domingo, 16 de julio de 2017

Il pizzaiuolo de Nàpols


Nàpols II

Carrers estrets, edificis decadents, palaus ruïnosos, sorolls ensordidors, trànsit dens, motoristes suïcides i fens per tot arreu, són els trets característics de la ciutat de Nàpols, on la gent amb expressivitat agressiva viu amuntegada en espais minúsculs i condicions higièniques lamentables. Els aprensius trobaran una ciutat angoixosa, els desaprensius l’adoraran i l’alçaran com una de les ciutats més belles d’Europa.

No hem de caure en la ignomínia concepció de Nàpols com una ciutat només monumental, de grans museus (com l’Arqueològic que recull mosaics de Pomeia), jardins (Com el jardí botànic borbònic), palaus reials, edificis emblemàtics, estàtues estilitzades i fonts renaixentistes que decoren la metròpoli, sinó que Nàpols va més enllà de la seva arquitectura, perquè Nàpols és  la seva gent, majoritàriament tosca, senzilla i humil que abraça el turisme amb naturalitat, sense que alteri el seu modus operandi, ni transformi el seu ecosistema urbà. Floristes, verdulers, mercaders, peixaters i altres botiguers s’entremesclen amb harmonia en l’eixam de turistes que diàriament la visiten, sense que pertorbi els seus afers quotidians ni els seus modals rudes i tons de veus alts.

Però aquest relat vol fer honor a una feina o activitat que simbolitza la ciutat, ens referim a l’art del “Pizzaiuoli” o Pizzer. Convertir-se en pizzaiuolo és un mèrit valorat i reconsiderat per la gent local, fins al punt que hi ha una recollida de signatura perquè l’art de fer les pizzes sigui reconeguda per la UNESCO, com a patrimoni mundial immaterial de la humanitat.

Itàlia és símbol de la pasta i Nàpols és el bressol de la pizza margarita, que amb els seus toc vermells del “pomodoro”, blancs de la mozzarela i verds de l’alfabaguera o basilico representen la bandera nacional italiana.

La pizza margarita és tota una institució estimada i venerada pels napolitans, i les pizzeries són els restaurants més extesos o gaiabé onmipresnets a la ciutat. La pizza se menja com menú en les tabernes populars, a les trattories, als bistrots i fins i tot, als petits negocis regentats per gent humil que l’elabora de manera tradicional i la cou amb foc de llenya, per vendrer-la als veïnats i resta de transeünts, com si d’una joia culinària es tractés.

Una visita a Nàpols quedaria incompleta sense regentar un o varis de les pizzeries que se senyalaran a continuació, i que tenen la distinció de “Botteghe storique” atorgada pel Govern Local:

-          Antica pizzeria de Michele: Les úniques pizzes que elaboren són la Margarita i la Marinada. Un exercit de pizzers elaboren la pizza en una cuina visible al públic, en un espai que manté una atmosfera de l’any 40, però sense arribar a ser presumptuós.

Pizzeria de Michele



-          Pizzeria Sorbillo: Gran varietat de pizzes de gran qualitat amb la Margarita com a reina de la col·lecció.  Un menjador reformat que recrea un ambient antic amb decoració no massa carregada que amenitza l’àpat. Com a nota negativa és la gran clientela que la regenta, causant renous ensordidors i la reducció de l’espai! Pot arribar a ser estressant.



-          Antica pizzeria di Matteo: Excel·lents pizzes fetes en foc de llenya en un ambient tosc i vulgar. Preu econòmic. Regentat principalment per la gent local.




-          Pizzeria Don Antonio: Negoci històric que elaboren pizzes artesanes amb la cuina vista, recreant un ambient antic però senzill. Sense aglomeracions de gent. Preu econòmic, exemple 3,5 euros la pizza Margarita.



Bon profit!


No hay comentarios:

Publicar un comentario