martes, 16 de agosto de 2016

Kazanawa i Alps japonesos (La Vall de Hida)


Kanazawa i Alps Japonesos

La darrera etapa del periple japonès passa per fer base a Kanazaya, llogar un cotxe i visitar durant un parell de jornades les agrestes, abruptes i indòmites muntanyes de la serralada central, o també anomenades, els Alps Japonesos!

Però abans de Kanazawa faig aturada al monestir budista zen de Eihei-ji on una cinquantena de monjos budistes viuen en un estat de constant pregària i vida espartana en uns des racons més remots del país. El japonisme o atracció japonesa queda palès quan atònic descobreix que no tots els monjos són asiàtics sinó que hi ha també d’occidentals.


Quanta gent ha quedat atret pels còmics manga, o per sèries televisives de ninges o joves lluitadors que imparteixen justícia social en format de dibuixos animats com “Bola de Drac”, o la percepció del cosmos mitjançant la religió budista i sintoista integrada en una sola, o per la gastronomia sushi?. El magnestisme japonès és evident dins la societat occidental.

Kanazawa és una ciutat de mida mitjana amb un barri de gueishes ben cuidat i amb un castell evocador, però el verdader caràcter de la ciutat com a la resta del Japó es troba en els petits comerços i cases de menjars espargides per tots els carrerons de la ciutat i que durant la nit s’anuncien mitjançant l’encesa d’una llum de neó exterior. Els restaurant són tan petits que gairebé hi caben 7 o 8 comensals en total, això sí l’espai està totalment aprofitat.


Llogar un cotxe no és gaire fàcil, perquè totes les indicacions d’ús del vehicle estan en japonès, els cotxes són automàtics, els navegadors intel·ligibles, la circulació per l’esquerra, la xarxa viària complicada... etc.. etc.. Però si hom arriba a superar tots els entrebancs inicials, la llibertat del cotxe pot recompensar enormement i derivar en una nova experiència engrescadora.



La nostra destinació és un agradable hotel Onsen de la població de Hida Furukawa situat a la vessant d’una vall de les muntanyes centrals i segons les fotos que apareixen per internet, l’hotel estaria integrat enmig de la calma i placidesa d’una natura gairebé no habitada.

Com que des de la sortida de Kanazawa veig muntanyes elevades i boscos ufanosos, no pos en dubte que el trajecte discorrerà per paisatges encisadors i pobles de muntanyes tranquils i integrats, però aquesta percepció inicial queda totalment enfonsada quan el navegador o GPS m’arrossega per una autopista que s’enfila cap a uns túnels que sumen uns 40 quilòmetres de llargària i que en sortir ja anuncia l’arribada de l’idíl·lic poble muntanyenc de la vall de Hida-On son els ports de muntanya? Els prats plens de bestiar on cabres, ovelles o vaques pasturen a lloure? O els pobles típics i granges que esquitxen els terres més allunyades?-

Com a venjança de la manipulació tecnològica decideix obviar les indicacions del GPS i fer el darrer trajecte per una carretera secundària i ja de pas fer aturada al poble de “Shirakawa-Go” que ha estat declarat patrimoni de la Humanitat per el conjunt de cases amb teulada de palla a dues aigües pronunciades per evitar l’acumulació de neu durant els mesos d’hivern, anomenades “Gassho- Zukuri”.




Per travessar el darrer port de muntanya agaf una carretera estreta, mal asfaltada i solitària que transcórrer per les vessants de les muntanyes de manera empinada i s’enfila per un bosc ombrívol, llar del os tibetà japonès!!!! -Bé, salvatge ho és, i tant, que ho hi veig símbol de cultura rural per cap banda-

L’Hotel Onse Kirori està situat enmig de plantacions d’arròs, pomeres i melicotoners i des de la cambra tenc unes vistes de la vall verda i esponerosa de Hida. A més, des d’aquí et permet fer unes rutes de senderisme adaptat a tots els públics, però amb la calor que fa, desisteix de caminar per empinades costes, així que dedic el temps a fer unes jornades de termalisme que me deixen la tensió per enterra, lectura i mini passejos pels sementer de fruiters, així com gaudint de l’atmosfera i gastronomia singular, això sí vestit amb el kimono típic i amb els dos típics palets que fan la funció de forqueta i ganivet.




Enfront de l’hotel hi ha una empaquetadora de melicotons japonesos, i com regalen la fruita que no poden comercialitzar, aprofit l’avinentesa i faig un fart de melicotó que me deixa l’estómac inflat per un parell de dies. No sé si vos he explicat abans, però la fruita al Japó té un valor astronòmic... així doncs, un melicotó pot costar uns 5 o 6 euros!!!!!!



Els modals refinats dels japonesos dins una societat complementant urbanitzada no generen una serenitat mental suficient per sobreviure dins uns espais reduïts, urbà i deshumanitzat per les comunals dimensions de les seves ciutats. Aquí una vaca, una ovella o simplement un ca o un moix, són animals admirats pels nipons, això sí, en zoològics!!!! Ara entec perquè més de 50000 persones desapareixen cada any del Japó o l’índex de suïcidi sigui un dels més elevats a nivell mundial!

Amb melangia abandono aquest país havent complint l’objectiu del viatge, intentar esbrinar els misteri nipó! Sempre tendré l’imatge de les vitrines dels restaurants farcits de plats suculents.

domingo, 14 de agosto de 2016

Narita- Kosayan- Kyoto


Nara- Koyasan-Kyoto (Temples)

Amb el tren bala o Shinkansen sortim de la llegendària Hiroshima cap a les ciutats imperials de Nara i Kyoto. Controlar el sistema de transport públic japonès i concretament la seva gran xarxa ferroviària requereix de gran destresa personal, calma absoluta i molta paciència, ja que es configura com una teranyina de dimensions descomunals que s’estén cap a totes direccions.



Japó té una població de prop de 130 milions de persones que viuen a les zones planes de la costa especialment, això implica que des de l’arribada a Narita (aeroport de Tòquio) fins a Hiroshima (300 Quilòmetres al sud) gairebé sigui una mateixa conglomeració urbanística, per no dir-ho amb certesa. L’illa s’ha quedat petita per la quantitat de japonesos existents!

A Nara visitam el gran temple budista de Tôda-Ji, el qual és el major edifici de fusta construït i com no podia ser d’una altra manera, s’alça com una atracció de primer ordre i de visita obligada per a qualsevol turista occidental. L’interior del temple se troba el Daibutsu-den o la sala del gran buda de bronze que deixen bocabadat a qualsevol mortal.




Amplada de la casa restaurant a Nara


El pas per la ciutat de Nara queda amenitzada amb el festival de la llum que tenim ocasió d’assistir i que suposa l’encesa de milers de llanternes  il·luminades amb espelmes als voltants dels principals temples i parcs de la ciutat.


Abans de partir cap a Kyoto, fent una aturada a la muntanya sagrada de Kosayan, seu de la branca del budisme esotèric de Shingon venerat per milions de persones arreu del món, on s’alberga uns dels conjunts monàstics més importants del Japó.

El llarg i dificultós trajecte en tren cap a Koyasan serpenteja per valls profundes i s’enfila per vessants escarpades, travessant també nombrosos túnels i ponts estrets. El tren circula a una velocitat de tortuga i amb un trontoll incessant, però les primeres vistes d’un Japó no urbanitzat amenitzen el viatge i permeten un descans visual francament agraït.



A Kosyasan es respira un ambient de misticisme únic, on els pelegrins es transformen en fervents creients sobtadament, com si l’esoterisme creés una histèria col·lectiva sonora. Ni tants sols les hordes de turistes diaris que visiten l’indret arriben a espenyar completament l’encant espiritual de Koyasan, i especialment el seu cementiri situat enmig d’un bosc d’arbres mil·lenaris que s’alcen esponerosos cap a el cel creant un bosc ufanós i ombrívol i que durant els mesos d’hivern reneix una boira baixa que el fan encara més característic i misteriós. Com que el líder espiritual d’aquesta branca del budista, un tal Kobo Daishi, considerats per molts com un bodhisattva, està enterrat a Koyasan els súbdits seguidors de l’escola Shangón es barallen per trobar un lloc de repòs etern al costat de les seves cendres.



D’amics n’he fet durant tot el viatge però a Koyasan s’han afegit dues madones mallorquines, germanes d’Inca, que desentonen en aquell sant indret amb la seva veu cridanera i incessant xarrera.


La darrera aturada d’aquest periple de temples finalitza a Kyoto... la ciutat imperial nipona per més de mil anys farcida de temples (tots d’ells declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco) i on viu una societat conservadora en quant a tradició i costum, exemple del qual és l’ús extens del kimono de la població local com una forma folklòrica o de reivindicació d’identitat nacional.  Bé, no puc dir que els temples no siguin una meravella però la massificació turística del barri de Ponto Chó i voltants, el poc encant i la nul·la harmonia urbanística, un trànsit més caòtic, la calor de l’estiu, els preus desorbitats i la gran quantitat d’occidentals, coreans i d’altres nacionalitats que han fet Kyoto la seva llar i que han importat els seus models de conducte poc refinats, han fet de la visita a la ciutat imperial la gran decepció del viatge, només els barris perifèrics mantenen l’esperit i cultura nipona com és Funaoka, regentat per intrèpids turistes en la recerca del sento (bany públic) més emblemàtic del Japó.

barri perifèric


zona turística

temples


Duia incorporat una idea bucòlica i romàntica d’una ciutat o almanco d’un gran districte de temples i cases tradicionals il·luminats amb llanternes de llum de neó i transitat per bicicletes, cavalls i altres formes de tracció no mecànica, on tímides gueishes es deixaven veure pels carrers més estrets i foscos.


De gueishes en varen veure dues al barri de Ponto Chó.... assistint a un espectacle de baixa qualitat, ambientació nul·la i confort inexistent, això sí, el preu de l’entrada es va enfilar a 20 euros per persona. Posteriorment, i fent una volta nocturna per Kyoto varen trobar uns carrerons emblemàtics de cases de fustes convertides en club privats regentats per persones amb alt poder adquisitiu o màfia japonesa i on aquí sí, les gueishes distreuen els seus clients amb danses exòtiques i altres serveis carnals. (Al final una gueisha es converteix en un classe de prostitució ben vista i valorada socialment).


Una de les visites obligades de Kyoto ha estat la Seu monàstica de la branca del budisme Zen, o perquè m’enteneu, el sincretisme budista i sintoista fusionat en el moviment Zen (on les deïtats de la natura amb en Buda cohesionen harmònicament), és aquí on es pot passejar per un dels boscos més diferents que un mallorquí hagi pogut gaudir, com és el bosc de bambú.




domingo, 7 de agosto de 2016

Hiroshima


Hiroshima

Arribar a Hiroshima és com un viatge a la història contemporània nomenades tantes vegades en els llibres de text o a les notícies internacionals. Hiroshima ha estat un laboratori d’experiment científica i els seus habitants unes conillets d’indis involuntaris sobre el desenvolupament de les armes de fissió nuclear.

El meu objectiu per la ciutat és participar en els esdeveniments i celebracions del fatídic 71 aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la població civil, així com saber quin ha estat el desenvolupament posterior.

Sense un centre històric per deambular o temples mil·lenaris que assaborir, Hiroshima s’ha convertida en una avorrida, insulsa, i anodina metròpoli de grans avingudes, carrers amples, zones comercials il·luminades amb els típics i cridaners rètols asiàtics.... únicament el parc commemoratiu de la Pau Mundial on s’erigeix el darrer vestigi de la destrucció (el Dom o edifici de la cúpula cremada) i el museu de la catàstrofe nuclear que relata la dramàtica història, són els aspectes assenyalats d’una ciutat de nova planta.

Centre

El dom o cúpula cremada per l'explosió atòmica



Les celebracions commemoratives del 71 aniversari del llançament de la bomba nuclear resten animades per d’associacions dels “cumbaias” que mitjançant ritus estrafolaris preguen per la pau mundial, o qualque religiós budista que en un atac de misticisme sobrevingut recita mantres i repica tamborets en el seu intent de carregar d’energia espiritual una ciutat maleïda per la història.



Únicament els ravals exteriors mantenen intactes una fisonomia de l’antiga Hiroshima, i és aquí on es pot descobrir la seva autèntica personalitat. Carrers estrets farcits de botiguetes diverses i Izakayes “tavernetes” on degustar el típic Okonomiyaki (escrivint la paraula Pau damunt d’ell amb maionesa) i poblat per tranquils habitants que circulen amb bicicleta fan que les zones suburbials siguin les més aptes per conèixer l’encant de la ciutat.


Okonomiyakis


Però Hiroshima m’ha deparat sorpreses molt grates, com el conèixer en primera mà la tràgica experiència dels hibakusha “supervivents de la bomba nuclear”, molts d’ells encara afligits per la tràgica experiència. -Diguem que va ser el punt àlgic del meu viatge-

Hibakusha


També destacaria el monestir sintoista de Miyajima, emblema del Japó per la seva torii (o porta) d’entrada situada a certes hores del dia enmig de la mar. Miyajima té una semblança al mont de Saint Michael a França... perquè a baixa mar, tant el monestir com la porta d’entrada queden descoberta i envoltada per terres fangoses i quan puja la mar, tot queda cobert de vell nou, com si d’un monestir enmig de la mar es convertís!!!

Miyajima


Com a cloenda de Hiroshima, faig una amistat única i esper que duradora com és la Mezzo Sorpano “Poli Laurito” convertida en la meva diva filipina al Japó i que acaba mig engatada prenent dues botelles de vi manxego a la casa d’airbnb que tenc llogada. Poli m’introdueix un poc més en la coneixença de la vida japonesa i també m’explica un poc les seves arts artístiques parlant un castellà xavacano que la fa més atractiva i adorable.


Poli, Dani i Marc



viernes, 5 de agosto de 2016

Tòquio (introducció)


Narita

Arribam el capvespre a l’aeroport de Narita, on fem una aturada i dormim a l’hotel Richmond abans d’arribar a la gran megalòpoli. La diferència del fus horari, les llargues hores d’avió i el xoc cultural i gastronòmic ens ha deixat sense força per poder continuar el viatge, així que una vegada sopats en una taberna japonesa de dimensions petites decidim retirar-nos a les nostres “càpsules” o cambres petites.

La primera sorpresa japonesa és comprovar l’escàs coneixement de llengües internacionals dels japonesos, gairebé no pronuncien una paraula en anglès, per no dir d’altres igualment d’importants.... – Això em va fer recordar el viatge per Anatòlia on mitjançant un diccionari vàrem sobreviure eixorivits- però al Japó, amb l’escriptura jeroglífica xinesa mesclada amb els caràcters locals, la fan inintel·ligible i misteriosa per qualsevol occidental.

A la ciutat aeroportuària del Japó s’ubica el temple Narita-san Shinshó-Ji, màxim exponent de la branca del budisme Shingon japonès, així que aprofitam l’avinentesa per transcorre a peu pels seus barris històrics fins arribar al centre de culte i fer la visita de rigor. (Som afortunats en assistir a una cerimònia budista amb ambientació parafernal amb els repics dels tambors i timbals de fons i aromatitzats d’encensos que deixen a qualsevol persona en estat de levitació espiritual).

Tòquio

La xarxa ferroviària de Tòquio mostrada en un mapa ja es senyal que m’afront davant d’una megalòpoli de més de 20 milions de persones. –Jo que no som urbanita tremol davant la mastodòntica metròpoli- Sense triar-ho a posta, he reservat un apartament al barri o distrit d’Itabashi que resulta trobar-se no gaire enfora del centre de la ciutat, però lo suficient per respirar una atmosfera més calmada en comerç de proximitat i una vida menys estressada.




De fet Itabashi compta amb “Izakayes” o tabernes petites identificades i il·luminades a la nit amb llums de neó (on 4 persones omplen el local) i on afables clients que regenten el local et conviden a testar brotxetes casolanes, banys històrics japonesos els vestuaris masculins dels quals estan visualitzats per dones d’avançada edat impertèrrites davant la col·lecció de penis de totes dimensions que circulen diàriament davant dels seus ulls, forns tradicionals amb amables forners atònics per la presència d’un turista perdut a la seva botiga en la recerca d’un dorayaki (pastís dolç de mongeta pintada) i d’altres comerços que fan goig a la vista i conviden a sentir el districte d’Itabashi, com si d’una altra ciutat es tractàs. A Itabashi, la presència d’un turista suscita sorpresa, admiració i curiositat entre la gent local, com si fos una societat aïllada i amb el contacte exterior nul!

Izakaya


En canvi, el centre de Tòquio és una bogeria col·lectiva, l’extrem més radical de la societat urbana i un clar exemple d’aquest deliri social se troba en la famosa intersecció de Shibuya que la creuen cada dia més d’un milió de persones, o pel col·lapse mental que genera la xarxa de metros, trens i busos urbans que formen una teranyina de dimensions descomunals (i si encara només està escrit en japonès és per suïcidar-se), o pels carrers il·luminats amb senyals de colors cridaners o megapantalles aferrades a les façanes dels edificis ubicats en lloc estratègics que et sotmeten a una constant incitació al consumisme capital, o simplement també la tensió que produeix la gent que camina afanyada a contrarellotge per arribar puntual a la seva destinació...... tot això és Tòquio, o almanco el centre!

Creument de Shibuya


Però també Tòquio és ordre, rectitud, transit fluït, poca pol·lució (cotxes elèctrics) i sobretot un sistema de taxis eficaços i protocol·laris per fer una carrera a preus astronòmics. (Els taxistes van encorbats, emmascarats i amb guants blancs), i sobretot, Tòquio és un conjunt de districtes aglomerats, molts d’ells se configuren com un conjunt de cases baixes i carrerons estrets farcits de botigues i sense trànsit rodat!

Itabashi



Itabashi


Per escapar de l’absorció urbana del centre, decideix visitar el temple sintoista de Meiji Jingú que representa una clapa de placidesa inaudita enmig del bullici social del centre...  i també visit el primer i més important port comercial nipó (Yokohama) on els americans usant la força varen desembarcar aquí per obligar als nipons a encetar relacions comercials (abans era una societat purament feudal) fa només 150 anys. Els primers en comerciar amb els nipons varen ser els occidentals però els xinesos, hàbils mercaders, no varen deixar d’aprofitar l’ocasió, i tot d’una varen establir una colònia pròpia i diferenciada (el districte xinès de Yokohama és una micra societat enmig de la mar nipona).

China Town


Port de Yokohama


Meiji Jingú


Meiji Jingú


Representació americana: façana de l'edifici de Yokohama



Acab el dia esmicolat i amb el desig de tornar aviat al meu districte serè d’Itabashi, per respirar una pau urbana més civilitzada i com no, fent cloenda de la jornada en el remull d’un dels Sentos històrics de Tòquio, davant de la mirada atònita de la senyora octogenària que mira el meu cos occidental.

PS: L’índex de suïcidi de Tòquio és un dels més grans del món!!! La gent, executius arruïnats especialment, se llancen a les vies del tren o metro, en el seu intent d’abonar la saturació urbana acumulada.... quan passa això, el sistema de transport es col·lapsa i la ciutat es paralitza. Diguem que és com una peça de dominó que fa caure les altres!!!!

miércoles, 3 de agosto de 2016

Doha


Palma- Barcelona- Qatar- Tòquio

Amb aturada tècnica a la ciutat de Doha, agafam un vol amb la companyia Qatar Airways des de la capital catalana fins a la mítica megalòpoli de Tòquio. A diferència del vol interior i anterior de Palma a Barcelona que ha sortir amb quasi dues hores de retard i amb una espera de maletes de més d'una hora (Vueling dels nassos, com no podia ser!), Qatar Airways és una companyia aeronàutica puntera, servicial, puntual i confortable, i amb un servei d'àpats que no tenen res d'envejar als restaurants delicatessens de renoms internacionals


Passant l'aduana: Doha


Qatar Airways


Qatar (Doha):

No és la primera vegada que visito aquesta ciutat enmig del desert de la península aràbiga que ha transformat la seva fisonomia sobtadament des del descobriment dels pous petrolers durant els anys 50. Una ciutats de nòmades que vivíem en cases de fang amb una economia basada en el transport de les mercaderies utilitzant les caravanes de camells que circulaven per camins pedregosos i abrasadors per les altes temperatures.

Actualment la sofisticada Doha està envaïda de pakistanesos, indis, filipins i occidentals en la recerca de font econòmiques i treballs més dignes i millors remunerats... però el seu pas per la península catarí és merament temporal, perquè la nacionalitat els hi està totalment vetada!. De fet, ser Catarí t'atorga una sèrie de drets i deures considerables, entre d'ells, i diguem el més destacat, seria l'atribució d'una paga vitalícia estatal que et permet viure sense necessitat que desenvolupis cap activitat laboral.

Però Qatar s'ha desenvolupat ràpidament i sense respecte a la antiga arquitectura tradicional que atorgava un toc bucòlic i integrador amb el medi ambient, restant inundada de gratacels i edificis ultramoderns emergits entre les dunes de les terres àrides. Només els més majors recorden amb nostàlgia continguda la vida tranquil·la i serena dels vells que temps que ja no retornaran.


I és que Qatar vol presentar-se a nivell internacional amb la imatge avançada, que els hi dóna l’ostentació de la tecnologia puntera al seu abast i la materialització de projectes megalòmans que deixa bocabadats a qualsevol esser humà - Déu tengui cura d'aquesta gent quant els pous petroliers esgotin les seves existències-! però amb un fort arrel cultural i religiós conservador que mira amb recel l’exportació de noves mentalitats i visions culturals.

Qatar durant el dia només té una activitat ... romandre a l'hotel amb un aire acondicionat que minvi la sensació de xafogor exterior i com no, hidratar-se constantment, si pot ser amb  bones begudes refrescants i sucs de fruites fresquets.

La nostra visita a Qatar se concentra a l’antic Bazar o Zouq històric i a l’exposició o festival internacional del dàtils, on s'exposen quilos de l'apreciada fruita del desert, amb les diverses tonalitats cromàtiques, textures i intensitats de dolços! El museu islàmic el deixam per un altre any!!! Ara fa massa calor!!!!!


Bazar: Doha


Festival del Dàtil


Festival del Dàtil