmides.

Amb el pas de les jornades dins el nostre interior comença a sortir una complicitat extra, arribant a convertir-nos en bons i entranyables amics.

Una vegada na Katherin me brinda l’oportunitat d’acompanyar-la a recol·lectar algues marines per menjar-les una vegada seques, així com a beure una poció miraculosa casolana color verda fetes d’animals repugnants, - diguem que un bicho com el kèfir-, mentre observant des del jardí de ca seva la muntanya sagrada de Croagh Patrick, tot un símbol esotèric!

Es tant forta la connexió entre ambdós, que sempre espera que vengui de la meva visita o tour diari per compartir els àpats plegats encara que siguin hores intempestives... i arriba un dia que es transforma completament, com si hagués tengut una metamorfosi, i vestida per l’ocasió me convida a entrar dins la seva cambra secreta per fer-me una sessió de màgia negra.

La cambra està adornada amb objectes terrorífics i il·luminada amb espelmes blanques i en mig una butaca reclinable on me tomb amb els ulls aclucats. La bruixa me descalça les sabates i me fa uns massatges curatius als peus mentre invoca amb veu forta les forces de natura i els déus i deesses existents, tot en un estat de levitació sorprenent. –Sembla posseïda pel dimoni!-

I per art de màgia negra, acab totalment encisat d’aquesta senyora curiosa i solitària, fins tal punt que pensar en partir me causa sentiment d’enyorança.

Abans de l’adéu final, na Katherin me regala uns llibres i altres objectes i me desitja bona sort a les meves aventures. Jo, angustiat pel comiat, i rememorant les imatges de tristor de les famílies emigrants de Sligo li faig una aferrada de les més grosses que he fet amb la meva vida a qualcú, sortint de ca seva melangiós i plorós.

Westport no és només el poble amb parafernàlies turístiques, sinó que és també tot un conjunt de paisatges i llogarets que l’envolten totalment suggestius i evocadors. Recorre en bicicleta la seva badia, farcides d’illes solitàries, plena de carreteres estretes, granges i ramat és un dels plats forts d’Irlanda.


Concloc la visita amb un profund pensament: regalar una ampolla de vi negre a una dona solitària aixeca una passió insòlita.... i diria que el líquid és la millor poció màgica.  


Pub Mohan's


Katherin "La bruixa"


Westport (ruta nº1)


Mohan's Pub


Platja de Murrick 


Port de Murrick


Cementeri de Murrick


Ruta nº 1 (Westport)


Pescant gambes


Casa de Katherin


Sligo (representació del comiat de les famílies)


Westport (ruta nº1) Marea alta


Westport (Ruta nº1)


Westport Ruta nº1

viernes, 13 de junio de 2014

Longford ... els bogs, canals i subhastes

Ja no cerc la meravellosa ciutat monumental o l’encantador poble medieval remarcat en la famosa guia de viatges Lonely Planet –normalment són indrets plastificats i plens de naftalina!-, sinó que vaig viatjant per la comarca on trob un bon airbnb on allotjar-me, i vet a aquí que m’he topat amb la ciutat de Longford, ubicada ben enmig de l’Irlanda.

-Longford.... why Longford?- Diuen els incrèduls irlandesos quan se n’adonen que visitaré aquesta ciutat afectada greument per la crisi bancària i on l’índex de desocupació està provocant el major èxode de la història de la comarca, sense comptar l’època del Great Hunger (Gran Fam) viscuda en 1845, on milers d’irlandesos emigraren cap als Estats Units en la recerca d’una millor vida escapant de la famolenca vida rural. Malauradament milers de compatriotes moriren per malalties i inhalació. -Una autèntica tragèdia històrica recordada encara amb pànic per la gent local!-

Diria que fins ara no havia percebut la crisi irlandesa tan a prop... i és que Longford s’està morint, i això es nota en els nous barris sense veïnats i cases abandonades a balquena.

De fet, no estic segur que trobaré a la deprimida regió irlandesa, però això és l’aventura i un viatger cerca l’aventura i no la foto turística.

Arrib a les 16:20, suat i brut per no netejar la roba amb cura en el meu darrer hostalatge, a l’estació de busos de Longford en un dia trist i ennigulat. Immediatament al baixar del bus conec amb la meva nova amfitriona anomenada Anita, que se presenta amb un somriure afectuós i una mirada penetrant -How lovely she is!-. Ens pujam al cotxe i ens dirigim a la nova casa d’acolliment i de sobte, l’amable senyora comença a plorar desconsoladament enmig de la carretera.... i jo sense saber que estava succeint la intent distreure de manera improvisada. – Però que collons li passa?- Pens amb incredulitat. Súbitament me comenta que la seva filla es va suïcidar fa poc i que no ha superat l’absència. Els plors de n’Anita s’estén més enllà de l’encontre inicial i el tema de la mort irradia les conversacions posteriors. 

Pocs desprès vaig descobrir que parlar de temes tan banals com la reencarnació de l’esser humà la distreu enormement. Segons comenta n’Anita en la seva anterior vida vivia a les illes Barbados –no era beneïta la dona, hehehe- i  estava feliçment casada amb un mariner. –Oh my Godness, such a misterious woman! Qui deia que només hi havia frikis a Mallorca!-

Per carambola n’Anita me presenta una amiga seva provinent de Puerto Rico, anomenada Reina Flower... i com el caràcter llatí ens uneix, començam a viure aventures plegades i inoblidables. Reina és una dona alegre i sociable que li agrada ballar, parlar, beure vi i riure... però no té cap temor d’agafar-te la càmera fotogràfica i esborrar-te les fotos si troba que no ha sortir en bones condicions. De fet, no vol sortir de cintura cap a baix per evitar trobar-se amb el gran pandero que li penja pels quatre costats.

I amb les meves noves amigues decidim passar unes grans vetllades i fer una excursió amb 4x4 per la comarca, descobrint uns dels paisatges més impressionats d’Irlanda... estic parlant en concret dels famosos Bogs.

Els bogs son terres de gran poder energètic i utilitzades durant moltes generacions com a combustible fòssil. Es varen formar fa milers d’anys per la descomposició de matèria orgànica acumulada pel pas del temps, i es caracteritza per la manca d’oxigen del subsòl. Tal és l’absència del gas corrosiu que, malgrat la intensa humitat, s’han trobat sense descompondre objectes prehistòrics fusta tallada així com cossos humans morts anys llum... però el que realment sorprèn, és l’absolut estat de conservació del trackway... la via de comunicació més antiga d’Europa feta amb troncs de fusta tallada que comunicava les poblacions locals. Aquesta carretera té una antiguitat de gairebé 2500 anys.

Però Longford no són només els Bogs, sinó també The Royal Canal, construït al segle XVIII, per millorar el transport de mercaderies i que ha deixat una estampa de camins d’aigua espargits per tota la comarca i creuats per esvelts ponts de pedra, velles rescloses i comportes i ports marítims encisadors. Recorre els camins que voregen els camis d’aigua és una experiència inoblidable i enriquidora, i si ho fas en bicicleta resulta més atraient -Qui ha dit que Longford no havia res a veure?- Perquè tengueu una idea... The Royal Canal és l’equivalent espanyol al Canal de Castella.

Longford és encara més que Bogs i Canals, diria que és excel·lent indret per introduir-te de ple dins l’autèntica vida irlandesa i això es pot apreciar recorrent els seus principals carrers del centre farcit d’elegants i ben adornats pubs, fish and ships, buchers o altres comerços... i com no, l’apassionant mercat de subhasta de bous i vaques. –Alça! És un punt fort del viatge!- Contemplant els seriosos grangers intentant comprar bestiar sota la direcció del subhastador que dirigeix la cerimònia amb un bastó és una imatge apassionadament captivadora!


-Qui ha dit que no hi ha res d’interessant a Longford?- El major defecte de la humanitat és la ignorància.



Carnisseria de Longford


Transport comarcal: Busos Eireann (confortables i puntuals)


Bogs


Ponts de Longford


Pubs històrics


Subhasta de bous i vaques


Comportes del Canal Reial


Reina i Anita comprant ous


Trackway (carretera construida fa 2500 anys)


Escultura representant la gran emigració a causa del Great Hunger


Reina i Dani bevent whisky irlandès


Irlanda enigmàtica


La meva bici pel Longford



The Royal Canal

martes, 10 de junio de 2014

Hippys in Balbriggan

Dia 7 al 10 de juny de 2014

Pensant-ho bé! Per què no tornar a Irlanda i acabar de conèixer els darrers indrets d’aquesta illa farcides de tudons verds i camps tacats per vaques amb taques blanques i negres? Dit i fet, afag un Ryannair i cap a l’aventura!

El trajecte en bus d’Ourense a Oporto es converteix en una festa improvisada. Al bus es troba un indi, dues portugueses i jo, a part de l’amable i revolucionaria xofer d’origen gallec, anomenada Puri. De sobte, i gràcies al meu magnetisme, la conversa s’enceta i els sentiments comencen a brollar i l’amistat a créixer.. les tonalitats de veus i les diferents llengües (gallec, portuguès, indi, català, castellà i anglès) s’entrellacen en les nostres xerradisses vives, temperamentals i acalorades. Cadascú de nosaltres expressa els seus punt de vista dels temes banals que sorgeixen.. i de sobte, arribam al nostre destí sense témer-nos de les tres hores de trajecte. El sala de festa s’ha acabat, tothom ha de baixar.

Puri confesa no haver tingut un trajecte tan animat durant els 25 anys de vida laboral, i com si de camarades es tractés s’acomiada dels passatgers amb una salutació fraternal i d’estil comunista, treien la seva vena revolucionària.

L’arribada a Dublin ja compta amb el factor extra..... el coneixement de l’aeroport i les seves peculiaritats. Així que una vegada aterrat i baixat de l’avió, m’enfil a corre cuita entre els llargs passadissos de la complicada terminal direcció a cap a l’estació de busos i 5 minuts més tard ja he agafat el bus direcció Balbriggan.

Balbriggan és una ciutat portuària tranquil·la i desenfrenada a la veïnada Dublin. No disposa dels monuments de la capital de l’Estat però almanco s’aprecia l’estil de vida típicament irlandès sense la parafernàlia urbana. A 6 km de Balbriggan se situa la ciutat balneari de Skerries, estratègicament asseguda dins una braç de terra que s’allarga per la mar i exquisidament engalanada amb cases històriques en front de platges salvatges i un encantador port pesquer. Passejant pel port i carrerons de Skerries me trasllada  a l’època i ambientació d’una de les més important sèries de TV detectivesca, estic parlant de reconegut Hercules Poirot i les seves famoses neurones grisses.

Però lo més peculiar de Balbriggan són els meus amfitrions, anomenats Eve i Martin. Son una parella d’una seixantena d’anys que viuen plegats fa més de 25 anys, i se consideren i qualifiquen com a hippys.

Amb un sentiment extra, Eve me cuida com si fos una mare, preocupant-se de cada moviment que faig... en canvi Martin, que és més sord que una espardenya,  no deixa de fer befa cada veda que obre la boca.... –Shut up Martin!- Crida amb determinació n’Eve quan Martin la interromp amb el seu humor característic.

I de sobte, i durant el sopar de les 7 de l’horabaixa que ens ha aplegat als tot tres, i a causa dels efectes màgics del vi, sentiments més profunds floreixen amb força i les nostres cartes i comodins son exposades amb claredat. Així resulta que Eve és més revolucionària que Puri (la xòfer de Lugo), i amaga certs sentiments de ràbia cap els moviments feixistes que han assolit i assoleixen Europa.

Cantant cançons de lluita social, com la Internacional Socialista o republicanes espanyoles, com A las Barricades passam la vetllada entre copa i copa... i el vi que pega amb força al cap i et fa envalentir més... i arriba un punt que me fa dir sense pensar-ho que fa quatre mesos vaig visitar la tomba de Víctor Jara i Violeta Parra... allà per Xile!

De sobte, un silenci sepulcral s’exten al menjador, fins i tot, en Martin, amb la seva discapacitat auditiva, sembla que ha entès la situació, i se retura de dir befes... –ufff, he dit algo fora de lloc- dic amb veu tremolosa. N’Eva s’aixeca de la taula, es dirigeix al prestatge i allarga la mà cap a la seva hemeroteca i treu un disc de Inti Illimani (cançons de resistència xilena)... tal és l’emoció que es respira i la forta energia acumulada en aquella casa que els ulls de Eva comencen a regalimar llàgrimes. Amb cançons de resistència Xilena, acabam la jornada, no sense abans havent-me regalat el disc que conserva amb molta gelosia. És un valuós regal que me fa vergonya acceptar, però me sent obligat a fer-ho!

Amb una reflexió me’n vaig de Balbriggan.... el viatjar t’obri portes i el coneixement d’altres indrets i la inquietud de descobrir-los et permet tenir situacions especials i inoblidables... ara bé, per això has de ser de mentalitat oberta i esperit revolucionari.


Cal dir, que abans de partir, conec a l’adorable Heather, una guapíssima americana que també roman en la casa de n’Eve. És un caramel dolç i tendre que hauria de ser explotat, però avui he de partir cap a Longfort així que haurà d’esser una altra ocasió.


La dolça Heather


El port de Skerries


Ardgillan castle


Tee room


Eve i Martin


Puri la xòfer


Balbriggan


Gelateria Skerries


Passeig marítim Skerries: juny de 2014


Platja de Balbriggan


Carretera local