martes, 28 de octubre de 2014

Tessalònica: "La Joia de la Corona?"

Del 27 al 29 d’octubre de 2014

Segons el criteri dels grecs que he conegut durant aquest mes farcit d’emocions -Tessalònica és la “Joia de la Corona” pels seus passejos enjardinats, avingudes embellides i el gran passeig marítim encisador- en tot cas, i segons diuen també...  res comparable amb el desgavell atenenc. Però el vespre abans d’arribar a la ciutat natal de n’Alexandre Magne vaig conèixer una parella d’alemanys a Kalambaka (Meteora) durant una romàntica vetllada a una taberna singular, així que una vegada els coment la meva intenció de visitar l’anomenada metròpolis me miren amb una cara d’espant i me desaconsellen rotundament anar-hi, per “bruta”, “sorollosa”, “caòtica” i “lletjota”. –Ca!!! Aquests alemanys que són d’exagerats!-

Les advertències dels germànics varen ser encertades malauradament, així que quan arrib a la meva destinació me trob una ciutat immunda sense planificació urbanística i gens harmoniosa. A més, s’afegeix un l’estat lamentable del mobiliari urbà en un contorn on plantes i arbres ornamentals són notícia per la seva poca presència! –Tot és gris comunistot aquí- El fens s’amuntega per tot arreu i els mals olors del clavegueram s’estenen sense respectar fronteres. Això sí, de banderetes gregues penjades pels balcons, símbol de l’orgull nacional, n’hi ha a balquena. –No entenc quin sentit té sentir-se satisfet d’una nació que no opera amb correcció.-

Resulta que el dia 28 d’octubre de 2014 és una gran festivitat perquè se celebra el Dia Nacional o millor dit, uns dels tants dies nacionals existents a la Grècia moderna. En aquesta data es commemora la negació del Govern Grec en formar part de la coalició amb els feixistes de Mussolini i Hitler. –Vaja!!!! Bona notícia, però no és per tant!- En tot cas, és un dia de desfilada militar pels carrers de Tessalònica.  

Mentre que les múltiples festes pàtries exalten un sentiment nacional fan oblidar els greus problemes estructurals que imperen en una societat on res funciona amb correcció començant pel transport públic però continuant amb les funcions teatrals (falla el sistema elèctric), els semàfors (sense cronòmetres), oficina de turisme (tancada indefinidament), recollida de fens (passa quan vol)... etc.. etc.. -Alça morena, l’opi utilitzat pels governants corruptes és la diversió!-


Però com estic d’aturada tècnica cap a les muntanyes de la República d’Atos, en tornar sens dubte intentaré redescobrir una Tessalònica amagada entre els carrerons de la vella ciutat del barri turc o de les innumerables esglésies bizantines espargides entre edificis sense caràcter i especialment de la més important comunitat jueva sefardita, per això, i malgrat tot, estic desitjant tornar a Tessalònica.


Sopar a Kalambaka amb els alemanys
 (vigília de la sortida cap a Tessalònica) 


Estació de Tessalònica


Esglésies bizantines enmig d'una mar de ciment 


Avinguda Egnatia ... la princial de Tessalònica


L'opi del poble


Pobresa per la ciutat


Militars


Plaça d'Aristòtil


Carrers de Tessalònica: falta una capa de pintura i embellir-los


sábado, 25 de octubre de 2014

Meteora: Una vida celestial!

Del 22 al 26 d'octubre de 2014

Amb una aturada tècnica a la capital Atenes de 24 h per comprar medicaments adequats al objecte d’atendre dues importants irritacions pertorbadores sorgides els dies abans i situades l’una a l’ull i l’altre a l’extrem final del penis -Alça!, ja podeu imaginar les nostres gesticulacions per explicar el meu problema simptomàtic davant una farmacèutica incrèdula.-, emprenem el nostre camí amb tren cap a Kalambaka, porta d’entrada al conjunt monàstic de Meteora, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Abans de la nostra sortida, encara tenim ocasió de conèixer a un espècimen veneçolà anomenat Giorgio. El punt de trobada resulta ser un dels bars més cars de tota Grècia. Durant la conversa aquest personatge d’anàlisi comença a qualificar les classes populars de “servidumbres que usan el tranporte público” entre altres barbaritats malsonants. Resulta que a part de ser mal educat, és un excèntric i bufa milionari. Com acabam fins als nassos d’aquest element fem cloenda del míting aviat deixant-lo bocabadat i amb la seva copa de xampany sense veure totalment. La seva insensatesa ens fa solidaritzar amb la lluita obrera!!! –Viva la revolución bolivariana chavista!!-

Amb un dia tristot a causa d’una boira espessa i d’uns ruixats constants assolim el nostre destí, Meteora!. Aquesta àrea de geologia capritxosa habitaven fa més de mil anys anacoretes en les coves obstinats en la recerca de la més pura doctrina ortodoxa, fins que un dia els turcs amb ànsies bèl·liques varen conquerir aquesta comarca introduint una nova religió d’Estat. Els anacoretes, alterats pels esdeveniments històrics i en un intent de supervivència cultural, es varen agrupar col·lectivament per construir autèntiques fortaleses inexpugnables damunt de penyals vertiginosos amb l’objectiu d’aplacar qualsevol ànsia de captura i poder continuant la seva vida assossegada dedicada a la pregària i contemplació. La meravella de Meteora radica en que fins fa ben poc la forma d’entrada als monestirs era per finestres amb escales plegables o per deficients telefèrics. Els ponts, túnels i altres vies d’accés s’han construït recentment per donar accés al turista especialment.

Hem decidit fer uns dies de peregrinació i per això decidim visitar els monestirs caminant –Creim que és la millor manera per apreciar tota casta de detalls i angles singulars- Ens aixecam d’hora en uns dies grisos i una vegada fet el cafetet del matí ens enfilam per camins pedregosos i pocs senyalitzats cap a la punta dels pinacles muntanyosos.

Les temperatures oscil·len entre els 5 als 7 graus i la serralada presenta un aspecte enfarinat per la neu caiguda aquests dies a les zones més elevades, així que ens abrigam amb força per superar les inclemències del temps, especialment del fort vent insaciable.

Com que hi ha poca visibilitat els monestirs presentaven un aspecte fantasmagòric i si se suma a l’aspecte tenebrós dels popes que el regenten fan de la visita un còctel de misticisme bàrbar.

El transcórrer per les petites cel·les, laberíntics corredors i ornamentades esglésies fosques monàstiques, respirant en tot moment un aire pur i fresc i sentint el cants ortodoxes provenint de la llarga litúrgia, me fan reviure les escenes de la pel·lícula que tantes i tantes vegades he vist a la TV... vos estic parlant de “El Nom de la Rosa” d’Umberto Ecco!. –Divagar per Meteora me posa la pell de gallina, sens dubte!-

Però Meteora ens va guardar una gran sorpresa que fou la trobada d’un motxiller xilè anomenat Felipe que es va convertir en el nostre acòlit inseparable per 24 hores. En Felipe demostra tenir una gran qualitat humana i esperit obert i tal és l’afecte que en Josep agafa per la nova pesca que no dubte a convidar-lo a un bon restaurant, i de pas..... jo també aprofito a autoconvidar-me al convit!!!!! –Bravo Felipe y Viva Chile-


-I mentre.... la Pultrú recupera l’estat inicial i ja es troba de bell nou vermellosa!!! Queda dit per evitar llegendes urbanes de malintencionades sense escrúpols-.


Giorgios el "Veneçolà"


Partint cap a Kalambaka (Meteora)


Kalambaka


Estat de levitació!


Agios Stefanos


Popes moderns


Popes fent peregrinació!


Agios Roussanou


Agios Megalou Meteorou



Agios Varlaam al fons


Gent local peregrinant


Agios Triados


Agios Nicalaou al fons


Dinant amb en Felipe


Dos excursionistes

miércoles, 22 de octubre de 2014

Un dia dins el vaixell!

21 d’octubre de 2014

Mares amb els fills petits que l’envolten cercant protecció, popes vestits de negre i amb barba llarga i emblanquida , mercaders que transportes queviures i altres objectes i viatgers intrèpids i agosarats com nosaltres que decidim perdre’ns per aquestes contrades de la Mediterrània, romanem desordenadament al moll principal de Folegandros per poder embarcar al vaixell de la companyia Korais que ens portarà cap la gran capital, Atenes. 

Son 12 hores de trajecte que transcorren plàcidament en un dels camarots reservats per l’ocasió i que ens fa de refugi del renou exterior provenint de les TVs engegades a gran volum situades a les sales de descans o de les cafeteries plenes de persones que parlen amb veu alta, quasi cridant, amb les seves cares allargades, símbol de la fatiga, envoltades d’un fum gris provenint del tabac consumit.

I de tant en tant, l’altaveu del Ferry anuncia l’arribada a un port d’escala d’una illa situada enmig del nostre camí. És el moment que sortim a corre cuita del confortable llit per dirigir-nos a coberta i contemplam l’entrada al port d’atracament amb les muntanyes i cases emblanquinades com a teló de fons.

Però en meu relat vol fer menció a una parella de turistes entusiastes que descansen al camarot continu al nostre, i que també fan la ruta de Folegandros fins a Atenes. Ell duu una càmera fotogràfica de gran precisió – tal vegada, de 16 megapitxels?- envoltada al coll i que fa menester, disparant una foto, cada vegada que observa un punt d’interès, en canvi, ella que vesteix amb un vestit ample per evitar remarcar les dogues i altres imperfeccions corporals, es dedica a guaitar per la barana de l’embarcació en la recerca d’una brisa marina que refresqui una cara torrada per la radiació solar. De tant en tant, la parella s’abraça, es besen i demostren símbol d’estima profunda. Però, us demanareu: Què té d’especial això? Doncs que ambdós ja han rebassat els 85 anys i continuen vivint la vida amb plenitud.


Una enveja sana me puja inexorablement per les venes fins assolir el cos sencer, i pens melangiós que el dia de demà vull ser com ells i que vull gaudir de les persones estimades per molt d’anys!!


Un dia blau per davant!


Passam per muntanyes pelades amb cases blanques


Josep s'enfila pels passadissos


Esperant al vaixell: moll de Folegandros


Arriba el ferry: Companyia Corai


Fa un poc de vent a coberta


Llum i humitat a coberta


Dinar al camarot


Bar de l'interior!


Passam per canals angostos


En "Charly" amb la seva càmara fotogràfica!!!!!


Adéu Folegandros!

lunes, 20 de octubre de 2014

Folegandros:" My family and others animals by Gerald Durrell"

16 al 21 d’octubre de 2014

Amb el vaixell de línia arribam a la mítica Folegandros, una de les illes més inaccessibles i millor preservades de les Cícledes – Endinsar-se aquí, és un viatge en el temps-. Pel fet que no hi ha platges d’arena i que tengui una geografia muntanyosa i pedregosa el turisme depredador no s’ha interessat gaire per aquest racó de la mediterrània, deixant que la vida local mantingui la seva serenor.

Com és Folegandros?
Amb una extensió de 10 km de llargària i 2/3 d’amplària Folegandros emergeix de la mar de manera abrupte enmig de la mar blava de l’Egea -La podria anomenar perfectament “La Dragonera grega”, per la seva morfologia semblant-.

El gran miracle d’aquest illa és que amb una climatologia extremadament àrida, mates baixes de fulles punxegudes han trobat el seu hàbitat i han donat refugi a sargantanes i escorpins, encara que el més destacat prodigi ho ha protagonitzat l’home que ha prosperat heroicament amb un terreny manifestament rebel. La seva adaptació ha estat exemplar.

En aquest entorn hem decidit passar 5 dies per conèixer a fons una forma de vida genuïna encara no tacada pel mercadeig turístic. Qui no ha somiat mai en perdre’s en un illa deserta enmig de la Mediterrània? Vet aquí un somni fet realitat:

Al matí els pescadors acabats d’arribar al moll exposen amb orgull les captures del dia, així que aprofitam per adquirir uns bons caps rojos, pagells, sípies, calamars, gambes.. -ca!!! Ens hem tornat beneïts- I una vegada feta les compres oportunes ja estam preparat per enfilar-nos entre els camins empedrats transitats per cabres i someres i que connecten pobles espargits amb cases antigues habitades per gent genuïnament grega que encara viu arrelada als vells costums.

Durant els grans passejos contemplam amb admiració les nombroses capelles blanques aferrades a les roques, com si fossin un sortit de la mateixa pedra i ens creuem amb pagesos damunt someres que fan amb parsimònia un camí de tornada una vegada que han acabat la jornada laboral –Son imatges que no han canviat des de fa milers d’anys-. Però, encara que costi creure... en aquesta illa remota hi ha poblacions i ports marítims que l’única forma d’arribar-hi és amb somera, a peu o amb barca i això fa una sensació d’aïllament absoluta.

És per aquesta contrades on amb més força m’he sentit ser el petit Gerald Durrell, és a dir, aquell ninot que va emigrar amb la seva família d’Anglaterra cap a la Grècia insular allà cap a l’any 30 del segle passat escapant del mal temps nòrdic. En Gerald es va dedicar a gaudir de l’illa de Corfú durant les llargues caminades fent una recol·lecció dels animalons que trobava al seu camí. –Això no és Corfú, ni jo som en Gerald, però la meva imaginació toca el dos i s’escapa entre les pàgines de la novel·la biogràfica “La meva família i altres animals”


I els dies passen, i ara només queden els records de la gran quantitat d’hores caminant per senders trillats sota un sol abraçador descobrint racons màgics i trobant gent alegre i simpàtica, que encara s’atura i saluda a l’estrany foraster que els fa honor per visitar-los. –Res comparable amb l’alterada Santorini- Folegandros s’ha convertit en el paradís perdut!


Agios Giorgios (Sant Jordi)


Capelletes espargides per Folegandros


un bon cap roig


Arribada a Karavostasis; Port de Folegandros


Tornant d'una jornada fatigada


Vista de la nostra casa d'airbnb


Caminant amb forta calor


Camí de someres per arribar al port d'Agkali


Panorama amb margades


La mar


Casa tradicional


Xóra: capital de Folegandros


Pescadors a les 9 del matí arrivant al port


Camins diversos


Port de Karavostasis


Port d'entrada: Karavostasis


Castro de Xora: la Capital


Grega a Xora


Vista des de Xora