viernes, 5 de agosto de 2016

Tòquio (introducció)


Narita

Arribam el capvespre a l’aeroport de Narita, on fem una aturada i dormim a l’hotel Richmond abans d’arribar a la gran megalòpoli. La diferència del fus horari, les llargues hores d’avió i el xoc cultural i gastronòmic ens ha deixat sense força per poder continuar el viatge, així que una vegada sopats en una taberna japonesa de dimensions petites decidim retirar-nos a les nostres “càpsules” o cambres petites.

La primera sorpresa japonesa és comprovar l’escàs coneixement de llengües internacionals dels japonesos, gairebé no pronuncien una paraula en anglès, per no dir d’altres igualment d’importants.... – Això em va fer recordar el viatge per Anatòlia on mitjançant un diccionari vàrem sobreviure eixorivits- però al Japó, amb l’escriptura jeroglífica xinesa mesclada amb els caràcters locals, la fan inintel·ligible i misteriosa per qualsevol occidental.

A la ciutat aeroportuària del Japó s’ubica el temple Narita-san Shinshó-Ji, màxim exponent de la branca del budisme Shingon japonès, així que aprofitam l’avinentesa per transcorre a peu pels seus barris històrics fins arribar al centre de culte i fer la visita de rigor. (Som afortunats en assistir a una cerimònia budista amb ambientació parafernal amb els repics dels tambors i timbals de fons i aromatitzats d’encensos que deixen a qualsevol persona en estat de levitació espiritual).

Tòquio

La xarxa ferroviària de Tòquio mostrada en un mapa ja es senyal que m’afront davant d’una megalòpoli de més de 20 milions de persones. –Jo que no som urbanita tremol davant la mastodòntica metròpoli- Sense triar-ho a posta, he reservat un apartament al barri o distrit d’Itabashi que resulta trobar-se no gaire enfora del centre de la ciutat, però lo suficient per respirar una atmosfera més calmada en comerç de proximitat i una vida menys estressada.




De fet Itabashi compta amb “Izakayes” o tabernes petites identificades i il·luminades a la nit amb llums de neó (on 4 persones omplen el local) i on afables clients que regenten el local et conviden a testar brotxetes casolanes, banys històrics japonesos els vestuaris masculins dels quals estan visualitzats per dones d’avançada edat impertèrrites davant la col·lecció de penis de totes dimensions que circulen diàriament davant dels seus ulls, forns tradicionals amb amables forners atònics per la presència d’un turista perdut a la seva botiga en la recerca d’un dorayaki (pastís dolç de mongeta pintada) i d’altres comerços que fan goig a la vista i conviden a sentir el districte d’Itabashi, com si d’una altra ciutat es tractàs. A Itabashi, la presència d’un turista suscita sorpresa, admiració i curiositat entre la gent local, com si fos una societat aïllada i amb el contacte exterior nul!

Izakaya


En canvi, el centre de Tòquio és una bogeria col·lectiva, l’extrem més radical de la societat urbana i un clar exemple d’aquest deliri social se troba en la famosa intersecció de Shibuya que la creuen cada dia més d’un milió de persones, o pel col·lapse mental que genera la xarxa de metros, trens i busos urbans que formen una teranyina de dimensions descomunals (i si encara només està escrit en japonès és per suïcidar-se), o pels carrers il·luminats amb senyals de colors cridaners o megapantalles aferrades a les façanes dels edificis ubicats en lloc estratègics que et sotmeten a una constant incitació al consumisme capital, o simplement també la tensió que produeix la gent que camina afanyada a contrarellotge per arribar puntual a la seva destinació...... tot això és Tòquio, o almanco el centre!

Creument de Shibuya


Però també Tòquio és ordre, rectitud, transit fluït, poca pol·lució (cotxes elèctrics) i sobretot un sistema de taxis eficaços i protocol·laris per fer una carrera a preus astronòmics. (Els taxistes van encorbats, emmascarats i amb guants blancs), i sobretot, Tòquio és un conjunt de districtes aglomerats, molts d’ells se configuren com un conjunt de cases baixes i carrerons estrets farcits de botigues i sense trànsit rodat!

Itabashi



Itabashi


Per escapar de l’absorció urbana del centre, decideix visitar el temple sintoista de Meiji Jingú que representa una clapa de placidesa inaudita enmig del bullici social del centre...  i també visit el primer i més important port comercial nipó (Yokohama) on els americans usant la força varen desembarcar aquí per obligar als nipons a encetar relacions comercials (abans era una societat purament feudal) fa només 150 anys. Els primers en comerciar amb els nipons varen ser els occidentals però els xinesos, hàbils mercaders, no varen deixar d’aprofitar l’ocasió, i tot d’una varen establir una colònia pròpia i diferenciada (el districte xinès de Yokohama és una micra societat enmig de la mar nipona).

China Town


Port de Yokohama


Meiji Jingú


Meiji Jingú


Representació americana: façana de l'edifici de Yokohama



Acab el dia esmicolat i amb el desig de tornar aviat al meu districte serè d’Itabashi, per respirar una pau urbana més civilitzada i com no, fent cloenda de la jornada en el remull d’un dels Sentos històrics de Tòquio, davant de la mirada atònita de la senyora octogenària que mira el meu cos occidental.

PS: L’índex de suïcidi de Tòquio és un dels més grans del món!!! La gent, executius arruïnats especialment, se llancen a les vies del tren o metro, en el seu intent d’abonar la saturació urbana acumulada.... quan passa això, el sistema de transport es col·lapsa i la ciutat es paralitza. Diguem que és com una peça de dominó que fa caure les altres!!!!

No hay comentarios:

Publicar un comentario