martes, 10 de junio de 2014

Hippys in Balbriggan

Dia 7 al 10 de juny de 2014

Pensant-ho bé! Per què no tornar a Irlanda i acabar de conèixer els darrers indrets d’aquesta illa farcides de tudons verds i camps tacats per vaques amb taques blanques i negres? Dit i fet, afag un Ryannair i cap a l’aventura!

El trajecte en bus d’Ourense a Oporto es converteix en una festa improvisada. Al bus es troba un indi, dues portugueses i jo, a part de l’amable i revolucionaria xofer d’origen gallec, anomenada Puri. De sobte, i gràcies al meu magnetisme, la conversa s’enceta i els sentiments comencen a brollar i l’amistat a créixer.. les tonalitats de veus i les diferents llengües (gallec, portuguès, indi, català, castellà i anglès) s’entrellacen en les nostres xerradisses vives, temperamentals i acalorades. Cadascú de nosaltres expressa els seus punt de vista dels temes banals que sorgeixen.. i de sobte, arribam al nostre destí sense témer-nos de les tres hores de trajecte. El sala de festa s’ha acabat, tothom ha de baixar.

Puri confesa no haver tingut un trajecte tan animat durant els 25 anys de vida laboral, i com si de camarades es tractés s’acomiada dels passatgers amb una salutació fraternal i d’estil comunista, treien la seva vena revolucionària.

L’arribada a Dublin ja compta amb el factor extra..... el coneixement de l’aeroport i les seves peculiaritats. Així que una vegada aterrat i baixat de l’avió, m’enfil a corre cuita entre els llargs passadissos de la complicada terminal direcció a cap a l’estació de busos i 5 minuts més tard ja he agafat el bus direcció Balbriggan.

Balbriggan és una ciutat portuària tranquil·la i desenfrenada a la veïnada Dublin. No disposa dels monuments de la capital de l’Estat però almanco s’aprecia l’estil de vida típicament irlandès sense la parafernàlia urbana. A 6 km de Balbriggan se situa la ciutat balneari de Skerries, estratègicament asseguda dins una braç de terra que s’allarga per la mar i exquisidament engalanada amb cases històriques en front de platges salvatges i un encantador port pesquer. Passejant pel port i carrerons de Skerries me trasllada  a l’època i ambientació d’una de les més important sèries de TV detectivesca, estic parlant de reconegut Hercules Poirot i les seves famoses neurones grisses.

Però lo més peculiar de Balbriggan són els meus amfitrions, anomenats Eve i Martin. Son una parella d’una seixantena d’anys que viuen plegats fa més de 25 anys, i se consideren i qualifiquen com a hippys.

Amb un sentiment extra, Eve me cuida com si fos una mare, preocupant-se de cada moviment que faig... en canvi Martin, que és més sord que una espardenya,  no deixa de fer befa cada veda que obre la boca.... –Shut up Martin!- Crida amb determinació n’Eve quan Martin la interromp amb el seu humor característic.

I de sobte, i durant el sopar de les 7 de l’horabaixa que ens ha aplegat als tot tres, i a causa dels efectes màgics del vi, sentiments més profunds floreixen amb força i les nostres cartes i comodins son exposades amb claredat. Així resulta que Eve és més revolucionària que Puri (la xòfer de Lugo), i amaga certs sentiments de ràbia cap els moviments feixistes que han assolit i assoleixen Europa.

Cantant cançons de lluita social, com la Internacional Socialista o republicanes espanyoles, com A las Barricades passam la vetllada entre copa i copa... i el vi que pega amb força al cap i et fa envalentir més... i arriba un punt que me fa dir sense pensar-ho que fa quatre mesos vaig visitar la tomba de Víctor Jara i Violeta Parra... allà per Xile!

De sobte, un silenci sepulcral s’exten al menjador, fins i tot, en Martin, amb la seva discapacitat auditiva, sembla que ha entès la situació, i se retura de dir befes... –ufff, he dit algo fora de lloc- dic amb veu tremolosa. N’Eva s’aixeca de la taula, es dirigeix al prestatge i allarga la mà cap a la seva hemeroteca i treu un disc de Inti Illimani (cançons de resistència xilena)... tal és l’emoció que es respira i la forta energia acumulada en aquella casa que els ulls de Eva comencen a regalimar llàgrimes. Amb cançons de resistència Xilena, acabam la jornada, no sense abans havent-me regalat el disc que conserva amb molta gelosia. És un valuós regal que me fa vergonya acceptar, però me sent obligat a fer-ho!

Amb una reflexió me’n vaig de Balbriggan.... el viatjar t’obri portes i el coneixement d’altres indrets i la inquietud de descobrir-los et permet tenir situacions especials i inoblidables... ara bé, per això has de ser de mentalitat oberta i esperit revolucionari.


Cal dir, que abans de partir, conec a l’adorable Heather, una guapíssima americana que també roman en la casa de n’Eve. És un caramel dolç i tendre que hauria de ser explotat, però avui he de partir cap a Longfort així que haurà d’esser una altra ocasió.


La dolça Heather


El port de Skerries


Ardgillan castle


Tee room


Eve i Martin


Puri la xòfer


Balbriggan


Gelateria Skerries


Passeig marítim Skerries: juny de 2014


Platja de Balbriggan


Carretera local

No hay comentarios:

Publicar un comentario