lunes, 15 de diciembre de 2014

Mostar

Del 10 al 13 de desembre de 2014

Mostar: punt final!

Se necessitaria alguns mesos per arribar a conèixer i entendre la complexitat de la gent de Bòsnia i Hercegovina, així com visitar els llocs més emblemàtics d’aquest país petit dels Balcans, però qualque moment he de posar punt i final a un viatge que ja s’aproxima als dos mesos i mig, i les causes de la meva retirada són:

-      Europa s’ha submergit en un profund somni hivernal, on les baixes temperatures, vents gèlids i dies curts, fan del viatge una tortura constant.

-    La maleta, que tan lleugera va sortir de casa, s’ha anat omplint inesperadament d’objectes, llibres i records de les terres visitades amb el pes extra a carregar.
-      L’enyorança d’amics i familiars en dates pròximes al Nadal és un altre reclam per la tornada a Mallorca.

Faig cloenda del viatge a l’emblemàtic pont de Mostar, símbol de la unió de les dues religions que tan pacíficament havien conviscut fins al 1991. -Dissortadament.... el pont va ser destruït pels croates amb l’objectiu de tancar el pas als combatents musulmans, auh... basta... avui no vull centrar-me en les disputes territorial de fa 20 anys-.

La reconstrucció de Mostar, encara que incompleta, meravella a qualsevol turista que decideix visitar-la. El valor arquitectònic, cultural i històric de barri antic li ha atorgat la categoria de patrimoni mundial a protegir per la UNESCO. En especial, ressalta les cases d’estil otomà, els diversos ponts de pedra o els carrers comercials d’estil medieval.

Però l’empremta que els otomans varen deixar sobre Mostar va més enllà de la seva arquitectura, gastronomia o l’adopció/imposició de l’islam per part de la gent local, sinó que també es manifesta en l’extensió del missatge de Mevlana i l’adopció de la corrent sufí com a norma de conducta i ensenyament.

Arran d’aquest fet, es va construir el monestir de Badaj, situat a 8 km allunyat de Mostar i considerat una de les obres arquitectòniques més belles d’influència otomana. –Som-hi, nois! Cap al monestir de l’ordre sufista. Ja puc ben dir que Mevlana ens ha seguit durant tot el viatge-

Pel fet d’haver visitar Konya fa un mes aproximadament, me guany l’afecte dels musulmans que visiten Badaj. És aquí on les fotos de rigor es disparen entre jo i els seguidors sufistes per commemorar la meva visita en aquell racó del món. –Me sembla, per la cara de delit que posen els nous admiradors, que per haver vist la turba de Mevlana hagi absorbit part de la seva espiritualitat- En tot cas, el magnetisme transmès per conèixer qui era Melvana, per simular un Sema o per mostrar les nombroses fotos de Konya que magatzem al mòbil, omple de goig als sufistes de Mostar.


Com diu Mevlana a les seves escriptures “Déu és amor,i qui es desvia d’aquest camí, perd el contacte amb Déu”. Els bosnis que lluitaren en nom de Déu varen perdre el seu missatge.


Mostar


Mostar i el seu pont


Badaj


Seguidores de Mevlana


Badaj: monestir


Sema


miércoles, 10 de diciembre de 2014

Srebrenica: El Genocidi

Del 9 de desembre de 2014

Srebrenica: El genocidi

El seu topònim és sinònim del trist finals dels milers de bosnis musulmans que varen acabar les seves vides a mans d’assassins serbis sota la mirada passiva dels cascs blaus internacionals. Srebrenica ha passat als anals de la història com el lloc on és va cometre el darrer genocidi d’Europa.

Amb el dia gris, fred i plujós sortim de Sarajevo amb cotxe per una carretera estreta i sinuosa que s’enfila entre les muntanyes de Bòsnia direcció nord.

I a mesura que arribam a la nostra destinació es van succeint un conjunt de pobles abandonats i completament destruïts per l’artilleria de guerra i que fan de testimoni mut d’una història que ja ningú contarà perquè la població sencera ha simplement desaparegut.

I ja a Srebrenica fem aturada al memorial de les 9000 víctimes musulmanes (entre elles nins, dones i persones majors) assassinades amb brutalitat per les tropes de Sloban Milosevic i Rodovan Karadzic, així com al camp de concentració controlat per un destacament de les Nacions Unides on es va congregar més de 35.000 mil persones musulmanes en la recerca de protecció. Una protecció que no varen tenir, ja que davant l’actitud passiva de les forces de pacificació, els serbis capturaven als concentrats per transportar-los cap a la destinació final: la fossa comú!.

Amb calfreds al cos, pensant amb els horrors que es varen cometre entre els seus carrerons, passejam amb la mirada atenta de qualsevol rastre que ens aporti major informació del que va succeir.

I durant la visita tenim la sort de conèixer a Fàtima, una musulmana de 65 que va escapar durant la guerra i que va decidir retornar al lloc on va néixer. Fátima, que ens convida amablement a prendre cafè, decideix explicar-nos com va viure els horrors de la guerra, destacant la desaparició i afusellament del seu ex marit. –Sembla que aquest tràgic succés no la pertorba gaire, ja que li resta molta importància a l’assassinat de l’home amb qui va tenir dos fills-

Amb ella podem viure també de primera mà el drama del retorn a un poble on els veïnats de la mateixa religió han desaparegut i els que no ho són s’oculten entre les finestres de les cases avergonyits molts d’ells pels actes que varen cometre. -Abans del conflicte la societat vivia amb harmonia, i ara la gent està separada per la religió que pertany-.

Com a cloenda de Srebrenica, decidim prendre un beure al bar juvenil del poble, on un raig d’esperança ens commou quan el seu propietari ens explica que ell no fa distinció de religió  -a ca seva tothom és benvingut-. Aquest jove empresari remarca que la guerra és un fet passat i s’ha de passar pàgina. -Passem pàgina.....idò!-


Arribant a Srebrenica


Srebrenica actualment


Memorial del genocidi


Imatges de la guerra


Carrers de Srebrenica


Camp de concentració controlat per les Nacions Unides


Entrada .. UN o Nacions Unides... uns cacs blaus inútils


Fosses comuns


Fàtima


Noms de les víctimes

martes, 9 de diciembre de 2014

Sarajevo: 20 anys més tard

Del 6 al 8 de desembre de 2014

El setge de Sarajevo.

Necessitaria una enciclopèdia sencera per escriure la història de la ciutat de Sarajevo, i en especial del conjunt d’esdeveniments succeïts al segle XX, per això ho resumiré en dos fets històrics principals:

1º) L’assassinat el 28 de juny de 1914, de l’arxiduc Franz Ferdinand, hereu de la corona austríaca, i la seva esposa Sofia a mans d’un extremista serbi Gavrilo Princip. El magnicidi va ser al costat d’un dels ponts del riu que creua la ciutat de Sarajevo, i arran d’aquest fet va esclatar la 1º Guerra Mundial.

2º) El setge del 91 al 93 d’una ciutat de 400.000 mil persones que vivíem atemorits sota un constant bombardeigs serbi i en el punt de mira dels franctiradors situats sobre els terrats dels edificis o tudons dels voltants.

Però com és Sarajevo avui en dia? Gràcies a la ajuda internacional, la ciutat ha recobrat el resplendor original amb el sorgiment d’una prosperitat inusual. Però darrere la imatge de benestar social divulgada per les entitats polítiques, és cert que la població amaga un sentiment social advers cap a la població sèrbia. –Les ferides de guerra encara no han cicatritzat-.

Són nombroses les plaques espargides per la ciutat que recorden el punt on els franctiradors varen assassinar civils, com també són nombroses les roses dibuixades al terra que recorden on va caure una bomba o granada de mà llançada pels chetnics o serbis agressors. –Passejar per Sarajevo és un contant xoc d’emocions no aptes per aprensius -.

La nostra visita per Sarajevo se centra en un estudi minuciós de la guerra balcànica, i per això contractam el servei d’un guia que va viure la seva joventut al setge i que ens explica amb detall com va succeir la guerra.

Uns dels punts a visitar és el túnel de l’esperança gratat pels bosnis assetjats amb l’objectiu de connectar la ciutat amb el territori no ocupat per proveir-se d’armament, medicaments i aliments. El túnel era una cavitat estreta, fosca, humida i sense ventilació. –No aptes per als claustrofòbics-

També visitam les posicions dels franctiradors que disparaven sense escrúpols a civils que apareixien sota el punt de mira del fusell.  I acabam la visita al cementeri multiètnic construït improvisadament durant la guerra, on enterraven els mort sense separació de la religió que processaven (catòlica, musulmana o ortodoxa). –La imatge de creus cristianes combinades amb tombes musulmanes fan extremer a qualsevol mortal sensible-

Acabam les jornades a Sarajevo amb un sopar elegant en un restaurant bosni-musulmà situat al barri turc juntament amb la companyia de dues italianes que ens han acompanyat durant el tour per Sarajevo. El barri turc, rehabilitat i ben cuidat, realça els valors arquitectònics de la societat otomana.

Com a punt final, cal ressaltar que actualment la població bòsnia-musulmana representa el 40% de la població a Bòsnia i Hercegovina, és a dir, un 15% menys d’abans de la guerra. -Vet aquí, la neteja ètnica!-


Sarajevo és una ciutat que no deixa indiferent a ningú, per la seva diversitat cultural i pels tràgics esdeveniments del segle XX. Avui en dia, el rastre de destrucció testimoni de la guerra encara son visibles arquitectònicament i molt palpables en el sentiment d’una gent que intenta oblidar la darrere pàgina negra que és va escriure sobre Bòsnia i Hercegòvina.


Franz Ferdinand, jo i Sofia


El pont del magnicidi


Plaques commemoratives dels morts durant el setge en aquell racó


Edificis de Sarajevo sense reformar: impactes de bales


Convivència cristiana i musulmana


Portada del País

^
Cementeri cristià i musulmà


Rosa de Sarajevo: aquí va caura una granada


Sopar del grup de Sarajevo: amb dues italianes


Túnel que connectava el setge amb la bòsnia lliure


Vida a Sarajevo


Font de Sarajevo


Parlament de Bòsnia i Hercegòvina


Vista de la ciutat


Carrers del centre de Sarajevo

viernes, 5 de diciembre de 2014

La massacre de Vukovar

Del 3 al 5 de desembre de 2014

La ciutat croata de Vukovar

A la ciutat de Vukovar situada a la ribera del Danubi no fa temps vivíem amb unió les comunitats sèrbies i croates que se diferenciaven únicament per la religió que processaven. Fins que un dia, amb el desmembrament de la antiga Iugoslàvia i declaració d’independència de Croàcia, la comunitat sèrbia se sentí desemparada de la nova pàtria i s’alçà en armes pel control de Vukovar i la seva comarca.

Els serbis de Vukovar, minoritaris en població, però amb el suport del totpoderós exercit iugoslau, controlat per mandatari Slobodan Milosevic (president de Sèrbia), prest es feren amb el control de les rodalies de la ciutat, encetant un dels més terribles setges de la guerra dels Balcans. Durant aquest temps, la ciutat fou bombardejada per terra i aire de manera despietada, apagant la vida de molt dels seus habitants i destruint el 100 % del seu patrimoni arquitectònic. –S’estima que la potencia de totes les bombes llançades a Vukovar equivaldria a la força de dues bombes nuclears-.

Els civils croats atemorits pel foc creat, en un intent desesperat de salvar les seves vides es varen refugiar a l’hospital comarcal que va ser declarat ària d’exclusió militar. I una vegada reunits en el mateix punt, els serbis, en un acte qualificat de crims de guerra per la Cort Internacional de la Haia, els apressaren (fins i tot als malalts) i els traslladaren a l’hangar de la granja porcina d'Ocvara situada a escassos 8 km del centre de Vukovar, on varen ser torturats i finalment assassinats. –Un dels botxins de la població croata fou el fins a les hores, batlle de Vukovar, el serbi “Slavko Dokmanovic", que no va tenir escrúpuls de formar part dels escamotsde la mort contra els habitants de la seva ciutat-

Aquest fet històric és conegut internacionalment com “La Massacre de Vukovar”. Una pàgina de la història amb molt de punts foscos encara avui en dia, ja que manquen per descobrir cents de desapareguts espargits en fosses no localitzades.

Els dos dies que passejam per la reconstruida Vukovar, ens centram a visitar els memorials de les víctimes, el hospital de la mort, les fosses comuns i altres símbols relacionats amb la guerra fratricida de 1991. Tenim la sort que ens acompanya en “Vlatko Burek” antic combatent croat que va defensar la ciutat contra el serbis, i per la qual circumstància va ser arrestat i traslladat a un camp de concentració durant un any. Segons ens relata amb mirada trista, a finals de 1991 més de 4000 persones varen perdre la vida, entre ells, la seva germana.


Constatem que les dues comunitats, que una vegada formaven un grup homogeni, actualment viuen separades i enemistades pels esdeveniments històrics. La guerra és una ferida encara oberta que tardarà generacions en soldar-se.


Entrada a a ciutat


El riu Danubi al costat de Vukovar


Memorial al morts


Deposit d'aigua danyat per les bombes


Edificis històrics foradats per la metralla


Fossa comú (Ocvara)


Cada creu representa un desaparegut 


Veïnat de Vukovar


Carrer principal de Vukovar durant la guerra


Vlatko Burek al cementeri de Vukovar


Façanes de Vukovar


Hospital de Vukovar


Vukovar... 23 anys més tard

miércoles, 3 de diciembre de 2014

La Vojvodina magyar

De l’1 al 3 de desembre de 2014

Stara Moravica

Fent una ullada al mapa polític de la comarca, plantejam visitar l’antiga província romana de Pannònia que s’estén per la plana del nord de Sèrbia. Farem base a la població de Stanca Moravica on és lloga una històrica i elegant granja que aconseguim a través de la webside d’airbnb, i es desplaçarem amb tren, rememorant les bucòliques imatges del mític transsiberià travessant la freda Sibèria. –Això no és Rússia, però hi ha una semblança cultural, religiosa i paisatgística-.

L’estació de Novi Sad és un edifici trist, sense caràcter i amb una il·luminació fúnebre. Com les plataformes d’accés a les vies no estan protegides contra les inclemències meteorològiques, els pacients passatgers han d’aguantar amb resignació l’intens fred que s’intensifica dramàticament amb les corrents d’aires que ocasionalment fan acte de presència. Unes cares emblanquides i llargues amb mirada perduda o distant entre sí, marquen la tònica facial a la estació de Novi Sad.

La locomotora sembla treta d’un museu històric i els vagons, amb disseny d’èpoques anteriors, són símbol d’un país decadent que necessita modernitzar-se. Les guerres balcàniques no només han dut inestabilitat política a la regió sinó que també han generalitzat la pobresa als Balcans.

La nostra casa de Stara Moravica va pertànyer a un soldat professional britànic destinat a la guerra de Kosovo. Acabada la guerra va decidir quedar-se per Sèrbia i viure una aventura balcànica amb profunditat. Com que els hiverns eren llargs i l’activitat és reduïa a la mínima acció, el soldat anomenat “Robert MacCurrach” va decidir escriure el llibre “In the Bend of the River” sobre la gent, cultura i història de Vojvodina, convertir-se en un autor cèlebre i de gran renom. –O sigui, que entre les parets de la casa on estan allotjats es respira un aire de cultura-.

Vojvodina va ser un d’aquells ducats històrics que va canviar de mans diverses vegades, assolint la sobirania sèrbia definitiva amb la desmembrament de l’imperi austrohongarès. Amb l’adquisició territorial de Vojvodina, Sèrbia no només va eixamplar les seves fronteres sinó que també va annexionar una població magyar que sumava el 40 % del total a principis del segle XX i que s’ha anant reduint a l’actual 15 % a causa de l’emigració, expulsió i assimilació cultural.

I vet aquí, que sense prèvia coneixença de les turbulències polítiques viscudes per aquestes terres arrivem a un dels darrers pobles de cultura 100 % magyar on el sentiment de pertànyer a la Nació Sèrbia és nul·la!

Com que els magyars recelen enormement dels serbis, en un intent desesperat de guanyar-se la simpatia local, intentam no emprar cap de les 4 paraules que hem après del serbi, usant aquesta vegada un hongarès après en les hores prèvies.

Stara Moravica és el típic poble de la plana de Pannonia, de cases-granges situades en fila per carrers amples, llargs i quadriculats. El mitjà de transport generalitzat és la carreta amb cavalls i la bicicleta sense que les baixes temperatures desanimin el seu ús. Els nins interactuen plàcidament amb jocs pels carrers que fan recordar èpoques on no existien videojocs ni play stations.

I durant les dues jornades que romanem a Stara Moravica decidim no desentonar amb els costums de la comunitat magyar, i la millor manera de aconseguir-lo és imitar acuradament la seva forma de vida. -Som-hi nois, amb la bicicleta com a mitjà de transport fent aturada al forn, la pastisseria i la carnisseria, així com sol·licitar els serveis d’una jubilada senyora perquè ens prepari una deliciosa mussaka local-.


Per ventura aquesta etapa no ha estat la més monumental del viatge, però sí ha copsat amb creixos les nostres expectatives al poder experimentar la vida senzilla i serena dels darrers pobles magyar de Vojvodina.


Estació de Novi Sad


Tren


Circulant amb bicicleta per Stara Moravica


Gent local



Gent local


Cultura Magyar


Stara Moravica


Carrers


Casa d'airbnb


Carrers


Cases de Stara Moravica


Carrers


Dins el tren