lunes, 27 de julio de 2015

El Karoo.. El desert de na Renata!

Des de la frontera de Lesoto, on es troba Prynnsberg State, agafam la carretera nacional 1 que connecta la capital, Pretòria, fins a la Ciutat del Cap. Són més de 1000 km que tenim per endavant circulant per una via infinitament recta, la silueta de la qual es perd a l’horitzó llunyà.

Però la circulació no és fa gens monòtona ja que travessam una de les regions amb paisatges més cabalístics d’aquest país... estam parlam de l’enigmàtic i misteriós Karoo. La pronuncia del seu nom ja s’associa a terres remotes i indòmites, on només els més atrevits s’atreveixen a aventurar-se per la seves rutes, i més encara, a romandre en el seu territori.

Per aquells que no ho coneguin, el Karoo és una gran extensió desèrtica que ocupa més de la meitat del país, i on la poca vida humana es concentra en els pocs oasis existents. L’aigua que brolla de les seves fonts varen ser de gran utilitat per garantir la supervivència dels colons holandesos que des de la Ciutat del Cab s’endinsaven cap a terres més fèrtils dels nord.

Com 1000 km són massa per fer en una sola jornada, decidim fer escala a la població de Hanover, situat ben enmig del Karoo, on un sorprenent poble amb carrers farcits de cases colonials holandeses són testimoni d’un passat pròsper i on la decadència ha arribat de manera inexorable. Un poble semifatasma on els blancs intenten vendren a preus irrisoris cases històriques en un intent de sortir d’una àrea aïllada i sense futur... però sempre queda el melancòlic que se resisteix a fugir i intenta sobreviure amb projectes renovadors, com l’amfitriona del nostre hostalet, la senyora Renata, una holandesa venguda de la vella Europa, que va decidir instal·lar-se al Karoo, allà on la vida passa de manera assossegada i el temps fa molt d’anys que s’ha aturat.

Na Renata ens confessa que se sent atreta per la sobre collidora soledat de Hanover... és a dir, per un poble on les mates seques i amb pinxos són les úniques visibles públicament quan s’aixeca el vent del desert . A més, ens relata que Hanover té un caramel desconegut.. i és un bar/pub gay friendly i d’època a dues quadres del seu negoci -no m’estranya... ja que la casa més nova deu tenir 100 anys però que sigui gay friendly me resulta sorprenent-.

El bar o pub resulta extremadament acollidor, amb gent local blanca que se te presenta només entrar amb una salutació eloqüent, en un intent de garantir una major sociabilitat més enllà de les 4 persones que regenten l’indret de manera diària –Diguem que en un vespre he conegut tota la gent del poble, tots ells amb una cara de mirada perduda però animats per la visita d’uns estranys forasters.... ara bé, l’índex de homosexualitat d’aquella deserta localitat és fantàstica- Renata, l’amfitriona, il·lusionada en veure la cara d’estupefacció que tenim en arribar al bar, intenta complaure’ns encara més presentar-nos a uns dels seus grans amics... amb qui acabam jugant una partida de billar mentre ballam amb el so de la música que sona per tot el bar.

A l’endemà deixam Hanover esbalaïts direcció a Cape Town amb certa melangia d’abandonar una d’aquelles etapes més meravelloses viscudes, ja no només per Sud-àfrica sinó per d’aquests gairebé dos anys de recorregut pel món. -Sé cert que si venc una altra vegada per aquestes terres, Hanover serà una destinació obligada- Gràcies Renata per aquesta vetllada tan especial!!!!!

PD: L’església del poble està regentat per un sociable capellà o ministre envoltats per les ja 4 beates que passen el dia tancades al recinte sagrat prenen té i menjant fabuloses galetes casolanes. Varen ser convidats a assistir a la seva pregària...- ufff... m’hagués agradat, encara que no hagués entès una paraula... aquí només es parla l’afrikaan!!!!!-


Ara toca fer 500 km més per arribar a la propera destinació... la regió vinícola del país!!!!!!


Carretera Nacional 1



Església de Hanover


Carrer de Hanover


Renata i el seu amic


Plou al Karoo


Pub/ Bar de Hanover


Palau de Justícia de Hanover


Vista del Karoo

sábado, 25 de julio de 2015

La maledicció de Clocolan: El fantasma de n'Elizabeth Newberry

En un viatge de 6 hores en cotxe hem recorregut uns 400 km que separa Pretòria de la frontera central de Lesoto, un país independent ben enmig de la Unió dels Estats Sud-africans.  Aquí no hi ha pobles històrics, ni ciutats d’importància que atregui a qualsevol turista, però sí un dels paisatges més encisadors de l’Àfrica profunda i amb aquests paisatges un sense fi d’històries sobre nissagues familiars que serien dignes de ser narrades cinematogràficament. Vet aquí la nostra història particular viscuda durant tres dies a la casa senyorial de Prynnsberg State, situada al municipi de Clocolan.

Charles Newberry enriquit pels negocis relacionats amb la descoberta de diaments, va construir en 1881 una de les cases senyorials més importats de l’Àfrica colonial en una gran finca anomenada Prynnsberg State, mantenint la casa i l’explotació ramadera a càrrec d’un exèrcit de negres en règim de semi esclavitud.

Però la història prospera de Prynnsberg State es va tornar en tràgica quan a principis del segle XX el Charles Newberry va assassinar als bessos bastards que la seva esposa Elizabeth va engendrar fruit d’una relació amorosa amagada amb un majorals de la finca.

Elizabeth va suplicar eternament al seu marit que identifiqués l’indret on havien estat enterrats els seus fills il·legítims, però lamentablement, l’infame Senyor es va guardar el secret fins a la mort.  La desconsolada mare va aixecar un làpida en memòria als dos innocents bessons als jardins de la finca.

Però Elizabeth no va desistir de la recerca, i fins i tot, va prometre que no descansaria en pau una vegada morta, fins que qualcú no identifiqués on es troben els cossos dels infants i donàs enterro digne a les criatures... així que durant les nits d’hivern, quan les tempestes compareixen i la família està arraconada davant el llar de foc, l’ànima en pena de n’Elisabeth compareix en forma de fantasma atemorint a tot mortal i causant sofriment i martiri a la resta de la família. D’ençà la mort de n’Elizabeth, la família de Prynnsberg va viure fatídics i enigmàtics episodis de morts, desgràcies i d’altres esdeveniments que va causar la seva fallida econòmica i un desenllaç trist per manca de descendència.

Tal és el misteri  que envoltava la finca que a finals del segle XX, la família va decidir contactar amb el fantasma de n’Elizabeth mitjançant els serveis d’una mèdium, per donar pau a l’esperit que vaga en la recerca dels seus bessons i fer cloenda de la desgràcia... però la maledicció de Prynnsberg continua ben vigent.. i així ha estat recopilat pels diaris d’edició local.

La propietat de Prynnsberg State decideix cedir-nos la casa del majoral com a lloc de residència durant la nostra visita. Una casa on es va engendrar els dos bessos i on la fantasma de Prynnberg State sol acudir en la recerca de l’amor impossible. Dormim en les mateixes cambres de l’amor secret i dinam a la mateixa taula... tot ens rememoren la tràgica crònica familiar.

Durant el dia decidim passejar en un dia gris i trist per la finca i visitar la casa senyorial, les dues esglésies, el cementeri on està enterrada n’Elizabeth, i la resta de les dependències. La soledat s’apodera de nosaltres en un lloc on la decadència és la tònica i on la relacions socials són escasses... només ens comunicam amb la guardiana, la senyora Mamarena, una negra simpàtica sobrada de quilos i vestida vulgarment, na Gladys, la netejadora i el fuster de la finca, el senyor Laurence, un prim blanc de 80 anys, col·lapsat per la gran feina que té per endavant davant la degradació de la finca.

I durant la nit, ens arraconam davant la xemeneia, sense electricitat a causa de les tempestes que ens fan visita, i vetllam per la nostra integritat física a l’espera del fantasma de Prynnsberg State. Tot una fita en el nostre viatge per Sud-àfrica!!!!!


Prynnsberg State: casa principal


Jardins de Prynnsberg State


La maledicció de Clocolan (família Newberry) : Article del diari


Tomba de N'Elizabeth i Charles Newberry


Camins privats de la finca


Casa del Majoral: on dormim 3 nits


Gladys i Mamarena


Interior de la casa



Pilgrim's Rest i Pretòria

Durant en el segle XVI la vella Europa estava submergida en la disputa generada pel gran sisme del catolicisme. Les autoritats locals i sobretot La Santa Església Papal no va veure amb bons ulls l’aparició d’una consciència social que qüestionava la seva autoritat religiosa i va començar a perseguir als infidels. La societat protestant holandesa, cansant de tanta incomprensió, va decidir emigrar i colonitzar un nou continent on viure plàcidament allà on el catolicisme no fes nosa .... i triaren la terra incògnita de l’Àfrica del Sud.

Uns segles més tard els afrikaans “colons d’origen holandès” havien construït una nació prospera, organitzada i desenvolupada gràcies als grans jaciments d’or, argent i altres metalls descobert sota el subsòl colonitzat...

I de sobte, l’imperi britànic, amb ganes de tocar els nassos als afrikaans i ampliar les seves fronteres decidiren envair Sud-àfrica per apoderar-se dels jaciments.... l’aristocràcia anglesa es fregava les mans per les noves adquisicions.

Amb tot això, la història de la Nació del Rainbow es fa gestar per l’explotació minera i per tant, el nostre viatge hagués restat mancat de contengut històric sense visitar un dels pobles on la recerca de l’or va marcar el ritme de desenvolupament .... estam parlant de la població de  Pilgrim‘s Rest... un poble que va néixer amb la trobada d’or i que va morir quan les mines es varen esgotar...

Com va ser abandonat sobtadament fa un segle, actualment el poble fantasma Pilgrim’s Rest és un museu a l’aire lliure de cases victorianes que rememoren vells temps, i que caminar pels seus carrers permet entendre millor com era la forma de vida dels miners i la societat adjacent del segle XVIII i XIX... - Pilgrim’s Rest és un viatge al passat!-

Però la història contemporània de la Nació del Rainbow es va escriure a Pretòria, capital de l’Estat, i representada per un Capitoli Central on es concentra les institucions de màxim govern de la Nació. Entre les seves murades es varen dictar i revocar totes les lleis racistes que imperaven a Sud-àfrica des del 1948 fins al 1991.

Fou a Pretòria on el sistema de l’apartheit es va viure amb intensitat i el racisme aflorava amb força, i el resultat fou la creació de dues societats contraposades... els rics blancs situats en agradables i enjardinats barris residencials i els pobres negres reclosos en guetos i reserves moltes d’elles sense llum ni aigua.


Encara que el règim de l’apartheit fa més de 20 anys que va desaparèixer... les profundes diferències socials i econòmiques encara són evidents, però més encara és la ruptura social que es resisteix a ser superada en el bressol del racisme. Un dels símbols d’aquesta ruptura és la llengua de cohesió social emprada per cada comunitat, essent l’anglès per la comunitat negra i l’afrikaans o holandès de la societat blanca.... –Uauhhh, Pretòria estimula tots els sentits-


Casa victoriana Pilgrim´s Rest


Carrer de Pilgrim's Rest



Botiga de Queviures


Foto de la carretera


Camí cap a Pretòria


Ciutat enjardinada de Pretòria

domingo, 19 de julio de 2015

La vida salvatge de Kruger

La visita al parc nacional de Kruger supera totes les nostres expectatives, i això que encetarem l’etapa amb un cert escepticisme. És ver que no hem vist dins del parc els famosos “Big Fives” o els cinc més grans animals, entre ells .... el lleó, el rei de la selva,… però ens han brindat acte de presència durant el nostre transcurs per carreteres de terra aplanada amb paisatges de somni, girafes, hipopòtams, zebres, antílops, elefants, porc senglars africans, hienes.. entre d’altres.

Tal vegada Sud-àfrica no sigui el millor lloc per fer un safari, i més si el compares amb les extensions del Gran Serengeti de Kenya o Tanzània on la vida animal apareix en la seva màxima expressió o del delta del Okavango en Botsuana, mundialment conegut per la concentració de bitxos, però la visita mereix un aprovat alt i l’experiència és sensacional i altament recomanable.

Però l’avistament de vida salvatge no és concentra només al Parc de Kruger, sinó també pels voltants del parc, que és on es troba situada la nostra cabana o lodge de 400 metres quadrats amb vistes a un llac farcits d’hipopòtams. Els guardes de seguretat i la propietat ens han fet series advertències de la perillositat de sortir de la cabana a peu, i encara més durant les hores de fosca, quan els animals s’esplaien en la recerca d’aliment o en la protecció del seu territori, com el perillós hipopòtam que vetlla i guaita entre les boveres en la recerca d’intrusos forasters.  Tancats al recinte, dedicam les hores mortes a llegir, veure la televisió, parlar de l’etapa següent, o simplement a relaxar-nos en la magnífica banyera olímpica del bany de luxe.

Però la vida salvatge ... (no sé perquè però m’agrada aquest adjectiu darrer...tal vegada perquè me fa recordar a la somereta del Bon Jesús, animal molt apreciat), se’ns presenta durant l’hora de dinar quan som atacats per una banda de malèvols micos en la recerca de fruita principalment. L’agressivitat que expressen en la seva comesa desdibuixa la imatge de criatures dòcils, amables i entranyables que fins ara havia tengut dels primats, tal vegada per la familiar genètica compartida....

Acabant la jornada per les rodalies del Parc Nacional de Kruger quan la gran girafa s’apareix al costat del lodge amb el seu llarg coll i el seu vestit ratxat amb taques marrons, i és aquí quan aprecio el gran magnetisme d’Àfrica i un flaire de melangia se m’apodera quan pens que hi ha persones sense escrúpols que satisfan els seus impulsos amb caçaries d’aquets nobles animals, com la lamentable i corrupta família borbònica que ens desacredita amb la seva funció representativa.



Parc Nacional de Kruger


Entrada del Parc


Elefants a la carretera


Atacs de micos salvatges


La nostra cabana


Vista exterior de la nostra cabana


Girafa al costat del lodge


Josep i Marc de safari




viernes, 17 de julio de 2015

Johannesbourg

Johanneburg se’ns presenta com una ciutat que vol canviar la seva fisonomia.  Vol  deixar de banda la seva turbulenta història contemporània per convertir-se en una ciutat avantguardista i sofisticada com qualsevol altre ciutat europea... però.... encara fallen algunes coses:

El centre financer, que altres temps fou el motor econòmic de l’Estat, actualment viu un procés de defunció incessant. De fet, s’ha convertit en una barriada d’edificis alts construïts durant l’any 60 i 70 – copiaven la febre constructora de gratacels dels Estats Units- on perviu una bulliciosa vida comercial diürna controlats per la població negra, però que les hores nocturnes s’apaivaga fins convertir-se en una àrea morta, sense llei on la policia és notícia per la seva absència. No oblidem que Jobourg és una de les ciutats més violentes del món, amb un índex d’assassinats comparats amb les grans orbes de l’Amèrica Llatina, com és Caracas.

Al nord de la ciutat s’estenen els barris residencials fortament emmurallat amb xarxes electrificades. És aquí on la població blanca viu amb luxoses mansions i són servits per una tropa de treballadors negres que fan de neteja, jardiners, vigilants i d’altres funcions. Nosaltres hem triat aquesta àrea per romandre tres nits... concretament a casa d’un tal Adrian, un extravagant amfitrió, artista i dissenyador que ha creat un ambient japonès al jardí de ca seva. Durant una vetllada ens fa una gira nocturna per la barriada i ens indica quins són els millors col·legis del món de primària o secundària com el Col·legi de Saint John, tota una institució entre la comunitat adinerada....-Diguem que només la matrícula val uns 30.000 euros anuals...idò...ja sabeu-

Però Jobourg, tal i com és anomenada pels gairebé 15 milions de persones que l’habiten, va nàixer fa uns 100 anys, quan un granger va trobar una beta d’or inesperada i la notícia es va estendre tan ràpida com a la pólvora....  Vet aquí que des de les hores, milers de persones vingudes dels 5 continents intentaren trobar benestar i fortuna en una terra estèril, reseca, sense riu ni llac i a 1600 metres d’alçada.... –Som a un de les ciutats més altes del món!-

Però la història minera de Jobourg ha quedat eclipsada pels lamentables esdeveniments succeïts durant el segle XX, quan es va instaurar el sistema de segregació racial o Apartheit. No només, patiren la discriminació els negres, sinó també els indis, entre d’ells, el cèlebre Mahatma Gandhi, empresonat per la seva lluita en contra de la discriminació pel color de la pell.

La nostra visita no podia faltar el memorable Museu de l’Apartheit i sobretot, el township de Soweto (durant els anys 40 la població negra va ser desallotjada de les àrees blanques i recloses en guetos com aquest Township)..... la misèria , pobresa i condicions de vida lamentables foren motius de l’aparició d’una resistència armada que lluitava per la superació de la primacia racial, un dels seus líders va ser.... Madiba.... o millor dit, Nelson Mandela.

Fortament custodiats (ja que el nom de Soweto es relaciona amb criminalitat, violència i alteració de l’ordre públic) visitam amb un tur organitzat aquesta barriada de 4 milions de persones al sud de Jobourg on la imatge de la pau i reconciliació se’ns apareix des de totes dels perspectives de la ciutat (les torres de refrigeració pintades de la central elèctrica de la ciutat), i aconseguim arribar a la casa del Premi Nobel de la Pau i lluitador per la reconciliació i llibertat, l’expresident Nelson Mandela així com també del Premi Nobel de la Pau... el senyor bisbe Desmond Tutu, ambdós situats en el mateix carrer, a escassos 30 metres.... Un carrer que mereix ser inclòs de la llista de patrimoni mundial per haver vist créixer a dos il·lustres personatges.


La discriminació política va caure en 1991 però la segregació econòmica i social encara perviu a la ciutat de Jobourg.... és un mur que trigarà anys en equilibrar-se!!!!


Torres de refrigeració de la central elèctrica de Soweto


Pou miner al centre de Jobourg


Gent de Sudàfrica


Casa de Madiba o Nelson Mandela


Antic centre financer de Jobourg


La nostra casa i cotxe al nord de Jobourg


Entrada a Soweto: Benvinguts