Narita- Kosayan- Kyoto

Nara- Koyasan-Kyoto (Temples)

Amb el tren bala o Shinkansen sortim de la llegendària Hiroshima cap a les ciutats imperials de Nara i Kyoto. Controlar el sistema de transport públic japonès i concretament la seva gran xarxa ferroviària requereix de gran destresa personal, calma absoluta i molta paciència, ja que es configura com una teranyina de dimensions descomunals que s’estén cap a totes direccions.

Japó té una població de prop de 130 milions de persones que viuen a les zones planes de la costa especialment, això implica que des de l’arribada a Narita (aeroport de Tòquio) fins a Hiroshima (300 Quilòmetres al sud) gairebé sigui una mateixa conglomeració urbanística, per no dir-ho amb certesa. L’illa s’ha quedat petita per la quantitat de japonesos existents!

A Nara visitam el gran temple budista de Tôda-Ji, el qual és el major edifici de fusta construït i com no podia ser d’una altra manera, s’alça com una atracció de primer ordre i de visita obligada per a qualsevol turista occidental. L’interior del temple se troba el Daibutsu-den o la sala del gran buda de bronze que deixen bocabadat a qualsevol mortal.

Amplada de la casa restaurant a Nara

El pas per la ciutat de Nara queda amenitzada amb el festival de la llum que tenim ocasió d’assistir i que suposa l’encesa de milers de llanternes  il·luminades amb espelmes als voltants dels principals temples i parcs de la ciutat.

Abans de partir cap a Kyoto, fent una aturada a la muntanya sagrada de Kosayan, seu de la branca del budisme esotèric de Shingon venerat per milions de persones arreu del món, on s’alberga uns dels conjunts monàstics més importants del Japó.

El llarg i dificultós trajecte en tren cap a Koyasan serpenteja per valls profundes i s’enfila per vessants escarpades, travessant també nombrosos túnels i ponts estrets. El tren circula a una velocitat de tortuga i amb un trontoll incessant, però les primeres vistes d’un Japó no urbanitzat amenitzen el viatge i permeten un descans visual francament agraït.

A Kosyasan es respira un ambient de misticisme únic, on els pelegrins es transformen en fervents creients sobtadament, com si l’esoterisme creés una histèria col·lectiva sonora. Ni tants sols les hordes de turistes diaris que visiten l’indret arriben a espenyar completament l’encant espiritual de Koyasan, i especialment el seu cementiri situat enmig d’un bosc d’arbres mil·lenaris que s’alcen esponerosos cap a el cel creant un bosc ufanós i ombrívol i que durant els mesos d’hivern reneix una boira baixa que el fan encara més característic i misteriós. Com que el líder espiritual d’aquesta branca del budista, un tal Kobo Daishi, considerats per molts com un bodhisattva, està enterrat a Koyasan els súbdits seguidors de l’escola Shangón es barallen per trobar un lloc de repòs etern al costat de les seves cendres.

D’amics n’he fet durant tot el viatge però a Koyasan s’han afegit dues madones mallorquines, germanes d’Inca, que desentonen en aquell sant indret amb la seva veu cridanera i incessant xarrera.

La darrera aturada d’aquest periple de temples finalitza a Kyoto... la ciutat imperial nipona per més de mil anys farcida de temples (tots d’ells declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco) i on viu una societat conservadora en quant a tradició i costum, exemple del qual és l’ús extens del kimono de la població local com una forma folklòrica o de reivindicació d’identitat nacional.  Bé, no puc dir que els temples no siguin una meravella però la massificació turística del barri de Ponto Chó i voltants, el poc encant i la nul·la harmonia urbanística, un trànsit més caòtic, la calor de l’estiu, els preus desorbitats i la gran quantitat d’occidentals, coreans i d’altres nacionalitats que han fet Kyoto la seva llar i que han importat els seus models de conducte poc refinats, han fet de la visita a la ciutat imperial la gran decepció del viatge, només els barris perifèrics mantenen l’esperit i cultura nipona com és Funaoka, regentat per intrèpids turistes en la recerca del sento (bany públic) més emblemàtic del Japó.

barri perifèric

zona turística

temples

Duia incorporat una idea bucòlica i romàntica d’una ciutat o almanco d’un gran districte de temples i cases tradicionals il·luminats amb llanternes de llum de neó i transitat per bicicletes, cavalls i altres formes de tracció no mecànica, on tímides gueishes es deixaven veure pels carrers més estrets i foscos.

De gueishes en varen veure dues al barri de Ponto Chó.... assistint a un espectacle de baixa qualitat, ambientació nul·la i confort inexistent, això sí, el preu de l’entrada es va enfilar a 20 euros per persona. Posteriorment, i fent una volta nocturna per Kyoto varen trobar uns carrerons emblemàtics de cases de fustes convertides en club privats regentats per persones amb alt poder adquisitiu o màfia japonesa i on aquí sí, les gueishes distreuen els seus clients amb danses exòtiques i altres serveis carnals. (Al final una gueisha es converteix en un classe de prostitució ben vista i valorada socialment).

Una de les visites obligades de Kyoto ha estat la Seu monàstica de la branca del budisme Zen, o perquè m’enteneu, el sincretisme budista i sintoista fusionat en el moviment Zen (on les deïtats de la natura amb en Buda cohesionen harmònicament), és aquí on es pot passejar per un dels boscos més diferents que un mallorquí hagi pogut gaudir, com és el bosc de bambú.